La novel·la de Dostoievski està ambientada a San Petersburg, mentre que el film de Visconti situa el relat en un barri de Livorno conegut com Venezia Nuova (no tan nova, però; és una zona que té prop de quatre-cents anys). Ni els actors ni les càmeres van posar el peu a Livorno, però: el film es va rodar completament a Cinecittà. Ningú no diria, veient el film, que aquells canals, ponts, carrers i places són una reproducció feta dins d'uns estudis cinematogràfics.
Luchino Visconti era un mestre del color, però també del blanc i negre. Ho va demostrar a La terra trema (1948), a Bellissima (1951) i després a Rocco e i suoi fratelli (1960), i especialment a Le notti bianche, un film que no m'imagino més que en blanc i negre.
Vaig veure Le notti bianche fa molts anys en les sessions de cine-club de l'Institut Italià de Cultura, quan els instituts estrangers (sobretot l'Institut Italià i l'Institut Francès) eren dels pocs espais de llibertat que hi havia a Barcelona. Quan vaig comentar després la pel·lícula amb un senyor hongarès molt cult a qui coneixia lleugerament --era amic d'una família veïna i m'agradava molt sentir-lo parlar perquè sempre explicava coses interessants--, em va recomanar que llegís el llibre de Dostoievski. Deia que ell considerava Les nits blanques la millor obra d'aquest autor rus. Malauradament, encara no ho he fet. Potser que el buscaré en alguna biblioteca.
8 comentaris:
No he llegit la novel·la ni he vist la película, Visconti és la meva assignatura pendent des de fa temps, però no acabo de trobar el moment. Dostoievski és un vell conegut i m'agrada molt, suposo que el resultat del binomi és espectacular. Em fa vergonya dir que no he vist cap pel·li de Visconti, però és que no n'he vist cap. Ja va sent hora, no?
Carina, Visconti és una assignatura a la qual val la pena dedicar-hi un temps. La seva filmografia potser no és tan extensa com la d'altres directors, però algunes de les seves pel·lícules --per a mi la majoria-- són obres mestres. Aprofita que a Youtube n'hi ha algunes, però si en alguna ocasió tens l'oportunitat de veure-les en pantalla gran, no la deixis escapar. "Il Gattopardo" és una d'aquelles que no sabria dir si em va agradar més la novel·la o el film, tot i que en general les novel·les dutes al cinema no em convencen. Són quatre hores d'una gran bellesa. Ah! I aquesta és de les que cal veure en pantalla gran per apreciar-la en tot el seu esplendor.
Le notte bianche de Visconti (1957) és una pel.licula millora que l'altra del mateix nom
White Nights (película de 1985) - Wikipedia, la enciclopedia libre
White Nights Baryshnikov (Vysotsky "Horses") - YouTube
La vaig veure fa molts anys i em va emocionar, també el llibre és una meravella, efectivament, ara bé, jo no sé dir si és la millor o no, això ja és molt complex i relatiu.
Visconti és un geni i millora amb el temps, que és el que fa que un artista esdevingui un clàssic.
Del Gattopardo -cinema- en sóc absolutament incondicional, cada vegada que la torno a veure m'agrada més, el llibre està molt bé però en aquest cas crec que la pel·lícula fins i tot el supera, si és que una cosa i l'altra es poden comparar. Diuen que el temps és un bon crític, en aquest cas potser hauria de dir que és una de les poques pel·lícules que m'ha deixat un record més viu.
Tots estan bé, Lancaster està excel·lent en tots els seus papers madurs, però en aquest cas l'excel·lència és absoluta.
Merike, no recordo la pel·lícula del 1985, però pel que he llegit en l'enllaç que dones, no és una versió de la mateixa història. Per cert, el ballarí em sembla boníssim.
Júlia, a mi també em va agradar molt en el seu moment i ahir no sabia si tornar-la a veure per por que allò que em va agradar tant quan jo tenia divuit anys ara em sembles carrincló i ranci. Però el tros que vaig estar mirant ahir (espero posar-m'hi de nou i reveure-la sencera) em va fascinar més que la primera vegada. Cada escena és com un quadre que podria quedar fix i no em cansaria de mirar. La mateixa foto que he posat a l'entrada del bloc em sembla preciosa.
Del llibre del Gattopardo, en guardo un record especial perquè el vaig llegir a classe d'italià i el vam treballar molt. Feia pocs anys que s'havia publicat i em sembla que encara no estava traduït. Vaig trigar a veure el film perquè pensava que no m'agradaria, però va ser al contrari. Visconti en va treure el millor i les imatges expliquen en molts casos més coses que el llibre.
jejeje, no tenen res en comú, només el nom. Una broma.. La pel·lícula es fet en part a Finlàndia:) IMDb - Valkeat yöt (1985)
La meva ment funciona diferent que la teva ment, LOL. És bipolara..
Merike, no hi ha dues ments que funcionin de la mateixa manera.
Publica un comentari a l'entrada