El 12 d'abril, dimarts, es commemoraran els 50 anys del vol del primer astronauta, Iuri Gagarin. Amb aquest motiu s'estrenarà el film First Orbit., que oferirà la visió de la Terra que devia tenir Gagarin des de la seva nau.
La particularitat d'aquesta estrena és que es farà simultàniament a molts llocs del món a través d'Internet. Ara per ara, ni a Barcelona ni a cap altre lloc de Catalunya està anunciada, però encara hi ha temps per apuntar-s'hi, si algú vol organitzar-ho.
De moment, només pot veure-se'n el trailer:
dijous, 7 d’abril del 2011
dimecres, 6 d’abril del 2011
A alguns els agrada el fred
Si jo fos un bacteri, seria dels anomenats termòfils, els que creixen millor quan la temperatura és alta. A l'hivern, defujo del fred i busco sempre llocs amb calefacció. A l'estiu, viuria molt bé si no fos per la dèria que té la nostra societat a mantenir molts ambients tancats a temperatures inferiors a les que fa en el mateix lloc a l'hivern, quan hi ha calefacció. He dit que seria termòfila, però no pas hipertermòfila; hi ha microorganismes que no en tenen prou amb una mica d'escalfor, sinó que en volen molta. N'hi ha que s'han trobat a temperatures fins i tot superiors a la d'ebullició de l'aigua.
Per altra banda, hi ha també microorganismes a qui agrada el fred i en llocs com les aigües o els gels dels pols es troben la mar de bé. (També hi ha altres éssers vius a qui agrada el fred extrem. Recordo que Carles Pedrós comença el seu llibre Desert d'aigua. Crònica d'un científic varat a l'Àrtic tot afirmant que és feliç mentre condueix una moto de neu per una banquisa àrtica a 30 graus sota zero.)
A la natura, els extrems de temperatura que s'han detectat compatibles amb la vida són 113 graus Celsius, en el límit superior, i uns 18 graus sota zero en el límit inferior. Hi ha organismes que toleren temperatures molt més baixes, però no quan porten una vida activa. Per exemple, una manera de conservar els microbis i línies cel·lulars d'altres organismes és mantenint-los en nitrogen líquid, a 196 graus sota zero. En tornar-los a la temperatura ambient, emprenen de nou la seva activitat cel·lular.
El que no es coneixia fins ara era l'existència d'organismes que poguessin viure ja sigui en el gel ja sigui en ambients amb temperatures properes a la d'ebullició de l'aigua. Doncs, bé, segons explica la revista Nature en la seva versió en línia, sembla que hi ha éssers que estan dotats metabòlicament per a suportar aquests dos extrems. Si més no, així ho ha descrit l'equip de recerca de la Fundación Biociencia, de Xile, que dirigeix Jenny Blamey. En les mostres que van recollir en la 47a expedició a l'Antàrtida organitzada per l'Instituto Antártico Chileno, han aïllat uns 300 microorganismes, un 70 per cent dels quals són espècies que no es coneixien. Tal com esperaven, hi han trobat espècies adaptades al fred, però va ser una sorpresa que un microorganisme aïllat del gel antàrtic pogués créixer en el laboratori a 95 graus Celsius.
A més dels microbis resistents a les temperatures extremes, n'han trobat d'altres que també són extremòfils pel que fa a altres factors. Per exemple, una espècie de Deinococcus, bacteri que resisteix radiacions que acabarien amb qualsevol altre ésser viu. Però a més de resistir les radiacions, també resisteix el fred, perquè ha estat aïllat 15 metres per sota del permafrost, la capa de sòl que es manté glaçada contínuament. O els microorganismes que viuen en medis molt àcids (acídòfils) i d'altres que toleren grans concentracions de sal (halòfils).
De moment, aquests resultats es coneixen perquè els investigadors ho van explicar en una roda de premsa a Punta Arenas (Xile). Tanmateix, no han estat encara publicats en forma d'un article científic --o més-- , que hagi superat la revisió per experts típica de les revistes científiques serioses. Esperem a veure si, amb la seva publicació, es confirma que estem davant d'una trobada transcendent.
Per saber-ne més:
- Segura Ortiz, P (2011) Antarctic microbes live life to the extreme. Nature News online 4 April 2011.
- Rothschild LJ, Mancinelli, RL (2001) Life in extreme environments. Nature 409:1092-1011
Potser us interessarà:
- El llac Vostok: a punt d'arribar-hi (18.01.2011)
- Un llac a 4000 metres de profunditat (26.08.2008)
A la natura, els extrems de temperatura que s'han detectat compatibles amb la vida són 113 graus Celsius, en el límit superior, i uns 18 graus sota zero en el límit inferior. Hi ha organismes que toleren temperatures molt més baixes, però no quan porten una vida activa. Per exemple, una manera de conservar els microbis i línies cel·lulars d'altres organismes és mantenint-los en nitrogen líquid, a 196 graus sota zero. En tornar-los a la temperatura ambient, emprenen de nou la seva activitat cel·lular.
 |
| Paisatge de l'Antàrtida (A. Mandemaker) |
A més dels microbis resistents a les temperatures extremes, n'han trobat d'altres que també són extremòfils pel que fa a altres factors. Per exemple, una espècie de Deinococcus, bacteri que resisteix radiacions que acabarien amb qualsevol altre ésser viu. Però a més de resistir les radiacions, també resisteix el fred, perquè ha estat aïllat 15 metres per sota del permafrost, la capa de sòl que es manté glaçada contínuament. O els microorganismes que viuen en medis molt àcids (acídòfils) i d'altres que toleren grans concentracions de sal (halòfils).
De moment, aquests resultats es coneixen perquè els investigadors ho van explicar en una roda de premsa a Punta Arenas (Xile). Tanmateix, no han estat encara publicats en forma d'un article científic --o més-- , que hagi superat la revisió per experts típica de les revistes científiques serioses. Esperem a veure si, amb la seva publicació, es confirma que estem davant d'una trobada transcendent.
Per saber-ne més:
- Segura Ortiz, P (2011) Antarctic microbes live life to the extreme. Nature News online 4 April 2011.
- Rothschild LJ, Mancinelli, RL (2001) Life in extreme environments. Nature 409:1092-1011
Potser us interessarà:
- El llac Vostok: a punt d'arribar-hi (18.01.2011)
- Un llac a 4000 metres de profunditat (26.08.2008)
dimarts, 5 d’abril del 2011
El petit príncep (hindi i tailandès)
Tot i que lentament, la meva col·lecció de «petits prínceps» segueix augmentant. Els dos últims que m'han regalat són en hindi i en tailandès:
Demà, 6 d'abril farà 68 anys que va sortir la primera edició d'aquest llibre. Era en plena guerra mundial i va publicar-se, en anglès als Estats Units, on Antoine de Saint-Exupery s'havia refugiat quan França va ser ocupada pels nazis (aquells anys també va viure un temps a Canadà).
Potser us interessarà:
- El petit príncep (lleonès i turc) (14.12.2009)
- Cròniques alguereses (6) (03.04.2009) El petit príncep: connexió sarda
- El petit príncep (nepalès) (14.02.2009)
- El Principín i les llengües minoritàries (07.06.2008)
- El petit príncep i les llengües (06.04.2008)
- Web de l'Associació "El Petit Príncep" de Catalunya
Demà, 6 d'abril farà 68 anys que va sortir la primera edició d'aquest llibre. Era en plena guerra mundial i va publicar-se, en anglès als Estats Units, on Antoine de Saint-Exupery s'havia refugiat quan França va ser ocupada pels nazis (aquells anys també va viure un temps a Canadà).
Potser us interessarà:
- El petit príncep (lleonès i turc) (14.12.2009)
- Cròniques alguereses (6) (03.04.2009) El petit príncep: connexió sarda
- El petit príncep (nepalès) (14.02.2009)
- El Principín i les llengües minoritàries (07.06.2008)
- El petit príncep i les llengües (06.04.2008)
- Web de l'Associació "El Petit Príncep" de Catalunya
dilluns, 4 d’abril del 2011
Els elements
Sabíeu que la pantalla de cristall líquid en què possiblement esteu llegint aquesta entrada de bloc conté en la seva composició indi i estany? Per a mi, saber-ho ha estat una sorpresa. Confesso que únicament coneixia l'indi de veure'l a la taula periòdica i no tenia ni idea de les seves aplicacions. Era de la columna llarga més interna de la part dreta de la taula periòdica: B, Al, Ga, In, Tl; boro, aluminio, galio, indio, talio. (La "recitació" de la taula periòdica, com la de la fórmula per resoldre les equacions de segon grau i algunes altres dels temps de batxillerat, em surten sempre en castellà, que és com les vaig haver d'aprendre.) Quant a l'estany, sabia que es fa servir per soldar i en altres aplicacions de foneria, però no que es formessin part del cristall liquid.
I sabíeu que el praseodimi --una de les anomenades "terres rares", que resulta que no són tan rares com es podria deduir del seu nom-- es fa servir per a fer les lents de les ulleres que usen els artesans de vidre per protegir-se la vista? Mesclat amb neodimi --una altra terra rara-- formen el didimi, que confereix a les lents el color blau clar que absorbeix el color groc intens característic del vidre en el punt de fusió; és una llum groga que ens encegaria si la miréssim directament.
Conec les aplicacions del bari com a agent de contrast en radiologia digestiva perquè he hagut de prendre més d'una vegada farinetes de bari perquè m'examinessin l'estómac (el sulfat de bari és opac als raigs X). Però no sabia que, en la tècnica d'imatge per ressonància magnètica i en les angiografies també per ressonància magnètica, es fes servir gadolini. De fet, crec que ni tan sols coneixia l'existència d'aquest element; si el vaig aprendre, el tenia ben oblidat. El gadolini és un element ferromagnètic que esdevé molt paramagnètic a temperatura ambient; a 19 graus Celsius passa ser a penes atret per un imant. El seu paper en aquestes tècniques diagnòstiques és de contrast, equivalent al de sulfat de bari en radiologia.
En homeopatia es venen unes pastilles de plutoni. Per sort, els productes homeopàtics és impossible continguin el principi actiu que anuncien. Altrament seria molt perillós prendre les pastilles que es diu que estan fetes a base de plutoni.
Aquestes aplicacions d'alguns elements i d'altres, que en algun cas són encara més sorprenents, estan descrites en el llibre Els elements. Una exploració visual de tots els àtoms coneguts de l'Univers, de Theodore Gray, amb fotos del mateix autor i de Nick Mann. Cada element de la taula hi està representat i se n'expliquen les característiques, la seva història i les aplicacions. És aquest aspecte de les aplicacions el que potser sigui més sorprenent. I tot, il·lustrat amb excel·lents i vistoses fotografies. És una joia, i no precisament petita, perquè fa uns 26 x 27 centímetres i té 240 pàgines més una pàgina doble on hi ha la taula periòdica que l'autor va fer fa anys i que podeu veure en el seu web. Vegeu també la seva taula periòdica en tres dimensions.
Amb motiu de l'Any Internacional de la Química, el llibre s'ha publicat en català, en una edició conjunta de l'Institut d'Estudis Catalans, la Universitat de València i la Universitat Autònoma de Barcelona. El proper dimecres, 6 d'abril, a les 18.30, se'n farà la presentació al públic a l'Institut d'Estudis Catalans (c/ Carme, 47, Barcelona). L'aspecte de l'edició catalana és el mateix que el de l'edició original:
Feia temps que no comentava cap llibre. Amb l'excusa que som al mes de Sant Jordi, els propers dies intentaré parlar d'alguns altres llibres que he rebut els darrers temps. Però m'abellia començar per aquesta joia.
 |
| Bufador de vidre |
I sabíeu que el praseodimi --una de les anomenades "terres rares", que resulta que no són tan rares com es podria deduir del seu nom-- es fa servir per a fer les lents de les ulleres que usen els artesans de vidre per protegir-se la vista? Mesclat amb neodimi --una altra terra rara-- formen el didimi, que confereix a les lents el color blau clar que absorbeix el color groc intens característic del vidre en el punt de fusió; és una llum groga que ens encegaria si la miréssim directament.
Conec les aplicacions del bari com a agent de contrast en radiologia digestiva perquè he hagut de prendre més d'una vegada farinetes de bari perquè m'examinessin l'estómac (el sulfat de bari és opac als raigs X). Però no sabia que, en la tècnica d'imatge per ressonància magnètica i en les angiografies també per ressonància magnètica, es fes servir gadolini. De fet, crec que ni tan sols coneixia l'existència d'aquest element; si el vaig aprendre, el tenia ben oblidat. El gadolini és un element ferromagnètic que esdevé molt paramagnètic a temperatura ambient; a 19 graus Celsius passa ser a penes atret per un imant. El seu paper en aquestes tècniques diagnòstiques és de contrast, equivalent al de sulfat de bari en radiologia.
 |
| Magnevist, per a ressonància magnètica |
En homeopatia es venen unes pastilles de plutoni. Per sort, els productes homeopàtics és impossible continguin el principi actiu que anuncien. Altrament seria molt perillós prendre les pastilles que es diu que estan fetes a base de plutoni.
Aquestes aplicacions d'alguns elements i d'altres, que en algun cas són encara més sorprenents, estan descrites en el llibre Els elements. Una exploració visual de tots els àtoms coneguts de l'Univers, de Theodore Gray, amb fotos del mateix autor i de Nick Mann. Cada element de la taula hi està representat i se n'expliquen les característiques, la seva història i les aplicacions. És aquest aspecte de les aplicacions el que potser sigui més sorprenent. I tot, il·lustrat amb excel·lents i vistoses fotografies. És una joia, i no precisament petita, perquè fa uns 26 x 27 centímetres i té 240 pàgines més una pàgina doble on hi ha la taula periòdica que l'autor va fer fa anys i que podeu veure en el seu web. Vegeu també la seva taula periòdica en tres dimensions.
Amb motiu de l'Any Internacional de la Química, el llibre s'ha publicat en català, en una edició conjunta de l'Institut d'Estudis Catalans, la Universitat de València i la Universitat Autònoma de Barcelona. El proper dimecres, 6 d'abril, a les 18.30, se'n farà la presentació al públic a l'Institut d'Estudis Catalans (c/ Carme, 47, Barcelona). L'aspecte de l'edició catalana és el mateix que el de l'edició original:
Feia temps que no comentava cap llibre. Amb l'excusa que som al mes de Sant Jordi, els propers dies intentaré parlar d'alguns altres llibres que he rebut els darrers temps. Però m'abellia començar per aquesta joia.
Dia Internacional de Sensibilització contra les Mines Antipersona
 |
| Mines antipersonal a la Terra del Foc (Xile) |
El 4 d'abril se celebra el Dia Internacional de la Sensibilització contra les Mines Antipersona. El país del món amb més víctimes d'aquestes bombes és Afganisthan. M'ha sobtat, però, saber que, el 2010, li va seguir Colòmbia en aquest trist ranking, amb 512 persones afectades. I en el que portem del 2011, el nombre de víctimes a Colòmbia és ja de 71.
El 1997, després que algunes organitzacions haguessin desenvolupat una campanya internacional contra l'ús i fabricació d'aquest tipus de mines, es va fer establir el Tractat d'Ottawa, que és la Convenció sobre la prohibició de les les mines antipersona, que va entrar en vigor l'1 de març de 1999. (La campanya internacional va rebre el premi Nobel de la pau de 1997.)
Això de les bombes antipersona ens pot sonar molt llunyà, com a cosa de països en vies de desenvolupament que estan ficats en guerres.
 |
| Tres tipus de bomba antipersona |
El 2001 vaig passar per algunes zones d'Israel on hi havia bombes terrestres: en el Negev i els alts del Golan. Feia impressió pensar que aquells camps podien ser una trampa mortal per a qualsevol persona que s'hi fiqués.
Segons l'informe Landmine & Cluster Munition Monitor, Espanya considera que aquest nombre de bombes de dispersió és petit. No opina igual la Convenció sobre bombes de dispersió (CCM, Convention on Cluster Munitions), la qual considera que és un nombre excessiu i que ultrapassa el nombre que els altres països signataris del Tractat d'Ottawa ha retingut per a l'entrenament dels seus militars i amb finalitats defensives. Jo crec que s'haurien de destruir totes i donaria el meu suport a una campanya o iniciativa legislativa popular que demanés la supressió totals d'aquestes armes.
 | ||
| Bomba de dispersió |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)