El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 25 d’octubre de 2014

El Pallars a la tardor

Estany de Montcortès (Pallars Sobirà)

Per les temperatures tan suaus que encara fa durant el dia, no sembla pas que siguem a finals d'octubre. I tot el mes ha estat així. Fins i tot en comarques on, en aquesta època de l'any ja fa força fresca, està fent dies gairebé estiuencs. Ho vaig comprovar l'anterior cap de setmana al Pallars Sobirà. A la nit baixava la temperatura, però durant el dia el termòmetre s'enfilava fins al 25 o més graus. A causa d'aquestes temperatures, més altes del que correspon pel calendari, els arbres de fulla caduca encara conservaven en bona part la coloració verda de la primavera i l'estiu. De tant en tant, però, se'n trobaven alguns amb les fulles daurades; sobretot arbres de ribera. En una placeta de Tírvia vaig veure un parell d'erables amb les fulles rogenques, i tot pujant cap a Montcortès, vaig veure també algunes capçades d'arbres que ja viraven a vermell. Potser allà havia baixat més el termòmetre alguna nit.

Un poblet del Pallars on m'agrada aturar-me és Gerri de la Sal, on encara es poden veure les restes de les antigues salines (els 'salins', les anomenen). Jo les havia vistes, encara operatives comercialment, fa uns trenta anys, però després van deixar de funcionar perquè no eren rendibles. El 2008 van començar-ne la restauració i ara hi ha un parell de basses amb aigua, que suposo que formen part del Museu dedicat a aquesta antiga tecnologia. La sal s'obté de l'aigua salada que brolla d'una font a costat del riu Noguera Pallaresa.

Gerri de la Sal, vista general del poble i la Noguera Pallaresa

Pont romànic de Gerri de la Sal
Com diu l'Olga, de Sort, la tardor no es veu massa en els arbres, però sí pel terra. Si bé encara no s'ha produït l'esclat de colors de tardor, el terra dels boscos era ben ple de bolets. No sóc una caçadora de bolets habitual i les poques vegades que hi vaig normalment em costa trobar-ne. Aquest dia, però, era un goig caminar pel bosc, amb aquell bé de déu de bolets que hi havia pel terra. N'hi havia de moltes espècies, comestibles i no comestibles, fins i tot algun bolet molt tòxic. De tant en tant en tant sentia les exclamacions de Josep Piqueras, que s'extasiava davant d'alguna espècie tòxica: "Oh! Aquest sí que mata!" (Cal aclarir que el Josep és un expert coneixedor de les espècies tòxiques i va fer la seva tesi doctoral sobre toxicologia de fongs.)

Dissabte vam tenir la sort d'anar a un bosc on, tot i que hi havien ja anat altres persones--es notava pels molts bolets arrencats i destrossats que hi havia--, no devien conèixer els fredolics i ens els van deixar tots a nosaltres. Em va fer molta il·lusió trobar-hi també un parell de rovellons.



L'endemà vam anar a un altre bosc. El que es veia en el marge ja anunciava que allà també es podria fer una bona collita:



Una mostra de la varietat de bolets que creixen en aquells boscos:

Amanita muscaria, potser el més conegut dels bolets tòxics

Cassoletes (Peziza sp.)

Apagallums (Macrolepiota procera)

Pet de llop (Lycoperdon perlatum)

I el trofeu més preuat que va trobar el Josep Piqueras:

Ou de reig (Amanita caesarea)
Alguns detalls en la vegetació ens recordaven que ja som a la tardor, malgrat les altes temperatures:

Tírvia, façana de tardor
Tírvia, boscos
I a Sort, com de costum, la gent fent cua per comprar-hi loteria en una administració amb una decoració que recorda les del casino d'Atlantic City.

Potser us interessarà:
- Per què canvien de color les fulles a la tardor? (aquest blog, 16.08.2008)
- On ha anat la sort de Sort? (aquest blog, 24.12.2008)
- Salàs de Pallars i les eres (aquest blog, 16.08.2012). Val la pena desviar-se de la carretera general per visitar aquest poble.
- Visita al Pallars (aquest blog, 22.10.202)
- Tardor al Pallars (aquest blog, 23.12.2012)

(Fotos: M. Piqueras, octubre 2013)