dilluns, 2 de gener de 2012

Llengua i color (de la pell)

Fa uns dies vaig anar amb dues amigues --Gemma i Jeannette-- a Camarasa, a veure una amiga comuna --la Imma--  que viu a Itàlia i ve a passar els Nadals amb la família. Com que la Imma al matí anava de metges amb la padrina, nosaltres vam fer una mica de turisme per fer temps i arribar a Camarasa a l'hora de dinar. La primera parada va ser a Agramunt. Després de veure el mercat ambulant, visitar l'església i fer una "dolça" parada en una torroneria, vam seure una estona en un bar.

Un senyor que semblava l'amo o l'encarregat va servir-nos les begudes. Parlava català occidental, però quan va haver de dir alguna cosa a la meva amiga Jeannette, va canviar de llengua i s'hi va adreçar en castellà; un castellà amb un fort accent català. He de dir que la Jeannette va néixer a Panamà, però ha passat molts més anys de la seva vida a Catalunya que en el seu país. Aquí va estudiar, aquí ha treballat dedicada a l'ensenyament, en una escola catalana i fent servir el català en les seves classes, aquí gaudeix de la seva jubilació i aquí té una família amb la qual parla en català, com també el parla amb les seves amigues. Però ve't aquí que la pell de la Jeannette és fosca; és el que ara en diuen 'afroamericana'.

El senyor del bar d'Agramunt, en veure la pell fosca de la Jeannette, devia suposar que ella no sabia català i va parlar-li en castellà, una llengua que no és la d'ell, i que es notava que havia de fer un esforç per parlar-la. Si aquell home hagués parat atenció, s'hauria adonat que aquelles tres dones --Gemma, Jeannette i jo-- parlaven en català entre elles. Però potser va ser un reflex automàtic: veure una pell fosca i pensar que havia de parlar en castellà, altrament aquella persona no l'entendria.

Vaig recordar aquella campanya dels anys vuitanta, de la Norma, que promovia el bilingüisme passiu. I vaig pensar també en una altra campanya molt més recent, aquella de "dóna corda al català" (amb molt propòsit, però a mi, aquella dentadura ballarina em semblava més aviat fastigosa), que deia allò de "i si m'equivoco, torno a començar". Si tothom fes com el senyor del bar d'Agramunt, cap immigrant aprendria el català. No hi hauria bilingüisme passiu, ni cap persona arribada a Catalunya podria equivocar-se perquè no tindria l'ocasió de fer-ho.

3 comentaris:

Marta ha dit...

Jo també vaig tenir una experiència semblant en una botiga. Un pare de raça negre amb un català perfecte, parlava amb el seu nen jovenet i la dependenta, catalana, sense parar atenció es va dirigir en castellà, malgrat que el pare li continués parlant català. Van fer bilingüisme passiu al revés i no es va enterar.

Lectora corrent ha dit...

Avui he vist a TV3 un documental que mostrava la superació d'un nen de Manlleu amb les cames amputades. És de família marroquina i la mare parla un català perfecte. Segur que si el senyor d'Agramunt la veiés --la dona es cobreix el cap amb un vel--, també li parlaria en castellà.

Clidice ha dit...

D'això se'n diu racisme i l'hem practicat anys i panys. Envers el "diferent", perquè considerem que és inferior, ergo incapaç de conèixer un idioma com el nostre i envers nosaltres mateixos, per considerar la nostra una llengua de segona fila.