El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 27 de juliol de 2013

On la ciutat es fa poble

Festa major a Les Corts (octubre 2012)
A Barcelona encara hi ha espais on la ciutat es fa poble. En el meu barri (Les Corts), un d'aquests espais és la plaça Comas, on hi ha la seu del Consell de Districte, que ocupa l'edifici que era l'Ajuntament de Les Corts abans que s'annexionés a Barcelona, el 1897. (La plaça pren el nom de Josep Comas i Masferrer, que era un terratinent de Les Corts dedicat a la política i va presidir la Diputació de Barcelona de 1894 a 1896.) En les festes senyalades del barri, aquesta plaça i la de Concòrdia, on hi ha l'església, concentren les activitats festives.

Quan vaig venir a viure a Les Corts, el 1975, a la plaça Comas, com a tantes altres de la ciutat, hi circulaven cotxes al voltant. Això la feia perillosa per a la mainada, perquè calia vigilar constantment que no baixessin de la vorera. Per altra banda, l'espai amb sorra perquè juguessin solia estar ple de caques de gossos. No recordo quan van reformar-la, però ja en fa bastants anys. Amb la reforma, la plaça es va humanitzar. Van limitar la circulació de cotxes a la calçada del carrer Joan Güell i van posar una tanca al voltant de la nova zona jocs, de manera que els acompanyants de les criatures (mares i pares, àvies i avis, cangurs, etc.) poden controlar-les millor i també evita que els gossos hi entrin. Ara, la plaça és un espai de trobada per a gent de totes les edats. Hi ha bastants bancs per seure,i dos bars hi instal·len les seves terrasses que, en arribar el bon temps, estan molt concorreguts.

El meu Cacaolat
A l'estiu, m'agrada fer una pausa en la meva feina a mitja tarda i anar a passar una estona a la terrassa d'un dels dos bars de la plaça; sempre el mateix, El Varadero. La meva preferència per aquest bar és que serveix el Cacaolat en ampolla de vidre i no de plàstic. Per a les persones cacaolat-addictes como jo, això, que pot semblar un petit detall, té molta importància. El sabor d'un Cacaolat ben fred --un petit plaer estiuenc que em concedeixo sempre que puc-- no és ni de bon tros el mateix si ve envasat en ampolla de plàstic.

Enguany, a començament de juny vam reprendre el costum d'aquesta pausa de mitja tarda a la plaça Comas. Hi vaig trobar cares conegudes de l'any passat. L'home que guarda el cotxe en un garatge veí --garatge particular-- que és una mena de club on fa petar la xerrada amb alguns amics. La noia de la matalasseria que passa també moltes estones a la porta, de tertúlia amb algú o altre --de vegades penso si una botiga de matalassos pot donar per viure; al cap i a la fi, un matalàs no es canvia gaire sovint. Les dones que es troben cada tarda a la mateixa terrassa on seiem nosaltres. El mateix cambrer, discret i poc parlador, o la cambrera d'aspecte llatinoamericà d'El Varadero. Entre la mainada és on hi ha més diferències. Algunes criatures que ara ja van amb bici o patinet o que corren d'un costat a l'altre potser l'any passat encara no caminaven i els duien en un cotxet. I les nenes més grans que el 2012 encara s'enfilaven al tobogan, potser enguany ja els faci vergonya fer-ho.

La font, atractiu per a la mainada (juliol 2013)
Hi ha un indret a la plaça que és el punt d'atracció de la mainada: la font. Sempre hi ha criatures al voltant. Hi ha dies que s'hi apropen amb globus de color que encaixen a l'aixeta i els omplen d'aigua. En alguns casos es tracta només de veure com s'infla el globus i allà mateix el buiden. Altres vegades, a falta d'una galleda o algun altre recipient, fan servir el globus per transportar aigua fins a la zona de jocs, on hi ha sorra, i hi fan pastetes. També els he vist fer-los servir per refrescar-se, tot buidant l'aigua pel damunt del propi cap, o com a pistoles d'aigua, apuntant el raig d'aigua cap a alguna altra criatura. Alguna vegada he vist pistoles d'aigua de debò, amb què ruixaven altres criatures.

Lea aixetes de la font no s'obren fàcilment. Cal prémer un botó i als més petits els sol costar molt. Els calen les dues mans per aconseguir fer rajar l'aigua, però aleshores no poden omplir el globus o els és difícil atansar-se al raig d'aigua per beure-hi directament. N'hi ha que llencen la tovallola aviat i tiren dret: van a buscar la mare o el pare perquè els obri l'aixeta. D'altres, però, fan treballar el seu magí per poder aconseguir aquell tresor que per a ells és l'aigua. N'hi ha que premen fort amb les dues mans i, quan comença a caure aigua, deixen anar i s'afanyen a apropar la boca a l'aixeta. Com que el raig s'estronca, han de repetir l'operació diverses vegades. Ahir, un vailet que no devia tenir ni dos anys no aconseguia fer caure ni una gota d'aigua. Va ficar els ditets a l'aixeta i després se'ls llepava. Finalment va intentar beure l'aigua que queda acumulada a la pica, com fan els coloms i altres ocells de la plaça. Per sort el seu pare--assegut a una de les terrasses-- se'n va adonar i de seguida va córrer a obrir-li l'aixeta perquè el nen pogués beure.

Aquests dies de tanta xafogor, la font encara atreu més la mainada. N'hi ha que marxen de la plaça ben xops, samarreta, pantalons i sovint també les sabates. M'agrada veure jugar les criatures mentre em prenc el Cacaolat. Però no tothom comparteix aquest gust meu. Fa uns dies una dona gran --més que jo-- va renyar uns nens que jugaven omplin els globus d'aigua. I els va dir que no ho fessin, que embrutaven el terra de la plaça. Com que no van fer-li cas, devia voler esplaiar-se en algú i es va apropar a mi tot lamentant-se que aquelles criatures eren molt mal educades, però que la culpa era dels pares i que mentre aquell vailet tirava aigua pel terra, la seva mare estava tan tranquil·la xerrant amb el nòvio a la terrassa del bar. (Quan trobo en algun lloc gent que protesta i rondina per qualsevol cosa, penso si això és cosa de l'edat i si potser jo també sóc així i no me n'adono. Hauré de comprovar-ho i, si cal, corregir-ho.)

Ens estem a la plaça una mitja hora o tres quarts, de vegades fins i tot més. Em porto lectura o algun text per corregir, però allò que m'agrada més és observar la vida de la plaça, que transforma el meu barri en un poble dins la gran ciutat.

Dues entrades d'aquest bloc sobre el meu barri:
- El barri com a poble (29.06.2012). En els plenaris del barri els veïns i veïnes poden deixar sentir la seva veu i influir en la política del barri.
- "La de can Déu" (17.05.2008). L'expressió "la de can Déu" va originar-se a Les Corts.

5 comentaris:

Annette ha dit...

Ostres! Sempre havia visualitzat Les Corts com un barri una mica anodí de carrers amples i vies ràpides! És veritat que hi ha aquest nucli agradable
Bon estiu barceloní! No fugiràs una mica de la ciutat?

Mercè Piqueras ha dit...

Annette, el districte de Les Corts és molt gran, però té algunes zones que encara conserven l'aspecte de poble --o que l'han recuperat. Una d'elles és la que correspon a l'antic nucli del poble de Les Corts. El fet que hagin fet carrers de vianants o amb restriccions per a la circulació ha ajudat a fer que se senti de nou com un poble.

Jo visc en un carrer que era una via ràpida (ara ho és també, però especialment per sota, per on passa la ronda del Mig) i ara és una mena de rambla, amb arbres i plantes, bancs per seure... Molt més humà.

Lior ha dit...

Una de les coses que fa Barcelona "vivible" pels que hi som entre setmana, pel que tenim un peu aquí i un a fora, és precisament el que la fa aquesta "ciutat de pobles".
Jo també sóc de cacaolat, però els de la granja Armengol fan un batut de xocolata adictiu. Literalment. En tens una al poble:
Granja Armengol
Mercat de les Corts 215,
parada 5 i 6.
Ja m'ho explicaràs.
Per cert, encara vius a casa teva o la carbassera ja te n'ha fet fora?

Lior ha dit...

No sé quin peu polític calces però també hi haurà cadena blogaire

Mercè Piqueras ha dit...

Lior, a la parada de la granja Armengol compro uns iogurts boníssims (l'altra addicció meva). Tastaré el batut de xocolata que recomanes.

Quant a la carabassera, la tija principal ja fa molts metres. Va arribar al final de la barana i la vaig fer girar, de manera que ara està fent el recorregut al revés. De tant en tant, en la base de les flors s'hi veu una carbasseta, però per sort, no prosperen, altrament no sé què passaria. I les flors són molt boniques, tot i que efímeres.

Miraré això de la cadena de blogs, gràcies.