Estic convençuda que, dins la classe política que ens governa o que està a l'oposició, hi ha moltes persones que, si fossin com Pinotxo, tindrien el nas més llarg que la trompa d'un elefant. Malgrat aquesta impressió, aquests dies no estic d'acord amb les acusacions que s'estant fent al conseller Baltasar.
Molts mitjans de comunicació i polítics de l'oposició s'han abraonat contra aquest conseller i l'han titllat de mentider. En el moment dels fets, Baltasar va dir que l'incendi d'Horta de San Joan havia estat causat per un llamp. Ara, en canvi, dues persones han estat detingudes com a presumptes culpables d'haver iniciat aquell foc. Això vol dir que Baltasar va mentir? Jo no ho tinc tan clar. El que és cert és que no va dir la veritat que ara sabem.
El conseller seria un mentider, si en aquell moment ja hagués sabut que el foc havia estat causat per alguna activitat humana. Però no em fa l'efecte que fos el cas. Seria com si diguéssim que la ciència ens ha estat enganyant perquè ens deia que la llum del sol --directa o indirecta-- era necessària per a la vida, perquè n'era la font d'energia primària. Ara sabem que això no és cert, que hi ha bacteris que viuen a l'interior de gotes d'aigua a les roques gairebé a tres quilòmetres sota la superfície de la Terra, on és impossible que arribi la llum del sol o que puguin tenir cap relació amb altres organismes. Són bacteris que obtenen els nutrients i l'energia de les roques on viuen. Abans que es coneguessin, però, tots els éssers vius que s'havien descrit depenien d'alguna manera de la llum del sol. No era lògic, doncs, pensar que la llum era un requisit indispensable per a la vida? I em van enganyar tots els professors i professores que he tingut i que em van inculcar aquest principi?
Si, l'estiu passat, els experts van dir al conseller Baltasar que l'incendi va ser fortuït, causat per un llamp, ell no ens va enganyar, va repetir el que li havia dit qui ell creia que sabia de què parlava. Tanmateix, en veure el vídeo retrospectiu de l'estiu passat, m'he adonat que Baltasar, amb la falta de modèstia que es característica de la classe política, afirma això del llamp d'una manera rotunda, que exclou qualsevol altra causa. Cal dir que també hi ha científics --i científiques-- que són tan pocs modestos com Baltasar. Per això m'agrada tant el químic atmosfèric James Lovelock, pare de la teoria de Gaia, que, malgrat el seu convenciment sobre el que diu, sol començar el seu discurs dient "I may be wrong but I think..." ("Puc estar equivocat però...").
Potser aniria bé una mica de modèstia a la classe política, i que de tant en tant diguessin "podem estar equivocats, però...". Malgrat el que pugui semblar, em fa l'efecte que això donaria més credibilitat a les seves afirmacions. Si més no, transmetrien una imatge de bona fe que ara gairebé mai no tenen.
dimarts, 12 de gener del 2010
dilluns, 11 de gener del 2010
Torna el debat sobre la llei del tabac
Es torna a parlar de la llei del tabac perquè el Govern central per fi s'ha adonat que aquesta llei descafeïnada que tenim és un nyap i no protegeix tota la població. 
No entec que els amics de recórrer tot el que s'aprova en els parlaments no portessin també aquesta llei al Tribunal constitucional. Si més no, a mi em sembla anticonstitucional que una llei no atorgui els mateixos drets a tota la ciutadania. I l'actual llei del tabac no protegeix el dret a la salut dels milers de treballadors i treballadores de bars i restaurants de superfície inferior als 100 m2 els amos dels quals van acollir-se a la possibilitat de permetre-hi fumar. La clientela, allà ella si decideix seguir fumant i arruïnar-se la salut (tot i que també està causant un perjudici a l'estat perquè després recorre al servei públic de salut), però als cambrer i cambreres, ni se'ls imposa un ambient sense fum ni tenen dret a exigir-lo.
A l'Argentina estan en procés de regulació del consum del tabac. Es tracta de ratificar el Conveni marc de l'Organització Mundial de la Salut que van signar el 2003 i que ja ha estat ratificat per 168 estats, i d'un projecte de llei sobre el control del tabac que permetria l'existència d'ambients lliures de fum de tabac, obligaria les tabaqueres a incloure en els paquets de tabac advertiments sobre el perill del consum de tabac i en prohibiria la publicitat, promoció i patrocini.
Segons explica la periodista argentina Valeria Román, tot això s'està portant d'una manera molt lenta, per diverses causes. Per una banda, hi ha hagut pressions per part de les empreses productores de tabac, que volien que es pogués seguir promocionant el tabac a les persones ja fumadores. Per altra banda, dins la mateixa comissió de treball per a elaborar una regulació del tabac, hi havia membres que eren fumadors i hi estaven en contra. En no haver-se completat el projecte en el temps que marca la llei, el primer dictamen favorable que va rebre el projecte ja no és vàlid i s'ha de tornar a tractar. Un estudi publicat a la Revista Panamericana de Salud Pública el 2007, va calcular que l'aplicació de la llei que s'esta debatent des de fa anys podria estalviar al país unes 16.000 morts anuals causades pel tabaquisme.
Fa pocs dies, la mort d'un famós cantant argentí, Sandro, ha despertat de nou el debat sobre els perills del tabaquisme. Sandro, que havia estat un gran fumador --fins a cinc paquest diaris, havia arribat a fumar-- va patir des del 1998 una greu malatia pulmonar causada pel tabaquisme. El novembre de 2009 li van fer un trasplantament de pulmons i cor, però va morir a conseqüència de complicacions postoperatòries. Conscient de la gravetat del seu cas, Sandro recomanava públicament al jovent que no fumessin. Malauradament, a aquest cantant, ídol de milions de persones, ningú no va fer-li aquesta recomanació en la seva joventut ni cap llei li va prohibir fumar enlloc en el seu país.
Contra la nostra proposta de llei que haurà de prohibir el tabac en TOT espai públic, he sentir excuses de tota mena. Una de les que sembla que vulguin"espantar" més per les repercussions socials que implicaria és la que al·leguen els restauradors, que diuen que la prohibició total causaria grans pèrdues en els seus negocis i que molts bars i petits restaurants haurien de plegar. Em semblen excuses de mal pagador. Només cal que mirin que ha passat més enllà de les nostres fronteres: França, Itàlia, el Regne Unit, Irlanda... És un plaer viatjar a aquesta països i poder entrar en un bistrot, una trattoria o un pub, gaudir d'un àpat que no està impregnat de fum de tabac, i sortir-ne sense dur-lo també impregnat en la roba i els cabells. Per no parlar de l'efecte del fum en els ulls o la gola i del més perillós efecte a llarg termini en els pulmons que l'inhalen.
Jo no sé si hauran de tancar o no bars un cop entri en vigor aquesta futura llei, més dura que l'actual. Penso que si tanquen serà més aviat per altres causes. De tota manera, m'estimo més un bar tancat que una vida perduda per culpa del tabac.
No entec que els amics de recórrer tot el que s'aprova en els parlaments no portessin també aquesta llei al Tribunal constitucional. Si més no, a mi em sembla anticonstitucional que una llei no atorgui els mateixos drets a tota la ciutadania. I l'actual llei del tabac no protegeix el dret a la salut dels milers de treballadors i treballadores de bars i restaurants de superfície inferior als 100 m2 els amos dels quals van acollir-se a la possibilitat de permetre-hi fumar. La clientela, allà ella si decideix seguir fumant i arruïnar-se la salut (tot i que també està causant un perjudici a l'estat perquè després recorre al servei públic de salut), però als cambrer i cambreres, ni se'ls imposa un ambient sense fum ni tenen dret a exigir-lo.A l'Argentina estan en procés de regulació del consum del tabac. Es tracta de ratificar el Conveni marc de l'Organització Mundial de la Salut que van signar el 2003 i que ja ha estat ratificat per 168 estats, i d'un projecte de llei sobre el control del tabac que permetria l'existència d'ambients lliures de fum de tabac, obligaria les tabaqueres a incloure en els paquets de tabac advertiments sobre el perill del consum de tabac i en prohibiria la publicitat, promoció i patrocini.
Segons explica la periodista argentina Valeria Román, tot això s'està portant d'una manera molt lenta, per diverses causes. Per una banda, hi ha hagut pressions per part de les empreses productores de tabac, que volien que es pogués seguir promocionant el tabac a les persones ja fumadores. Per altra banda, dins la mateixa comissió de treball per a elaborar una regulació del tabac, hi havia membres que eren fumadors i hi estaven en contra. En no haver-se completat el projecte en el temps que marca la llei, el primer dictamen favorable que va rebre el projecte ja no és vàlid i s'ha de tornar a tractar. Un estudi publicat a la Revista Panamericana de Salud Pública el 2007, va calcular que l'aplicació de la llei que s'esta debatent des de fa anys podria estalviar al país unes 16.000 morts anuals causades pel tabaquisme.
Fa pocs dies, la mort d'un famós cantant argentí, Sandro, ha despertat de nou el debat sobre els perills del tabaquisme. Sandro, que havia estat un gran fumador --fins a cinc paquest diaris, havia arribat a fumar-- va patir des del 1998 una greu malatia pulmonar causada pel tabaquisme. El novembre de 2009 li van fer un trasplantament de pulmons i cor, però va morir a conseqüència de complicacions postoperatòries. Conscient de la gravetat del seu cas, Sandro recomanava públicament al jovent que no fumessin. Malauradament, a aquest cantant, ídol de milions de persones, ningú no va fer-li aquesta recomanació en la seva joventut ni cap llei li va prohibir fumar enlloc en el seu país.
Contra la nostra proposta de llei que haurà de prohibir el tabac en TOT espai públic, he sentir excuses de tota mena. Una de les que sembla que vulguin"espantar" més per les repercussions socials que implicaria és la que al·leguen els restauradors, que diuen que la prohibició total causaria grans pèrdues en els seus negocis i que molts bars i petits restaurants haurien de plegar. Em semblen excuses de mal pagador. Només cal que mirin que ha passat més enllà de les nostres fronteres: França, Itàlia, el Regne Unit, Irlanda... És un plaer viatjar a aquesta països i poder entrar en un bistrot, una trattoria o un pub, gaudir d'un àpat que no està impregnat de fum de tabac, i sortir-ne sense dur-lo també impregnat en la roba i els cabells. Per no parlar de l'efecte del fum en els ulls o la gola i del més perillós efecte a llarg termini en els pulmons que l'inhalen.
Jo no sé si hauran de tancar o no bars un cop entri en vigor aquesta futura llei, més dura que l'actual. Penso que si tanquen serà més aviat per altres causes. De tota manera, m'estimo més un bar tancat que una vida perduda per culpa del tabac.
diumenge, 10 de gener del 2010
Quan es fa "gran" un noi o una noia?
En un correu electrònic, un catedràtic d'una facultat de medicina catalana em deia ahir que els seus alumnes (tercer de carrera) són encara "crios". Aquesta afirmació m'ha sobtat una mica i m'ha fet pensar en les contradiccions de la societat actual.
Quan jo vaig estudiar a la universitat --la segona meitat de la dècada de 1960--, un noi o una noia que estigués fent tercer de carrera no era considerat un "crio". I podia tenir tan sols vint anys perquè l'edat normal d'entrada a la universitat era els disset o divuit anys (no va ser el meu cas perquè, en acabar el batxillerat, vaig fer altres coses i tenia ja vint anys quan vaig matricular-me a la universitat). En acabar els estudis, la majoria començava de seguida a treballar en un lloc de treball fix (mentre s'estudiava era normal fer feines eventuals de caire molt diferent) i, si festejaven, no trigaven gaire a casar-se i tenir mainada.
Ara tot això s'ha retardat. El batxillerat s'acaba més tard i per tant, un noi o noia que faci tercer d'una carrera té alguns anys més dels que tenien els qui estudiaven el mateix curs fa quaranta anys. En acabar la carrera --que en molts casos és més curta--, es fan màsters. Hi ha nois i noies que sembla que la seva professió sigui aquesta: estudiar màsters, un darrere l'altre. (I hi ha universitats que sembla que posin molt més interès en els seus màsters que en els estudis de llicenciatura; compareu els preus de les matrícules, potser això ho expliqui tot.)
Per altra banda, la majoria d'edat, que en la meva joventut no arribava fins als vint-i-un any, ara ja es té als divuit. I tot i que nois i noies es casin o formin famílies estables més tard, molts s'emancipen abans i se'n van a compartir pis amb amics o amigues o fan un primer intent d'aparellar-se força joves. N'hi ha, però, que prefereixen quedar-se a casa, on ho tenen tot gratis i gaudeixen d'una llibertat que a la meva generació ens estava negada. El jovent també s'inicia molt abans en la sexualitat i, en canvi, es retarda --i bastant-- la maternitat.
No estic criticant el jovent actual ni pensant que la meva generació era millor. Únicament constato les diferències. És possible que alguns d'aquests nois i noies de tercer de medicina que al professor que m'escrivia li semblen "crios", hagin hagut de prendre decisions que a la meva generació ni tan sols se'ns havien plantejat. Ve't aquí el que m'ha fet rumiar les paraules llegides en un correu elctrònic!
Quan jo vaig estudiar a la universitat --la segona meitat de la dècada de 1960--, un noi o una noia que estigués fent tercer de carrera no era considerat un "crio". I podia tenir tan sols vint anys perquè l'edat normal d'entrada a la universitat era els disset o divuit anys (no va ser el meu cas perquè, en acabar el batxillerat, vaig fer altres coses i tenia ja vint anys quan vaig matricular-me a la universitat). En acabar els estudis, la majoria començava de seguida a treballar en un lloc de treball fix (mentre s'estudiava era normal fer feines eventuals de caire molt diferent) i, si festejaven, no trigaven gaire a casar-se i tenir mainada.
Ara tot això s'ha retardat. El batxillerat s'acaba més tard i per tant, un noi o noia que faci tercer d'una carrera té alguns anys més dels que tenien els qui estudiaven el mateix curs fa quaranta anys. En acabar la carrera --que en molts casos és més curta--, es fan màsters. Hi ha nois i noies que sembla que la seva professió sigui aquesta: estudiar màsters, un darrere l'altre. (I hi ha universitats que sembla que posin molt més interès en els seus màsters que en els estudis de llicenciatura; compareu els preus de les matrícules, potser això ho expliqui tot.)
Per altra banda, la majoria d'edat, que en la meva joventut no arribava fins als vint-i-un any, ara ja es té als divuit. I tot i que nois i noies es casin o formin famílies estables més tard, molts s'emancipen abans i se'n van a compartir pis amb amics o amigues o fan un primer intent d'aparellar-se força joves. N'hi ha, però, que prefereixen quedar-se a casa, on ho tenen tot gratis i gaudeixen d'una llibertat que a la meva generació ens estava negada. El jovent també s'inicia molt abans en la sexualitat i, en canvi, es retarda --i bastant-- la maternitat.
No estic criticant el jovent actual ni pensant que la meva generació era millor. Únicament constato les diferències. És possible que alguns d'aquests nois i noies de tercer de medicina que al professor que m'escrivia li semblen "crios", hagin hagut de prendre decisions que a la meva generació ni tan sols se'ns havien plantejat. Ve't aquí el que m'ha fet rumiar les paraules llegides en un correu elctrònic!
dissabte, 9 de gener del 2010
Egosurfing
La concessió del premi Josep Pla 2009 a una novel·la en què la protagonista es dedica a buscar-se entre les pàgines d'Internet m'ha fet retrocedir en el temps fins al 1996. Feia molt poc que el Grup Godó havia tret al mercat la revista Web, dedicada exclusivament a Internet (vegeu l'anunci de la nova publicació en l'hemeroteca de La Vanguardia, l'1 de desembre de 1995).
La redactora en cap d'aquella publicació tan innovadora, dedicada exclusivament a un nou mitjà de comunicació del qual molta gent ho desconeixia tot, era Carme Peiró. Un dia que vaig anar a visitar-la en el seu despatx del carrer Tallers, em va preguntar si havia provat de buscar-me a Internet. Em vaig quedar parada. Buscar-me a Internet? Quines coses de dir-me aquesta Carme, vaig pensar. I em va insistir que ho provés, que gairebé tothom sortia en un lloc o altre d'Internet. Malgrat la meva incredulitat, em va picar la curiositat i la següent vegada que em vaig connectar a la xarxa --amb aquell mòdem que ara sento no haver conservat perquè aviat serà peça d'antiquari-- vaig entrar a Altavista --el millor cercador que hi havia-- i hi vaig escriure el meu nom. No m'ho podia creure! Allà era jo, en diverses pàgines relacionades amb un congrés d'edició científica en l'organització del qual havia participat uns mesos abans.
Potser a la gent jove i a qui hagi entrat recentment al món d'Internet --on hi és TOT-- li sembli una ximpleria que m'estranyés trobar-me a la xarxa. Però cal tenir en compte el context de l'època. El 1996, llevat de la gent del món acadèmic, era molt poca la que tenia connexió a Internet. Crec que el primer proveïdor privat del nostre país, que va ser Servicom, tot just començava a oferir el servei de connexió a una Internet encara a les beceroles, sense gairebé la presència d'altres mitjans de comunicació, excepte El Temps, que aleshores dirigia Vicent Partal, un altre pioner d'Internet.
Avui he tornat a provar de buscar-me a Internet per Altavista --quan de temps que no hi entrava!-- i m'he quedat bocabadada de veure per quants llocs pot sortir el nom d'una persona.
La redactora en cap d'aquella publicació tan innovadora, dedicada exclusivament a un nou mitjà de comunicació del qual molta gent ho desconeixia tot, era Carme Peiró. Un dia que vaig anar a visitar-la en el seu despatx del carrer Tallers, em va preguntar si havia provat de buscar-me a Internet. Em vaig quedar parada. Buscar-me a Internet? Quines coses de dir-me aquesta Carme, vaig pensar. I em va insistir que ho provés, que gairebé tothom sortia en un lloc o altre d'Internet. Malgrat la meva incredulitat, em va picar la curiositat i la següent vegada que em vaig connectar a la xarxa --amb aquell mòdem que ara sento no haver conservat perquè aviat serà peça d'antiquari-- vaig entrar a Altavista --el millor cercador que hi havia-- i hi vaig escriure el meu nom. No m'ho podia creure! Allà era jo, en diverses pàgines relacionades amb un congrés d'edició científica en l'organització del qual havia participat uns mesos abans.
Potser a la gent jove i a qui hagi entrat recentment al món d'Internet --on hi és TOT-- li sembli una ximpleria que m'estranyés trobar-me a la xarxa. Però cal tenir en compte el context de l'època. El 1996, llevat de la gent del món acadèmic, era molt poca la que tenia connexió a Internet. Crec que el primer proveïdor privat del nostre país, que va ser Servicom, tot just començava a oferir el servei de connexió a una Internet encara a les beceroles, sense gairebé la presència d'altres mitjans de comunicació, excepte El Temps, que aleshores dirigia Vicent Partal, un altre pioner d'Internet.
Avui he tornat a provar de buscar-me a Internet per Altavista --quan de temps que no hi entrava!-- i m'he quedat bocabadada de veure per quants llocs pot sortir el nom d'una persona.
divendres, 8 de gener del 2010
L'èxit de "La plaça del Diamant" en italià
Llegeixo al Diari d'un llibre vell, que la versió anglesa d'un llibre de Mercè Rodoreda es troba entre els 25 llibres que opten al premi a la millor traduccions a l'anglès. Això m'ha fet recordar l'èxit editorial de la darrera versió italiana del La plaça del diamant. 
Fa un any, quan la publicació era recent, les ressenyes que se'n van fer ja feien pensar que podia ser un llibre d'èxit (en vaig parlar aquí). Però no sé si els seus editors imaginaven que arribaria a ser una obra de la qual haurien d'anar fent nombroses reimpressions al llarg del 2009.
El diari digital Affaritaliani.it, en la seva edició del 30 de desembre 2009, publica una entrevista a Lorenzo Ribaldi, director d'una petita editorial de Roma, La Nuova Frontiera, que va publicar La Piazza del diamante a finals del 2008. L'entrevistadora --Anna Casanova-- comença dient: "Hi ha llibres que deixen un senyal, que marquen. Hi ha llibres que imprimeixen, en el nostre imaginari literari, i per sempre, escenes i sensacions. Hi ha llibres que representen trobades úniques que custodiem a la nostra biblioteca i al mateix temps volem compartir amb tanta gent com sigui possible. Hi ha llibres que mai no s'obliden. La Piazza del diamante n'és un."
Les tirades dels llibres de La Nuova Frontiera solen ser d'uns 3000 exemplars. De La Piazza del diamante en van fer una tirada inicial de 2000 còpies i un any més tard en portaven ja... 40.000! A més de ser llibre més venut d'aquesta editorial, ha estat triat com a Llibre l'any pels oients del programa de llibres de Fahrenheit de Radio Tre. Quan l'entrevistadora pregunta a Ribaldi quins han estat els ingredients que han determiant aquest èxit, l'editor respon que la força del llibre rau "en la validesa i la universalitat de la història". Una història "que no està relatada de manera èpica ni heroica, sinó amb un ritme poètic" i que "revela moltes coses sobre les dones: explica un tipus determinat d'ànim femení que sembla molt fràgil però que després té una força increïble."
Durant el 2010, la mateixa editorial, que també té en catàleg El carrer de les Camèlies (Via delle camelie), traurà un altre llibre de Mercè Rodoreda: Aloma. Esperem que tingui també l'èxit que mereix.
Fa un any, quan la publicació era recent, les ressenyes que se'n van fer ja feien pensar que podia ser un llibre d'èxit (en vaig parlar aquí). Però no sé si els seus editors imaginaven que arribaria a ser una obra de la qual haurien d'anar fent nombroses reimpressions al llarg del 2009.El diari digital Affaritaliani.it, en la seva edició del 30 de desembre 2009, publica una entrevista a Lorenzo Ribaldi, director d'una petita editorial de Roma, La Nuova Frontiera, que va publicar La Piazza del diamante a finals del 2008. L'entrevistadora --Anna Casanova-- comença dient: "Hi ha llibres que deixen un senyal, que marquen. Hi ha llibres que imprimeixen, en el nostre imaginari literari, i per sempre, escenes i sensacions. Hi ha llibres que representen trobades úniques que custodiem a la nostra biblioteca i al mateix temps volem compartir amb tanta gent com sigui possible. Hi ha llibres que mai no s'obliden. La Piazza del diamante n'és un."
Les tirades dels llibres de La Nuova Frontiera solen ser d'uns 3000 exemplars. De La Piazza del diamante en van fer una tirada inicial de 2000 còpies i un any més tard en portaven ja... 40.000! A més de ser llibre més venut d'aquesta editorial, ha estat triat com a Llibre l'any pels oients del programa de llibres de Fahrenheit de Radio Tre. Quan l'entrevistadora pregunta a Ribaldi quins han estat els ingredients que han determiant aquest èxit, l'editor respon que la força del llibre rau "en la validesa i la universalitat de la història". Una història "que no està relatada de manera èpica ni heroica, sinó amb un ritme poètic" i que "revela moltes coses sobre les dones: explica un tipus determinat d'ànim femení que sembla molt fràgil però que després té una força increïble."
Durant el 2010, la mateixa editorial, que també té en catàleg El carrer de les Camèlies (Via delle camelie), traurà un altre llibre de Mercè Rodoreda: Aloma. Esperem que tingui també l'èxit que mereix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)