dissabte, 21 de desembre de 2019

Conte de Nadal: va passar fa seixanta anys

Nota: aquesta entrada del blog és una versió més extensa de la columna d'opinió de la Lectora corrent publicada al diari ARA el 21 de desembre de 2019. La limitació d'espai de la versió impresa del diari no permet estendre's gaire.

Hi havia una vegada un jove químic lleidatà que, acabats els seus estudis universitaris, va voler dedicar-se a la química orgànica. Amb dos amics, van muntar una petita fàbrica de sabó, però el negoci no va prosperar; el sabó que hi produïen era de massa bona qualitat i poca gent podia pagar-ne el preu real, en un país que s'estava encara recuperant d'una guerra (in)civil. Aleshores van provar de muntar un petit laboratori farmacèutic, però una empresa txeca fabricava el mateix producte que ells i el venia a un preu més barat. El jove científic, que ja estava casat i tenia una filla, va posar-se a treballar a la fleca familiar. Decebut per la manca d'oportunitats que el seu país oferia per a la ciència, no podia deixar de pensar que, si seguia per sempre en el negoci familiar, l'esforç que els seus pares havien fet per donar-li una carrera haurien estat inútils.

El 1952, el jove flequer, pare ja d'una nena i dos nens, va fer un cop de rauxa i va marxar als Estats Units, país capdavanter en la recerca científica. Havia obtingut una beca per estudiar enginyeria química i el 20 d'agost d'aquell any arribava a Houston (Texas) per començar el curs al Rice Institute. Va marxar sol, deixant a Lleida la seva família. Els primers mesos van ser durs: estava sol, en un país amb una llengua que tot i que escrivia i llegia bé, en tenia una baixa comprensió oral, i l'enginyeria química no era la seva prioritat a l'hora de seguir una carrera científica.

Un nou camí se li va obrir quan, uns mesos després, va conèixer Donald Rappoport, catedràtic de Bioquímica de Baylor College of Medicine, que investigava el model de reproducció de les cèl·lules cancerígenes i buscava un estudiant avançat que el pogués ajudar en la seva recerca i volgués fer el doctorat sobre aquell tema. El científic català va començar de seguida a treballar en el laboratori de Rappoport --rebia cada mes 200 dòlars-- i la recerca que hi va fer va ser la base de la seva tesi doctoral, en què demostrava que algunes molècules que són essencials per a la vida poden sintetitzar-se a partir d'altres molt senzilles. Van passar alguns anys fins que no va poder comptar amb suficients mitjans perquè la seva família anés a viure amb ell a Houston, però a poc a poc, el seu somni americà es feia realitat i el 1959 era ja professor associat de la Universitat de Houston (i el 1963 en seria catedràtic).

Lluny de Houston, però també als Estats Units, a la Universitat de Chicago, el 1953, un altre jove investigador de nom Stanley Miller havia sintetitzat en el laboratori aminoàcids, les molècules precursores de les proteïnes i que es creia que només podien fabricar els éssers vius. Era un camp de recerca que de seguida va atreure al científic lleidatà i, seguint les petjades de Miller va sintetitzar també alguns aminoàcids a partir de tres molècules senzilles: aigua, amoníac i cianur. Després va dirigir el treball d'un estudiant seu en la recerca d'algun mètode per obtenir adenina, una molècula essencial per a la vida perquè forma part dels àcids nucleics i del trifosfat d'adenosina (ATP), que és una font d'energia per a moltes reaccions metabòliques. Van provar de fer reaccionar glicina alguns compostos senzills, però no se'n van sortir. Uns mesos més tard, davant d'un compromís que havia contret de presentar un treball a una reunió científica, l'investigador lleidatà va recordar el treball que havia fet amb cianur i va considerar la possibilitat d'emprar-lo com a primera matèria per al seu experiment. I aquest cop ho va aconseguir.

Anys més tard, el científic lleidatà descrivia aquell experiment i el que va sentir en veure'n el resultat, allò que Severo Ochoa va definir com "l'emoció de descobrir". Explicava la bellesa de l'experiment, quan, en fer bombollejar cianur d'hidrogen en una dissolució d'amoníac, se succeïen unes coloracions brillants: groc, vermell, ataronjat, verd intens... Fins que la dissolució s'enfosquia i es tornava completament negra. Això passava el 24 de desembre de 1959. Ho va deixar assecar durant la nit i l'endemà al matí, tot i ser el dia de Nadal, va tornar al laboratori per analitzar-ho. La cromatografia va confirmar-li que aquella substància era la que ell esperava: adenina. Es donava la paradoxa que, en aquell experiment, a partir d'un element tan tòxic com el cianur --però alhora molt abundant a l'univers-- s'obtenia una molècula essencial per a la vida.

Joan Oró al laboratori de Baylor College of Medicine
Aquell bioquímic lleidatà es deia Joan Oró (1923-2004) i ell i Stanley Miller estan considerats els pares de la química prebiòtica, la branca de la química orgànica que investiga les molècules i possibles reaccions que van donar origen a la vida. Són moltes les fites aconseguides per Oró al llarg de la seva carrera científica, però ell mai no va oblidar l'emoció que va sentir el dia de Nadal de 1959, ara fa seixanta anys.

Molècula d'adenina

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Gran escrit Mercè. Alfred Giner Sorolla segur què et trucaria per dir-t'ho personalment. Una abraçada des de Vinaròs. Nati Romeu

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Nati. Alfred Giner-Sorolla va ser un altre dels científics que van haver de marxar a l'estranger per dur a terme la seva carrera científica. Menys conegut que Joan Oró, però el seu treball en oncologia farmacològica és també destacable. I els dos eren amics i van fer algun treball de recerca conjuntament.

Salvador Macip ha dit...

Una gran història! Gràcies.