Un passeig per Caldes d'Estrac

Caldes d'Estrac, església vista des del parc de Can Muntanyà

Caldetes, platja (tardor 2012)

Malgrat haver passat gairebé trenta estius de la meva vida a Arenys de Mar, fins fa alguns anys Caldes d'Estrac --Caldetes--, que és un dels pobles amb què llinda, era per a mi una població pràcticament desconeguda. Només hi havia estat a la platja i a un parell de restaurants, un d'ells en un hotel. És el poble que la N-II creua per l'aire, amb un viaducte sobre la via del tren que permet, a qui la travessa en cotxe, tenir una vista del poble que s'enfila riera amunt i observar, on acaben les cases en direcció a Arenys, un turó amb força vegetació i, a la part més alta, una torre de guaita (la torre dels Encantants, que es troba ja en territori arenyenc).

Abans que fessin el viaducte de Caldetes, la carretera passava per dins del poble --és el camí Ral-- i es feia tan estreta, que en algun lloc no tenia prou amplada perquè es creuessin dos vehicles. Ho van solucionar amb un semàfor, que deixava pas alternativament en un sentit o l'altre. Tot i que la circulació no era ni de bon tros tan intensa com ho és avui dia, s'hi feien moltes cues, però no eren tan llargues com les que es feien a Arenys, potser perquè allà el tram de sentit únic intermitent regulat per un altre semàfor era més llarg. (Les cues d'Arenys comptaven amb l'al·licient de poder comprar peladilles --les famoses ametlles d'Arenys-- i pinyonets mentre els cotxes esperaven, perquè hi havia venedors i venedores que les oferien als ocupants dels vehicles aturats. Alguns les duien en unes paneres planes; d'altres, en cistelles.)

Gràcies a la meva amiga Carmen C., que tot i tenir la residència a Barcelona, reparteix el seu temps entre la gran ciutat i Caldetes, i hi està molt vinculada per diversos motius, he conegut millor aquest poble del Maresme: les cases modernistes, les termes, el safareig públic, la Fundació Palau (creada per Josep Palau i Fabra)... La setmana passada em va guiar fins al Parc de Can Muntanyà, que es troba en el turó on hi ha la torre dels Encantats i té l'entrada a costat de la Fundació Palau. De fet, havia estat el jardí de l'edifici que ocupa la Fundació, que era la casa d'Adolf Muntanyà, un indià que va retornar a Caldetes el 1934.

Can Muntanyà és una combinació de parc urbà, amb vegetació "domesticada" i  espècies foranes, i parc forestal, amb espècies autòctones com ara el pi pinyer (molt abundant), algun pi blanc, alzines i arboç. La primera part que trobem és un jardí humit, amb gespes, ciques, hibiscs, buguenvíl·lea, i un estany artificial amb nenúfars i granotes.

 

 Segueix després una zona de màquia litoral, amb plantes adaptades a la sequera i al sol implacable. Entre d'altres, en recordo el llentiscle, el garric, la murtra, atzavares i potser també alguna figuera de moro.

Vegetació reflectida en una bassa de Can Muntanyà

la lectora corrent. Autoretrat en una bassa.

Com que hi ha moltes escales i camins costeruts, de tant en tant va bé aturar-se a descansar i contemplar el panorama: el poble i les vistes del mar i de la costa.

Un passeig pel poble dóna també moltes oportunitats de treure la càmera, ja des de l'inici de la Riera, on va podem veure aquesta bonica gateta:

Viu sola en el jardí d'una casa, des que la seva mestressa, una senyora ja de molta edat, va haver de deixar el seu domicili. Però m'explica la meva amiga que la gata rep moltes visites d'altres felins i no sembla pas trista de viure sola.

Aquest altre jardí ombrívol és també d'una casa de la Riera, i fa pensar com devia ser en els seus temps d'esplendor:

Anar a Caldes d'Estrac amb tren és còmode, si rodalies no falla, i relativament barat. Un bon lloc per passar unes hores un dia d'agost --millor a la tarda, quan el sol comenci a afluixar.

Fotos: M. Piqueras

Mirant enlaire (XV): pel Rosselló

En realitat, per una zona reduïda del Rosselló al voltant de Prada de Conflent. En aquest cas, a Illa o Illa del Riberal (Ille-sur-Tet en francès):

Monument als caiguts, a Illa

Quan acaben les classes de la Universitat Catalana d'Estiu ja és tot tancat. Cal conformar-se a veure el monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà des de l'exterior:

Sant Miquel de Cuixà, campanari

Un altre campanar romànic, el de l'església de Sant Jaume, del segle XII, a Vilafranca de Conflent:

Vaig agafar jaqueta de pluja (amb caputxa) i jersei. Ahir em pensava que havia carregat inútilment amb unes peces que no em farien falta, perquè a aquesta hora érem a 31 graus. Però avui, potser encara em faran servei (encara que no sembli, jo mirava cap amunt; he inclinat la càmera perquè no es veiessin els cotxes en primer pla):

Fotos: M. Piqueras (18 i 19.08.2013)

El petit príncep (xinès)

Un altre petit príncep per a la meva col·lecció. Me l'envia l'Elena des de Tailàndia, però és en xinès (la versió thai ja la tinc; me la va regalar també ella fa dos anys):

Potser us interessarà:
- El petit príncep (llemosí i sefardita) (07.12.2012)
- Moleskine i "El petit príncep" (01.10.2011)
- El petit príncep (hindi i tailandès) (05.04.2011)
- El petit príncep (lleonès i turc) (14.12.2009)
- Cròniques alguereses (6) (03.04.2009) El petit príncep: connexió sarda
- El petit príncep (nepalès) (14.02.2009)
- El Principín i les llengües minoritàries (07.06.2008)
- El petit príncep i les llengües (06.04.2008)
- Web de l'Associació "El Petit Príncep" de Catalunya

Barcelona i el soroll

Parlava ahir de la neteja --o millor dit, de la brutícia-- de Barcelona, però no és l'única cosa que em molesta de la meva ciutat. Un altre problema és el soroll. La vida ciutadana comporta una sèrie de sorolls, però n'hi ha que són innecessaris o que podrien evitar-se.

Fa uns dies, a quarts de vuit del matí, era encara al llit quan vaig sentir el soroll d'una màquina en el jardí que hi ha darrere de casa meva. Com que allò durava ja força estona, vaig treure el cap per la finestra per veure si en podia esbrinar la causa. Hi havia un home que duia una mena d'aspiradora però al revés: en comptes d'aspirar aire, en treia. Era una mena de tub que semblava forç pesant i devia funcionar amb gasoil perquè també se'n notava la flaire. I per què ho feia servir? Doncs per escombrar la calçada al voltant de la zona enjardinada. Havia netejat ja un bon tros --potser feia deu minuts o un quart d'hora que se sentia el soroll-- i havia aconseguit reunir entre deu i vint fulles, a més de la pols que pogués haver "escombrat".

Mentre jo pensava en la despesa d'energia que allò representava i en el soroll que el jardiner havia estat fent per escombrar un grapat de fulles, una veïna va sortir al balcó i va dir-li que no eren hores d'estar fent aquell soroll, que hi havia gent que encara dormia. L'home es va disculpar i va dir-li que no pensava que estigués molestant ningú (!!??). Se'n va anar cap a una furgoneta, hi va deixar aquella escombra mecànica i va agafar una escombra de les de tota la vida per continuar la seva feina.

Des de fa alguns dies, cap a les sis de la matinada, mig adormida sento també un soroll d'una altra màquina i he pensat que potser era algun camió de neteja de l'Ajuntament. Aquesta matinada, però, el soroll m'ha despertat del tot. Aquell soroll eixordador no podia ser una camió de la neteja, semblava que fos just sota la finestra de casa meva, però no veia res. Passava l'estona i, com que el soroll continuava, m'he decidit a baixar al carrer per veure d'on sortia.

En el carrer, no es veia res, però de seguida m'he adonat que aquell brogit sortia de l'entrada d'un pàrquing. A la rampa per entrar-hi hi havia un home amb una gran màquina que, mig adormida com era jo, m'ha semblat una talladora de gespa gegant, però suposo que era una netejadora/escombradora. Li he preguntat per què feia servir aquella màquina tan sorollosa a les sis del matí i m'ha dit que ho feia a l'hora que li havia manat la jefa. I ha afegit: "i no em sembla que faci tant de soroll!" Li he dit que cada matinada està despertant el veïnat i que, si continuava, trucaria a la Guàrdia Urbana. He tornat cap a casa i ja no he tornat a sentir el soroll.

Entenc que hi ha sorolls que són inevitables en la gran ciutat, però d'altres com el del jardiner amb l'escombra mecànica i aquest amb la netejadora de rampes em semblen innecessaris. El jardiner potser hauria acabat abans la seva feina si hagués fet servir des de l'inici l'escombra que duia al cotxe. I la rampa del garatge veí potser quedaria igual de neta amb una escombra especial, com la que fa servir el senyor que neteja el garatge de casa meva. Això és el progrés...!

Actualització, 12.09.2013
Dilluns passat, a les set del matí em va despertar de nouel soroll eixordador de la màquina netejadora del pàrquing. Vaig tornar a baixar i quan em vaig queixar a aquell home perquè es posava a fer aquell soroll a les set em va respondre: "Pues me he esperado hasta las siete porque usted bajó a quejarse cuando lo hacía a las seis, que es la hora que la jefa quiere que me ponga a passar la máquina." Vaig replicar-li que es mirés les ordenances municipals i que, si tornava engegar la màquina sorollosa abans de les vuit del matí, trucaria directament a la guàrdia urbana.

Barcelona i la neteja

La setmana passada, els mitjans de comunicació informaven de la neteja que s'ha estat fent a Barcelona des del mes de març per retirar els xiclets que hi ha al terra de la ciutat i deien que se n'havien retirat uns 56.000. No sé si es presentava com un èxit, però a mi, que es desenganxin del terra 56.000 xiclets en cinc mesos, no em sembla una gran quantitat tenint en compte que les voreres de la ciutat en són plenes i que, caminis per on caminis sempre veus aquelles taques grises i de vegades enganxoses (més d'una vegada se m'ha enganxat a la sola de la sabata algun xiclet que encara devia guardar l'escalfor de la boca que l'havia escopit).

No m'agrada gens veure les voreres de la meva ciutat --o els carrers de vianants-- plenes de xiclets enganxats al terra. Hi ha coses, però, que em molesten més de la neteja --o millor dit, la brutícia-- de Barcelona. Una és l'olor d'orina en alguns punts de la ciutat. Hi ha llocs, especialment a Ciutat Vella i el Raval, on sembla que ja sigui endèmica. Una altra, la brutícia de les instal·lacions del metro i d'alguns autobusos. L'estació de metro que tinc més a prop de casa meva és la de Les Corts. Moltes vegades he vist una dona netejant-la (no sabria dir si sempre és la mateixa persona); escombrant i fregant. Suposo que els dies posteriors a un partir de futbol en el Camp Nou, aquella dona hi deu haver d'esmerçar molts més esforços perquè els pas de milers de persones que van al futbol deixa aquella estació feta un fàstic. Tanmateix, no n'hi ha prou a escombrar i fregar per a què aquelles escales i passadissos i l'andana quedin netes. La porqueria hi està tan enganxada que caldria, com a mínim, una màquina de vapor com aquestes que mostren les fotos per a la neteja dels xiclets. Només una mostra de l'escales a l'estació de Les Corts:

L3 Estació Les Corts, escala de baixada a l'andana

L3 Estació Les Corts, a costat de l'escala automàtica

Pel que fa als autobusos, alguns estan molt nets, però n'hi ha que fan molt de fàstic. Els punts febles de la neteja interna dels autobusos són els seients i les reixetes de l'aire condicionat. Hi ha seients que, damunt de la seva estructura de plàstic, tenen com una mena de roba enganxada. Potser quan són nous i estan nets sigui més agradable seure-hi que fer-ho directament damunt del plàstic, però amb el temps, la porqueria es va enganxant a a tela i arriba un moment en què s'hi forma una crosta de brutícia com en aquest seient de l'autobús de la línia 43 que vaig agafar ahir:

Autobús línia 43 (núm. 3430), 10 d'agost 2013

Aquest no era l'únic seient de l'autobús núm. 3430 de la línia 43 que lluïa una crosta de brutícia. Des d'on jo era asseguda en podia veure'n uns quants més en un estat tan lamentable com aquest.

Quant a la reixeta per on surt l'aire condicionat, hi ha autobusos en què s'hi acumula la pols i les persones al·lèrgiques ho notem de seguida. De vegades penso que, si tenen tan poca cura a mantenir netes les reixes per on surt l'aire condicionat, potser tampoc es preocupen de netejar-ne els filtres de l'aire, on poden acumular-s'hi bacteris de tota mena, alguns d'ells patògens. Haurien de tenir present que hi ha una malaltia infecciosa respiratòria que pot ser molt greu  --la legionel·losi-- que té en les instal·lacions d'aire condicionat una de les principal fonts difusores dels bacteris que la causen. En la foto es pot veure la brutícia en una d'aquestes reixes (clicant-hi al damunt, la veureu ampliada). No puc assegurar quina línia d'autobús era, però, per la data en què vaig fer la fotografia, devia ser un 59, perquè aquells dies l'agafava quatre cops diàriament.

Reixa de sortida de l'aire condicionat en un autobús de Barcelona

És una bona notícia que l'Ajuntament intenti alliberar les voreres dels xiclets que hi ha enganxats, però a mi em faria més il·lusió veure nets els terres i escales de les estacions de metro i poder pujar a un autobús sense pensar que hi trobaré els seients bruts i que hauré de respirar un aire que passa per unes reixes plenes de pols i segurament també de microbis.

Foto neteja xiclets: web Ajuntament de Barcelona
Altres fotos: M. Piqueras