Vaig anar a veure The Savages, la pel·lícula que aquí han traduït com La familia Savages. No entenc el plural del títol castellà, perquè en castellà no es pluralitzen els cognoms (en català tampoc). Per referir-se a una família de cognom Sierra, Roca o Camino, no es diu los Sierras, los Rocas o los Caminos. En anglès s'entén que ho facin perquè l'article és invariable. (Per altra banda, fa gràcia el cognom que ha triat el guionista per a aquesta família: "Salvatge".)
La pel·lícula em va entretenir i distreure, tot i que en alguns moments la situació que descrivia era bastant depriment. És una comèdia dramàtica, com ho és la vida mateixa. I presenta una situació molt freqüent ara que l'esperança de vida de les persones s'ha allargat. Perquè viure més no sempre vol dir aprofitar la vida fins al final. I m'he sentit una mica identificada amb el principal personatge femení en un aspecte de la seva vida. Treballa com a freelance i quan cal que algú es quedi amb el pare malalt, el germà, professor d'universitat, li demana que s'hi quedi ella, que al cap i a la fi no té obligació d'anar a la feina.
Hi ha gent que pensa que treballar com a freelance és un chollo: no tens horaris i pots fer festa quan vols. Això és cert en part, però no tenir horaris vol dir que de vegades ja sents l'alosa quan te'n vas al llit (jo més aviat sento la merla; pel voltant de casa meva no hi ha aloses). I poder fer festa quan vols significa que pots deixar de treballar, però que ningú no t'abonarà els dies que et prenguis de vacances. Si, a més, treballes a casa, les interrupcions de la feina poden ser continuades; des del repartidor de propaganda que ha trobat la porta de l'escala tancada i pica al timbre perquè li obris, fins a les teletreballadores de qualsevol empresa de telecomunicacions que t'ofereixen duros a quatre pessetes si et canvies d'operadora. Les interrupcions poden sorgir a la mateixa llar: a qui no gosaria segurament trucar-te a una oficina per preguntar-te si cal posar la rentadora o si la gata ha de menjar croquetes o arròs bullit amb paté, o si tens un moment lliure per plegar els llençols, li sembla normal entrar al teu despatx de casa a preguntar-t'ho.
Tornant a la pel·lícula, diria que és un film costumbrista actual. I que a estones et fa riure, a estones somriure i a estones plorar; i a estones és tendra i a estones es dura. Els actors em semblen molt naturals. És una pel·lícula de la Fox (ara ha deixat el 2th Century), però no m'ha semblat gens holywoodiana, més aviat de cinema independent. I després de veure-la m'he adonat que la dirigeix una dona.
The Savages, trailer
dimarts, 8 d’abril del 2008
dilluns, 7 d’abril del 2008
Amazics, inuits, samis, i d'altres
El Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) publica de tant en tant llistes dels termes que han estat aprovats pel TERMCAT. De vegades són paraules noves, que responen a necessitats terminològiques per l'aparició de conceptes que abans no existien. Això passa sovint en ciència i tecnologia o en esports de nova creació. D'altres vegades es tracta de traduir al català paraules que ja existien en altres llengües però que aquí no s'havien emprat mai. És el cas dels noms de molts plats de cuines exòtiques que ara estan incorporant-se a la nostra gastronomia. També hi ha casos en què es canvia la terme per designar un concepte que ja existia.
El DOGC del 13 de març de 2008 publica una resolució del TERMCAT que inclou el terme amazic, que defineix com a "individu d'un grup ètnic anterior a la conquesta àrab que ocupa regions discontínues del nord d'Àfrica, des d'Egipte fins a l'oceà Atlàntic i des de la mar Mediterrània fins al sud del Sàhara". El sinònim que inclou deixa clar de quin poble africà es tracta: el que sempre havíem anomenat berber.
Des de fa unes dècades es considera que en l'adaptació al català dels termes que designen grups humans o ètnies (no pas 'races', un concepte que s'ha demostrat que no té cap sentit en l'espècie humana) caldria recollir el nom amb què cada grup s'autoanomena, no pas el que li havien donat pobles més poderosos, veïns seus o conqueridors de les seves terres, i que sovint era despectiu. Berber té el mateix origen que 'bàrbar', la manera com els romans designaven als pobles estrangers. Atès que els berbers s'autoanomenen amazic (o amazigh; plural imazighen), que en la seva llengua vol dir 'persona lliure', el TERMCAT ha optat per manllevar aquest terme per al català.
El 1995 vaig preparar una fitxa per als fulls lexicogràfics Què cal saber?, de la Societat Catalana de Biologia, amb alguns termes recomanats per denominar grups humans, que eren els noms tradicionals d'aquells propis grups. Atès que aquests fulls estan disponibles a Internet només a partir del número 101 i aquell era el núm. 95, en copio aquí els exemples de noms tradicionals recomanats que vaig incloure en aquella fitxa:
inuit/s Són els esquimals. En singular, ells es denominen inuk.
sami/s Són els lapons. En singular, ells es denominen same.
khoikhoi Són els dits també hotentots. El plural no varia.
san Són els dits també boiximans. El plural no varia.
El DOGC del 13 de març de 2008 publica una resolució del TERMCAT que inclou el terme amazic, que defineix com a "individu d'un grup ètnic anterior a la conquesta àrab que ocupa regions discontínues del nord d'Àfrica, des d'Egipte fins a l'oceà Atlàntic i des de la mar Mediterrània fins al sud del Sàhara". El sinònim que inclou deixa clar de quin poble africà es tracta: el que sempre havíem anomenat berber.
Des de fa unes dècades es considera que en l'adaptació al català dels termes que designen grups humans o ètnies (no pas 'races', un concepte que s'ha demostrat que no té cap sentit en l'espècie humana) caldria recollir el nom amb què cada grup s'autoanomena, no pas el que li havien donat pobles més poderosos, veïns seus o conqueridors de les seves terres, i que sovint era despectiu. Berber té el mateix origen que 'bàrbar', la manera com els romans designaven als pobles estrangers. Atès que els berbers s'autoanomenen amazic (o amazigh; plural imazighen), que en la seva llengua vol dir 'persona lliure', el TERMCAT ha optat per manllevar aquest terme per al català.
El 1995 vaig preparar una fitxa per als fulls lexicogràfics Què cal saber?, de la Societat Catalana de Biologia, amb alguns termes recomanats per denominar grups humans, que eren els noms tradicionals d'aquells propis grups. Atès que aquests fulls estan disponibles a Internet només a partir del número 101 i aquell era el núm. 95, en copio aquí els exemples de noms tradicionals recomanats que vaig incloure en aquella fitxa:
inuit/s Són els esquimals. En singular, ells es denominen inuk.
sami/s Són els lapons. En singular, ells es denominen same.
khoikhoi Són els dits també hotentots. El plural no varia.
san Són els dits també boiximans. El plural no varia.
diumenge, 6 d’abril del 2008
El petit príncep i les llengües
Le Petit Prince, 1a edició francesa (1946)Cuando eu tía seis anos, vin nun libro sobre a floresta virxe que se intitulaba Historias vividas uha magnífica estampa, que representaba uha serpente boa a comer nuha fera. (asturiano)
Iam, kiam mi estis sesjara, mi vidis belegan bildon en iu libro pri la praarbaro, titolita Travivitaj Rakontoj. Tiu bildo prezentis boaon, kiu glutas rabobeston. (esperanto)
Un temp lontan, quna d i l'avìa ses agn, ant un lìber an sle foreste primordiaj ch'as antitolava "Stòrie vivùe dla natura", i l'hai vëddù 'n dissegn fiamengh. A fasìa vëdde 'n serpent bòa an camin a travonde na bes-cia. (piamontès)
Ollessani kuusivuotias näin kerran hienon kuvan eräässä kirjassa, jonka nimi oli "Aarniomtsän tarinoita". Kuva esiti boakäärmettä, joka nieli metsänpetoa. (finès)
När jag var sex år, sag jag en gång en underbar bild i en bok som handlade om Urskogen. Den hette "Sanna berättelser" och bilden föreställde en boaorm i färd med att sluka ett vildjur. (suec)
Behin, sei urte nuelarik, basa-oihanaz "histoires vécues" zeritzan liburuan, guziz eder zen iduri bat ikusi nuen. Boa-suge batek basa-pizti bat irensten zuela zen ageri. (euskera)
Quodam die, cum sex annos natus essem, imaginem praecalre pictam in libro de silva quae integra dicitur vidi; qui liber inscribebatur: "Narratiunculae a vita ductae". Picta erat boa serpens beluam exsorbens. (llatí)
Els paràgrafs anteriors reprodueixen les primeres línies del llibre Le petit prince, d'Antoine Saint-Exupéry en les seves versions en asturià, esperanto, piamontès, finès, suec, euskera i llatí. Les dues primeres no les tinc (però espero tenir-les algun dia); les altres formen part de la meva col·lecció de "petits prínceps" en diferents llengües.
Quan el 1983 William Golding va rebre el premi Nobel de Literatura, el diari Avui va publicar unes frases de El senyor de les mosques --segurament l'obra més famosa d'aquell autor britànic-- en diverses llengües. Jo feia un curs de traducció d'anglès i ho vam comentar a classe. L'estudi comparat de les llengües sempre m'ha interessat i vaig pensar que estaria bé triar una obra que estigués publicada en moltes llengües i intentar anar recopilant-la per comparar els textos. La primera obra que em va venir al cap va ser el Quixot. Però col·leccionar-la em presentava dos problemes: un, d'espai, perquè és un llibre molt voluminós (prop de 400 pàgines l'edició castellana que tenim a casa); i un altre, econòmic, derivat precisament del seu volum. Se'm va acudir que El petit príncep, que ja tenia en francès, català i castellà, podia servir-me per al que jo volia. A més de ser un llibre traduït a un gran nombre de llengües, era petit i n'hi havia moltes edicions en tapa tova, cosa que n'abaratia el cost.
La meva col·lecció de petits prínceps es nodreix d'edicions que he anat comprant en viatges i d'altres que m'han regalat persones que coneixien la meva dèria. Podria ser molt més abundant si em dediqués a comprar les diverses versions que es poden adquirir per Internet. Prefereixo, però, continuar coma ara. Cada exemplar em porta un record, de llocs (Tromso, Cracòvia, Budapest--on no el vaig trobar en hongarès, però sí en alemany--, Helsinki, Boston, Jerusalem..) o de les persones que me'ls han regalat.
Després d'haver començat la meva col·lecció de petits prínceps m'he assabentat que la meva idea és molt poc original. Quan vaig visitar Hay-on-Wye --el paradís per a les persones amants dels llibres, on gairebé cada casa és una botiga de llibres de segona mà-- alguns llibreters em van dir que entre els visitants sempre hi havia gent que cercava exemplars del petit príncep. Després, per Internet, he trobat webs de col·leccionistes d'aquesta obra. Però jo seguiré augmentant la meva col·lecció a poc a poc, amb les aportacions d'amics i amigues i amb els exemplars que pugui adquirir personalment en llibreries visitades durant els meus viatges.
Un dia com avui, 6 d'abril de 1943, en plena guerra mundial, l'editorial nord-americana Reynal & Hitchcock posava a la venda la primera edició de The Little Prince. I és que el llibre no es va publicar en la seva versió original francesa fins després d'acabada la guerra.
Uns quants exemplars de la meva col·lecció:
dissabte, 5 d’abril del 2008
Algunes reflexions entorn de l'aigua
1a reflexió: malbaratament d'aigua o manca d'higiene?
Fa un parell de dies vaig assistir a un acte que es feia a l'edifici Forum. Vaig anar al lavabo i, per rentar-me les mans, vaig haver de prémer un botó d'aquells que fan que l'aigua comenci a rajar i al cap d'una estona el doll s'atura automàticament. Em vaig remullar les mans, me les vaig ensabonar, me les vaig esbandir i mes les vaig assecar. L'aigua encara seguia rajant! No sabia què pensar: si la meva rentada de mans era insuficient i hauria hagut de dedicar-hi més estona, o si allò era un malbaratament d'aigua.
2a reflexió: per què no han consultat abans els experts?
Fa setmanes, per no dir mesos, que el problema de la manca d'aigua en algunes comarques de Catalunya és un fet que es veia venir. Però només en parlaven els polítics i els tertulians de radios i televisions, aquests personatges que molta gent creu que parlen ex cathedra i que són tan infal·libles com abans es deia que ho era el papa de Roma. Per fi aquesta setmana veig que alguns mitjans de comunicació dediquen un espai a qui pot opinar de l'aigua amb coneixement de causa. Vilaweb publica una entrevista (en vídeo) a l'ecosociòleg --o socioecòleg, ara no recordo com es defineix ell mateix-- Ramon Folch, i avui La Vanguardia inclou unes declaracions de Narcís Prat, catedràtic d'ecologia de la Universitat de Barcelona. Es polítics, però, deuen haver consultat aquests o altres científics amb capacitat per opinar sobre el problema que ara ens preocupa tant? Ahir, en un dinar de treball en què els membres del Consell Català de la Comunicació Científica (C4) van debatre temes diversos amb Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya, es va tractar, entre d'altres, de la necessitat que el Parlament compti amb assessors sobre temes de ciència. Hi ha decisions que no s'haurien de prendre a partir del que opinen --o senten-- els polítics, sinó després d'escoltar les opinions raonades de qui coneix el tema. En principi, l'oposició sol rebutjar tot el que proposa qui és en el Govern i, al contrari, el Govern sol rebutjar qualsevol proposta que sorgeixi de l'oposició. Això, ara i quan manaven "els altres". I després volen que els votem?
(Actualització 07.04.2008. La Vanguardia de diumenge 6 d'abril 2008 inclou un debat sobre l'aigua en què participen l'esmentat Ramon Folch, Josep Alabern, enginyer, i Josep Dolz, catedràtic d'enginyeria hidràulica.)
(Actualització 08.03.2008. Em va passar desapercebuda l'entrevista que Joaquim Elcacho va fer a Narcís Prat, catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona, publicada al diari Avui el 20 de març 2008)
3a reflexió: que gran era Margalef!
Vaig tenir la sort de ser alumna de Ramon Margalef quan l'ecologia era una assignatura optativa en les estudis de biologia. En els meus apunts --que sempre prenia, malgrat que Margalef no fos partidari que la gent prengués notes a classe, i que encara conservo-- per algun lloc hi deu haver els seus comentaris sobre l'aigua. Quan ens deia que l'aigua podria arribar a ser un bé escàs en el planeta, gairebé ens feia riure. Escassa l'aigua, que era pertot --si més no, a casa nostra-- i que es llençava sense que ningú no tingués la sensació d'estar llençant una cosa valuosa? Quina visió de futur més encertada la de Margalef!
Fa un parell de dies vaig assistir a un acte que es feia a l'edifici Forum. Vaig anar al lavabo i, per rentar-me les mans, vaig haver de prémer un botó d'aquells que fan que l'aigua comenci a rajar i al cap d'una estona el doll s'atura automàticament. Em vaig remullar les mans, me les vaig ensabonar, me les vaig esbandir i mes les vaig assecar. L'aigua encara seguia rajant! No sabia què pensar: si la meva rentada de mans era insuficient i hauria hagut de dedicar-hi més estona, o si allò era un malbaratament d'aigua.
2a reflexió: per què no han consultat abans els experts?
Fa setmanes, per no dir mesos, que el problema de la manca d'aigua en algunes comarques de Catalunya és un fet que es veia venir. Però només en parlaven els polítics i els tertulians de radios i televisions, aquests personatges que molta gent creu que parlen ex cathedra i que són tan infal·libles com abans es deia que ho era el papa de Roma. Per fi aquesta setmana veig que alguns mitjans de comunicació dediquen un espai a qui pot opinar de l'aigua amb coneixement de causa. Vilaweb publica una entrevista (en vídeo) a l'ecosociòleg --o socioecòleg, ara no recordo com es defineix ell mateix-- Ramon Folch, i avui La Vanguardia inclou unes declaracions de Narcís Prat, catedràtic d'ecologia de la Universitat de Barcelona. Es polítics, però, deuen haver consultat aquests o altres científics amb capacitat per opinar sobre el problema que ara ens preocupa tant? Ahir, en un dinar de treball en què els membres del Consell Català de la Comunicació Científica (C4) van debatre temes diversos amb Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya, es va tractar, entre d'altres, de la necessitat que el Parlament compti amb assessors sobre temes de ciència. Hi ha decisions que no s'haurien de prendre a partir del que opinen --o senten-- els polítics, sinó després d'escoltar les opinions raonades de qui coneix el tema. En principi, l'oposició sol rebutjar tot el que proposa qui és en el Govern i, al contrari, el Govern sol rebutjar qualsevol proposta que sorgeixi de l'oposició. Això, ara i quan manaven "els altres". I després volen que els votem?
(Actualització 07.04.2008. La Vanguardia de diumenge 6 d'abril 2008 inclou un debat sobre l'aigua en què participen l'esmentat Ramon Folch, Josep Alabern, enginyer, i Josep Dolz, catedràtic d'enginyeria hidràulica.)
(Actualització 08.03.2008. Em va passar desapercebuda l'entrevista que Joaquim Elcacho va fer a Narcís Prat, catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona, publicada al diari Avui el 20 de març 2008)
3a reflexió: que gran era Margalef!
Vaig tenir la sort de ser alumna de Ramon Margalef quan l'ecologia era una assignatura optativa en les estudis de biologia. En els meus apunts --que sempre prenia, malgrat que Margalef no fos partidari que la gent prengués notes a classe, i que encara conservo-- per algun lloc hi deu haver els seus comentaris sobre l'aigua. Quan ens deia que l'aigua podria arribar a ser un bé escàs en el planeta, gairebé ens feia riure. Escassa l'aigua, que era pertot --si més no, a casa nostra-- i que es llençava sense que ningú no tingués la sensació d'estar llençant una cosa valuosa? Quina visió de futur més encertada la de Margalef!
divendres, 4 d’abril del 2008
Les cadenes arriben a la blogosfera
Fa algunes setmanes, una amiga em va concedir un premi per aquest bloc, un tipus de premi que, en acceptar-lo, et compromets a posar-ne el dibuixet-logotip en algun lloc del teu bloc i a triar unes quantes persones a les quals tu també els el concedeixes. No vaig traspassar-lo a ningú ni vaig confirmar la meva acceptació, perquè abans de fer-ho volia informar-me, saber d'on havia sortit aquell premi i per quins blocs havia passat abans que m'arribés. Però estava molt enfeinada i van anar passant els dies sense que ho fes.
Ahir una lectora del meu bloc em va concedir un altre premi. Segueixo tan enfeinada com fa setmanes, però la curiositat va poder més que l'obligació i em vaig posar a fer la cerca sobre els dos premis: "Pico de Oro" i "Premi Dardo 2008". Primer vaig buscar-los a Google, però no vaig trobar-hi res que m'indiqués d'on havien sorgit. Aleshores vaig decidir fer la investigació de manera gairebé manual. Com que cada persona que rep el premi (no és clar si és un premi; en alguns llocs diuen que són "nominacions", però d'altres ho consideren directament un premi) indica qui li ha concedit, vaig anar retrocedint des del bloc de la dona que me havia regalat el premi Dardo 2008 per veure si podia arribar allà on s'havia originat.
És curiós el recorregut que vaig anar seguint: blocs de gent lletraferida, de persones del món de la tecnologia, d'altres interessades per la política, algunes de MOLT ficades en política (amb enllaços a comunitats de blocs i webs amb noms com ara "blogs proRajoy", "Plataforma enemigos de Zapatero", "antizp.org", "gracias aznar", "Rompe con Zapatero" o a mitjans de comunicació "lliures" com la COPE. Alguns, tirant a esotèrics; d'altres, a eròtics; i uns quants, senzillament diaris personals.
Quan he arribat al que feia 13 tirant enrere, m'he trobat amb un conflicte. A l'autor d'aquell bloc, el premi li havia arribat per dues vies diferents. N'he seguit una d'elles. En el nívell 19è, de nou he hagut de triar un dels dos blocs que li havien passat el premi. I en el nivell 21è, eren quatre els blocs que havien concedit el seu premi a la mateixa persona. En el 23è, he decidit aturar-me i fer números.
En el premi Dardo 2008, es demana a cada persona premiada (o 'nominada', que no m'ha quedat massa clar) que triï 15 blocs als quals passar-los el guardó. Això vol dir que, si en el primer nivell se'n trien 15 i després cadascuna d'aquestes quinze persones (2n nivell) n'ha de triar també 15, en el tercer nivell hi haurà 225 (15 x 15, que és 15 elevat a 2) blocs premiats, els quals també triaran cadascun 15 blocs. En el 4rt nivell, doncs, seran 3375 (225 x 15), que triaran 15 blocs cadascun. I en el 5è nivell, seran 50.625 (3375 x 15). És a dir, que el nombre augmenta de manera exponencial i el nombre persones que reben el premi en un nivell determinat és igual a 15 elevat al número del nivell anterior al que es vol calcular.
Google permet fer càlculs exponencials amb el seu cercador. Si voleu calcular la potència d'un número N elevat a un número a, només heu d'escriure N^a en la casella del cercador general. Per exemple, per saber el nombre de persones del 5è nivell que hauran rebut el premi Dardo, escriviu en el cercador: 15^4
Premeu l'enllaç "search" i Google us dóna el resultat d'aquesta operació: 50.625
La meva curiositat per saber d'on ha sorgit el premi Dardo era gran, però com que encara toco de peus a terra, he posat un límit a la cerca enrere. M'he aturat en el nivell 23è a partir de la persona que me l'atorgava a mi. Si m'incloc també jo, són 24 nivells. Suposant que la cadena hagués començat en el darrer bloc al qual he arribat, el nombre de recipients del premi en el meu nivell (el 24è) seria igual a 15 elevat a 23. Quan els resultats dels càlculs de potències tenen ja moltes xifres, Google els dóna amb alguns decimals i una potència de deu, i quan he escrit en el buscador 15^23, el resultat que m'ha donat ha estat: 1,12227415 x 10^27. Tenint en compte que 10^27 és un 1 seguit de 27 zeros, el nombre de blogs que hem rebut el premi Dardo en el meu nivell hauria de ser de bilions de bilions. Però això no indicaria el nombre total de blogs "premiats", perquè caldria sumar els de cada nivell: 1 + 15 + 225 + 3375 + 50.635, etc. (Hi ha una fòrmula per calcular-ho, però fa tants anys que la vaig aprendre, que ja l'he oblidada).
La població mundial era, fa unes hores, de 6.658.797.462, un nombre de persones molt inferior nombre de blocs que he obtingut en els meus càlculs. Com és possible? Per una banda, suposo que hi ha molta gent que no segueix la cadena. Per una altra, hi ha moltes repeticions. Per exemple, en la cerca que he fet, he trobat blocs que havien rebut dues, tres o fins i tot quatre vegades, i d'altres que se'ls concedien mútuament. El que és estrany és que no el tingui ja tothom.
A més dels premis "Arte y Pico" i "Dardo 2008" esmentats, n'he trobat uns quants més per la xarxa de blocs: alguns amb noms com "Resistencia", "Blogger que atrapa", "Blog que brilla", "Blogger del dia", "Calidez", "Blog solidario", "Blog dorado", "Blog amigable""Diz que até não é" o "Brillante Weblog 2008". Comença a haver-hi una epidèmia i si no s'atura, els blocs aviat no donaran abast a escriure entrades donant les gràcies pels premi rebuts i seleccionant-ne d'altres per passar-los el guardó. Però, qui deu inventar-los i per què, aquests premis? Se m'acut que potser sigui algú que vulgui estudiar xarxes: deixa anar un premi i l'envia a un blog que troba per atzar, amb la indicació que se li enviï a un nombre determinat de persones. Al cap d'un temps fa un recorregut com el que jo he fet, però en sentit contrari i pot estudiar el recorregut seguit pel premi. Com que cada persona que el rep ha d'indicar en el seu bloc de qui l'ha rebut i a qui l'ha concedit, el camí es pot fer en els dos sentits.
Agraeixo molt que les dues persones que han triat el meu bloc per a sengles premis ho hagin fet, però he decidit no contribuir a la propagació d'aquesta epidèmia. Per tant, si volen, poden passar a un altre bloc el premi que m'havien concedit a mi. I sentiria molt que es molestessin per la meva decisió; no és un menyspreu al seu gest, de debò.
Alguns dels premis que he vist per la blogosfera:
Ahir una lectora del meu bloc em va concedir un altre premi. Segueixo tan enfeinada com fa setmanes, però la curiositat va poder més que l'obligació i em vaig posar a fer la cerca sobre els dos premis: "Pico de Oro" i "Premi Dardo 2008". Primer vaig buscar-los a Google, però no vaig trobar-hi res que m'indiqués d'on havien sorgit. Aleshores vaig decidir fer la investigació de manera gairebé manual. Com que cada persona que rep el premi (no és clar si és un premi; en alguns llocs diuen que són "nominacions", però d'altres ho consideren directament un premi) indica qui li ha concedit, vaig anar retrocedint des del bloc de la dona que me havia regalat el premi Dardo 2008 per veure si podia arribar allà on s'havia originat.
És curiós el recorregut que vaig anar seguint: blocs de gent lletraferida, de persones del món de la tecnologia, d'altres interessades per la política, algunes de MOLT ficades en política (amb enllaços a comunitats de blocs i webs amb noms com ara "blogs proRajoy", "Plataforma enemigos de Zapatero", "antizp.org", "gracias aznar", "Rompe con Zapatero" o a mitjans de comunicació "lliures" com la COPE. Alguns, tirant a esotèrics; d'altres, a eròtics; i uns quants, senzillament diaris personals.
Quan he arribat al que feia 13 tirant enrere, m'he trobat amb un conflicte. A l'autor d'aquell bloc, el premi li havia arribat per dues vies diferents. N'he seguit una d'elles. En el nívell 19è, de nou he hagut de triar un dels dos blocs que li havien passat el premi. I en el nivell 21è, eren quatre els blocs que havien concedit el seu premi a la mateixa persona. En el 23è, he decidit aturar-me i fer números.
En el premi Dardo 2008, es demana a cada persona premiada (o 'nominada', que no m'ha quedat massa clar) que triï 15 blocs als quals passar-los el guardó. Això vol dir que, si en el primer nivell se'n trien 15 i després cadascuna d'aquestes quinze persones (2n nivell) n'ha de triar també 15, en el tercer nivell hi haurà 225 (15 x 15, que és 15 elevat a 2) blocs premiats, els quals també triaran cadascun 15 blocs. En el 4rt nivell, doncs, seran 3375 (225 x 15), que triaran 15 blocs cadascun. I en el 5è nivell, seran 50.625 (3375 x 15). És a dir, que el nombre augmenta de manera exponencial i el nombre persones que reben el premi en un nivell determinat és igual a 15 elevat al número del nivell anterior al que es vol calcular.
Google permet fer càlculs exponencials amb el seu cercador. Si voleu calcular la potència d'un número N elevat a un número a, només heu d'escriure N^a en la casella del cercador general. Per exemple, per saber el nombre de persones del 5è nivell que hauran rebut el premi Dardo, escriviu en el cercador: 15^4
Premeu l'enllaç "search" i Google us dóna el resultat d'aquesta operació: 50.625
La meva curiositat per saber d'on ha sorgit el premi Dardo era gran, però com que encara toco de peus a terra, he posat un límit a la cerca enrere. M'he aturat en el nivell 23è a partir de la persona que me l'atorgava a mi. Si m'incloc també jo, són 24 nivells. Suposant que la cadena hagués començat en el darrer bloc al qual he arribat, el nombre de recipients del premi en el meu nivell (el 24è) seria igual a 15 elevat a 23. Quan els resultats dels càlculs de potències tenen ja moltes xifres, Google els dóna amb alguns decimals i una potència de deu, i quan he escrit en el buscador 15^23, el resultat que m'ha donat ha estat: 1,12227415 x 10^27. Tenint en compte que 10^27 és un 1 seguit de 27 zeros, el nombre de blogs que hem rebut el premi Dardo en el meu nivell hauria de ser de bilions de bilions. Però això no indicaria el nombre total de blogs "premiats", perquè caldria sumar els de cada nivell: 1 + 15 + 225 + 3375 + 50.635, etc. (Hi ha una fòrmula per calcular-ho, però fa tants anys que la vaig aprendre, que ja l'he oblidada).
La població mundial era, fa unes hores, de 6.658.797.462, un nombre de persones molt inferior nombre de blocs que he obtingut en els meus càlculs. Com és possible? Per una banda, suposo que hi ha molta gent que no segueix la cadena. Per una altra, hi ha moltes repeticions. Per exemple, en la cerca que he fet, he trobat blocs que havien rebut dues, tres o fins i tot quatre vegades, i d'altres que se'ls concedien mútuament. El que és estrany és que no el tingui ja tothom.
A més dels premis "Arte y Pico" i "Dardo 2008" esmentats, n'he trobat uns quants més per la xarxa de blocs: alguns amb noms com "Resistencia", "Blogger que atrapa", "Blog que brilla", "Blogger del dia", "Calidez", "Blog solidario", "Blog dorado", "Blog amigable""Diz que até não é" o "Brillante Weblog 2008". Comença a haver-hi una epidèmia i si no s'atura, els blocs aviat no donaran abast a escriure entrades donant les gràcies pels premi rebuts i seleccionant-ne d'altres per passar-los el guardó. Però, qui deu inventar-los i per què, aquests premis? Se m'acut que potser sigui algú que vulgui estudiar xarxes: deixa anar un premi i l'envia a un blog que troba per atzar, amb la indicació que se li enviï a un nombre determinat de persones. Al cap d'un temps fa un recorregut com el que jo he fet, però en sentit contrari i pot estudiar el recorregut seguit pel premi. Com que cada persona que el rep ha d'indicar en el seu bloc de qui l'ha rebut i a qui l'ha concedit, el camí es pot fer en els dos sentits.
Agraeixo molt que les dues persones que han triat el meu bloc per a sengles premis ho hagin fet, però he decidit no contribuir a la propagació d'aquesta epidèmia. Per tant, si volen, poden passar a un altre bloc el premi que m'havien concedit a mi. I sentiria molt que es molestessin per la meva decisió; no és un menyspreu al seu gest, de debò.
Alguns dels premis que he vist per la blogosfera:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)