El petit príncep (llemosí i sefardita)

En el número 15 de la rue Victor Cousin, de París, en el barri de la Sorbona, hi ha la llibreria Orphie, que, com a "subtítol", després del nom escriu Les ailleurs francophones. Tot i la meva decisió en els darrers viatges de no comprar llibres, perquè algun dia em tocarà sortir a mi de casa per col·locar-hi els nous, no vaig poder resistir la temptació: a l'aparador tenien edicions d'El petit príncep en moltes llengües.

Després de la visita a Orphie la meva col·lecció de petits prínceps compta amb uns quants exemplars més. Els que més m'agraden són l'edició llemosina i la sefardita.

Lo Prinçonet comença així: "Quand aviá seis ans viguei, un còp, un eimatge subrebel, dins un libre a perpaus de la forest verge, que se `pelava Istòries viscudes. Quò representava 'na serp bòa que engulava 'na béstia fera. Veilai la còpia del dessenh."

Les mateixes frases, en la llengua dels jueus sefardites són així: "Kuando tenia seh anyos vidi en un livro sovre la shara salvaje ke se titulava "Istorias bividas", una manyifika pintura. Eya reprezentava un kulevro boa ke se tragava a una alimanya. Na la kopia de la pintura."

Però aquest llibre en realitat són dos en un. En la part posterior hi ha la mateixa versió sefardita, però escrita amb l'alfabet hebreu. Primer vaig pensar que potser fos hebreu, però l'he comparat amb una edició publicada a Israel i he vist que tot i que els caràcters són els mateixos, el text és diferent.

Le religió també es cultura

Estic d'acord que la religió no s'ha d'inculcar a l'escola; de fet, el meu fill i les meves filles van anar a una escola laica. Però no inculcar la religió no significa ignorar el fet cultural que representa la religió.

Quan tenia divuit anys vaig passar unes setmanes a casa d'una amiga en un poble del nord d'Alemanya, i vaig anar d'oient al Gymnasium del poble (equivalent als nostres instituts). Tenien una assignatura que es deia "Religió", on s'explicava la religió com un fet cultural i els estudiants aprenien les característiques de les principals religions del món i la seva història, independentment de la confessió que ells practiquessin, si és que en practicaven alguna.

Ahir, vaig veure una estona un concurs de sobretaula en el qual participen persones que normalment m'admiren pels profunds coneixements culturals que demostren sobre temes molt diversos. Doncs bé, quan els van preguntar què descriu la Bíblia que va passar al mont Sinaí, cap dels tres concursants en va saber la resposta.

Hem passat de l'empatx de religió --catòlica-- de la meva infància i joventut a una ignorància total del fet religiós i de la història de les religions. No estaria de més que alguna de les assignatures que s'estudien a l'ESO o batxillerat --potser socials?-- ho inclogués en els seus programes.

La comissaria virtual (58): els dragons fornicadors

El Periódico publicava diumenge passat (1 d'abril de 2012) un article sobre l'intent que s'està fent al zoo de Barcelona de reproducció dels dragons de Komodo (algun dia explicaré la meva visita al zoo per conèixer aquests "animalets").

L'autor de l'article descriu com es produeix l'apropament entre el mascle i la femella i les precaucions que cal tenir perquè la femella no en surti malparada. Explica que, després que s'ha produït la primera còpula, "ve la lluna de mel, que per a aquesta espècie consisteix a fornicar diverses setmanes, però sense violència, fins que un dels dos se n'afarta" (si no podeu llegir el text de la captura del web, cliqueu damunt la imatge per ampliar-la).

El periodista ha fet servir la metàfora de la lluna de mel, però em sembla una lluna de mel molt estranya. Segons el Diccionari de la llengua catalana, fornicar és "tenir tracte sexual fora del matrimoni". Jo no m'imagino una parella en què, les primeres setmanes del matrimoni, els dos membres es dediquin a fornicar, és a dir, a tenir tracte sexual amb algú diferent al mascle o femella amb qui s'han casat.

He pensat que potser es tractava d'un error de traducció (no sé quina versió és l'original, si la catalana o la castellana), però en la versió castellana també es fa servir el verb fornicar, que, segons el Diccionario de la Real Academia Española, significa "tener ayuntamiento o cópula carnal fuera del matrimonio". Suposo que el periodista ha confós el verb o potser creu que copular i fornicar són sinònims.

La societat de comprar, usar i llençar

La meva petita Olympus s'ha tornat boja. Fa alguns dies, en prèmer el botó per posar-la en funcionament l'objectiu va començar a obrir-se i tancar-se. Ho va fer unes quantes vegades i finalment es va quedar obert, però no completament i sense enfocar. Vaig pensar si no seria que la bateria estava baixa i quan vaig aconseguir que es tanqués l'objectiu --de la mateixa manera que quedava sense obrir del tot, tampoc acabava de tancar-se-- vaig treure'n la bateria per carregar-la. Però amb la bateria carregada segueix fent el mateix. Penso si no s'hi haurà ficat alguna porqueria que dificulti l'obertura i el tancament.

Avui he anat a la botiga on la vaig comprar per preguntar on és el servei tècnic d'Olympus. M'han preguntat si encara tinc la càmera en garantia. Però ja es va acabar l'any passat, la garantia. M'han aconsellat que en compri una altra, que les reparacions són molt cares i per poc més del que em costaria arreglar aquesta càmera en puc tenir una de nova i més moderna. Suposo que a ells, allò que els interessa és vendre, però no crec que m'estiguin enredant quan em diuen que les reparacions són cares. Em va passar una cosa semblant amb l'anterior càmera. Em van dir que era "vella" quan vaig voler reparar-la. I com que havien baixat molt de preu, vaig comprar aquesta Olympus, que tenia més prestacions, molta més resolució i pesava bastant menys.

Vaig comprar-me el portàtil que tinc ara quan se'm va espatllar l'anterior. Volia conservar el "vell" --devia tenir tres anys-- de recanvi, per si algun dia fallava el nou. El vaig dur a reparar i em van dir que em cobrarien 150 euros (o 200, no n'estic segura) per fer-me el pressupost i que, si després decidia reparar-lo, m'ho descomptarien del cost de la reparació. Al final el vaig dur al punt verd.

Després d'haver vist el documental Obsolescencia programada, m'he tornat molt mal pensada i cada cosa que se m'espatlla o trenca penso si no deu ser perquè ja venia programat que passés així. El documental explicava --amb les referències corresponents-- perquè s'espatllen o fan malbé molts productes de la vida quotidiana. Les bombetes incandescents, que podrien durar molts anys, van ser fabricades de manera que tinguessin una durada limitada; les mitges de niló, que al principi semblaven irrompibles, van començar a fabricar-se de manera que amb el temps les fibres es trenquessin. I així amb moltes altres coses.

Em pensava que tenia mala sort, perquè m'he trobat moltes vegades que algun aparell s'espatllava  justament als pocs dies o setmanes d'acabar-se'n la garantia. Però com més va més penso que no és mala sort meva, sinó que es deu a l'obsolescència programada.

Vivim en una societat on tot és d'usar i tirar. I m'emprenya molt que sigui així. Està molt bé que reciclem el paper, el plàstic dels envasos, el vidre, les deixalles orgàniques, el tòner de les impressores... Però no m'agrada haver de reciclar (= llençar al punt verd) telèfons mòbils, càmeres, ordinadors, assecadors de cabell, batedores, aspiradores i altres petits electrodomèstics que podrien encara ser útils si algú els reparés per un preu raonable. Com m'agradaria ser "manetes" i poder reparar aquests coses quan es fan malbé! He estat mirant com podria desmuntar la càmera; potser si té porqueria, només desmuntant-la i tornant-la a muntar el problema desapareixeria. Però té uns cargols de miniatura que no podria descargolar ni amb el tornavís minúscul de la màquina de cosir. El noi del documental se'n surt i després de buscar en molts llocs aconsegueix resoldre el problema de la seva impressora. Però em fa l'efecte que jo no seré capaç de resoldre el problema de la meva Olympus 8-(

Palma o palmó

Quan era petita, per al diumenge de Rams volia sempre un palmó. No entenia que les nenes haguessin de dur una palma que calia aguantar enlaire mentre els nens podien dur un palmó amb el qual picaven a terra i feien "escombra". Per sort, a casa no van tenir en compte que jo fos nena i vaig tenir sempre el meu palmó, i picava amb força per fer l'escombra ben llarga. Excepte un any, quan ja era bastant grandeta, que per algun motiu jo mateixa vaig dir que volia una palma, tot i que després me'n vaig penedir.

Els diumenges de Rams que recordo millor són els dels anys que vaig viure a Gràcia i anàvem a la benedicció a la plaça de Lesseps. Fins que vaig tenir quatre anys, vaig viure a la Barceloneta i d'aquella primera època he trobat aquest foto que va fer el meu pare un diumenge de Rams:

Els dos nens eren cosins meus. La nena amb l'abric i el barret de piqué blanc sóc jo. Havíem nascut tots tres el mateix any i vivíem a la mateixa escala. I suposo que també anàvem a beneir la palma plegats.

Foto: S. Piqueras