El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 16 de març de 2005

Barcelona, color de sardina?

Llegeixo a La Vanguardia d'avui que un artista que exposa la seva obra sobre Barcelona en el convent dels Àngels ha decidit que aquesta ciutat té color de sardina tornassolada. L'artista és un tal Carlos Guayabero (deu ser fill d'Oscar Guayabero, que ha intervingut o organitzat altres exposicions del FAD?). Diu que és una sardina mediterrània, gris i tornassolada, com un trencadís gaudinià.

Que la ciutat sigui tornassolada, ho entenc, tot i que jo diria que és més aviat un aiguabarreig de colors, com una paleta de pintor on tots els colors es confonen (sempre m'han fascinat les paletes dels pintors, com em fascina la meva ciutat). El que no entenc tant, però, és que sigui grisa com una sardina.

Si el gris fes referència a l'asfalt i als fums dels cotxes, pràcticament totes les ciutats serien d'aquest color. Però no és això; és tracta d'un color metafòric. Guayabero diu que el gris és el color de la memòria de la ciutat, del seu passat industrial i del fum que tamisava la pedra de Montjuïc amb què es construïen tantes cases de la ciutat. Em sembla que la memòria de què parla aquest senyor és de bastant curt termini, tenint en compte que la ciutat té si fa no fa uns 2000 anys. Si vol referir-se al color de la memòria de la ciutat, per què no retrocedeix fins a l'època romana i es trobaria la pedra de Montjuïc sense el tamís del fum?

Però, clar, la pedra de Montjuïc és d'un color clar, més aviat grogós i no crec que hi hagi sardines d'aquest color. Però ves a saber. Si hem tingut un goril.la blanc, per què no podria ser una sardina groga? No sé si és idea de Guayabero o del periodista, però el comentari està acompanyat per una foto on es veu la torre Agbar, «la gran sardina d'una ciutat dominada pel gris i pel blau». Suposo que això de «sardina» és un eufemisme, com hom és l'«ocellet» de Miró (l'escultura «La dama i l'ocell») a l'altre costat de la ciutat, en el parc de l'Escorxador.

Si la ´«sardina» d'Agbar (o l'«ocell» de Miró) han de ser els símbols de la Barcelona del segle XXI, prefereixo retrocedir en el temps i quedar-me amb la dama del paraigües, per més carrinclona que sembli aquesta escultura de finals dels s. XIX.