Els gegants entre els nans: Pandoravirus

Coronavirus vistos al microscopi electrònic (Wikimedia Commons)

Quan vaig estudiar biologia els llibres de text deien que els virus no es podien veure pel microscopi òptic perquè eren més petits que el poder de resolució d'aquell instrument, és a dir, de la possibilitat que té de separar dos objectes d'una imatge, que en els millors microscopis òptics és d'uns 0,2 micròmetres (1 micròmetre = 1 milionèsima part d'un metre; o 1 metre = 1.000.000 micròmetres). També em van ensenyar que era impossible veure els bacteris a ull nu, que calia un microscopi, si bé normalment era suficient el microscopi òptic. De fet, el concepte de microbi duia implícita la idea que era qualsevol ésser viu que no podíem veure a causa de la seva petitesa (sovint també hi associàvem la idea de la infecció, però això ja seria una altra història).

Amb el pas dels anys m'he adonat quanta raó tenia el Dr. Lluís Vallmitjana, professor d'histologia que sempre feia moltes preguntes a classe (quina forma té una cèl·lula? quina mida té una cèl·lula? quantes vegades pot dividir-se una cèl·lula?, etc.) i la resposta solia ser sempre la mateixa: "Depèn." En biologia ens trobem sovint que les coses "depenen". I veiem que algunes afirmacions que semblaven dogmàtiques, com ara que la llum és necessària per a la vida, es desmunten amb el temps. Nous paradigmes apareixen per substituir-ne alguns dels establerts. De fet, així és com progressa la ciència.

Doncs bé, ara sabem que hi ha bacteris que es poden veure sense microscopi i que, per veure alguns virus, no ens cal el microscopi electrònic; són els gegants entre els nans. Per altra banda, en el plàncton marí s'han trobat organismes eucariotes que són més petits que molts bacteris; són els nans dels gegants. (Els eucariotes són els organismes que tenen les cèl·lules amb el material genètic a l'interior d'un nucli; per exemple, els animals i les plantes són eucariotes pluricel·lulars.) El 2003 es van descobrir, per casualitat, uns virus que ultrapassaven en molt la mida típica d'aquests microbis; primer es va creure que eren bacteris, però els estudis van confirmar que eren uns virus gegants, als quals van anomenar Mimivirus. Des d'aleshores s'han anat trobant més virus gegants.

Megavirus (Chantal Abergel, 2011; Wikimedia Commons)

Semblava que el record de mida el tenia Megavirus chilensis, amb un diàmetre d'uns 700 nanòmetres, gairebé com un bacteri petit. El van aïllar d'unes mostres d'aigua de mar de la costa xilena, que van tractar convenientment per permetre la multiplicació dels virus que pogués contenir, i que van inocular en una ameba. El van anomenar Megavirus perquè és un nom que reflecteix molt bé la seva característica més destacada, la mida gegantina.

Els últims anys, els investigadors que han estudiat aquests virus han anat agafant mostres d'aigua i de sediments dels llocs on anaven en els seus viatges. Després inoculaven aquelles mostres a amebes que tenien en el laboratori. pensaven que, si les mostres contenien virus, es multiplicarien dins les cè·lules de les amebes.

Aquesta cerca ha tingut resultat. Han trobat dos nous virus que encara són més grans que el Megavirus, i la descoberta va publicar-se a la revista Science del 19 de juliol 2013. Un dels virus prové de sediments marins costaners en el centre de Xile. L'altre, d'un estanyol d'aigua dolça prop de Melbourne, a Austràlia. Atesa la seva grandària, van fer experiments per comprovar la seva naturalesa vírica i van comprovar que els dos virus tenien un cicle de replicació amb les mateixes fases i característiques i que en cada cicle, quan es trencava la paret de la cel·lula hoste per deixar anar els nous virus, en sortien unes cent partícules. Han anomenat Pandoravirus salinus el que s'ha trobat a la costa xilena i Pandoravirus dulcis el que s'ha trobat en l'estanyol australià. M'ha cridat l'atenció que una de les espècies s'hagi trobat en les costes de Xile, on fa alguns anys també es van trobar uns bacteris gegants.

Els virus són microorganismes que tenen un sol tipus d'àcid nuclei (DNA o RNA) que està envoltat per una coberta de proteïna. Per reproduir-se necessiten infectar una cè·lula viva per fer servir la seva maquinària per formar l'àcid nucleic i la coberta proteica dels nous virus. En realitat, encara que els anomenem 'microorganismes' o 'microbis', els virus no són cèl·lules, sinó uns agents infecciosos que no tenen altra finalitat que replicar-se.

Normalment, el genoma (conjunt de gens d'un organisme) dels virus és molt més petit que el de qualsevol organisme, però la descoberta dels Megavirus, el 2011, i ara la dels Pandoravirus, han revelat un genoma molt més gran; en alguns casos, més grans que el genoma d'organismes cel·lulars, fins i tot més grans que els dels eucariotes més petitons. Vegeu la gràfica, amb els valors mínims i màxims dels genomes dels diferents grups (en el cas dels eucariotes, els valors més alts queden fora de la gràfica).

La grandària d'un genoma s'indica pel nombre de bases nitrogenades que conté el seu DNA (o RNA en el cas dels virus que no tenen DNA). En la gràfica (basada en la que publica Science en un comentari a l'article del 19 de juliol) estan expressats en milions de bases, tot i que habitualment solen expressar-se en kilobases (kb). Els Pandoravirus descoberts ara tenen uns genomes de fins a 2,5 milions de bases, tan grans com els d'alguns eucariotes paràsits. A més, el seu genoma presenta moltes diferències amb els de tots els altres virus coneguts. D'aquí ve el nom que els seus descobridors van triar per anomenar-los; no se sap quines sorpreses revelarà el seu estudi, en relació a la seva evolució i funcions.

Per saber-ne més:
- Pandoraviruses: Amoeba viruses with genomes up to 2.5 Mb reaching that of parasitic Eukaryotes, per N. Philippe, M. Legendre, G. Doutre et al. (2013) Science 341:281-286
- Ever-bigger viruses shake tree of life, per E. Pennisi (2013) Science 341:226-227

Potser us interessarà:
- New communities of large filamentous sulfur bacteria in the eastern South Pacific, per V.A. Gallardo i C. Espinoza (2007) International Microbiology 10:97-102 (revista en accés obert, es pot veure i descarregar l'article sencer). Bacteris del sofre gegants descoberts en sediments de la costa xilena.
- Un gegant entre els microbis (aquest blog, 10.05.2008). Sobre els bacteris més grans coneguts.

Tot reciclant: el "trapillo"

Ahir, a una hora que normalment no escolto la ràdio, era en el cotxe i per casualitat vaig sentir un tros d'un programa de Catalunya Ràdio en què parlaven d'artesania i manualitats (en realitat, en deien craft, fent servir la paraula anglesa) que poden fer-se amb materials reciclats. La convidada va parlar d'un material reciclat molt útil per fer moltes coses i l'anomenava trapillo.

El meu trapillo

Aquella dona va explicar que trapillo és com s'anomenen les tires de roba reciclada que es presenten en cabdells, a punt per fer-les servir com un fil per fer molts tipus de manualitats. I va explicar com convertir en trapillo una samarreta vella, tallant-la de manera que n'obtinguem una tira de roba continuada amb la que farem un cabdell. Aleshores vaig assabentar-me que fa un any que estic fent trapillo i usant-lo en treballs manuals sense saber-ho. Un cop més, m'ha passat com a Monsieur Jourdain, el personatge de Molière que se sorprèn en assabentar-se que tota la vida havia estat parlant en prosa, sense que ell mateix ho sabés.

Tot va començar l'estiu passat. El metge m'havia recomanat que fes alguna manualitat --diu que concentrar-se en el treball intel·lectual seguit no és massa bo per a la síndrome de fatiga crònica-- i un bon dia vaig recordar que una amiga em va dir fa anys que havia fet una catifa de ganxet amb tires de roba vella. M'agrada fer ganxet, tot i que ara feia molts anys que el tenia abandonat, i vaig provar de fer jo també una catifa de roba vella. Vaig començar a regirar pels armaris i aviat vaig tenir una pila de samarretes i altres peces de roba de colors variats i que ja no feia servir. Aviat vaig descobrir que les peces que millor anaven per fer tires eren les samarretes de cotó sense costures laterals, perquè se'n pot fer una tira contínua si es talla en espiral fins a l'alçada de la màniga. De tota manera, he anat fent tires de tota mena de roba, fins i tot de mitjons. Si són teles que es desfilen fàcilment, per evitar-ho, tallo les tires amb una tisores de ziga-zaga.

Des de l'estiu del 2012 he provat diverses tècniques i formes de catifa. Al principi, semblava Penèlope, desfent cada nit la feina feta durant el dia. Primer vaig provar de fer una catifa rodona, però no em quedava plana i allò semblava més aviat un barret mexicà que una catifa. Finalment vaig decidir fer catifes rectangulars i després de diversos assajos he triat dues tècniques: (a) fetes a franges de colors diferents amb punt baix, el punt més senzill del ganxet, i (b) treballar sobre un esquelet de reixeta de plàstic, fent una cadeneta en què el fil va per sota i per sobre de la reixeta. Per als acabaments, que quedi una mica polit, he anat fent proves diverses i encara en tinc alguna altra en ment. Del tipus a n'he fet bastantes però només me'n queden dues (les que pitjor estan), les altres les he regalades:

Aquestes altres dues són del tipus b, amb l'esquelet de reixeta, i una mica més grans:

He provat també de fer com una mena de patchwork, en comptes de les franges. En tinc una que no està encara acabada (a la part inferior, a la dreta, es veu la reixeta que fa d'esquelet):

Crec que tornaré a fer de Penèlope i desfaré la part de la dreta, que no m'agrada com queda. El problema és que se m'estan acabant les provisions de trapillo, especialment de colors vius. He buscat pels armaris i ja no trobo més roba vella adequada per fer-ne tires. Hauré de començar a fer una col·lecta entre parents i amistats, perquè busquin en els armaris si tenen samarretes que ja no fan servir. El meu marit, quan veu que li miro el pijama o la camisa que duu, ja tremola, perquè tem veure'ls convertits en tires, en trapillo, per a futures catifes.

Se m'ha acudit buscar trapillo a Google i he descobert que hi ha tot un negoci muntat al seu voltant, i que hi ha botigues que el venen en cabdells. I els preus, déu n'hi do. Hi ha botigues que organitzen cursets gratuïts, però cal compra-hi com a mínim dos cabdells de trapillo i un ganxet. De tota manera, per les fotos, no sembla que la major part del trapillo comercialitzat sigui producte del reciclatge; sembla roba fabricada especialment amb aquesta finalitat. En algun lloc he llegit que les fàbriques tèxtils fan trapillo de les restes que produeixen.

D'una cosa m'he adonat després de sentir el programa de ràdio d'ahir: que, com deien els antics, nihil novum sub sole. Per cert, deuen vendre trapillo en els basars xinesos?

Moments de juliol

Fragments de converses sentits sense voler, potser perquè les meves orelles hi senten més del compte.

Dues mares parlen del fill d'una, un vailet de nou anys, que deu ser un nen filòsof. La mare diu que un dia el nen va dir-li que, si se suprimissin els diners, tots els problemes de la crisi se solucionarien; no hi hauria classes socials perquè ningú no tindria més diners que altres persones, a diferència del que passa ara. L'amiga pregunta a la mare: "I tu, que li vas dir". I l'altra respon que l'única cosa que li va sortir de dins va ser: "¡Anda, vete a jugar con la playstation!"

Tres dones parlen d'una tercera a qui sembla que una mort ha afectat molt. Diuen que la filla de la dona afectada li deia: "Si hauries d'estar contenta que s'hagi mort la XXXX!". No recordo quin nom van dir, però em va semblar un nom de gat o de gos, i vaig pensar que potser era una animaló que tenia alguna malaltia incurable. Doncs no, es tracta d'una dona que havia estat amant del marit de la que ara està tan trista. El marit fa anys que és mort i ara ha mort la seva amant amb nom d'animal de companyia.

Una dona explica a una altra que li han de canviar la pròtesi, que se li va trencar quan, en sortir de casa, va envestir-la una bicicleta. Vaig pensar que era una pròtesi en alguna articulació del cos. De seguida vaig adonar-me que no es referia a una pròtesi rígida. Una altra dona va preguntar-li si era cert que aquestes pròtesis poden explotar espontàniament. L'afectada va dir que això era un rumor que havia escampat fa anys per la tele l'Ana Obregón, que va dir que a ella li havia explotat una pròtesi mamària quan viatjava en avió, a causa del canvi de pressió.

On la ciutat es fa poble

Festa major a Les Corts (octubre 2012)

A Barcelona encara hi ha espais on la ciutat es fa poble. En el meu barri (Les Corts), un d'aquests espais és la plaça Comas, on hi ha la seu del Consell de Districte, que ocupa l'edifici que era l'Ajuntament de Les Corts abans que s'annexionés a Barcelona, el 1897. (La plaça pren el nom de Josep Comas i Masferrer, que era un terratinent de Les Corts dedicat a la política i va presidir la Diputació de Barcelona de 1894 a 1896.) En les festes senyalades del barri, aquesta plaça i la de Concòrdia, on hi ha l'església, concentren les activitats festives.

Quan vaig venir a viure a Les Corts, el 1975, a la plaça Comas, com a tantes altres de la ciutat, hi circulaven cotxes al voltant. Això la feia perillosa per a la mainada, perquè calia vigilar constantment que no baixessin de la vorera. Per altra banda, l'espai amb sorra perquè juguessin solia estar ple de caques de gossos. No recordo quan van reformar-la, però ja en fa bastants anys. Amb la reforma, la plaça es va humanitzar. Van limitar la circulació de cotxes a la calçada del carrer Joan Güell i van posar una tanca al voltant de la nova zona jocs, de manera que els acompanyants de les criatures (mares i pares, àvies i avis, cangurs, etc.) poden controlar-les millor i també evita que els gossos hi entrin. Ara, la plaça és un espai de trobada per a gent de totes les edats. Hi ha bastants bancs per seure,i dos bars hi instal·len les seves terrasses que, en arribar el bon temps, estan molt concorreguts.

El meu Cacaolat

A l'estiu, m'agrada fer una pausa en la meva feina a mitja tarda i anar a passar una estona a la terrassa d'un dels dos bars de la plaça; sempre el mateix, El Varadero. La meva preferència per aquest bar és que serveix el Cacaolat en ampolla de vidre i no de plàstic. Per a les persones cacaolat-addictes como jo, això, que pot semblar un petit detall, té molta importància. El sabor d'un Cacaolat ben fred --un petit plaer estiuenc que em concedeixo sempre que puc-- no és ni de bon tros el mateix si ve envasat en ampolla de plàstic.

Enguany, a començament de juny vam reprendre el costum d'aquesta pausa de mitja tarda a la plaça Comas. Hi vaig trobar cares conegudes de l'any passat. L'home que guarda el cotxe en un garatge veí --garatge particular-- que és una mena de club on fa petar la xerrada amb alguns amics. La noia de la matalasseria que passa també moltes estones a la porta, de tertúlia amb algú o altre --de vegades penso si una botiga de matalassos pot donar per viure; al cap i a la fi, un matalàs no es canvia gaire sovint. Les dones que es troben cada tarda a la mateixa terrassa on seiem nosaltres. El mateix cambrer, discret i poc parlador, o la cambrera d'aspecte llatinoamericà d'El Varadero. Entre la mainada és on hi ha més diferències. Algunes criatures que ara ja van amb bici o patinet o que corren d'un costat a l'altre potser l'any passat encara no caminaven i els duien en un cotxet. I les nenes més grans que el 2012 encara s'enfilaven al tobogan, potser enguany ja els faci vergonya fer-ho.

La font, atractiu per a la mainada (juliol 2013)

Hi ha un indret a la plaça que és el punt d'atracció de la mainada: la font. Sempre hi ha criatures al voltant. Hi ha dies que s'hi apropen amb globus de color que encaixen a l'aixeta i els omplen d'aigua. En alguns casos es tracta només de veure com s'infla el globus i allà mateix el buiden. Altres vegades, a falta d'una galleda o algun altre recipient, fan servir el globus per transportar aigua fins a la zona de jocs, on hi ha sorra, i hi fan pastetes. També els he vist fer-los servir per refrescar-se, tot buidant l'aigua pel damunt del propi cap, o com a pistoles d'aigua, apuntant el raig d'aigua cap a alguna altra criatura. Alguna vegada he vist pistoles d'aigua de debò, amb què ruixaven altres criatures.

Lea aixetes de la font no s'obren fàcilment. Cal prémer un botó i als més petits els sol costar molt. Els calen les dues mans per aconseguir fer rajar l'aigua, però aleshores no poden omplir el globus o els és difícil atansar-se al raig d'aigua per beure-hi directament. N'hi ha que llencen la tovallola aviat i tiren dret: van a buscar la mare o el pare perquè els obri l'aixeta. D'altres, però, fan treballar el seu magí per poder aconseguir aquell tresor que per a ells és l'aigua. N'hi ha que premen fort amb les dues mans i, quan comença a caure aigua, deixen anar i s'afanyen a apropar la boca a l'aixeta. Com que el raig s'estronca, han de repetir l'operació diverses vegades. Ahir, un vailet que no devia tenir ni dos anys no aconseguia fer caure ni una gota d'aigua. Va ficar els ditets a l'aixeta i després se'ls llepava. Finalment va intentar beure l'aigua que queda acumulada a la pica, com fan els coloms i altres ocells de la plaça. Per sort el seu pare--assegut a una de les terrasses-- se'n va adonar i de seguida va córrer a obrir-li l'aixeta perquè el nen pogués beure.

Aquests dies de tanta xafogor, la font encara atreu més la mainada. N'hi ha que marxen de la plaça ben xops, samarreta, pantalons i sovint també les sabates. M'agrada veure jugar les criatures mentre em prenc el Cacaolat. Però no tothom comparteix aquest gust meu. Fa uns dies una dona gran --més que jo-- va renyar uns nens que jugaven omplin els globus d'aigua. I els va dir que no ho fessin, que embrutaven el terra de la plaça. Com que no van fer-li cas, devia voler esplaiar-se en algú i es va apropar a mi tot lamentant-se que aquelles criatures eren molt mal educades, però que la culpa era dels pares i que mentre aquell vailet tirava aigua pel terra, la seva mare estava tan tranquil·la xerrant amb el nòvio a la terrassa del bar. (Quan trobo en algun lloc gent que protesta i rondina per qualsevol cosa, penso si això és cosa de l'edat i si potser jo també sóc així i no me n'adono. Hauré de comprovar-ho i, si cal, corregir-ho.)

Ens estem a la plaça una mitja hora o tres quarts, de vegades fins i tot més. Em porto lectura o algun text per corregir, però allò que m'agrada més és observar la vida de la plaça, que transforma el meu barri en un poble dins la gran ciutat.

Dues entrades d'aquest bloc sobre el meu barri:
- El barri com a poble (29.06.2012). En els plenaris del barri els veïns i veïnes poden deixar sentir la seva veu i influir en la política del barri.
- "La de can Déu" (17.05.2008). L'expressió "la de can Déu" va originar-se a Les Corts.

Harmonia a l'Ajuntament?

No m'ho podia creure: regidors de partits diferents que, en un ple de l'Ajuntament de Barcelona, parlaven sense rancúnia ni retrets, ni acusacions de res, fins i tot lloant la tasca feta per un membre d'un partit potser ideològicament ben allunyat del de qui parlava en cada moment.

Em pensava que allò era un somni o que estava veient un film titulat Utopia a la Casa Gran. Doncs no, era un ple real, però el motiu de l'harmonia i la concòrdia que regnaven en aquella sala era que el regidor de qui tothom parlava bé --Jordi William Carnes-- s'acomiadava de l'Ajuntament després de renunciar a l'acta de regidor. Era si fa no fa com quan algú es mor, que tothom en parla bé. De fet, el mateix Carnes s'ha considerat un finat --un finat de la política--, en referència a una cita de Winston Churchill que ha dit en anglès, tot prometent que després ho traduiria a les persones que fan la transcripció dels plens. Crec que la cita que ha recordat és aquesta: "Politics is almost as exciting as war, and quite as dangerous. In war you can only be killed once, but in politics many times." (La política és gairebé tan emocionant com la guerra i tan perillosa. A la guerra només es pot morir una vegada, però en política, moltes.)

No sé quina és la causa que ha dut Carnes a renunciar a ser regidor; crec que ell va justificar-ho per la voluntat de promoure un relleu de càrrecs en el PSC. Avui ha estat per casualitat que he sentit una part del seu discurs de comiat (he posat BTV pensat que hi estarien fent les notícies del migdia) i no sé si abans que jo connectés BTV Carnes en deu haver parlat. He començat a escoltar i he sentit unes paraules sensates, amables, un discurs molt ben construït, amb punts d'ironia --no en va, Carnes és mig britànic--, amb paraules de record per als alcaldes de Barcelona, per a companys i companyes del Consistori. M'ha agradat el que ha dit.

Potser hi hagi qui pensi que, com en els enterraments i funerals, en què la gent sol parlar sempre bé del finat, avui els representants de cada grup han parlat bé de Carnes i li han dedicat floretes perquè és ja un finat polític. Jo no he tingut aquesta sensació, però. Alguns han deixat clar les diferències que existeixen entre les seves idees i les de Carnes --fins i tot el representant del seu mateix grup, Jordi Martí Grau-- però alhora han reconegut els seus mèrits, tant els polítics com els personals.

Quina llàstima que els regidors i regidores només es comportin així en ocasions molt especials, com ho era la d'avui!