No diré res de nou afirmant que, amb aquest magatzem nuclear, passa com amb les presons i amb els abocadors: són necessaris, però ningú no els vol tenir a tocar de casa. Ahir algú em va preguntar què en pensava jo, de la decisió de l'Ajuntament d'Ascó. Vaig respondre que no em podia pronunciar a favor ni en contra perquè els meus coneixements de física, de geologia i de ciències ambientals són més aviat escassos i no em considero preparada per discernir si un magatzem de residus nuclears és perillós o no. Entre d'altres factors, perquè tampoc no sé massa bé en què consisteix el projecte, excepte que hi haurà d'haver un magatzem soterrat per abocar-hi la deixalla nuclear.
Però si, com diuen, en aquest país la majoria de la gent ha dit un NO rotund al magatzem nuclear, suposo que el meu cas deu ser una excepció i que la població general està molt més informada que jo i, per tant, també més capacitada per jutjar si el projecte és perillós o no. He sentit les opinions d'alguns polítics, però no en faig cap cas. Que un polític o política --ja sigui del govern o de l'oposició-- es decanti, en qualsevol tema, per una opció o una altra, depèn gairebé sempre dels beneficis o perjudicis que la seva acció pugui reportar-li en unes futures eleccions. Ahir vaig sentir l'opinió de dues persones suposadament expertes, però eren contradictòries. Per tant, segueixo sense poder prendre partit.
Crec que, en molts casos, darrere de la decisió presa hi ha un factor emocional. I entenc que les emocions porten unes persones a ser contràries al projecte i a d'altres a ser-ne favorables. Entenc el no de la gent d'altres pobles de les terres de l'Ebre, que viuran prop del magatzem nuclear, però no se'n beneficiaran directament perquè la compensació econòmica de l'Estat anirà a Ascó. Entenc el no dels qui creuen que tenir un magatzem de deixalla sota terra, encara que sigui a uns quants centenars de metres pot ser perillós. I també entenc que hi hagi qui hi estigui a favor, especialment la gent d'Ascó, perquè amb el projecte veuen possibilitats de treball i de millores socials en el poble. Però com que no hi ha altres emocions que moguin a estar-hi a favor la gent que no és del poble, la veu de l'Ajuntament d'Ascó i de la part del veïnat que diu sí al projecte se sent molt menys que la de les persones que hi són contràries.
He intentat esbrinar alguna cosa sobre els magatzems per a deixalles nuclears, però no tinc temps d'endinsar-me en la lectura d'alguns articles que potser m'aclaririen alguna cosa. M'he adonat, però, que, per decidir si un indret és idoni o no per a instal·lar-hi un magatzem de residus nuclears es fan diversos tipus d'estudis: a) estudis previs de la geologia del terreny (estabilitat física, hidrogeologia, geoquímica); b) estudis sobre el desenvolupament de la radioactivitat en dipòsits naturals de roques radioactives, que es prenen com a models per poder extrapolar els resultats a possibles emmagatzematges de residus nuclears; c) estudis sobre el comportament a llarg termini de la bentonita, material que es fa servir per construir dipòsits d'emmagatzematge dels residus nuclears; d) estudis per desenvolupar sensors que puguin controlar a llarg termini la possible corrosió dels dipòsits de residus; e) avaluació del perill que representaria un terratrèmol per a un dipòsit de residus nuclears en una regió de baixa activitat sísmica; f) estudis microbiològics per detectar els microorganismes que poden viure en el material que haurà d'aïllar els residus. M'ha semblat molt interessant aquest darrer aspecte perquè hi ha bacteris que a la llarga podrien "menjar-se" les deixalles radioactives i actuar com a descontaminadors (podeu veure-ho aquí, si podeu accedir a la revista Applied Microbiology and Biotechnology des d'una universitat o centre de recerca).
He donat un cop d'ull a una publicació de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica amb dels principis i criteris tècnics que cal tenir en compte per a l'eliminació subterrània de residus radioactius d'alt nivell. Els deu principis que ha de complir un magatzem subterrani de residus nuclears tenen dos objectius principals: a) aïllar de l'ambient humà a molt llarg termini els residus d'alt nivell, sense deixar en mans de futures generacions el manteniment del sistema d'eliminació ni imposant-los restriccions significatives per causa de l'existència del magatzem; i b) assegurar a llag termini la protecció radiològica dels humans i de l'ambient d'acord amb els principis internacionals establerts de protecció contra les radiacions.
Pel que he llegit, m'ha semblat entendre que no n'hi ha prou amb la voluntat d'un poble perquè en el seu terme municipal se situï un magatzem subterrani de residus radioactius. És absolutament necessari que es faci un estudi detallat de les condicions de la zona. I un cop s'ha decidit de construir el magatzem en el subsol d'un indret determinat, els criteris que ha de complir són molt estrictes. Ignoro si es coneixen bé les característiques del subsol dels dos o tres pobles que volen allotjar el futur magatzem estatal. Si no fos així, podríem trobar-nos que finalment cap dels tres llocs fos adequat per a aquesta funció.
dijous, 28 de gener del 2010
dimarts, 26 de gener del 2010
La mandarina de Newton: il·lusionisme o ciència?
Com diu Irene Lapuente en el seu web, La mandarina de Newton és un projecte que combina ciència i tecnologia amb qualsevol altra disciplina i d'aquesta combinació sorgeixen diverses activitats, en molts casos lúdiques, però sempre didàctiques i il·lustratives d'algun fenomen científic.
Irene podria esdevenir una showwoman de la divulgació de la ciència, un perfil professional que sol estar associat a homes. En la presentació del projecte que va fer el proppassat 4 de gener al Citilab de Cornellà, va fer uns experiments davant del públic que podrien haver estat fets per un il·lusionista. Moltes vegades, l'única diferència entre l'il·lusionista i el divulgador és el fet que mentre el primer no explica per què passa allò que veu el públic, el divulgador sí que ho fa. Podria pensar-se que el secret de l'il·lusionista és la clau del seu èxit. Però un divulgador com Dani Jiménez Albiac, que explica sempre el "truc" dels seus jocs, té tant d'èxit com pugui tenir un il·lusionista.
Irene segueix aquesta línia de l'il·lusionisme sense truc. Fa "jocss de màgia" que entretenen el públic i que no tenen més secrets que les lleis de la física i de la química. Els que va fer al Citilab, tenien tots alguna relació amb Newton. Després de l'èxit d'aquella presentació, Irene porta La mandarina de Newton a Barcelona. Serà dimecres 27 de gener, a les 19.00, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. És una activitat gratuïta i oberta a tothom. Atès que l'aforament de la sala és limitat i que després dels experiments newtonians hi haurà un petit brindis mandarínic, cal apuntar-s'hi prèviament a l'adreça ilamandarina@gmail.com. Si hi aneu, us ho passareu bé i recordareu algunes d'aquelles coses apreses a l'escola que el temps fa que anem oblidant.
Una alquimista del segle XXI, amb el seu ajudant
Les dues monedes "d'or" de l'esquerra eren com la de la dreta abans de l'experiment.
Fotos: M. Piqueras, 04.01.2010
Irene podria esdevenir una showwoman de la divulgació de la ciència, un perfil professional que sol estar associat a homes. En la presentació del projecte que va fer el proppassat 4 de gener al Citilab de Cornellà, va fer uns experiments davant del públic que podrien haver estat fets per un il·lusionista. Moltes vegades, l'única diferència entre l'il·lusionista i el divulgador és el fet que mentre el primer no explica per què passa allò que veu el públic, el divulgador sí que ho fa. Podria pensar-se que el secret de l'il·lusionista és la clau del seu èxit. Però un divulgador com Dani Jiménez Albiac, que explica sempre el "truc" dels seus jocs, té tant d'èxit com pugui tenir un il·lusionista.
Irene segueix aquesta línia de l'il·lusionisme sense truc. Fa "jocss de màgia" que entretenen el públic i que no tenen més secrets que les lleis de la física i de la química. Els que va fer al Citilab, tenien tots alguna relació amb Newton. Després de l'èxit d'aquella presentació, Irene porta La mandarina de Newton a Barcelona. Serà dimecres 27 de gener, a les 19.00, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. És una activitat gratuïta i oberta a tothom. Atès que l'aforament de la sala és limitat i que després dels experiments newtonians hi haurà un petit brindis mandarínic, cal apuntar-s'hi prèviament a l'adreça ilamandarina@gmail.com. Si hi aneu, us ho passareu bé i recordareu algunes d'aquelles coses apreses a l'escola que el temps fa que anem oblidant.
Una alquimista del segle XXI, amb el seu ajudant
Les dues monedes "d'or" de l'esquerra eren com la de la dreta abans de l'experiment.Fotos: M. Piqueras, 04.01.2010
dilluns, 25 de gener del 2010
Virginia Woolf
Virgínia Woolf (1882-1941)(Gisèle Freund, National Portrait Gallery)
El 25 de gener de 1882 va néixer a Londres Adeline Virginia Stephen (Woolf era el cognom del marit), que esdevendria una de les més grans figures de la literatura anglesa del segle XX. La seva obra és immensa, i comprèn novel·les, assaig, crítica literària, diaris i cartes. No descriuré aquí la seva vida perquè a Internet hi ha molts espais fiables on es pot llegir. (L'entrada Virginia Woolf de la Wikipedia anglesa m'ha semblat bastant acurada.)
Vaig conèixer bé l'obra d'aquesta escriptora --bé només relativament, tampoc és que en sigui experta-- només quan vaig saber prou anglès per poder llegir-la en la seva llengua.
Aleshores em va entrar la febre Woolf i vaig anar llegint llibres seus un darrere l'altre. Molts ja no les recordo, però sí que recordo el plaer que vaig experimentar amb la seva lectura i com aquesta escriptora em va obrir els ulls a alguns fets en què mai havia pensat. Una de les obres que més em va impressionar va ser A Room of One's Own (La cambra pròpia), un llibret de poc més de cent pàgines que és un recull de sis assajos basats ens unes conferències que va fer a Oxford. Hi explica que no la van deixar entrar en la biblioteca d'un college d'Oxbridge (nom format per la contracció d'Oxford i Cambridge que normalment fa referència a l'elitisme intel·lectual d'aquestes dues universitats ). El motiu que no pogués entrar-hi?: era una dona i la biblioteca només permetia l'accés al homes, o a dones que anessin acompanyades d'un membre de la comunitat universitària (en aquella època, formada nomé per homes) o portessin una carta de presentació. En un altre assaig, imagina què hauria estat d'una hipotètica germana de Shakespeare que hagués estat tan dotada per a les lletres i el teatre com el seu germà. Per començar, ni tan sols li haurà estat permès rebre una educació com la que se suposa que va tenir ell, tenint en compte que van néixer en una família benestant.Hi ha una frase d'aquest llibre de Woolf que resumeix molt bé el sentit del llibre: "Podeu tancar amb clau les vostres biblioteques, si voleu, però no hi ha tanca ni pany ni forrellat amb què pugueu aturar la llibertat del meu pensament." Ho podem aplicar al cas de les dones en una societat masclista, però serveix igualment per a qualsevol situació de dominància, independentment del sexe --o del gènere.
En la meva època de febre woolfiana, vaig llegir també alguns dels diaris de Woolf. Era una epoca en què de tant en tant jo patia una altra febra lectora, la causada per l'escriptora neozelandesa Katherine Mansfield, contemporània de Woolf. Recordo que, en aquells diaris, Woolf n'havia parlat en alguna ocasió i els comentaris que feia de la seva col·lega i amiga traspuaven enveja; considerava que Mansfield era la seva única rival en el món de les lletres.
Deu fer uns dotze anys, un professor mexicà que feia una estada a París em va explicar que, en el forn del barri de Saint-Germain-de-Prés on anava diàriament a buscar el pa, acostumava a coincidir amb una velleta molt agradable que comprava unes pastes, sempre del mateix tipus. Un dia, la fornera va explicar al meu amic que aquella velleta havia estat una gran fotògrafa i que Virginia Woolf era un dels molts personatges a qui havia fotografiat. El 2000 vaig llegir en algun lloc que havia mort a París la fotògrafa d'origen alemany Gisèle Freund i s'esmentava Woolf entre les personalitats que havien posat davant la seva càmera. Vaig pensar que molt probablement era la velleta del forn de Saint-Germain-de-Prés amb qui es creuava tan sovint el meu amic.
Internet conté textos sencers d'algunes obres de Woolf, entre les quals hi ha A Room of One's Own.
diumenge, 24 de gener del 2010
L'ANIS i El País
L'ANIS no és únicament una planta de fruits medicinals i aromàtics ni un licor que s'aromatitza amb aquesta planta. És també l'Asociación Nacional de Informadores en Salud, una entitat d'àmbit estatal que agrupa més de 300 professionals, periodistes i informadors en salut, que intenta millorar l'actuació professional dels seus membres de diverses maneres. Tenen un punt d'encontre a Internet (Anisalud.com), que permet la interacció entre ANIS i els seus membre i la societat en general, atès que no és exclusivament per a persones associades.
A la secció de notícies d'Anisalud.com, aquest setmana n'hi ha dues relacionades amb la tribuna de Milagros Pérez Oliva, Defensora del lector d'El País, de diumenge passat (17.01), que vaig comentar en aquest bloc. La primera es fa ressò dels escrits que molts socis i sòcies d'ANIS han enviat a l'Associació per expressar-li la seva opinió sobre l'esmentada tribuna d'El País. Entre les opinions rebudes, n'hi ha de posicions molt diferents. Una immensa majoria considera que la Defensora va excedir-se en la seva crítica a la periodista que, després d'haver asistit a un congrés a Lisboa convidada per uns laboratoris farmacèutics, va informar d'un nou analgèsic fabricat per aquells laboratoris com si fos la panacea contra el dolor.
Crec que les persones que han enviat les seves queixes a l'ANIS han estat tan contundents a l'hora de criticar la Defensora del lector d'El País com ella ho pugui haver estat amb la periodista autora de l'article que va originar la queixa d'alguns lectors. M'ha semblat veure corporativisme en aquesta reacció generalitzada contra la Defensora --que, cal no oblidar, també ha estat molts anys informadora en salut i coneix molt bé aquest tipus de periodisme. Hi ha, per exemple, qui no troba bé que la Defensora hagi "renyat" públicament la periodista i qui creu que, amb la seva esbroncada, la Defensora està fregant la dictadura.
La segona notícia d'Anisalud.com fa referència a la sol·licitud que, arran d'aquest afer, l'ANIS va presentar a la Federación de Asociaciones de Prensa de España (FAPE), demanant que el Comité de Quejas y Deontología d'aquella federació es pronunciés en el cas de la periodista. Tanmateix, la FAPE entén que ha de ser la mateixa periodista afectada qui demani la intervenció del Comitè.
En el web de l'ANIS, hi ha una mena de finestreta flash en què van desfilant els 10 principis que constitueixen el decàleg dels professionals en salut i que són: veracitat, objectivitat, professionalitat, credibilitat, respecte, confidencialitat, honestedat, independència, autenticitat i responsabilitat. Aquests principis van ser aprovats el 2007 i estan recollits en l'anomenada declaració de Sevilla. Potser m'equivoqui, però l'article que va ocasionar la queixa a la Defensora d'El País no em sembla que compleixi tots els punts del decàleg que els mateixos informadors en salut es van marcar el 2007.
A la secció de notícies d'Anisalud.com, aquest setmana n'hi ha dues relacionades amb la tribuna de Milagros Pérez Oliva, Defensora del lector d'El País, de diumenge passat (17.01), que vaig comentar en aquest bloc. La primera es fa ressò dels escrits que molts socis i sòcies d'ANIS han enviat a l'Associació per expressar-li la seva opinió sobre l'esmentada tribuna d'El País. Entre les opinions rebudes, n'hi ha de posicions molt diferents. Una immensa majoria considera que la Defensora va excedir-se en la seva crítica a la periodista que, després d'haver asistit a un congrés a Lisboa convidada per uns laboratoris farmacèutics, va informar d'un nou analgèsic fabricat per aquells laboratoris com si fos la panacea contra el dolor.
Crec que les persones que han enviat les seves queixes a l'ANIS han estat tan contundents a l'hora de criticar la Defensora del lector d'El País com ella ho pugui haver estat amb la periodista autora de l'article que va originar la queixa d'alguns lectors. M'ha semblat veure corporativisme en aquesta reacció generalitzada contra la Defensora --que, cal no oblidar, també ha estat molts anys informadora en salut i coneix molt bé aquest tipus de periodisme. Hi ha, per exemple, qui no troba bé que la Defensora hagi "renyat" públicament la periodista i qui creu que, amb la seva esbroncada, la Defensora està fregant la dictadura.
La segona notícia d'Anisalud.com fa referència a la sol·licitud que, arran d'aquest afer, l'ANIS va presentar a la Federación de Asociaciones de Prensa de España (FAPE), demanant que el Comité de Quejas y Deontología d'aquella federació es pronunciés en el cas de la periodista. Tanmateix, la FAPE entén que ha de ser la mateixa periodista afectada qui demani la intervenció del Comitè.
En el web de l'ANIS, hi ha una mena de finestreta flash en què van desfilant els 10 principis que constitueixen el decàleg dels professionals en salut i que són: veracitat, objectivitat, professionalitat, credibilitat, respecte, confidencialitat, honestedat, independència, autenticitat i responsabilitat. Aquests principis van ser aprovats el 2007 i estan recollits en l'anomenada declaració de Sevilla. Potser m'equivoqui, però l'article que va ocasionar la queixa a la Defensora d'El País no em sembla que compleixi tots els punts del decàleg que els mateixos informadors en salut es van marcar el 2007.
dissabte, 23 de gener del 2010
Mozart i els nandons prematurs
Com més va més sap sobre els beneficis que la música de Mozart proporciona a qui la sent. 
No únicament als oïdors humans, sinó també a altres espècies d'animals. Per exemple, el 1998 es va descriure un experiment amb rates que van estar exposades a la sonata K 448 del compositor de Salzburg dins de l'úter matern i durant els 60 dies següents al seu naixement, i després van ser introduïdes en un laberint. Durant el mateix període, altres rates van estar exposades a música minimalista, a sorolls o es van mantenir en un ambient silenciós. Com al primer grup també se'ls va provar l'habilitat en el laberint. Les que havien escoltat la música de Mozart feien el recorregut del laberint més ràpidament i equivocant-se menys vegades que les rates de qualsevol dels altres grups.
És l'anomenat efecte Mozart, que havia estat descrit en humans el 1993. Es feia sentir l'esmentada sonata de Mozart K448 per a dos pianos durant deu minuts a persones normals que després obtenien millors resultats en proves de raonament espacial. Els resultats, però, van ser posats en dubte per altres investigadors, que els atribuïen a un augment del benestar que aquella música produeix. És un experiment que ha estat repetit més vegades i en la majoria de les proves els resultats han estat positius, tot i que es tracta només d'un efecte de curta durada, que no afecta l'intel·ligència.
En les persones, l'efecte Mozart no és exclusiu dels adults. S'ha vist que redueix l'estrès en els nadons prematurs i els fa augmentar de pes més ràpidament. Si les sales de les incubadores estan ambientades amb música de Mozart, l'estada dels prematurs a l'hospital és més curta. No se sabia per quin mecanisme aquesta música contribueix a l'augment de pes, però el desembre de 2009 es va publicar un treball que s'ha fet en una maternitat de Tel Aviv (Israel), que sembla que n'ha trobat l'explicació. Un grup de prematurs van estar sentint música de Mozart a un volum entre 65 i 70 decibels i se'n va calcular la despesa energètica en repòs. El mateix càlcul es va fer quan els prematurs estaven en un ambient silenciós. Es va trobar que, amb al música de Mozart, la despesa energètica en repòs era inferior, és a dir, es perdien menys calories i això explicaria que guanyessin més pes.
Hi ha un dubte que caldrà resoldre potser en futurs estudis: és l'efecte Mozart la causa de la disminució de la despesa energètica en repòs en els nadons prematurs, o altres tipus de música també donarien el mateix resultat? En adults, aquest tipus de proves s'ha fet també amb música de Hayden, Liszt, Bach, Chopin, Beethoven i Wagner, però amb cap d'aquests compositors s'han obtingut uns resultats tan bons com amb Mozart.
S'ha intentat buscar en la música de Mozart alguna característica que expliqués el perquè d'aquestes diferències. L'efecte podria estar relacionat amb la periodicitat amb què es repeteix la melodia, que, en la música de Mozart, és molt més freqüent.
No únicament als oïdors humans, sinó també a altres espècies d'animals. Per exemple, el 1998 es va descriure un experiment amb rates que van estar exposades a la sonata K 448 del compositor de Salzburg dins de l'úter matern i durant els 60 dies següents al seu naixement, i després van ser introduïdes en un laberint. Durant el mateix període, altres rates van estar exposades a música minimalista, a sorolls o es van mantenir en un ambient silenciós. Com al primer grup també se'ls va provar l'habilitat en el laberint. Les que havien escoltat la música de Mozart feien el recorregut del laberint més ràpidament i equivocant-se menys vegades que les rates de qualsevol dels altres grups.És l'anomenat efecte Mozart, que havia estat descrit en humans el 1993. Es feia sentir l'esmentada sonata de Mozart K448 per a dos pianos durant deu minuts a persones normals que després obtenien millors resultats en proves de raonament espacial. Els resultats, però, van ser posats en dubte per altres investigadors, que els atribuïen a un augment del benestar que aquella música produeix. És un experiment que ha estat repetit més vegades i en la majoria de les proves els resultats han estat positius, tot i que es tracta només d'un efecte de curta durada, que no afecta l'intel·ligència.
En les persones, l'efecte Mozart no és exclusiu dels adults. S'ha vist que redueix l'estrès en els nadons prematurs i els fa augmentar de pes més ràpidament. Si les sales de les incubadores estan ambientades amb música de Mozart, l'estada dels prematurs a l'hospital és més curta. No se sabia per quin mecanisme aquesta música contribueix a l'augment de pes, però el desembre de 2009 es va publicar un treball que s'ha fet en una maternitat de Tel Aviv (Israel), que sembla que n'ha trobat l'explicació. Un grup de prematurs van estar sentint música de Mozart a un volum entre 65 i 70 decibels i se'n va calcular la despesa energètica en repòs. El mateix càlcul es va fer quan els prematurs estaven en un ambient silenciós. Es va trobar que, amb al música de Mozart, la despesa energètica en repòs era inferior, és a dir, es perdien menys calories i això explicaria que guanyessin més pes.
Hi ha un dubte que caldrà resoldre potser en futurs estudis: és l'efecte Mozart la causa de la disminució de la despesa energètica en repòs en els nadons prematurs, o altres tipus de música també donarien el mateix resultat? En adults, aquest tipus de proves s'ha fet també amb música de Hayden, Liszt, Bach, Chopin, Beethoven i Wagner, però amb cap d'aquests compositors s'han obtingut uns resultats tan bons com amb Mozart.
S'ha intentat buscar en la música de Mozart alguna característica que expliqués el perquè d'aquestes diferències. L'efecte podria estar relacionat amb la periodicitat amb què es repeteix la melodia, que, en la música de Mozart, és molt més freqüent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)