Tots Sants, Halloween i la carabassa

Qui es recorda ja del dia de les Ànimes --o día de los Difuntos, en castellà-- que se celebrava el 2 de novembre? Quan jo era petita, era un dia festiu per a les escoles. No sé per quin motiu, però, ara els morts es rememoren el dia de Tots Sants, que potser amb el temps acabi dient-se de Halloween i es perdi la memòria del seu nom original.

De tota manera, hi ha qui vol retornar als orígens i enguany estic rebent correus i missatges de Facebook que reivindiquen tradicions nostres en contra de les que vénen de l'altre costat de l'Atlàntic. Però, quines són les nostres tradicions originals? De debò això de la carabassa amb l'espelma és un costum aliè?

Fa quatre anys vaig tractar en aquest bloc d'aquesta fal·lera pel Halloween. Casualment després vaig trobar un article publicat en El Punt el mateix dia que jo havia fet l'entrada en el meu bloc, que també parlava de la carabassa de Halloween. L'autora, Assumpció Cantalozella, explicava que era també una tradició nostra i rememorava la seva infantesa quan, a mig octubre, ella i altres nenes i nens del seu poble s'ajuntaven i jugaven a fer por amb la carabassa buidada.

En aquella entrada meva al bloc, vaig escriure que el Halloween era una tradició celta que la immigració anglosaxona --principalment els irlandesos-- va dur als Estats Units, d'on ha tornat ara de nou a Europa. En els antics calendaris celtes, l'any acabava el 31 d'octubre i aquella nit encenien fogueres per espantar els mals esperits. Els celtes creien que les ànimes dels seus morts visitaven les cases, acompanyades de bruixes i d'esperits. Era la festa de Samhain. Amb l'arribada del cristianisme i l'establiment de la festa de Tots Sants, en anglès van anomenar el 31 d'octubre All Hallow's Eve ('hallow' significava 'sant' o 'sagrat', com l'actual 'holy'; 'eve' és 'vigília'), que després va ser Hallow's Eve i finalment va donar la forma Halloween actual. Pensant-hi, però, em ve un dubte: això de la carabassa, ja devien fer-ho en el seu país els irlandesos que van emigrar als Estats Units? Si ho feien, devia ser una tradició incorporada a la festa a partir del segle XVI o devien fer-ho amb una altra espècie de carabassa, perquè la carabassera que es cultiva avui dia a Europa va venir d'Amèrica.

Un cop més, recorro al llibre de Pius Font i Quer Plantas medicinales. El Dioscórides renovado i, sobre aquesta la carabassa (Cucurbita pepo), llegeixo:

Después del descubrimiento del Nuevo Mundo, los españoles trajeron de allí la calabacera, ampliamente cultivada en América desde remotos tiempos. Su cultivo también se extendió en Europa con gran rapidez; no es pues de extrañar que Leonard Fuchs, en su famoso "Kräuterbuch", de 1543, tratase ya de ella. [...] Las calabazas conocidas en Europa en tiempos antiguos pertenecen a otras especies y a otros géneros de esta misma familia.

Font i Quer diu que les llavors de la carabassa es fan servir per facilitar l'expulsió de cucs intestinals, especialment de la tènia. A la cuina dóna molt de si. Se'n pot fer puré, sopa o crema, acompanyada d'ingredients variats (patata, ceba, bledes, mongeta tendra, api...), també pastís, bunyols, galetes, xips, panadons, melmelada; i afegir com a ingredient no principal en alguns plats (per exemple, he vist una recepta d'escudella d'arròs i fideus amb carabassa).

Fa uns dies em van regalar quatre carabasses de mida mitjana, no molt grosses. La pell tan dura que té aquest fruit fa que es conservi força temps sense fer-se malbé. De tota manera, no em duraran molt de temps. De moment ja n'he gastat dues per fer puré posant-hi com a ingredient principal la carabassa. Ara per ara, m'agrada més menjar-les que buidar-les per espantar la gent.

Potser us interessarà:
- Per Tots Sants, castanyes i panellets (aquest bloc, 31.10.2008)

Nota: La il·lustració de la carabassera és del Museu d'Història natural de la Universitat de Colorado.

Budells i gasos explosius

Que a una persona que li estiguin realitzant una prova mèdica li explotin els budells sembla tret d'una pel·lícula dels Monty Python (em sembla que era The Meaning of Life) o d'aquella sèrie de ciència ficció que les persones rebentaven i els sortien uns alienígenes de l'interior del seu cos. Però no és ciència ficció. Entre 1952 i 2006 s'han descrit, en revistes mèdiques, un mínim de vint explosions produïdes en els budells de persones a qui practicaven una operació intestinal o una colonoscòpia.

Malgrat que es tracti d'explosions, la cosa no és tan espectacular com pot semblar. No penséssiu que rebenta la panxa i metges i infermeres queden esquitxats amb restes de vísceres humanes... No, allò que explota son els gasos acumulats en el còlon (la part final, més ample, del budell) i l'energia que pugui produir l'explosió és limitada. Tot i amb això, el budell pot arribar a perforar-se i fer necessària una operació immediata per reparar-lo i evitar mals pitjors.

I per què es produeixen aquestes explosions? Doncs cal la coincidència de tres factors: un gas combustible (el que es crema i produeix energia), un gas comburent (fa que el combustible es cremi) i una font de calor perquè es produeixi la combustió. Els gasos combustibles que es troben al còlon són l'hidrogen i el metà, que són alliberats en la fermentació de carbohidrats procedents de l'alimentació (aquesta fermentació la fan bacteris que viuen en el budell). En el còlon, hi ha també altres gasos, com ara nitrogen, oxigen, hidrogen, metà i diòxid de carboni, però només l'hidrogen i el metà són combustibles. Quan aquests dos gasos es troben en concentracions que ultrapassen el 4% en el cas de l'hidrogen i el 5% en el cas del metà hi ha la possibilitat que puguin explotar. Però encara són necessàries altres condicions. Cal que hi hagi també oxigen en una concentració superior al 5%, i es necessita una font de calor que provoqui la reacció dels gasos.

En la colonoscòpia, s'explora visualment l'interior del budell amb una minúscula càmera que duu un llum incorporat i que està situada a l'extrem d'un tub flexible que s'introdueix per l'anus. A més de ser una tècnica diagnòstica, també serveix per al tractament d'alguns problemes i afeccions del budell, com ara l'extracció de pòlips intestinals o la cauterització de venes que causen hemorràgies. Això es fa mitjançant electrocauterització o coagulació amb plasma d'argó, dues tècniques que actuen mitjançant "cremant" els pólips o els vasos sanguinis hemorràgics. Si en el còlon hi ha hidrogen o metà i oxigen en els proporcions adequades, es pot produir l'explosió.

Les persones a qui han de fer una colonoscòpia han de fer una preparació prèvia que consisteix a buidar completament el budell. Això sol fer-se no menjant cap aliment sòlid ni lacti les vint-i-quatre hores abans de l'exploració i prenent un preparat especial que ajuda a buidar el budell unes hores abans de l'exploració. Si mai us han de fer una colonoscòpia, aquesta preparació pot semblar-vos molt molesta --i ho és-- però tingueu en compte que és la manera que el còlon no sigui un magatzem de gasos explosius.

Un estudi publicat el 2007 sobre les explosions produïdes durant una colonoscòpia i la manera de prevenir-les va guanyar el premi Ig Nobel de Medicina 2012. Els premis Ig Nobel són els premis Nobel de broma, que tenen com a lema "Recerca que primer fa riure i després pensar". I és que, a primera vista, això que hi hagi una explosió en el budell, sembla cosa de broma. Però no ho és. Tot i que vint casos en més de 50 anys és molt poc, tenint en compte els milers i milers de colonoscòpies que es fan anualment per tot el món, cal evitar que se'n produeixin més.

Sobre els gasos produïts pel budell, un llibret del 2011 en fa un tour per tot el món. L'autor de Farts Around the World, un escocès que es defineix ell mateix com flatologista, descriu --amb so inclòs-- deu tipus de flatulències que ha "estudiat". Vegeu un tast del llibret a youtube:



Per saber-ne més:
- Colonic gas explosion during therapeutic colonoscopy with electrocautery, per S.D. Ladas, G. Karamanolis, E. Ben-Soussan (2007) World Journal of Gastroenterology 13:5295-5298

Potser us interessarà:
- Els pets i la literatura (aquest bloc, 18.08.2009) Una funció natural del cos, com és expulsar els gasos que s'hi produeixen a l'interior, és una mena de tabú, una cosa que cal amagar, però un autor va saber dedicar-hi les 180 pàgines del llibre Fearsome Folklore of Farting.

Tardor, temps de codonys

Codonys en un hort de Salàs de Pallars (Foto: M. Piqueras, 21.10.2012)

Ahir vaig comprar alguns codonys, aquest fruit de tardor tan especial, impossible de menjar cru per la seva aspror, i amb una flaire que recorda la de la poma. A mi, em fa pensar en els armaris de les nostres àvies, perfumats amb aromes naturals. Crec que és la primera vegada que en compro, tot i que a casa mai no falta codonyat. La setmana passada, en el Pallars, vaig veure alguns codonyers i quan ahir en vaig veure en una botiga de fruita del barri no vaig poder resistir la temptació de comprar-ne.

Com acostumo a fer per informar-me sobre plantes que tenen algun ús medicinal, he consultat el llibre de Pius Font i Quer Plantas medicinales. El Disocórides renovado. No copiaré la descripció de la planta, que és de la mateixa família (Rosàcies) que les pomeres, els cirerers, els ametllers, els presseguers i els albercoquers. Sobre el fruit, tan diferent d'altres de la mateixa família, diu:

Su carne es dura, asperísima al gusto, lo cual no dejan de manifestar, quienes le hincan el diente, con visajes característicos, aún estando el membrillo en buena sazón. Pero este acerbo sabor se pierde por cocción; de manera que un buen membrillo asado o hecho al horno es digno de un príncipe, y lo mismo ocurre cuando se cuece para hacer carne de membrillo, confiatada, con una buena proporción de azúcar, la llamada carne de membrillo, membrillate o, en Aragón, codoñate, la tan conocida compota.

Sobre les seves propietats remeieres:

Crudo, el membrillo es muy astringente; asado o cocido, o convertido en membrillate, notablemente menos. Por tanto, es útil para combatir diarreas.

Flor, fulles i fruit del codonyer (Cydonia oblonga) [il·lustració domini públic]

 Font i Quer n'explica alguns usos i recorda també els que n'havien fet antigament Hipòcrates i Dioscòrides. Sobre la història d'aquest fruiter diu:

El membrillero es originario del norte de Persia, de Armenia, al sur del Cáucaso, y de Asia Menor, donde todavía hoy es posible hallarlo silvestre, pero con frutos pequeños y ruines. Cultivado a partir de tiempos remotos, desee allí se extendió su cultivo por Grecia, Italia y otros países mediterráneos y llegó a la Europa Central durante el Medievo, transformado en un arbolito de grandes frutos delicadamente aromosos. Con ellos, los griegos preparaban ya la carne de membrillo, pero empleando miel en lugar de azúcar.

No havia cuinat res a base de codonys i avui m'hi decidit. He fet allioli de codonys i uns codonys al forn. He de confessar que no me n'he sortit massa bé, especialment amb els codonys al forn, que han quedat poc dolços, cosa que ja sospitava quan me'ls mirava coure a través del vidre del forn. Són molt senzills de preparar: oberts pel mig i extretes les llavors i la part dura al voltant de les llavors, es posa sucre en l'espai que queda; es col·loquen en una plata per al forn amb una mica d'aigua i es posen a coure una hora i mitja a 170 ºC. El meu error ha estat --crec jo-- fer servir sucre morè en comptes de sucre blanc. No ha acabat de desfer-se i, a més, no endolceix tant com el sucre blanc. Fets al forn, els codonys perden aquell sabor tan aspre que tenen quan són crus. la textura és com la de la poma i fins i tot l'aroma que sortia del forn mentre es coïen em recordava el de les seves parentes, les pomes. Potser aquest vespre tastaré com queden afegint-hi al damunt una mica de mel. Per experiments, que no quedi!

L'allioli de codony l'he preparat bullint un codony, una poma i una patata en aigua amb una mica de sal, aixafant-ho tot un cop cuit i escorregut i batent-ho bé després d'afegir-hi tres alls i un tros de molla de pa sucada en vinagre. Mentre batia hi anava afegint oli d'oliva fins que ha agafat la consistència de l'allioli. L'he tastat després amb uns biscottes. Està bo, però estic segura que podria sortir millor; potser no tingui prou all. He llegit que també és adequat per acompanyar les carns.

Altres productes de la natura típics de tardor que he menjat darrerament: carabassa (m'encantes els purés i cremes de carabassa), castanyes i moniatos (deliciosos els moniatos de la castanyada de les dones de Caldetes). Em falta tastar alguna cosa? Els panellets, no val; que no ens els dóna la natura (a més, embafen, engreixen molt i són molt cars).

Potser us interessarà:
- Temps de castanyes (aquest bloc, 31.10.2009), amb alguns comentaris de Font i Quer sobre aquest altre fruit de tardor.
- Per Tots Sants, castanyes i panellets (aquest bloc, 31.10.2008), sobre alguns costums al voltant de Tots Sants.

Rachel Carson i les dones de Caldetes

La tardor a la platja de Caldetes

Avui he fet una conferència sobre Rachel Carson a Caldes d'Estrac (per a mi, Caldetes), a l'Associació de Dones. Diuen que el públic sol ser variat, però avui, llevat de les dones de l'Associació, només hi havia un home. Han comentat que era perquè a l'Ajuntament hi feien un acte amb la presència d'Artur Mas. Mira que té dies l'any i a Artur Mas se li acut d'anar a Caldetes el mateix dia que jo hi faig una conferència!

De tota manera, valia la pena parlar a aquelles dones sobre la biòloga i escriptora Rachel Carson, del seu llibre Primavera silenciosa, que el 1962 va denunciar el perill de l'ús indiscriminat del DDT i altres plaguicides i compostos sintètics, de l'impacte que va causar el llibre i del debat que va originar --encara dura avui dia. Gairebé totes aquelles dones i l'únic home present i també jo mateixa som de la generació que vam créixer amb el DDT; de la generació que va veure desaparèixer els polls --unes dècades més tard tornarien a aparèixer-- gràcies al DDT de la colònia Cruz Verde i de les pólvores insecticides; de la generació que flitava --un verb que les joves generacions no coneixen-- les cases també amb els preparats líquids de DDT de les marques Cruz Verde, Fogo o Orion o, si es volia que fos més efectiu, amb Fulminante Cruz Verde.

En un anunci que vaig trobar ahir a l'hemeroteca digital d'un diari --i que no reprodueixo aquí perquè calen molts permisos--  es veu un nadó adormit i una mà fosca que sembla que vulgui donar-li un cop de puny. El text diu: "UN GOLPE A SU HIJO... no le causaría tanto daño como las moscas y los mosquitos pueden causarle". Més avall, en uns paràgrafs que surten a costat d'una ampolla de Fulminante Cruz Verde, hi diu:

     Extermine rápidamente estos dañinos insectos que perturban el sueño y contagian graves enfermedades, con el más eficaz de los insecticidas pulverizables: FULMINANTE Cruz Verde.

     El potente principio activo del Lindano unido a la persistencia del D.D.T. convierten al FULMINANTE Cruz Verde en el insecticida de acción  más rápida y persistente que se conoce.

     Si desea un insecticida de efecto fulminante pida precisamente FULMINANTE Cruz Verde, el insecticida "que no perdona".

Avui dia, un anunci d'aquesta mena és impensable. El DDT i el lindà estan prohibits per a la majoria dels usos a què es destinaven fa unes dècades, especialment com a plaguicides en agricultura. Són permesos només en alguns casos especials; per exemple, el DDT està autoritzat per untar les mosquiteres per protegir els llits en els països on la malària és endèmica. Però quan es va publicar l'anunci esmentat no es coneixien encara els efectes perjudicials d'aquelles substàncies i que es tractava de compostos que persistien en el medi durant dècades després de la seva aplicació. Des que Rachel Carson va denunciar el perill del seu ús indiscriminat van passar set anys fins que no es va prohibir el DDT. D'altres van trigar encara més a ser prohibits.

Abans de la conferència he anat a passejar una estona per la platja. M'agraden els pobles de mar a la tardor i a l'hivern; molt més que a l'estiu, quan són plens de turistes i estiuejants. La mar estava moguda; no sé si devia ser el que anomenen mar arrissada, però les onades arribaven a la platja com si els haguessin fet la permanent. I el cel, preciós, amb una gran varietat de núvols. He pensat en la Montse Gurguí, morta fa uns mesos. Tenia passió pels núvols i deia que el cel del Maresme era el millor per veure un cel ennuvolat (ella va viure primer a Arenys de Mar i després a Canet de Mar).

Mirant cap a Arenys de Mar

Barques reposant a la platja

Autofoto a la platja de Caldetes

Després de la conferència les dones de Caldetes m'han convidat a participar en la castanyada que havien organitzat. He estat tan engrescada menjant castanyes i moniatos (deliciosos!; diuen que els han comprat a una castanyera de la Riera d'Arenys de Mar) i parlant amb aquelles dones, que m'he oblidat de fer algunes fotos per conservar el record de la trobada.

Potser us interessarà:
- La segona república i Rachel Carson (aquest bloc, 14.04.2007)
- No volem una primavera silenciosa (per al Max) (aquest bloc, 10.04.2012)
- 50 anys d'un llibre que va canviar el món (aquest bloc, 27.09.2012)

Fotos: M. Piqueras, 26.10.2012

Tardor al Pallars

Cada estació de l'any té la seva bellesa. La tardor és una de les que trobo més boniques. Enguany no ha fet encara gaire fred i el canvi de color en les fulles dels arbres caducifolis de moment no és massa acusat, però ja es comença a veure. En els arbres de ribera és on vaig notar més la tardor aquest cap de setmana passat al Pallars.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Així, doncs, us estalvio de llegir uns quants milers de paraules escrites per descriure com he vist la tardor al Pallars, i ho faig amb algunes imatges.
 

Casa de Rivert

Magranes que esclaten de plenes

La parra i el seu acolorit comiat

Codonys, un altre fruit de tardor

La Noguera Pallaresa i el pont medieval de Gerri de la Sal

Dia gris de tardor

Però el sol s'obre camí entre els núvols.

Fotos: M. Piqueras (20 i 21.10.2012)