Temps de castanyes

Comença el mes de novembre,castanya va, castanya ve,
i panellets també.Miquel Martí Pol

Ahir vaig passar davant d'una castanyera. Se'm feia estrany veure-la vestida d'estiu i torrant castanyes i moniatos. Fent memòria, però, he recordat altres Tots Sants càlids, en què calia deixar de banda la roba d'hivern que ja havíem començat a treure durant l'octubre.

No he provat encara les castanyes d'enguany. M'he esperat a fer-ho el dia que toca, de la mateixa manera que m'agrada esperar al dia de Nadal per menjar torrons. I m'agrada el ritual previ: fer un tall a cada castanya perquè no petin en coure's, treure de l'armari de la cuina la paella amb els forats. (En venen unes que ja vénen amb els forats fets, però la de casa és una paella vella a la qual vaig fer jo mateixa --fa anys-- els forats amb el Black & Decker). I després, un cop cuites, embolicar-les amb un tovalló perquè es mantinguin calentes.

Les castanyes més famoses són les gallegues, potser perquè el terreny és més adequat per al creixement del castanyer, amant dels sòls àcids i poc amic dels terrenys calcaris. Diu Pius Font i Quer, en el llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado: "Este árbol no es propio de nuestro país, sino introducido por los romanos, pero asilvestrado en muchas comarcas de la península; en los suelos silíceos o descalcificados, las castañedas han substituido a menudo los robledales autóctonos." El castanyer és de la mateixa família d'arbres que l'alzina, les fagàcies. A diferència de l'alzina, en què el fruit --la gla-- està en una mena de cassoleta que el subjecta per la base, els fruits del castanyer --les castanyes-- es desenvolupen de dos en dos o de tres en tres dins d'un "recipient" ple de punxes que recorda un eriçó (vegeu la il·lustració).

Font i Quer en parla en el seu llibre perquè el castanyer és un arbre amb propietats medicinals. L'escorça i la fusta són astringents; també les fulles, però en menor proporció. Fa referència a Andrés de Laguna (1499-1559), metge humanista dedicat a la famacologia i la botànica mèdica, i traductor i comentarista de llibres clàssics de medicina. Sobre les castanyas, Laguna va dir que "las verdes son dañosas a los pulmones, por el cual respecto, sobre su pròpia cáscara las armó la Natura de otra más espinosa y a manera de erizo, para que ningún animal las tocase antes de ser maduras". I també que, segons Galè, "dan al cuerpo más nutrimiento que ningún otro fruto salvaje; pero engendran ventosidades, hinchan y restriñen el vientre, digérense con dificultad, provocan el apetito venéreo y, comiéndose en cuantidad, hacen dolor de cabeza."

Per tant, aneu amb compte a l'hora de menjar castanyes. Per més apetito venéreo que us provoquin, les ventositats engendrades i el mal de cap podrien ser un fre per satisfer la vostra libido desbocada.

Premi Joan Oró de divulgació

El 30 de novembre acaba el termini per a la presentació de treballs (escrit o obres multimèdia) per al VI Premi Joan Oró a la divulgació de la recerca científica, convocat per l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) i patrocinat pel Departament d'Innovació, Universitat i Empresa, de la Generalitat de Catalunya.

Aquest premi té com a objectiu estimular en el jovent investigador la comunicació a la societat del seu treball de recerca. Fins al 2008 s'havia convocat únicament en una modalitat: un article d'entre 5000 i 6000 caràcters, acompanyat o no d'il·lustracions. Tenint en compte el paper com més va més destacat que tenen els mitjans audiovisuals, i especialment Internet, en la difusió del coneixement científic, enguany s'ha incorporat al premi una nova categoria: la de treballs multimèdia, com ara un web, un bloc o un clip de vídeo accessible per Internet.

En cada modalitat s'atorga un primer premi de 1000 euros i un màxim de tres accèssits de 350 euros cadascun. S'hi poden presentar joves investigadors i investigadores amb una edat que no superi els 35 anys. La llengua de comunicació haurà de ser el català, però no és necessari que l'autor o autora de l'obra presentada sigui de cap dels territoris de llengua catalana o que hi treballi. De fet, entre les persones que han estat premiades o han rebut algun accèssit, n'hi ha hagut que estudiaven o treballaven en països tan llunyans com el Japó o els Estats Units i també qui treballava a Catalunya però era d'algun altre país.

Les bases del premi estan disponibles en el web de l'ACCC, on també hi ha recomanacions i consells pràctics per a la preparació dels treballs.

Exploradors

En el Castell dels Tres Dragons, una de les seus del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, s'ha inaugurat l'exposició "Exploradors", que es podrà veure fins al 31 de maig de 2010. L'exposició està inspirada en dos esdeveniments internacionals. Un d'ells és l'Any Darwin (2009), que commemora el segon centenari del naixement de Charles Darwin i els 150 anys de la publicació de L'origen de les espècies. L'altre és l'Objectiu 2010 sobre la biodiversitat, que és un acord que van prendre els governs de molts països i la Unió Europea i les Nacions Unides per reduir la pèrdua de biodiversitat en el món.

Els dos eixos temàtics estan relacionats. Els viatges d'exploració han contribuït al coneixement de la diversitat geològica i biològica del nostre planeta i es troben a la base de molts museus d'història natural, en els quals, el material portat pels exploradors al llarg dels segles ha servit per molt més que està exposat en vitrines. No n'hi ha prou a descobrir fòssils, animals, plantes, o simplement descriure la geologia d'una regió de la Terra. En els museus, aquests elements que componen els sistemes naturals, han estat --ho són encara-- estudiats i interpretats adequadament. Serveixen, per una part, per esbrinar la història de la vida i del planeta. Per una altra, per conèixer el patrimoni natural, la diversitat geològica i biològica.

L'objectiu del viatge del Beagle en què va participar Darwin, i que va durar gairebé cinc anys (1831-1836), era conèixer les costes de diversos continents, per millorar els mapes existents, i altres característiques com ara els corrents marins o tipus de vent que afecten la navegació. El periple va sadollar l'interès que Darwin havia tingut sempre per la natura, i li va obrir nous interrogants, a partir dels quals va anar desenvolupant la seva teoria de l'evolució per selecció natural.

La inauguració d'una exposició és segurament el pitjor moment per visitar-la. Tanmateix, el tast que en vaig fet ahir em va deixar molt satisfeta i amb ganes de tornar-hi tan aviat com em sigui possible per visitar-la amb tranquil·litat. El preàmbul és d'aquells que et deixen bocabadada, un gran treball de disseny que aconsegueix, a base de miralls, fer-te creure que ets davant d'una una unitat expositiva tres vegades més gran d'allò que és realment. A més, amb la projecció continuada d'una sèrie d'imatges de la natura --la biodiversitat del planeta-- que em fa l'efecte que ha emprat algun un sistema òptic com el d'un calidoscopi. Encara que només fos per gaudir d'aquest esclat de color i bellesa ja valdria la pena visitar l'exposició.




A continuació es tracte aspectes diversos de les exploracions: el seu abast, els seus objectius i finalitat, el patrocini... I es prenen com a mostres dos tipus d'expedicions per regions de la Terra molt diferents i fetes en èpoques també diferents. Una ens trasllada al 1929 i ens mostra una expedició naturalista per l'Índia i països del sud-est asiàtic. L'altra, del 1984, ens transporta a un vaixell que fa recerca oceanogràfica a l'Antàrtida.


L'última part del recorregut se centra en la biodiversitat i el comiat és de nou un esclat de llum i color amb unes imatges molt belles. Però ara, a diferència de l'entrada, on l'espectacle era davant del nostres ulls, el visitant s'hi troba immers, potser perquè s'adoni que ell o ella també formen part de la biodiversitat del planeta.


Una exposició molt bonica, entretinguda i il·lustrativa, que ara es pot visitar --com tot el museu-- gratuïtament la tarda de tots els diumenges i cada primer diumenge de mes de les 10 del matí a les 8 del vespre.

Més sobre Hipàtia i Agora

Ahir, un amic periodista em va enviar una informació que li havia arribat sobre "la manipulación y las mentiras más descaradas de la película Agora". A mesura que anava llegint em va fer la impressió que allò tenia que haver sortit dels e-cristians o d'algun altre grup fonamentalista cristià a qui molestava la imatge que es dóna de la església en el film. Vaig fer una cerca per google amb el tros de frase que he copiat aquí i vaig anar a parar al web Panorama Católico Internacional, on hi ha un article titutat "Agora: la falsificación, una fórmula repetida", que és el mateix que el periodista havia rebut per correu.

Com vaig expressar en el meu comentari a Agora fa alguns dies en aquest bloc, vaig pensar que era molt agosarat fer una pel·lícula sobre una dona la vida de la qual s'ha anat reconstruint com un puzzle en què diferents historiadors i historiadores afegien ara una peça ara una altra, però on en falten encara moltes que és possible que mai no es trobin. D'altra banda, crec que val la pena que algú com Amenábar s'hi hagi atrevit. Això farà que molta gent conegui l'existència d'Hipàtia. Però també ha posat en evidència la persecució a què eren sotmeses les persones que no combregaven amb la religió principal, especialment les persones que "pensaven". I això no ha agradat a alguns grups cristians actuals.

L'article contra Agora està molt ben construït. L'enumeració de les mentides de la pel·lícula comença amb una afirmació que crec que és certa i que jo també esmentava en la meva crònica (l'edat d'Hipàtia quan va ser asssassinada). Això em va fer pensar que aquest article tractaria d'altres errors històrics que a una persona com jo, que no sóc historiadora ni experta en Hipàtia, em podrien passar desapercebuts. A mesura que el text avança, però, es converteix en un memorial de greuges comesos contra el cristianisme que l'autor fonamenta en un reguitzell d'errors i despropòsits, com ara dir que el cristianisme va igualar la dona amb l'home (per què no hi ha capellanes i papesses, doncs?; per què, quan em vaig casar, el capellà va llegir aquella epístola de Sant Pau --crec-- que diu que la dona ha d'obeir el marit?). També afirma l'article que Amenábar ha ocultat que "Hipatia es el resultado de la evolución de una sociedad influenciada de manera creciente por el cristianismo", que en va fer possible la seva emancipació, i que el bisbe Ciril (San Ciril d'Alexandria), perseguit per la llegenda d'Hipàtia, "és el que más ha exaltado en la historia de la humanidad la condición femenina": Sabeu què va fer per exaltar la condició femenina?: aconseguir la declaració del primer dogma marià de la història.

L'article acaba dient que "Amenábar engaña y miente con las imágenes y con el argumento, que hace de la película más cara rodada en España [em sembla que es va rodar a Malta] un simple panfleto político anticristiano. Al final va a tener razón: la situación de entonces se parece a la actual (los paganos persiguiendo a los cristianos y no como él nos lo quiere vender)."

Crec que el pitjor enemic que té l'església catòlica avui dia es troba dins de casa seva mateix i ocupant els càrrecs de màxima responsabilitat.

Amb la boca oberta

La setmana passada vaig anar al dentista. No hi vaig anar per necessitat, sinó per previsió, per fer una neteja bucal. Tot i la comoditat del seient, en el qual podria quedar-me adormida si no fos perquè algú està burxant en la meva boca, és una mitja hora que se'm fa llarguíssima. Amb un pitet d'usar i tirar i amb la boca oberta de bat a bat, començo a sentir les vibracions d'aquella maquina que sembla una taladradora. Les vibracions s'escampen per tot el meu cos , com si fossin les ones d'un corrent elèctric. I l'aigua que expulsa la maquineta, i que ho esquitxa tot, sembla que hagi de sobreeixir de la meva boca. Però no, immediatament entra en acció l'aspiradora. De vegades em fa l'efecte que m'ha d'engolir sencera, que començarà per la geniva i seguirà per la llengua, les galtes, la faringe... i totes les parts toves del meu cos. Que, al final, en aquell seient quedarà només el meu esquelet. Amb unes dents netíssimes i blanques, això sí.

Mentre aquella noia burxava entre les meves genives vaig pensar que aquella activitat frenètica dins la meva boca devia ser un terrabastall per als seus habitants, les nombroses espècies de bacteris que hi viuen habitualment, algunes de les quals són les responsables de la formació de la tosca (sarro). I és que la cavitat bucal humana és un paradís per als microbis, amb unes 700 espècies bacterianes --no totes a la mateixa boca, però, no us espantéssiu!

En un estudi publicat el 2005, un equip de microbiòlegs i dentistes nord-americans i noruecs van analitzar nou llocs de la boca de cinc persones que no patien cap malaltia dental. Així podien tenir la seguretat que els bacteris que hi trobessin no eren bacteris patògens causants d'alguna infecció. A més, van tenir cura que fossin persones que no haguessin fet servir antibiòtics durant els darrers sis mesos. Això és perquè els antibiòtics maten tots els microbis contra els quals tenen activititat, siguin o no "dolents". (És com si, per eliminar un nostre enemic que sabem que està ocult en una casa, hi llencem una bomba que, a més del nostre enemic, matarà totes les persones que hi hagi dins la casa.) En aquestes condicions, van poder trobar bacteris que són normals en una boca sana; de fet, en cap de les persones estudiades no van trobar cap de les espècies que, de manera específica, s'associen a la periodontitis o piorrea. Com tampoc hi van trobar bacteris típics de les càries o que afecten la dentina quan la càries ha progressat molt. Sempre acostumem a associar microbi amb malaltia, però els bacteris patògens són una mínima part de les espècies descrites.

Quan vaig al dentista acostuma a passar-me com quan duc el cotxe a una revisió rutinària i que li canviïn l'oli. El mecànic de torn sempre hi troba alguna coseta que cal reparar. I el dentista també troba a la meva boca alguna cosa que falla. Així que demà tornaré a seure en la còmodíssima cadira de les tortures. Tornaré a pensar en les 700 espècies que pul·lulen per les nostres boques.

Il·lustració: Dent que somriu, Flicker