dimecres, 25 d’abril del 2012

Seixanta minuts, seixanta morts infantils

No sé quanta estona trigaré a escriure aquesta entrada. Suposant que m'hi passi una hora, mentre hauré estat escrivint hauran mort de malària seixanta nens o nenes africans. Aquesta esfereïdora dada prové d'un informe sobre la malària que l'Organització Mundial de la Salut ha fet públic aquest mes d'abril 2012. Una mort infantil per minut és molt, però és la tercera part de les que aquesta malaltia causava el 2000 en el continent africà.

Malgrat aquesta tendència general a la disminució de la mort per malària, hi ha llocs on la incidència de la malaltia ha augmentat molt, especialment els darrers mesos. És el cas de la República Democràtica del Congo (RDC), on avui dia és la primera causa de mort, segons informa l'organització Metges Sense Fronteres. L'esmentada ONG està fent grans esforços, amb un desplegament d'equips mèdics addicionals d'urgència en quatre províncies de la RDC. Tot i que el nombre de persones tractades pels equips de Metges Sense Fronteres ah augmentat un 250 per cent des de 2009, no tenen prou recursos humans ni medicaments per tractar tothom que pateix la malaltia. Una mala notícia per al 25 d'abril, Dia Internacional de la Malària.

La malària està causada per un paràsit unicel·lular del gènere Plasmodium, que es transmès als humans a través de les picades d'un mosquit del gènere Anopheles, on el paràsit passa una part del seu cicle vital. Vegeu en la figura de la revista Proceeedings of the National Academy of Sciences USA l'esquema del cicle de Plasmodium (cliqueu damunt la imatge per veure-la ampliada). Entra en el cos de les persones mitjaçant la picada d'un mosquit infectat i torna a l'insecte vector quan un altre mosquit pica la persona infectada i en xucla la sang per alimentar-se.


Actualment la malària és una malaltia que, tot i la seva àmplia distribució, es concentra en països en vies de desenvolupament: Amèrica central i del sud, Àfrica subsahariana, l'Índia, el sud-est asiàtic i illes del Pacífic. Però hi ha regions del planeta que ara estan lliures de malària (o paludisme, l'altre nom de la malaltia) on aquesta malaltia no es va eradicar fins a mitjans del segle XX. En una circular que el 1898 van escriure dos membres del Parlament Italià (Giustino Fortunato i Leopoldo Franchetti) per donar suport a les activitats de la Societat Italiana per als Estudis de la Malària, deien:
La malària a Itàlia deixa sense cultivar dos milions d'hectàrees, afecta més o menys 63 províncies, 2823 ajuntaments; enverina cada any uns dos milions d'habitants i en mata 15.000. És impossible calcular les pèrdues que aquesta pestilència infringeix al nostre país .
Ja en el segle XX, la Mancomunitat de Catalunya tenia el Servei Tècnic del Paludisme, dirigit pel metge italià Gustavo Pittaluga, i va començar a investigar aquesta malaltia, que afectava principalment tres zones del territori: el delta de l'Ebre, el delta de Salou i el del Ter. El 1920, Pittaluga va passar a treballar per al Govern de Madrid, que li va encarregar la direcció de la Comisión de la Lucha Antipalúdica, i va classificar les províncies espanyoles en tres categories, segons el grau d'incidència del paludisme. El mapa mostra les tres zones afectades. Extremadura, la regió Bètica i la zona d'hortes de Múrcia i el sud d'Alacant eren considerades "regiones de endemia grave".


Es va aconseguir disminuir molt la incidència de la malaltia, però la guerra civil, que va comportar el moviment de tropes de zones endèmiques de la Península i del Marroc, a més de la pobresa i en molts casos la manca de mesures higièniques que comporta una guerra, van fer remuntar la malaltia. En la dècada de 1940 van començar a usar-se els insecticides organoclorats com ara el DDT, que eren molt potents. Durant unes tres dècades aquest productes van fer "miracles" i van acabar amb moltes plagues que afectaven persones, animals o plantes. Aleshores no se sabia que eren productes persistents, que a través de les cadenes tròfiques anaven acumulant-se i magnificant-se en els animals que es troben en el cim d'aquestes cadenes. Tampoc es coneixien els efectes perjudicials en els animals als quals no anaven destinats. I a més, amb el temps els mosquits van anar desenvolupant resistència al DDT (Però això seria una altra història.)

Fa dècades que es treballa en l'obtenció d'una vacuna per a combatre aquesta malaltia. De moment, l'eficàcia de les vacunes assajades no arriba al 50 per cent en la mainada en la primera infància. Però sempre és millor això que res, especialment perquè el plasmodi s'ha fet resistent a alguns dels medicaments que s'estaven usant per tractar la malaltia. Per altra banda, el DDT, que ara està prohibit en els països desenvolupats, encara es fa servir en països on la malària es endèmica i no s'havien trobat altres alternatives per combatre-la. Fa uns sis o set anys, l'Organització Mundial de la Salut va decidir que es fes servir el DDT per aplicar en parets i sostres de les cases per reduir el nombre de mosquits en regions de la Terra on hi havia molta malària. Abans ja s'impregnaven amb l'insecticida les mosquiteres amb què es protegeixen els llits durant la nit i es va aconseguir reduir molt la mortalitat infantil per causa de la malària, fins a un 44 per cent a Kènia.

Segons deien els experts, l'ús responsable i controlat del DDT no hauria de comportar riscos a la població humana. De tota manera, calia assegurar-se'n i s'ha analitzat la presència de DDT i dos metabòlits seus en la llet humana un any després que es reintroduís el DDT. L'estudi s'ha fet en una zona rural situada al sud de Mozambique, on treballa l'equip que dirigeix Pedro Alonso, de l'Hospital Clínic de Barcelona, que també ha participat en aquesta recerca. L'estudi compara la concentració de DDT en la llet materna els anys 2002 (abans que s'hagués reintroduït el DDT) i 2006 (un any despés que es comencés a impregnar amb DDT les mosquiteres).

L'anàlisi de la llet humana va revelar que la concentració de DDT el 2006 era, de mitjana, 2,9 vegades superior a la concentració que hi havia el 2002. A més, en les dones que havien estat mares només una vegada, la concentració era més alta que en les dones que havien tingut més fills. Com que el DDT és una substància persistent, que s'acumula en el cos i no es degrada, aquesta diferència entre les primípares i les multípares fa pensar que el DDT passa de mare a fill a través de la placenta o de la llet i per això les que han tingut més fills tenen una concentració en sang més baixa. En el futur caldrà tenir en compte aquesta acumulació en les persones que viuen en un entorn on la protecció contra la malària es fa tornant a usar aquest producte tan perillós per a la salut.

El 1951, en un text publicat per l'Organització Mundial de la Salut que ha esdevingut clàssic ("The cost of sickness and the price of health", WHO Monographs Series No 7), Charles Edward Wilson, especialista en salud pública va escriure: "Els homes i les dones emmalaltien perquè eren pobres, i s'anaven fent encara més pobres perquè estaven malalts, i s'agreujaven perquè eren més pobres." La malària és un cas il·lustratiu d'aquella afirmació de Wilson. Està relacionada amb la pobresa i la seva presència en molts països n'impedeix el desenvolupament o l'endarrereix.

Actualització 27.04.2012
En un comentari d'aquesta entrada, Fra Miquel esmenta els efectes secundaris dels medicaments preventius que es recomanen a les persones que viatgen a països on la malària és endèmica. Això m'ha recordat el que va explicar Manuel Corachan, metge de la Unitat de Medicina Tropical de l'Hospital Clínica de Barcelona, en una conferència que vaig sentir-li fa alguns anys. Deia que en els països desenvolupats la incidència de malària ha augmentat a causa dels viatges que fa la gent a països on aquesta malaltia és endèmica. Com que la medicació profilàctica en molts casos causa molèsties, hi ha gent que deixa de prendre-la. I això es dóna més en persones que viatgen per negocis i motius professionals que no entre qui hi va de vacances. A més, també es van produint casos de malària entre persones que no han viatjat a cap país on hi ha la malaltia. Acostuma a afectar persones que treballen en aeroports o hi viuen a prop --per això aquest tipus d'infecció es coneix com a "malària dels aeroports"-- i està causada per la picada de mosquits que han arribat en vols procedents de països on la malària és endèmica i que duien el plasmodi en la seva sang. No sobreviuen gaires dies, però de vegades encara tenen temps de picar algú. 

Potser us interessarà:
- Concentration of DDT compounds in breast milk from African women (Manhiça, Mozambique) at the early stages of domestic indoor spraying with this insecticide, per MM Manaca , JO Grimalt, J Sunyer, I Mandomando, R Gonzalez, J Sacarlal, C Dobaño, PL Alonso, C Menendez (2011) Chemosphere 85:307-314
- Malaria en España: aspectos entomológicos y perspectivas de futuro, per R Bueno Marí i R Jiménez Peydró (2008) Revista Española de Salud Pública, 82: 467-479 (El mapa de 1933 és d'aquest article)
- La lluita contra la malària. P. Alonso (2005), 19pp Adaptació de la conferència que Pedro Alonso va impartir el15 de febrer de 2005 a l'Associació Catalana de Comunicació Científica; algunes dades, com ara la incidència o dades provisionals de les proves amb la vacuna són ja obsoletes, però dóna una visió clara de la malaltia i l'estratègia per combatre-la. Disponible també en castellà.
- Carlo Urbani i les malalties oblidades (aquest bloc, 30.04.2008) Sobre les malalties que afecten els països pobres i Carlo Urbani, metge italià que treballava per a l'Organització Mundial de la Salut en el sud-est asiàtic i va morir afectat per la SARS (síndrome respiratòria aguda greu), causada per un virus que ell mateix va ajudar a descobrir.

3 comentaris:

fra miquel ha dit...

Interessantíssim, aquest post teu, Mercè.
Moltes gràcies per explicar-ho tant bé!
L'estiu passat vam anar a Senegal i ens havíem de prendre una pastilla cada dia (malarone) No és cap vacuna, tant sols un inhibidor del Plasmodium. La pega d'aquest medicament són els efectes secundaris...
N'hi ha, però, altres medicaments que també funcionen com a inhibidors però són més forts. Fins i tot poden ocasionar deliri.
Gràcies un altre cop
petó

Mercè Piqueras ha dit...

Fra Miquel, el teu comentari m'ha fet recordar el que va explicar un especialista en medicina tropical fa alguns anys. Ho he afegit com una actualització.

fra miquel ha dit...

Gràcies un altre cop, Mercè :o)
una abraçada