El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 26 de juny de 2013

Què hem fet per merèixer aquests polítics (i polítiques)?

Anit en donar una mirada a les xarxes socials a les quals estic apuntada vaig veure que, com de costum, la majoria de polítics i polítiques no saben fer res més que criticar el que fan o han fet partits que no són els seus. Un comentari especialment va ser la gota que va fer vessar el got de la meva paciència política i no me'n vaig poder estar i vaig escriure això al meu mur de Facebook:
M'agradaria que tinguéssim polítics i polítiques més constructius, que es dediquessin a cooperar i a treballar pel poble al qual representen, en comptes de fer-ho per al seu partit i d'intentar destruir els seus adversaris a qualsevol preu. I això, a tots els nivells, des dels governs municipals, als estatals, i des de l'esquerra fins a la dreta. Els qui governen, moltes vegades apliquen polítiques que ells havien criticat quan eren a l'oposició. Els qui són a l'oposició, sovint critiquen tot el que fan els qui governen, encara que prenguin decisions que són equivalents a les que ells havien pres en algun moment quan manaven. El país està en una situació en què allò que cal és la cooperació per tirar-lo endavant, en comptes de les lluites entre partits o fins i tot dins dels mateixos partits i coalicions. Si us plau, polítics i polítiques, per què no seieu a parlar?, per què no treballeu tots per al poble en comptes de fer-ho per a vosaltres mateixos i el vostre partit? Ho sento, però ho havia de dir!
 De debò són aquests (i aquestes) els polítics que ens mereixem?

2 comentaris:

KRT ha dit...

Costa molt, molt, dialogar... Quan fan veure que dialoguen, els polítics en realitat només alternen monòlegs. Un debat no és un diàleg, és una successió de monòlegs més o menys ordenada (de vegades, se sobreposen els uns als altres i criden), però mai ningú no escolta les raons de l'altre.

I no tan sols els polítics: també ho fan els empresaris, i els sindicalistes, i els artistes, i més d'un científic (inclosos els economistes). Jo dic la meva i (si sóc educat, que de vegades ni això) quan acabo el torn et deixo que tu diguis la teva (i si sóc mal educat, et tallo i em poso a cridar).

En tot cas, ni escolto els teus arguments ni intento aprendre del que em diguis, perquè només jo tinc la raó, i la tinc tota sencera, i tu estàs equivocat, pobret. I així anem.

No cal dir que et dono tota la raó, i les gràcies. Però serà picar en ferro fred, em temo.

Mercè Piqueras ha dit...

KRT, és possible que sigui picar en ferro fred, però cal que ho diguem.