El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 17 de juny de 2011

Bolquers i calcetes d'usar i llençar: quin gran invent!

Quan va néixer l'Elena --la meva primera filla--, les primeres setmanes li posava bolquers de cotó --dels de rentar i tornar a utilitzar-- sense cap protecció, per evitar que s'escaldés. Vaig comprar-li també una mena de calcetes que tenien tres capes: l'exterior, de niló; la interior d'una tela com de punt de cotó, i una intermèdia de plàstic. Tenien una obertura per la part de l'esquena, per on es posava el bolquer entre la capa interior i la de plàstic, i el conjunt es tancava amb uns botons de clip, molt semblant a la de la foto. Aquestes calcetes, les hi posava quan anàvem al pediatre o a algun lloc que havíem de passar algunes hores fora. Però quan érem a casa o sortíem només a fer un volt, duia els bolquers de cotó i unes calcetes de bebè de tovallola fineta. O directament una  granoteta d'aquelles que en deien peleles.

Els dodotis ja existien, però eren encara molt recents i molt cars, i no eren dels que porten la calceta incorporada, sinó com unes compreses gegants. Aviat en vaig comprar, però només els feia servir per a ocasions especials; eren un luxe que no ens podíem permetre de manera habitual. Un dia, la farmacèutica va dir-me que tenien uns plàstics molt suaus, que es podien posar damunt del bolquer i lligar amb un nus a cada costat, en la part del malucs. Això evitava que la criatura mullés el llit o la persona que la tingués a braç quan fes pipi. Si més no, això va evitar que hagués de canviar contínuament els llençols del bressol o que m'hagués de canviar jo mateixa si la criatura feia el pipi damunt meu.
L'Elena bebè i la seva mare

Vam comprar la primera rentadora quan l'Elena tenia nou o deu mesos i jo era ja cap a la meitat del segon embaràs. Mentrestant, vaig rentar a mà tots els seus bolquers (menys els dodotis de les ocasions especials). Aleshores vaig adonar-me que allò que deien que la caca dels nadons és caca "d'angelet" era una fal·làcia per mantenir conformades els milions --o bilions?-- de dones que al llarg de la història han hagut de rentar els bolquers a la mainada. La caca de la meva "angeleta" podia ser tan pudenta o més que la d'una persona adulta (qui ho diria, veient-la tan bufona a la foto!).

Quan l'Elena tenia tretze mesos va néixer l'Ana, i un parell d'anys més tard, l'Aitor. La rentadora no parava, però per sort jo ja no vaig haver de rentar més bolquers a mà. Han passat molt anys, però em sembla que per casa encara corren draps que són antics bolquers de cotó. Van molt bé per netejar els vidres.

Molts pares i mares d'avui dia han conegut tota la vida els dodotis aquests de calceta impermeable i potser a algú que em llegeixi li pot semblar que parlo de la prehistòria. Però, no; només fa unes quantes dècades. Els bolquers d'usar i tirar van ser un gran invent, especialment quan van dur incorporada la calceta a prova de pipi. Els precursors van ser les calcetes protectores, com les que jo comprava a la farmàcia. I a qui se li va acudir?  Doncs a una dona, una mare que devia estar tipa de les "goteres" de la mainada. El 19 de gener de 1949, Marion O'Brian Donovan (1917-1998), que vivia a Saugatuck, a l'estat nord-americà de Connecticut, va presentar una sol·licitud de patent per al seu invent.

La memòria descriptiva de l'invent  comença així:
Aquest invent està relacionat amb unes millores noves i útils en embolcalls o fundes de bolquers.
Abans, els bolquers i les seves fundes no eren a prova de fuites i per tant es necessitaven accessoris com ara fundes de matalàs, llençols i calcetes de goma, i altres articles semblants. A més, la roba del bebè es mullava perquè els bolquers corrents normalment s'enganxaven amb un imperdible a la camiseta i la humitat solia escampar-se cap a la camiseta o altres peces de vestir, que calia canviar cada cop que es canviava el bolquer. Un objectiu d'aquesta invenció és superar aquests inconvenient mitjançant la funda o embolcall per a bolquers que es descriu més avall.
Després descriu altres objectius de l'invent, com ara evitar la irritació de la pell del bebè i evitar posar-li imperdibles. Quan va presentar el seu invent a diverses empreses que pensava que s'hi podrien interessar, el rebuig va ser general. Li deien que cap dona havia demanat res d'aquesta mena. Per tant, va decidir-se a muntar una empresa i fabricar ella mateixa les calcetes protectores. Les calcetes Boaster van tenir de seguida molt d'èxit.

Entre els documents del seu llegat hi ha una carta en què el president d'uns gran magatzems de la Cinquena Avinguda de Nova York la felicitava per l'èxit tan ràpid del seu invent. Es curiós que la carta no anés dirigida a la Sra. Marion O'Brian Donovan (o Marion Donovan), sinó a la Sra. de James Donovan (Mrs. James Donovan). Al poc temps, una empresa que fabricava roba per a la mainada li va comprar la patent i la seva petita empresa familiar per un  milió de dòlars.

L'invent de les calcetes protectores no va ser una flor d'estiu en la vida de Marion, que va compaginar la vida familiar amb la vida d'innovadora professional i encara va tenir temps d'estudiar arquitectura. A aquella primera patent de 1949 en van seguir moltes més i d'invents molt diversos, fins a la dècada de 1990. Hi ha alguns productes d'higiene dental que avui dia ja no són cap novetat, que van ser ideats per aquesta dona, com ara la seda dental, que va anomenar DentalLoop. Entre el 1991 i el 1995, la seva filla Christine va ajudar-la a promocionar el DentalLoop directament a centenars de dentistes i farmàcies dels Estats Units.

En aquesta última època també va ajudar-la el seu segon marit, John Butler, que era dentista. Amb ell va viatjar a Alemanya per visitar una fàbrica a la cerca d'idees per a la fabricació de la seda dental. Per cert, el nom de Butler també està relacionat amb productes d'higiene dental. El 1923, John Butler, que advocava per la prevenció de les malalties de la boca, va fundar una empresa que duia el seu nom i que fabricava un nou tipus de raspall de dents que arribaven amb més facilitat als racons de la boca. Quan el 1949 la va vendre, els nous propietaris en van mantenir el nom i van continuar innovant en l'àmbit de la higiene dental. Avui dia a la farmàcia es poden comprar raspallets interproximals --aquestes miniatures que permeten netejar els racons entre les dents i la geniva--  de la marca Butler.

Marion O'Brian Donovan és una més de les moltes dones que han deixat la seva petjada en la societat, però que no se sol identificar amb una petjada femenina. La clàssica imatge de l'inventor és una mena de professor Franz de Copenhaguen del TBO o d'Emmet Brown de Regreso al futuro; sempre un home i sovint estrafolari i amb aspecte de viure en els núvols. Doncs no. Molts invents han estat fet per dones que tocaven de peus a terra i que cercaven de millorar la vida quotidiana.

Per saber-ne més:
- Diaper Wrap. Patent 2,5546.800 June 12, 1951, United States Patent Office
- Article: First Papers of a Woman Inventor Acquired by Archives Center. Smithsonian Lemelson Center, Washington DC
- Kata, L. (2000) Marion O'Brien Donovan Papers, 1949-1996 #721 

Il·lustracions:
- Calcetes cobre-bolquers. Giveaway: pocket change cloth diapers (com les que jo comprava)
- L'Elena bebè i la seva mare (foto, C. Fdz de Castillo)
- Seda dental, dibuix de la patent presentada per Marion donovan

6 comentaris:

marta ha dit...

Si jo ara hagués de rentar a mà tot i a més bolquers de dos nens, em moriria!!!! Visquen els grans avenços!

La lectora corrent ha dit...

Jo duia llençols, estovalles i tovalloles a casa de la meva mare, on hi havia una bona rentadora; però la resta, ho rentava tot a mà. El que em feia més fàstic eren els mocadors; encara que els deixessis en remull amb sabó, sempre calia fregar. Si tornés enrere, diria que cadascú es rentés els seus mocs (com que jo gasto mocadors de paper, no me'n caldria rentar cap). Potser per això penso que la rentadora ha estat un dels millors invents de la història.

Joan U ha dit...

Els bolquers d'usar i tirar són extremadament pràctics però tenen un altíssim cost ecològic. Generen una enorme quantitat de residus, consumeixen milers de tones de celulosa, etc. Sé que una realitzadora francesa estava fent un documental sobre aquest tema, no sé si l'ha acabat. El seu tràiler era francament esbalaïdor.

La lectora corrent ha dit...

Joan, fa uns 20 anys vaig llegir que al Canadà havien fet un estudi que comparava el cost ecològic dels bolquers d'un sol ús amb els de tota la vida --tota, fins que arribessin els altres. Tenien en compte la producció del cotó i l'energia en el procés de fabricació a partir de la fibra de cotó, l'energia de les rentadores --quan es fa a màquina; no, si és una persona qui els renta-- de la fabricació del detergent, de la depuració de les aigües del rentat, etc. I déu n'hi do també el cost! De tota manera, suposo que mai no serà tan gran com el dels de llençar i tirar, especialment els que porten la calceta incorporada.

Estaria bé que aquest documental fes la comparació.

Elena Castillo ha dit...

M'ha agradat molt la historia, no ho sabia mama, em sap greu per les "caques"... I la foto, no l'havia vista mai penso, si que semblo un angelet si...

Lectora corrent ha dit...

Elena, quan tens un fill o una filla, ja saps tot el que ve al darrera. No és una nina o nino a qui canvies la robeta i treus a passeig. Però malgrat totes les caques que vaig haver de netejar (per triplicat), va valer la pena.