El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Marianne North (1830-1890), artista científica

Marian North Gallery, Kew Gardens, Londres
"Teniu sort de no haver viscut fa dos-cents anys, perquè us haurien cremat com a una bruixa." És el que va dir a Marianne North el 1882 un visitant accidental del pavelló de Kew Gardens que allotjava les pintures i dibuixos que aquesta artista naturalista va donar a aquella institució londinenca. El visitant hi havia entrat per casualitat, perquè en va veure la porta oberta, i immediatament es va interessar per les pintures penjades a les parets. No sabia que la dama que hi havia dins la sala n'era l'autora, i va preguntar-li si era cert el que deien, que eren pintures fetes per una dona. I quan ella va dir-li que sí, i que era ella, l'home va replicar amb el comentari sobre les bruixes. Segons afirma Marian a les seves memòries, no va molestar-l'hi; al contrari, ho va rebre com un afalac.
 
Marianne North (1830-1890) va néixer a Hastings, a Sussex (Anglaterra) el 24 d'octubre de 1830 i va començar a escriure i pintar ben aviat. Era una activitat adequada per a una jove victoriana de família benestant, sempre que no s'ho prengués com una professió per guanyar-se la vida. El seu pare, Frederic North, era amant de la natura i sovint passejava amb la seva filla o muntaven junts a cavall. En les seves memòries, Marianne recorda que va començar a pintar bolets perquè un amic del seu pare que tenia una valuosa biblioteca va deixar-li dos enormes volums sobre els fongs britànics; la seva lectura va esperonar-la a recollir bolets i pintar-los, una afició que va ocupar gran part del seu temps durant un any.

Marianne North (1830-1890)
Quan Marianne tenia disset anys, la família va viure vuit mesos a Heidelberg, a Alemanya, on ella va aficionar-se també a la música. Tot i que vivien en una ciutat, el seu pare sovint la duia d'excursió fora de Heidelberg. Primer anaven en tren i després  caminaven per boscos i muntanyes. Després van viure a Munic, des d'on van anar a passar l'estiu al Tirol. El seu nou destí havia de ser Viena, però eren temps convulsos i abans d'instal·lar-se en un pis a la capital austríaca van haver de marxar. Després van passar temporades en diferents ciutats europees, entre les quals Brussel·les, on van estar-s'hi sis mesos. En total van ser uns quants anys voltant pel continent.

Establerts de nou a Hastings, el seu pare, que ja havia estat membre del Parlament britànic entre 1831 i 1837, va tornar a ser reelegit per a aquest càrrec el 1854. El gener de l'any següent va morir la mare de Marianne i abans de morir va demanar-li que no deixés mai el pare, cosa que no va ser cap sacrifici per a ella perquè sempre havien estat molt units. Per estar prop del Parlament, Frederic North va comprar un pis a Londres, a Victoria Street. Un pis que, per a Marianne --segons explica en les seves memòries-- va ser més una llar que la mansió de Hastings, on sempre tenien hostes. A Londres vivien amb menys persones de servei i amb un gran i fidel amic, Jill, un gos de raça retriever, caçador. Als matins, quan el pare anava al Parlament, ella i Jill l'acompanyaven, i ho feien travessant el proper parc de Saint James, per on el gos podia córrer lliurement. Després ella i Jill tornaven a casa, però el gos no hi entrava, sinó que feia mitja volta i tornava a la porta del Parlament, on esperava pacientment el seu amo, encara que la jornada parlamentària s'allargués fins a ben entrada la nit. Els guàrdies ja el coneixien i més d'una vegada l'havien acompanyat fins a casa.


Kew Gardens (Foto C. Bortes, 2008; CC BY 2.0)
Tot aprofitant les passejades a cavall que feia amb el seu pare per alguns parcs, Marianne collia flors que després pintava. Sovint anaven a Kew, on es troba el jardí botànic i en una ocasió, el director, Sir William Jackson Hooker, (1785-1865) va regalar-li un ram de flors d'Amherstia nobilis, un arbre originari de Birmània de les branques del qual pengen unes esplèndides inflorescències de flors vermelles. La vista d'aquelles flors i el saber d'on provenien va esperonar el desig de l'artista de viatjar al tròpic. Durant uns anys, però, els viatges que va fer van ser només per Europa, amb el seu pare, quan la temporada del Parlament acabava. Quan el 1865, Frederick North va perdre les eleccions per pocs vots, tots dos van aprofitar per fer un viatge que tenien planejat des de feia temps. Van anar primer a Trieste i, amb vaixell, van salpar cap a l'Orient Mitjà: Líban i Síria. Van passar l'hivern a Egipte, en un vaixell en el Nil, que els va dur fins a Assuan. La primavera de l'any següent van passar-la a Síria i a l'estiu van tornar a Anglaterra, aturant-se primer en les regions alpines de Caríntia i el Tirol.

Frederic North va tornar a ser reelegit membre del Parlament el 1868, però no va acabar el seu mandat, perquè va morir l'any següent. L'estiu de 1869 ell i Marianne havien viatjat a la vall de Gastein, en el Tirol austríac, una zona de termalisme; el pare, que ja tenia una salut delicada, es va trobar de nou malament i el metge els va aconsellar tornar a casa, on poc a poc es va anar apagant i va morir el 29 d'octubre.

Sterculia parviflora, 1870
Després de la mort del pare, Marianne va marxar al sud de França, a Menton, i des d'allà va fer alguns viatges per la Riviera italiana i Sicília, on va passar la primavera de 1870 i hi va fer molts dibuixos. A l'estiu va tornar a Anglaterra i es va quedar en el pis de Victoria Street, a Londres, que des d'aleshores va ser la seva llar quan no era de viatge.

El 1871 va fer el seu primer viatge a Amèrica, però no pas als tròpics, com ella desitjava, sinó als Estats Units i Canadà, on una amiga seva volia passar l'estiu i va demanar-li que l'acompanyés. A Marianne li feia l'efecte que, estant ja en el continent americà, li seria més fàcil poder desplaçar-se a Brasil, que era un els països on desitjava anar per conèixer-ne la flora. Primer es van estar a Massachusetts, on Marianne va familiaritzar-se amb la vegetació de Nova Anglaterra i a la tardor van anar a Canadà. Van anar-hi amb tren, travessant regions de boscos on la tardor es presenta amb una coloració extraordinària.

En aquest viatge a Amèrica Marianne va conèixer tres persones que van influir en el rumb que seguiria des d'aleshores la seva vida: el geòleg i naturalista d'origen suís Jean Louis Rodolphe Agassiz (1807-1873), la seva dona Elizabeth (1822-1907), i el pintor Frederic Edwin Church (1826-1900). Amb Elizabeth, que havia acompanyat el seu marit en diversos viatges d'exploració al Brasil i que era coautora d'alguns llibres que narraven les descobertes fetes, va mantenir llargues converses sobre aquells viatges. Pel que fa a Church, s'havia fet famós per les seves pintures de paisatges on la vida vegetal i animal estava representada amb una acurada meticulositat científica i Marianne va quedar fascinada en veure'n algunes.

El Nadal de 1871 Marianne fa el seu primer contacte amb la natura en un ambient tropical. Des dels Estats Units va anar a Jamaica i hi va passar cinc mesos. Va pintar molt, primer en el jardí de la casa que va llogar i després endinsant-se pels boscos. El 24 de maig de 1872 s'embarca de nou i el 16 de juny arriba a Liverpool des d'on viatja a Londres, a casa seva. Però no s'hi quedarà molt de temps. Als dos mesos marxa a Brasil, on hi passar un any. Des d'aleshores els seus viatges van ser continuats. L'únic viatge que va interrompre abans del previst va ser el que va fer al Japó a finals de la tardor de 1875 i explica que en va marxar a causa del fred intens que hi feia. Els següents viatges van ser a Sarawak (Malàisia), Java (indonèsia), Ceilan (l'actual Sri Lanka), Índia, Austràlia, Califòrnia i Sud-Àfrica.


Planta arrapadissa en una costa tropical (foto domini públic)

Nepentes northiana (foto domini públic)
Marianne va començar a dibuixar i pintar plantes i paisatges moguda principalment pel seu talent artístic i més tard es va despertar en ella l'interès científic. Llegia molt i era una gran observadora de la natura, centrant-se en la connexió que hi havia entre els arbres i altres plantes i l'ambient on creixien. A diferència de molts dibuixos clàssics de plantes, que mostren un exemplar aïllat, amb un fons blanc o si més no llis, Marianne dibuixava i pintava les plantes mostrant-ne també l'ambient on vivien. Durant els seus viatges visitava els jardins botànics, allà on n'hi havia, per consultar els experts en la flora d'aquella regió del món. Va mantenir el contacte amb Sir William Jackson Hooker, director de Kew Gardens i després amb Sir Joseph Dalton Hooker (1817-1911), fill de l'anterior, que el va succeir al front de la institució. Hooker fill era, com Marianne, un gran viatger i va ser un dels més destacats botànics exploradors britànics del segle XIX.

Pavelló Marianne North a Kew Gardens (Foto Prl42, CCBY-SA 3.0)
El 1879, després d'haver fet una exposició a Londres, Marianne va oferir la col·lecció de les seves pintures al director de Kew Gardens alhora que oferia també pagar les despeses de la construcció d'un pavelló perquè hi estiguessin exposades de manera permanent i fos un lloc de descans per als visitants del jardí botànic. El disseny del pavelló estava inspirat en estructures colonials britàniques que ella havia vist en els seus viatges a l'Índia, i ella mateixa va ocupar-se de la distribució
de les pintures en la galeria, que va obrir-se al públic el 1882. Els seus viatges, però no havien acabat i l'agost d'aquell mateix any va marxar a Sud-Àfrica o des d'allà, amb les seves teles i pintures, va viatjar també a les illes Seychelles abans de tornar a casa el 1883. L'any següent, malgrat que ja patia força de reumatisme i que s'estava tornant sorda, va fer encara el que seria el seu darrer llarg viatge; va anar a Xile. A la tornada va retirar-se a Alderley, un petit i tranquil poble de Gloucestershire, on va viure fins a la seva mort, el 30 d'agost de 1890.

Els Andes des de Santiago de Xile, 1884 (domini públic)


Marianne North fotografiada per Julia M. Cameron (1876?)
Hi ha alguns retrats de Marianne North, que va fer-li la fotògrafa Julia Margaret Cameron (1815-1879), a la casa on Cameron vivia a Ceilan. Aquesta fotògrafa va tenir una carrera curta (va començar a fer fotos als quaranta-vuit anys) però brillant. Especialitzada en el retrat, mentre va viure al Regne Unit va fotografiar molts personatges de l'època, entre els quals, Charles Darwin. A Ceilan, en canvi, en va fer pocs perquè els possibles clients no eren abundants i perquè li era difícil obtenir els productes químics i aigua destil·lada per revelar les fotografies. La fotografia de Marianne aquí a la dreta es nota que està feta pensant més a obtenir una obra d'art que no pas a mostrar les fesomia de la pintora. Marianne descriu a les seves memòries que posar per a la fotògrafa va ser una tortura.

Marianne North va anar escrivint quaderns de viatge i després de la seva mort, el 1892, es van publicar en dos densos volums per iniciativa de la seva germana. Van tenir tan d'èxit que l'any següent es va publicar un altre recull d'escrits seus corresponents als anys anteriors als viatges naturalistes, de 1859 a 1869.

La revista Emerging Infectious Diseases va incloure en la coberta del número de juliol 2015 un quadre de Marianne North que reprodueix alguns detalls de l'arbre de la quina (Cinchona sp.), una planta de la família de les rubiàcees. És una obra dels seus primer temps de viatgera a regions tropicals, quan va viatjar per Sud-Amèrica els primers anys de la dècada de 1870. De l'escorça d'aquest arbre s'obtenen diversos alcaloides, entre els quals la quinina, que els jesuïtes van adoptar per tractar la malària, com feien ja els pobles indígenes del Perú i de Bolívia. L'ús de la quinina va difondre's a Europa (segons alguns autors, van ser els jesuïtes els qui la van dur, però d'altres diuen que va ser la comtessa de Chinchón) i d'allà va passar a Àsia. Segueix sent encara eficaç contra la malària, però és una substància que, a grans dosis, pot causar efectes adversos importants.

Quan no existia encara la fotografia, el dibuix i la pintura eren els mitjans per documentar les plantes que s'anaven descobrint. En l'època en què va viure Marianne North ja hi havia fotografia, però era a les beceroles. A més, la pel·lícula fotogràfica en color no va sortir al mercat fins al segle XX. Els herbaris servien com a col·leccions d'espècimens naturals, però el fet que les plantes estiguessin assecades i premsades feia que perdessin la coloració natural i que de vegades fos difícil imaginar l'aspecte de la planta viva. La col·lecció de pintures de Marianne North, amb més 800 obres, va ser una gran contribució per al coneixement de la diversitat botànica en regions del món poc explorades.

Els llibres amb el relat autobiogràfic dels viatges de Marianne North estan disponible a Internet a Online books by Marianne North.