El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 17 d’agost de 2010

La màquina del temps: un dia d'agost de 2030

Són les 4 de la matinada i en Pep es lleva per anar a treballar. El metro és ple d'obrers i obreres que, com ell, han de fer un llarguíssim trajecte per arribar a la feina. A la ciutat fa anys que és impossible trobar un pis amb un lloguer assequible; i no parlem dels preus de venda!

Comença la seva jornada laboral a les 6. La fàbrica està situada prop de l'estació principal, on ell baixa del metro, i en una zona on la seva mare li ha explicat que fa uns 100 anys hi va haver una altra fàbrica molt gran. Diu que després hi van fer un parc i un espai per a activitats culturals. Ara, del parc, només en queda un tros. És on Pep i els seus companys surten a les 9 del matí a menjar-se l'entrepà que duen de casa. Després tornarà a la feina fins a la una. Una hora per fer un mos a la cantina de la fàbrica i estirar les cames pel pati, i de nou al treball.

Des de fa dos anys, en Pep fa dues hores extres diàries; és l'única manera de poder arribar a final de mes. La fàbrica té molta demanda i, si ell volgués, encara podria fer-ne una altra, d'hora extraordinària. O treballar els dissabtes. Però vol tenir alguna estona per estar amb la família. Amb la Maria i la nena. A ell li hauria agradat tenir un segon fill, anar a buscar la parelleta ara que l'anàlisi prèvia a la implantació de l'embrió fa possible triar el sexe dels fills. Però avui dia el segon fill és un luxe a l'abast de molt poques famílies. Alguns amics seus que ho van provar van haver de donar el segon fill en adopció, per la impossibilitat de mantenir-lo.

Avui és un dia especial a la fàbrica. Ha vingut un representant de la casa mare --el director general d'afers europeus-- i, en honor seu, hi ha una mena de recepció. Primer van a la sala d'actes i els passen un vídeo sobre la història de l'empresa. Com es va anar expandint primer dintre del seu país i a poc a poc per altres països en diversos continents. Veuen també els vaixells amb què els productes fabricats aquí i en altres ciutats del vell continent són transportats per tot el món. Després, ofereixen a tots els treballadors un refrigeri. (En Pep i alguns companys seus mengen com si fos un sopar del Ramadà; s'estalviaran els diners del menú de la cantina i potser fins i tot el sopar.)

Després, el director de la fàbrica, el senyor Li Cheng, saluda els obrers i marxa amb l'executiu que ha vingut expressament de la Xina, el senyor Mao Qiang, i el seu secretari, el senyor Guo Yisheng. Els acompanyarà a visitar les 5 fàbriques que tenen establertes en terres catalanes. Divendres serà de nou a la fàbrica per supervisar la gran comanda que serà transportada en el portacontenidors estrella de la companyia: el vaixell més gran del món, que salparà de Barcelona amb direcció a Xangai el proper dilluns. Xangai és avui dia el principal port d'entrada de productes made in Europa, que tan aprecien els xinesos per la bona qualitat de fabricació i el preu tan econòmic.

En Pep està content de treballar per a una de les principals empreses de la Xina que, junt amb algunes altres, han fet possible la creació de força milers de llocs de treballs a Catalunya. Amb una economia que no aixecava el cap des de la gran depressió del 2009, l'aposta de les empreses xineses era arriscada, però està donant uns fruits excel·lents. Quan el 2010 es va fer públic que la Xina havia esdevingut la segona potència econòmica mundial, alguns economistes ja van preveure que, si Europa no s'espavilava, els papers s'invertirien i el vell continent esdevindria la fàbrica global; regentada pels xinesos, naturalment.

Fa molta calor; l'agost és molt més calorós que no era quan en Pep era petit. Avui, quan surti de la feina, la Maria i l'Aina estaran esperant-lo a la porta de la fàbrica. Caminaran carrer Tarragona avall per anar a la platja. És cert que l'escalfament global, amb la pujada del nivell del mar, ha suprimit molts habitatges a Barcelona i ha encarit enormement el preu dels que hi queden. Però ara tenen la platja més a prop. A la de la plaça d'Espanya, s'hi està molt bé des que hi van dur sorra extreta del delta del Llobregat, que ara és submergit sota les aigües.

L'Aina duu la galleda i la pala en una mà i ,en veure el seu pare, agita l'altra mà i li dedica un gran somriure. D'aquí a una estona, en Pep es farà menut per unes hores. Ell i l'Aina, construiran un gran castell d'arena, com els que ell i els seus germans feien durant la seva infància a la platja de la Barceloneta. Però, qui es recorda de la Barceloneta? Aviat s'hi farà arqueologia submarina.

8 comentaris:

amparo ha dit...

Mercé, excel.lent!!

Pakiba ha dit...

Una bonica historia.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si la platja arriba a la plaça d'Espanya, com pot ser que no hagi desaparegut el delta del Llobregat?
El Fòrum, millor que se l'emporti l'aigua, però la Barceloneta, no!

Mercè Piqueras ha dit...

Amparo, Pakiba, gràcies pels comentaris. Xuriquero, fa anys vaig veure com omplien de sorra les platges del Maresme. La treien del mar amb uns vaixells que tenien una mena de tubs xucladors, com m'he imaginat que el 2030 traurien la del delta del Llobregat, també ensorrat. Per altra banda, ara m'adono que en comptes d'imaginar la platja a la plaça d'Espanya potser hauria hagut d'imaginar-la més amunt. No crec que, amb el nivell del mar a la plaça d'Espanya, la Barceloneta quedés colgada del tot. Potser les plantes inferiors. Encara podríem tenir una mena de Venècia catalana...

amay ha dit...

Que bo... Ai la Xina! Ja arriben ja son aquí! M'ha recordat la Catalunya colonial amb els obrers treballant al costat del riu...
I el Japó en tercer lloc, oi?

La lectora corrent ha dit...

Doncs, sí, Anna, els japonesos han passat a ocupar el tercer lloc com a potència econòmica mundial. De vegades m'he preguntat que, quan els xinesos fossin els rics del planeta, què seríem nosaltres. I se m'ha acudit aquesta història. Una nova era industrial?

vador girones castells ha dit...

En la classificació de la renda per càpita, en canvi, la Xina es troba abans si es busca per baix. Ocupa el lloc 127, al bloc africà. Els seus 3.600 dòlars són menys de la desena part dels 37.800 dòlars del Japó. Les xifres macroeconòmiques no amaguen que la Xina és un país en desenvolupament amb escenes quotidianes de pobresa.

La lectora corrent ha dit...

Vador, sóc conscient que la Xina és, socialment, un país encara molt allunyat del Japó en molts aspectes.

Vaig desenvolupar una idea que de vegadas m'ha vingut al cap: si els xinesos vénen els seus productes a tot el món, el país anirà enriquint-se i arribarà un moment que potser siguin els rics del món i, en canvi, els països que ara comprem els seus productes potser serem els pobres. Què passarà aleshores?