dimarts, 25 d’agost de 2020

La senyora del carret i la cistella

De vegades, una persona vista pel carrer pot despertar la imaginació i fer que ens inventem històries al seu voltant. Ahir em va passar amb una senyora que caminava per l'avinguda Diagonal de Barcelona.

Com faig alguns dies, al capvespre vaig sortir a caminar per Les Corts amb el meu germà Josep i la seva dona. Vam travessar els jardins de la Maternitat i vam agafar la Diagonal a l'alçada de l'hotel Sofía (el que primer va ser hotel Princesa Sofía, després Reina Sofía i ara ja sense cap títol, està tancat des del març). Prop de l'hotel, en sentit contrari al nostre (com si anés cap a Esplugues), caminava una dona anciana (semblava que tingués més de vuitanta anys) que amb un braç empenyia un carret de comprar i a l'altre hi duia penjada una cistella de vímet recoberta de fulles de figuera. En arribar a la nostra alçada, la dona ens va aturar i ens va preguntar si faltava gaire per al carrer Entença, que hi anava a agafar l'autobús V7 cap a la plaça de l'estació de Sants. Vam dir-li que s'havia equivocat de sentit; que, per anar al carrer Entença, havia de tornar enrere i caminar un bon tros.

La dona es va desanimar una mica. Ens va dir que venia de Vallirana i que havia estat treballant tot el dia, que havia omplert set sacs i ara estava cansada. (No ens va dir de què havia omplert els sacs; jo vaig pensar si serien patates i que potser una part de les que havia collit eren en el carret que anava empenyent camí de casa.) Va canviar de sentit i va començar a caminar, com nosaltres, Diagonal avall, i a un pas semblant, de manera que la teníem gairebé al costat.

De sobte, comentant amb el meu germà i la seva dona que la senyora hauria de caminar molt fins arribar al carrer Entença, ens adonem que, si vol agafar el V7 en direcció a Sants, no l'ha d'agafar a Entença, que és un carrer de pujada, sinó al carrer Numància, davant del centre comercial de l'Illa. Per sort, una mica més a prop que Entença. Li vam dir i vam continuar caminant.

En arribar a la plaça de Maria Cristina vaig dir-li que tenia també l'opció d'anar amb metro fins a Sants i que podria baixar i pujar amb ascensor. Va dir que no, que viu prop de la plaça de Sants, però més enllà i que el transport que li anava millor era el V7. En aquell moment ella mateixa va dir que també podria agafar un taxi, perquè seria un trajecte curt. Suposo que devia dir-ho perquè, si el trajecte era curt, l'import no seria massa elevat. Mentre esperàvem el semàfor verd per travessar la Gran Via de Carles III, la dona va apartar les fulles de figuera que cobrien la cistella i ens va mostrar les figues que hi duia, de coll de dama. Ens en va oferir. Li vam donar les gràcies i vam dir-li que les guardés per a ella, per a menjar-les a casa.

Després de travessar vam dir-li que el segon semàfor que trobaríem ja era el carrer Numància. Això devia animar-la perquè va abandonar la idea d'agafar un taxi. Vam seguir caminant en la mateixa direcció, prop d'ella i, en arribar a Numància, vam indicar-li la parada del V7, que és a pocs metres de la cantonada. La dona va fer un somriure d'alegria, que vam poder veure perquè duia la mascareta mig caiguda, i ens va dir adéu. Suposo que la nit passada deu haver dormit profundament després d'un dia de treball (en un hort, segurament) i de la caminada que va fer per agafar l'autobús que la duia a casa.

Nosaltres vam seguir caminant encara una mica abans d'agafar el camí de tornada a casa, tot travessant el jardins de l'Illa, i vam fer alguns comentaris sobre la dona del carret. No és normal que una senyora tan gran vingui tota sola de treballar en un hort fora de la ciutat i que vagi carregada com hi anava ella, amb la cistella de les figues i el carro que empenyia. El meu germà va imaginar que potser la dona, que viu a l'avinguda de Roma de Barcelona, s'estava a Vallirana a casa d'algun fill o filla que hi tenen una caseta amb un hort, però enyorava casa seva i ha marxat sense dir-los res, enduent-se el carro amb verdures i hortalisses de l'hort i la cistella de figues.

Jo després, a casa, vaig imaginar també altres històries al voltant de la senyora del carret. Qui sap si la caseta i l'hortet de Vallirana no era d'ella i el seu marit i, des de fa anys, hi passaven els estius. Ell podria haver mort de la covid-19 i ella, que no té més família que el marit, ahir va anar a llençar-ne les cendres a l'hort. De passada va recollir les patates que tenien sembrades i també figues d'aquella figuera tan ufanosa que hi ha a un costat de l'hort.

Però podria ser que el marit no hagués mort, sinó que patís una demència senil i es trobés internat en una residència a Vallirana, que possiblement serà més barata que a Barcelona i és el poble on tenen la caseta i l'hortet. Ella hauria anat a veure'l i de passada es va apropar a treballar a l'hort, com fa cada setmana. Però la casa és una mica als afores del poble i li fa basarda quedar-s'hi sola; per això en acabar la jornada se'n torna al pis de Barcelona.

Se m'han acudit altres històries sobre la senyora del carret i el cistell, però són una mica macabres.

2 comentaris:

merike ha dit...

Hola Mercè, Quina imaginació meravellosa que tens! Bon setembre!

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Merike! Bon setembre també a tu!