El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 3 de juny de 2011

Nadia s'ha tret l'hijab (uns dies, només)

La Nadia ho explica en el seu bloc. Durant el seu recent viatge a Europa, va voler experimentar què sentiria sense el vel que normalment cobreix el seu cap. Mentre era a Barcelona, un dia va decidir sortir al carrer amb el cap descobert i amb una samarreta de màniga curta. I es va sorprendre de la seva invisibilitat.

Tradueixo l'entrada del bloc de la Nadia en què explica el seu secret. No li agrada ser hipòcrita i fer una cosa davant de la gent i una altra a la seva esquena. Per això, ha decidit explicar la seva experiència:
Tinc un secret. No és un petit secret obscè. Aquests no us el penso dir. És un secret normal que haurà durat poc, com veureu. I us el diré, perquè odio sentir-me hipòcrita. Odio fer una cosa davant de la gent i una altra al seu darrere. Ja n'he tingut prou, d'això. Així que vaig a parlar-vos d'aquest secret per alleugerir una mica la meva càrrega.
Vaig fer la prova la setmana passada. Em vaig treure l'hijab, el mocador amb què moltes dones musulmanes ens cobrim els cabells.
He estat cobrint-me el cap durant 25 anys, des que vaig deixar la intimitat de casa quan en tenia 17. Això és molt de temps en una vida humana.
Em vaig treure l'hijab durant un recent viatge a Europa. Volia saber què sentiria. Volia saber si la percepció que la gent té de mi canviaria i si canviaria la meva percepció de mi mateixa.
Hi havia estat pensat des de feia anys --per si no us n'havíeu adonat llegint el meu bloc. Per què l'Islam considera l'hijab obligatori per a les dones? És realment obligatori o és només una cosa que un grup d'homes va decidir que era més adequat per a les dones del seu temps per protegir-les? Allò que era vàlid fa 1400 anys continua essent vàlid avui dia? I si és així, per què? Realment necessita una dona cobrir-se de cap a peus per evitar ser assetjada o ser vista com un objecte sexual?
Al llarg de deu anys he viatjat per tot el món i he observat les dones, com vestien i com reaccionaven els homes. La conclusió a la qual he arribat sempre era que, per tot el món, les dones es vestien com volien i en una gran majoria no eren tractades inadequadament a causa de la manera com vestien sinó més aviat perquè hi havia gent que reaccionava a la manera de vestir a partir de les seves pròpies conviccions. Em vaig adonar que, independentment de la manera de vestir, sempre hi ha homes que tracten les dones de manera inadequada. Hi ha homes que assetjaran dones que a penes van vestides i homes que assetjaran dones que van cobertes de capa a peus. Hi ha gent --homes i dones-- que es mostrarà indignada amb les dones que va a penes vestides i altra gent --homes i dones-- que es mostrarà indignada amb les dones que van cobertes de cap a peus.
Ara intento obrir la meva ment i el meu cor. Intento esbrinar el que sento que està bé i el que sento que està malament, no a partir del que em van ensenyar a creure, sinó a partir d'allò que jo realment crec. Per fer-ho, he tractat de començar de zero per veure on acabaré. Realment, no és fàcil. Hi ha capes i capes de condicionament i de memorització i d'aprendre des de la infància que cal escarbar fins a trobar la innocència original per començar. No he trobat encara aquella innocència original. Però estic treballant per trobar-la. Podria acabar just on era fa un parell d'anys abans de començar a fer-me preguntes. Però vull acabar allà o en un altre lloc completament per la meva pròpia voluntat i no perquè he estat condicionada per a això.
Vaig decidir obrir la meva ment a la qüestió de l'hijab perquè hi ha moltes preguntes sobre l'hijab que ronden pel meu cap des de fa molt de temps.
 Així que un matí, mentre era a Barcelona vaig decidir sortir de l'a meva habitació de l'hotel sense el mocador al cap i amb una samarreta de màniga curta.
 Vaig anar a la sala de l'esmorzar i immediatament vaig adonar-me que era invisible. Estava acostumada que la gent notés la meva presència --encara que fos només lleugerament-- com a dona amb el mocador islàmic al cap que es troba a Europa. Era més evident a l'hora d'esmorzar en els hotels: una dona amb mocador islàmica al cap, movent-se pel restaurant completament sola. No és tan normal com es pot imaginar. Per primera vegada durant els meus anys de viatges ningú no es fixava en mi. I IMMEDIATAMENT vaig trobar-ho a faltar, ho confesso.
 Llavors vaig provar de caminar pels carrers de Barcelona i vaig fer algunes compres. No res. Jo era només una persona enmig de milers per aquells carrers i en aquelles botigues. havia estat sempre una persona entre milers. Havia estat sempre invisible com ho era ara?
 Atès que això era només un experiment, vaig decidir anar a les reunions de feina vestida com hi vaig normalment, amb l'hijab. Així és com la gent esperava veure'm. Com que no havia pres la decisió de treure'm l'hijab de manera permanent, no hi havia cap raó per confondre'ls.
Això va durar uns dies. anava a les reunions de feina amb l'hijab i me'l treia quan sortia pel meu compte. Estic segura que el recepcionista de l'hotel devia pensar: "Decideix-te d'una vegada, dona!"
 Sóc de nou al Cairo, amb el cap cobert per l'hijab. No em penedeixo de l'experiment. I actualment no m'abelleix treure'm l'hijab de manera permanent. Tinc raons per no fer-ho. No crec que si em tragués l'hijab a Egipte la reacció de la gent --la gent que conec-- fos positiva, en favor meu o no els importés.  Hi hauria una escàndol i no hi estic preparada. També hi ha una part de mi que encara creu que l'hijab pot ser obligatori. Potser Déu vol realment que em cobreixi de cap a peus. Encara ho he de resoldre.
 Mentrestant, m'alegro pensant que tinc opcions. És emocionant pensar que puc seguir experimentant quan em vingui de gust en la intimitat de la meva pròpia Europa i potser fins i tot entre amics en qui pugui confiar. I és reconfortant pensar que puc fer servir el meu hijab quan cregui que és més apropiat --per a mi o per a la gent que m'envolta.
Així que aquí ho teniu. he descobert el meu secret no tan secret. No he dit tot això per aconseguir un esperat copet a l'esquena per part dels qui, entre vosaltres, són en contra de l'hijab. I no us he explicat tot això per aconseguir un esperat "com t'has atrevit" per part dels qui en són a favor. Espero que hi haurà reaccions d'aquests dos tipus. I no en faré cas.
Podeu veure'n el text original en el bloc de Nadia El-Awady: I've Gone and Done It Now: What It's Like Without the Muslim Headscarf. En un dia i mig ja ha generat 237 comentaris!

Foto: Nadia El-Awady al Col·legi de Periodistes de Catalunya, el 20.05.2011, durant la seva recent estada a Barcelona (M. Piqueras)

7 comentaris:

marta ha dit...

Molt interessant, merci per traduir-ho.

Clidice ha dit...

La Nadia ha fet un pas terrible: s'ha qüestionat la seva realitat, no la que l'envolta sinó la d'ella mateixa. Aquests són camins sense retorn, a l'estil del dia que te n'adones que no hi ha déu, per exemple. Impressionant el document, gràcies per traduir-lo!

la Teresa ha dit...

Gràcies per l'enllaç. És tan interessant el post com els comentaris.

Ofelia ha dit...

Totalmet d'acord amb Clidice. Es molt fàcil jutjar des de fora però el que ha fet Nadia és treballar sobre la seva pròpia memòria cultural i això és molt difícil. Gràcies!

Ofelia ha dit...

Torno perquè acabo de llegir els comentaris del post original. Es increible com una acció aparentment inofensiva pot desfermar una discusió tant viva! Des de la nostra confortable Europa aquests conflictes són difícils d'entendre.

Carme ha dit...

Molt interessant!!!Sempre m'he preguntat si darrera dels vels hi podien haver dones feministes. Es veu que si però encara lluiten per a trobar-se elles mateixes de veritat. Gràcies per la traducció!!!!!!!!!

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris. L'allau de comentaris que ha rebut l'entrada en el seu bloc, han sorprès la mateixa Nadia. Ho deia ahir en una piulada a Twitter: "My de-hijabing experiment blog post http://bitly.com/j7Mws6 has gone viral. My 1st. Blog stats going absolutely wild. Great comments too."

A mi no m'ha sorprès l'experiment de Nadia, tot i que, com ella mateixa va explicar en una altra entrada del seu bloc, durant quatre anys fins i tot va dur la cara tapada. Una decisió que va decidir ella sola i amb la qual el seu pare, tot i ser un musulmà conservador, no hi estava d'acord. Però sembla contradictori que una dona que és feminista --no li ho he sentit dir mai, però els fets m'ho demostren-- segueixi aquest costum que els homes musulmans diuen que és "protegir la dona". Nadia no necessita anar coberta de cap a peus per protegir-se dels homes. I com ella diu, hi ha moltes dones cobertes de cap a peus que no estan protegides dels homes.

Sí, és cert que des d'aquí és difícil d'entendre el conflicte que pot crear el fet de cobrir-se el cap o no cobrir-se'l.