Els altres Nobel

Cada any, mentre a Suècia preparen amb tota solemnitat la proclamació dels premis Nobel de les diverses categories, a l'altre costat de l'Atlàntic té lloc la gran festa dels Ig Nobel, una paròdia dels Nobel original que premien un tipus de recerca que primer "fa riure i després fa pensar". La "cerimònia" de lliurament dels Ig Nobel es fa en un teatre de la Universitat de Harvard, a Cambridge (no el Cambridge anglès, sinó el de Massachusetts), que és un viver de premis Nobel de ciència --dels genuins .

Aquesta nit passada s'ha celebrat la festa dels Ig Nobel. El resultat pot veure's en el web "Improbable Research" (recerca improbable), l'organització que convoca els premis Ig Nobel, que és una de les moltes activitats que organitzen. A més de l'objectiu esmentat abans de fer riure la gent i després fer-la pensar, volen esperonar la curiositat i plantejar la pregunta "com es decideix què és important i que no ho és, i què és real i què no ho és?" Això, en ciència i en qualsevol aspecte de la vida.

M'ha cridat l'atenció que un dels treballs de recerca que han aconseguit un guardó (el premi de veterinària) sigui el que relaciona un augment en la producció de llet amb el fet que les vaques tinguin nom i que les persones que se n'ocupen s'hi adrecin cridant-les pel nom. El 28 de gener 2009, quan es va fer la pre-publicació electrònica d'aquest treball (no va sortir imprès fins al març) me'n vaig fer ressò perquè el vaig trobar molt curiós.

Vaques al Montseny. Deuen tenir nom? (Foto M. Piqueras, agost 2003)

El premi de química ha recaigut en uns mexicans que han aconseguit produir diamants a partir de tequila. El de medicina destaca no per les conclusions a què arriba --que no sé si les indiquen--, sinó per la paciència de l'investigador que ha fet la recerca: durant més de seixanta anys, cada dia ha fet petar els nusos dels dits de la seva mà esquerra per saber si això podia ser causa d'artritis en els dits. Que no hagi fet petar els de la mà dreta pot tenir dues explicacions, complementàries: a) l'ha deixada com a control, i b) deu ser dretà i per si de cas...

El premi de biologia l'ha rebut un investigador que ha demostrat que la massa de brossa orgànica de casa pot reduir-se en un 90 per cent si es tracta amb uns bacteris que es troben en les femtes del panda gegant. Ja ho sabeu, si us abelleix tenir un animal de companyia (o mascota, com se sol dir ara) exòtic, podríeu triar un panda gegant. A més de fer-vos companyia, us ajudaria a reduir la brossa orgànica.

Però el premi Ig Nobel 2009 que em sembla millor que cap altre és el de salut pública, que ha recaigut en un grup de Chicago que ha inventat uns sostenidors que, en cas d'emergència, poden convertir-se en dues mascaretes antigàs, una per a la dona que duia el sostenidor i l'altre per a qualsevol persona que en necessiti una i no en tingui. L'invent està patentat i en el web Free Patents on Line se'n pot veure la descripció, amb diversos dibuixos.

"Copa" de sostenidor adaptada com a màscara antigàs Patent US7255627

Més apostes per als Nobel

Si voleu participar en el concurs que he esmentat aquest matí per encertar qui guanyarà els premis Nobel de ciència d'enguany, però no sabeu a qui votar --o no en teniu ni idea, com la lectora corrent--, podeu consultar el web de Thomson Reuters. Aquesta empresa ha fet prediccions sobre els guanyadors del 2009 basant-se en la bibliometria i en altres guardons concedits els darrers anys.

La bibliometria és un conjunt de mètodes, principalment matemàtics i estadístics que es fan servir per mesurar de manera quantitativa la qualitat de les publicacions científiques. Va començar com una eina per a les biblioteques i les ciències de la informació, però avui dia es fa servir també --potser no massa adequadament-- per a mesurar la productivitat científica d'universitats i centres de recerca i d'investigadors individuals o grups de recerca.

Un dels factors que té en comtpe la bibliometria és el nombre de cites que reben els articles publicats en revistes científiques, entenent com a 'cita' que un altre article en parli, és a dir, el faci servir com a font de referència i l'inclogui en la bibliografia. A Internet hi ha sistemes comparables per a mesurar la visibilitat d'un lloc web, d'un blog, etc.

Hi ha estudis que revelen que hi ha una forta correlació entre el nombre de vegades que un article científic és citat i la consideració que tenen pel seu autor o autora els seus col·legues. I això queda reflectit en el guardons i premis que rep. Segons Thomson Reuters, els factors que el Comité Nobel té en compte per a l'elecció de les persones premiades són: a) el nombre de cites rebudes pels seus articles al llarg dels darrers 30 anys i el nombre d'articles amb un factor d'impacte alt; b) que les descobertes o el treball fet mereixin un reconeixement; c) que hagin fet una contribució fonamental per assolir una gran descoberta; d) i que el seu treball hagi rebut ja el reconeixement d'altres premis destacats.

Els pronòstics de Thomson Reuters per al premi de fisiologia o medicina posen en primer lloc a Elizabeth Blackburn, seguida de Carol W. Greider i Jack Szostak, en aquest ordre. Entre els químics, ocupen ells primers llocs Michael Grätzel, Jacqueline K. Barton i Bernd Giese. I entre els que sembla que poden rebre el premi de química, els primers són Yakir Aharonov, Sir Michael Berry i Juan Ignacio Cirac. Cal destacar que en la llista hi ha tres dones.

Des que Thomson Reuters va començar a fer aquestes prediccions, gairebé cada any ha encertat algun dels premis. D'aquí a pocs dies sabrem si enguany també n'han encertat algun i si algun dels premiats és una dona.

Proveu a endevinar els Nobel de ciència

Voleu provar a endevinar els premis Nobel de les categories de ciència, que s'anunciaran la propera setmana? A través de l'Oca sapiens m'he assabentat d'aquest concurs. El premi per a les persones que endevinin cadascun d'ells (un ipod de 8 GB) no guarda relació amb l'import dels Nobel, però suposo que qui hi participa ho fa més per l'aspecte lúdic. Si més no, jo ho he fet com un joc.

Només he donat el meu candidat per al de fisiologia o medicina, perquè no conec el món de la física i de la química prou com poder dir quer algú que hi treballa mereix un Nobel. Entre les persones votades en el concurs i de les quals sé una mica el que fan, n'hi ha algunes que també em semblen mereixedores del Nobel, com Jack Szostak, Elizabeth Blackburn i Carol Greider, per seu treball sobre la telomerasa. I m'ha cridat l'atenció que un candidat triat per al premi de física per diverses persones sigui Juan Ignacio Cirac, nascut a Manresa el 1965. Als 44 anys ha aconseguit ja molts guardons, entre els quals el Príncipe de Asturias 2006, i ha posat el seu nom a un polígon tecnològic de Ciudad Real per la seva vinculació amb aquelles terres. Cirac, que treballa en òptica quàntica, és doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Catalunya i assessor de l'Institut de Ciències Fotòniques de la mateixa universitat.

El meu candidat al Nobel de fisiologia o medicina és Robert Langer. Penso en ell cada matí, en prendre'm el meu protector d'estómac i m'imagino que si no hagués estat per Langer --o els que el van seguir en el mateix tipus de recerca, segurament m'hauria de prendre unes quantes pastilles més durant el dia. Haurien d'estar-li molt agraïdes les persones que han aconseguit deixar de fumar amb els pegats de nicotina o les que es lliuren d'un atac de cor gràcies als pegats de nitroglicerina que alleugereixen el treball del cor. O les persones afectades d'alguns tipous de càncer que poden eludir els efectes agressius de la quimioteràpia perquè els implanten un dispositiu prop del lloc on es troba el tumor i el fàrmac no ha de circular per tot el cos. I no diguem el que pot ser en el futur el seu treball en l'enginyeria de teixits. Podrien obtenir-se òrgans sencers en el laboratori, cosa que acabaria amb els problemes inherents als trasplantaments.

Robert Langer va rebre el Premi Millennium de Technologia 2008 i també el Premi Príncipe de Asturias 2008. I suposo que deu ser un candidat ferm al Nobel i que un any o altra li concediran. Segons va dir el mateix Langer el 2008, uns cent milions de persones estan fent servir diàriament algun dels seus invents o d'altres que se n'han derivats. Em fa l'efecte que encara va quedar curt amb la xifra.

La Nit de la Recerca 2009

Divendres passat --25 de setembre 2009-- vaig fer cap a Girona, una de les més de 150 ciutats europees on se celebrava la Nit de la Recerca. Abans d'arribar a la Casa de Cultura --poc més de les cinc de la tarda-- ja vaig veure molta gent concentrada a la vorera. Era l'inici d'aquella festa científica que va durar fins a les nou tocades. L'estrella del vespre era Dani Jiménez Albiac (a la foto, vestit de color negre), físic dedicat a la divulgació de la ciència i molt conegut del públic general per les seves col·laboracions a TV3. En veure com el seguia la mainada, des de la vorera davant la Casa de Cultura, on ell i uns químics de la Universitat de Girona havien fet alguns experiments, fins al pati on hi havia la fira de la ciència, vaig pensar que era com un flautista d'Hamelin. I si la quitxalla d'Hamelin se sentia atreta per la música del flautista, la que hi havia divendres a la Casa de Cultura de Girona quedava fascinada per aquella "màgia" que no té altre misteri que les lleis de la física i de la química.

Comença la festa. D'esquerra a dreta: Sílvia Simon, coordinadora de la C4D;
Anna Pagans, alcaldessa de Girona; altres autoritats i Dani Jiménez.

Dani Jiménez fa dos tipus d'experiments: uns de molts senzills, amb objectes de la vida quotidiana, que tothom té al seu abast; i uns altres que són espectaculars perquè es fan amb estris o aparells que no són a l'abast de tothom. Alguna vegada li he sentit dir que l'experiment científic de divulgació ha de basar-se en un triangle en què els vèrtex són la tensió, l'humor i la participació. És una mica el que fan els prestidigitadors. Al cap i a la fi, en Dani és un prestidigitador que explica el truc darrere els jocs de màgia que presenta. I això no treu interès a l'espectacle.

La Càtedra de Cultura Científica i Comunicació digital de la Universitat de Girona, dirigida per Sílvia Simon, professora i investigadora de la Universitat de Girona, va coordinar la Nit de la Recerca, en la qual, a més d'experiments-espectacle com els que van oferir Dani Jiménez i alguns investigadors d'aquella universitat, el públic assistent podia fer els seus propis experiments guiats per joves investigadors i investigadores que explicaven la seva recerca en una quinzena d'estands al voltant del pati de la Casa de Cultura. La fira de ciència no es limitava exclusivament a la recerca en les anomenades ciències experimentals o de la tècnica. El terme 'recerca' hi estava aplicat en el seu sentit més ampli. Hi havia representants del món de la lingüística i d'altres àmbits de les anomenades 'lletres'. El públic, grans i petits, s'ho van passar molt bé, i van poder comprovar que la ciència i la recerca, a més de ser útils a la societat, poden ser també divertides.


Com els focs artificials de festa major, que acaben amb una apoteosi pirotècnica, la festa de la recerca va acabar amb una actuació apoteòsica de Dani Jiménez, que havia guardat per al finals els experiments més espectaculars: l'aigua que no mulla, la visualització d'una dissolució fluorescent i el ball d'unes flames de gas seguint el ritme de la música.

L'aigua que no mulla en realitat no és aigua, però ningú no ho diria. S'hi pot ficar dins qualsevol cosa, fins i tot un ordinador o un mòbil, com va fer Dani a Girona (el noi del públic que li va deixar el mòbil perquè el submergís dins d'aquell aquari ple fins dalt, no sé si les tenia totes). És Novec 1230, un líquid que es fa servir en l'extinció d'incendis en llocs on l'aigua podria fer gairebé tant de mal com el foc sobre alguns objectes com ara llibres de col·lecció, components electrònics, pintures o bitllets de banc.


Les flames ballant al so de la música:



Fotos: M. Piqueras (25.09.2009)

Mascotes?

Des de fa alguns anys, a les cases ja no hi ha "animals de companyia" ni tant sols "animals" (hi ha qui té una tortuga, una serp, una iguana o insectes i sempre he dubtat que aquests animals facin companyia). Ara tothom té mascotes. Però, què és una mascota? Segons el Diccionari de la llengua catalana (el DIEC), una 'mascota' és una "persona, animal o cosa que hom considera que porta sort".

Si la meva gata em porta sort, no me n'he adonat. És a casa des de fa setze o disset anys i durant aquest temps ens han passat coses bones i dolentes. Devia fer vacances quan les coses han anat maldades?

Cobi era una mascota (la dels jocs olímpics de Barcelona) i Fluvi, la gota d'aigua de l'Expo de Saragossa, n'era una altra, tot i que no sé si cap d'elles va portar molta sort. I la meva gata? Companyia, me'n fa molta; ens la fem mútuament. Però dur-me sort...? No ho crec.

Nota: El Diccionario de la lengua española ha incorporat el sentit d'animal de companyia per a 'mascota'. Suposo que, si en català, continua la introducció del terme amb aquest sentit, el DIEC haurà d'acceptar-lo també. Al cap i a la fi, les llengües no les fan les acadèmies, sinó les persones que les parlen .