El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 12 de gener de 2007

Mart, Oró i Lovelock

Feia temps que no visitava el blog de Javier Armentia. Avui ho he fet i he llegit algunes de les entrades més recents. En té dues de dedicades a la controvèrsia sobre la possibilitat que existeixi vida a Mart. Javier és escèptic, però m'ha semblat que, com a bon científic, és també escèptic sobre el seu escepticisme i deixa oberta una finestra a la possibilitat que un dia es descobreixi vida en el planeta veí. (També val la pena llegir la seva entrada titulada "¿Y aquí no ha pasado nada?", sobre la situació política sorgida després de l'atemptat que ETA va fer a Barajas el 30 de desembre de 2006. )

La superfície del Planeta Roig

Des que tinc ús de raó (i d'això fa moooolts anys, tot i que potser hi hagi qui cregui que encara no he arribat a aquesta fase) he sentit parlar de la possible existència de vida a Mart. Vaig viure com a espectadora l'arribada dels primers astronautes a la Lluna, una matinada de juliol (hora nostra) de 1969. A Arenys de Mar, on passàvem els estius,
la meva mare, els meus germans i jo vàrem passar aquella nit clavats davant del televisor per veure una escena que ara hi ha qui vol fer-nos creure que va ser un invent del govern dels EUA. Associo sempre aquella nit a una pila de deliciosos tortells de pasta fullada amb crema. (La meva mare devia preveure que allò aniria per llarg i la tarda abans va anar a la pastisseria a comprar provisions.)

Després dels diversos Apollo, va ser el torn dels Viking i la conquesta de Mart. Així com de la Lluna es van dur mostres a la Terra per estudiar-les aquí, els experiments amb material de Mart es van fer in situ, amb aparells duts per la mateixa nau (no tripulada) i una mena de màquines-robot per prendre'n les mostres i fer les operacions necessàries. Els comentaris de Javier Armentia m'han fet recordar el paper que Joan Oró va tenir en aquells estudis. Oró també va ser un escèptic quan els seus col·legues de NASA eren a punt de tocar campanes pensat que els resultats dels experiments que es feien a la superfície del Planeta Roig demostraven que hi contenia vida.

En aquella època jo no coneixia Joan Oró personalment (era una mestressa de casa que es passava el dia canviant bolquers, preparant farinetes, portant i recollint la mainada de l'escola, inventant-me contes, fregant, planxant, posant rentadores...; alguns dies no tenia temps ni per llegir el diari). Però anys més tard li vaig sentir explicar com va anar allò dels experiments marcians.

Un dels experiments que es van fer a la superfície de Mart consistia a mesclar mostres de sòl d'aquell planeta amb nutrients marcats amb carboni radiactiu i
analitzar després el que en resultés. La formació de CO2 que contenia carboni marcat va ser interpretat per alguns dels col·legues d'Oró com un signe inequívoc que que els nutrients marcat radioactivament havien estat utilitzats per algun tipus d'organisme (bacteris segurament).

Oró, que abans que comencessin els experiments ja dubtava que hi pogués haver vida en l'ambient tan oxidat de la superfície de Mart, estava convençut que hi havia una altra explicació a la formació del
CO2. La va trobar en adonar-se que un dels components de la mescla que es feia servir com a "nutrient" era l'acid fòrmic. Un dels experiments que havia fet anys enrere per a la seva tesi doctoral estava relacionat amb l'oxidació de l'àcid fòrmic, i sabia que era una reacció espontània, abiòtica.

Un altre personatge que també estava convençut que no es trobaria vida a Mart era el químic atmosfèric britànic James Lovelock, que en la dècada de 1970 també va treballar per a la NASA, als EUA. Lovelock havia estudiat la composició química de l'atmosfera marciana i l'havia comparada amb
la de la Terra i la de Venus.

James Lovelock i una representació de Gaia

Les atmosferes del Venus i Mart tenien una composició molt semblant i estaven equilibrades des del punt de vista de la química i de la física. En canvi, l'atmosfera de la Terra, malgrat que, pel lloc que ocupa en el sistema solar, hauria de ser semblant a la dels seus planetes veïns, era anòmala. Lovelock va concloure que la vida havia estat la causa que el CO2 gairebé desaparegués de l'atmosfera terrestre (una gran part es troba atrapat en el carbonat càlcic de les roques d'origen biològic i en les petxines i els ossos de molts organismes, etc.) i que, en canvi, la concentració d'oxigen atmosfèric fos molt més gran.

El
que no van considerar ni Oró ni Lovelock va ser la possibilitat que a Mart hi hagi vida subterrània, cosa que em sembla que ningú no ha pogut encara provar ni desmentir. I és que en la dècada de 1970 no s'havien descobert encara, a la Terra, els bacteris que viuen en roques a grans profunditats (fins gairebé 3 km) i que obtenen els nutrients i l' energia de les mateixes roques on viuen. Ha estt un canvi de paradigma, perquè allò que vàrem aprendre --si més no, jo--, que la vida depenia de la llum (directament o indirectament) ara se sap que no sempre és així. A las roques del subsol profund, la llum no hi arriba ni hi poden arribar productes del metabolisme d'organismes que fan servir la llum com a font d'energia. És suficient que hi hagi petites quantitats d'aigua atrapades en la roca (de moment sembla que el agua líquida sí que es indispensable para la vida) perquè hi hagi bacteris que hi puguin proliferar.

Amb Joan Oró, durant el Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana de 1996