El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Moments per recordar (1)

Una  amiga meva --na Joana-- té escrits, a la capçalera del seu bloc, aquests pensaments:
La vida és feta de moments, de petits moments, de grans moments, de moments de felicitat i moments de tristor, de moments d'amors i de moments de desamor. La vida és també un moment: un sol moment que nosaltres ens forjam, un moment lent, però al cap i a la fi, un moment.
Té raó, na Joana. I a les nostres vides poden conviure gairebé simultàniament moments d'alegria i felicitat amb d'altres de tristor. De vegades he pensat fer-me un recull de moments de felicitat, d'alegria, de plaer.. per buscar-lo quan les coses no em vagin bé. Uns moments que de vegades han estat molt curts, només instants. Però tots són moments que de tant en tant afloren a la meva memòria. Vaig a començar ara el meu recull, i ho faré amb un moment força recent.

Va ser el proppassat 15 de setembre. Jo era a Tolosa de Llenguadoc i cap a quarts de deu del matí anava caminant al Museu de Ciències Naturals. Aquell barri --crec que es diu de Saint Etienne-- era molt tranquil i silenciós a aquella hora; hi passaven molt pocs cotxes pel carrer i només algunes persones amb la barra de pa o el diari sota el braç. De sobte, en arribar a una cantonada, vaig sentir la música d'una guitarra i una veu d'home que cantava Torna a Surriento. Primer no sabia d'on venia la música, però aviat vaig adonar-me que sortia del carrer que travessava el que jo seguia per anar al Museu. Vaig avançar una mica i vaig descobrir que el so venia d'una planta baixa, un local amb la porta entreoberta per on es podia entrellucar un grup de gent a l'interior. Una placa a la façana, al costat de la porta, deia Radici Editalie Editions; potser una editorial i centre cultural d'immigrants italians? "Un recital", vaig pensar i em vaig aturar per acabar de sentir la cançó napolitana.

De sobte, tot el "públic" va unir la seva veu a la del solista i van cantar la darrera estrofa:
Ma nun me lassà,
nun darme stu turmiento!
Torna a Surriento,
famme campà!

Van seguir aplaudiments i comentaris de les mateixes persones que havien cantat i a continuació la cançó va tornar a començar. Com abans, primer la guitarra i el solista; després, totes les veus juntes. Suposo que es tractava d'un assaig, però ho vaig sentir com si m'haguessin dedicat a mi la cançó i com si hagués esta Luciano Pavarotti o algun dels grans cantants de la cançó napolitana qui l'hagués interpretada.

1 comentari:

Joana Serra de Gayeta ha dit...

Gràcies, Mercè!
Molt bons els teus records.