El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 2 de gener de 2012

Llengua i color (de la pell)

Fa uns dies vaig anar amb dues amigues --Gemma i Jeannette-- a Camarasa, a veure una amiga comuna --la Imma--  que viu a Itàlia i ve a passar els Nadals amb la família. Com que la Imma al matí anava de metges amb la padrina, nosaltres vam fer una mica de turisme per fer temps i arribar a Camarasa a l'hora de dinar. La primera parada va ser a Agramunt. Després de veure el mercat ambulant, visitar l'església i fer una "dolça" parada en una torroneria, vam seure una estona en un bar.

Un senyor que semblava l'amo o l'encarregat va servir-nos les begudes. Parlava català occidental, però quan va haver de dir alguna cosa a la meva amiga Jeannette, va canviar de llengua i s'hi va adreçar en castellà; un castellà amb un fort accent català. He de dir que la Jeannette va néixer a Panamà, però ha passat molts més anys de la seva vida a Catalunya que en el seu país. Aquí va estudiar, aquí ha treballat dedicada a l'ensenyament, en una escola catalana i fent servir el català en les seves classes, aquí gaudeix de la seva jubilació i aquí té una família amb la qual parla en català, com també el parla amb les seves amigues. Però ve't aquí que la pell de la Jeannette és fosca; és el que ara en diuen 'afroamericana'.

El senyor del bar d'Agramunt, en veure la pell fosca de la Jeannette, devia suposar que ella no sabia català i va parlar-li en castellà, una llengua que no és la d'ell, i que es notava que havia de fer un esforç per parlar-la. Si aquell home hagués parat atenció, s'hauria adonat que aquelles tres dones --Gemma, Jeannette i jo-- parlaven en català entre elles. Però potser va ser un reflex automàtic: veure una pell fosca i pensar que havia de parlar en castellà, altrament aquella persona no l'entendria.

Vaig recordar aquella campanya dels anys vuitanta, de la Norma, que promovia el bilingüisme passiu. I vaig pensar també en una altra campanya molt més recent, aquella de "dóna corda al català" (amb molt propòsit, però a mi, aquella dentadura ballarina em semblava més aviat fastigosa), que deia allò de "i si m'equivoco, torno a començar". Si tothom fes com el senyor del bar d'Agramunt, cap immigrant aprendria el català. No hi hauria bilingüisme passiu, ni cap persona arribada a Catalunya podria equivocar-se perquè no tindria l'ocasió de fer-ho.

3 comentaris:

Marta ha dit...

Jo també vaig tenir una experiència semblant en una botiga. Un pare de raça negre amb un català perfecte, parlava amb el seu nen jovenet i la dependenta, catalana, sense parar atenció es va dirigir en castellà, malgrat que el pare li continués parlant català. Van fer bilingüisme passiu al revés i no es va enterar.

Lectora corrent ha dit...

Avui he vist a TV3 un documental que mostrava la superació d'un nen de Manlleu amb les cames amputades. És de família marroquina i la mare parla un català perfecte. Segur que si el senyor d'Agramunt la veiés --la dona es cobreix el cap amb un vel--, també li parlaria en castellà.

Clidice ha dit...

D'això se'n diu racisme i l'hem practicat anys i panys. Envers el "diferent", perquè considerem que és inferior, ergo incapaç de conèixer un idioma com el nostre i envers nosaltres mateixos, per considerar la nostra una llengua de segona fila.