Les dones de Canet de mar i el vot

Fa un parell de dies parlava d'Elvira Rawson de Dellepiane, l'argentina que va lluitar per aconseguir el vot de la dona en el seu país. Això m'ha recordat un article llegit a Vilaweb recentment i que també té relació amb el vot de les dones. Deia l'article que Canet de mar és la població de Catalunya --i de l'estat espanyol-- on les dones van anar a les urnes per primera vegada, en un referèndum que es va fer per decidir sobre un afer local el 1933. Me n'havia parlat fa algun temps Montse Gurguí, canetenca d'adopció, però jo ho tenia ja mig oblidat. Es tractava de decidir si s'hi construïa o no un mercat. Una placa commemora aquell referèndum:

Foto: Montse Gurguí

Evidentment, va guanyar la part de la població partidària de tenir un mercat.

La metralleta: la nova broma del Cavaliere

A Youtube hi ha uns quants videos amb el fragment de la roda de premsa que van celebrar Berlusconi i Putin a la villa que el Cavaliere té a Sardenya, que mostren el primer ministre italià in pectore fent veure que dispara amb una metralleta a una periodista russa. El motiu: la indiscreció de la noia en preguntar a Putin si és cert que s'ha divorciat de la seva dona per casar-se amb una altra de molt més jove, la campiona olímpica Alina Kabaeva, actualment diputada del parlament rus.

A Putin, aquesta pregunta no li va agradar gens i va respondre secament, mentre Berlusconi, per fer una de les seves gracietes, feia com la canalla quan juga a guerres, disparava de broma a la noia. Però no va tenir en compte que la seva broma anava dirigida a una periodista d'un país on els darrers anys han mort assassinats un bon nombre de periodistes que no eren ben vistos pel règim en el poder. No és estrany, doncs, que després la noia es posés a plorar, tot i que digués als seus col·legues italians que ja sabia que Berlusconi era una persona molt amic de la broma.

En el web de La Stampa hi ha una fotografia en què es veu clarament Berlusconi fent el gest de disparar (no la incloc aquí per qüestió de copyright):

http://www.lastampa.it/multimedia/italia/9274_album/5.jpg

Convidada a signar per Sant Jordi!

Ves per on, jo creguda que això de signar llibres per Sant Jordi era una tasca reservades als autors i autores consagrats (perquè s'ho mereixen o perquè les editorials han fet una gran campanya de marketing) i enguany m'han convidat a signar-ne. La Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) muntarà una parada de llibres a la Rambla, a l'alçada de la plaça Reial, en la qual exposaran llibres de divulgació científica i al llarg del dia hi haurà autors de les obres exposades per signar llibres a qui els compri (i vulgui que li signin, naturalment!).

Entre els llibres que la FCRI tindrà a la venda en aquella parada hi haurà les obres que han guanyat el premi de literatura científica que organitza la mateixa FCRI. I com que casualment el 2004 el vaig guanyar jo, amb un llibre de títol Cròniques de l'altra veritat, ve't aquí que m'hi han convidat. No em faig moltes il·lusions, però. La meva hora --11 a 12 del matí-- és l'hora dels jubilats, les mestresses de casa i les escoles. No sé jo si aquest públic tindrà gaire interès pels llibres de divulgació. Nois i noies d'ESO o de batxillerat potser haurien de tenir-ne, i fins i tot el meu llibre els podria agradar perquè l'acció --el llibre combina ficció i assaig-- se situa en un institut d'ensenyament secundari. Però tindré un handicap molt gran: a la mateixa hora, hi haurà en aquella parada un "mediàtic", Jaume Vilalta el periodista director del programa de TV "Què, qui, com", i coincidiré parcialment (ell arribarà a les 11.30) amb Josep Enric Llebot, autor de El temps es boig?, un llibre que segurament resultarà més atractiu ateses les circumstàncies meteorològiques actuals.

Potser si haguessin pensat a exposar les Passejades per la Barcelona científica, que vaig escriure fa uns anys amb Xavier Duran i del qual el 2007 va sortit la tercera edició posada al dia, tindria més èxit. Com que hi ha també les edicions castellana i anglesa, fins i tot podria ser que algun turista s'animés a comprar-lo, perquè visualment és molt bonic, ple de fotografies i il·lustracions i mostrant un aspecte poc conegut de la ciutat.

Amb un cop d'ull a la llista d'autors i autores que el 23 d'abril passarem per la parada de la FCRI, veig que hi haurà vuit homes i quatre dones. I de les quatre dones que hi serem, les altres són: Núria Pérez (ha elaborat la guia de lectura Cent llibres de ciència), Elisabet Pedrosa (autora de Criatures d'un altre planeta, crònica d'una lluita contra la síndrome de Rett) i Assumpció Forcada (biòloga, poeta i cantautora, que signarà llibres de poesia; vaig parlar d'ella en un apunt d'aquest bloc). Avui dia hi ha moltes dones en el món de la literatura, també en el món de la ciència i en el del periodisme científic. Tanmateix, a l'hora d'escriure llibres de divulgació --assaig o novel·la científica-- on són les dones? Per què hi ha científics que fan divulgació i en canvi no hi ha científiques dedicades a aquesta tasca? Sé que hi ha alguns científics que dediquen les seves vacances a escriure. Podrien fer-ho també les científiques? Aquests escriptors de temps de vacances, deuen escriure a més de tenir cura de la mainada, de cuinar i netejar l'apartament o caseta de vacances, de posar la rentadora, estendre i recollir la roba, de baixar a la platja o anar a passejar al poble i d'anar al mercat o al super? Potser el paradigma de la manca "d'habitació pròpia" de Virginia Woolf encara no està superat i podria estendre's a la literatura científica.

Elvira Rawson de Dellepiane, i Puerto Madero

Puente de la mujer, a Puerto Madero (Buenos Aires)
Foto: Banfield. Wikimedia Commons

El 19 d'abril de 1867 va néixer a Buenos Aires Elvira Rawson de Dellepiani, una de les primeres dones que van obtenir un títol universitari a l'Argentina. Quan va llicenciar-se en medicina, el 1892, només hi havia una altra dona metge: Cecilia Grierson (1859-1934), que havia acabat els estudis el 1889. Rawson havia estudiat magisteri i va fer de mestra un any abans de començar a estudiar medicina. Es va doctorar amb una tesi titulada Apuntes sobre la higiene en la mujer.

Elvira Rawson de Dellepiani
http://www.mvhbr.com.ar/fotos/elvirarawson.gif

A més de la seva activitat professional en el camp de la higiene i la puericultura, Rawson va dedicar-se a la defensa dels drets de la dona i a la lluita per la millora de les seva condició social. Va tenir una destacada actuació en el Primer Congrés Femení Internacional, que va celebrar-se a Buenos Aires el 1910, en el qual va participar en les sessions de sociologia, dret i educació. El 1919 va fundar, amb Alfonsina Storni. Adelina di Carlo i Emma Day, la Asociación Pro Derechos de la Mujer. Aquesta associació i la Unión Feminista Nacional van lluitar pel vot femení, fins i tot organitzant un simulacre de votació on les dones tenien les seves urnes per votar, tot i que els seus vots no tinguessin cap validesa. Fins al 1951 no s'aconseguirà el vot per a les dones a l'Argentina. Aleshores, Rawson estava ja retirada de tota activitat pública i professional. Va morir a Buenos Aires el 1954.

A Puerto Madero, el barri més jove i amb més vitalitat de Buenos Aires, hi ha un carrer dedicat a Elvira Rawson de Dellepiane. Però Rawson no és l'única dona a qui aquest nou barri ha dedicat un carrer. L'esmentada Cecília Grierson també en té un, i el tenen també altres dones que han destacat en diversos camps: literatura, pedagogia, política, teatre, etc. Una de les dones que es recorda en els carrers de Puerto madero és Azucena Villaflor (1924-1977), una de les fundadores de les Madres de Plaza de Mayo, que va ser segrestada i desapareguda fins que el 2005 se'n van identificar les restes entre les d'uns cadàvers que el 1977 s'havien trobat a les platges de Buenos Aires. A més de carrers amb noms de dona, a Puerto Madero hi ha el Puente de las Mujeres, dissenyat per l'arquitecte valencià Santiago Calatrava i inaugurat el 2001, i s'hi estant construint dos edificis bessons de prop de 44 pisos que són les torres Mulieris. D'aquesta manera, aquest jove barri de la ciutat ret un homenatge a les dones argentines.

Els meus virus i el gingebre

Deu ser aquest?:

Rhinovirus, un dels virus que causen el refredat comú.
És un virus molt petit, amb un diàmetre d'uns 20-30 nanòmetres
(1 nanòmetre = 1 milionèsima de mil·límetre o 0,000000001 m)
http://en.wikipedia.org/wiki/Image:Rhinovirus.PNG

O potser aquest?:

Coronavirus, un altre virus que afecta les vies respiratòries.
La barra equival a 100 nanòmetres

És possible que sigui un rinovirus, perquè és el tipus de virus més freqüent com a causa del refredat comú. Però podria ser un coronavirus o qualsevol dels molts altres virus que causen els refredats. El cas és que fa uns dies que està fent de les seves en les meves vies respiratòries. Primerament va ser la rinitis: el virus s'instal·la dins les cèl·lules de la paret interna del nas, on es va multiplicant (a diferència dels bacteris, els virus només poden multiplicar-se dins d'una cel·lula; els manca la "maquinària" per reproduir el seu àcid nucleic i per fabricar les proteïnes). El cos reacciona tractant d'expulsar els invasors mitjançant esternuts, degoteig del nas i tos, però això de vegades únicament contribueix a dispersar els virus en l'ambient i contagiar el refredat a altres persones. El cos també tracta d'eliminar els virus directament mitjançant la inflamació local, que atreu i activa el sistema immunitari perquè actuï principalment de dues maneres: produint anticossos que impediran que els virus continuïn la infecció i enviant al lloc de la infecció unes cèl·lules que els fagocitaran (se'ls menjaran).

Sovint els virus s'escampen a punts diferents d'aquell on es va iniciar la infecció. Els meus s'han instal·lat també a la gola i a la part alta de la tràquea. Hi ha estones en què em sembla que tinc una mica de febre. No és un mal senyal, però; això passa quan hi ha aquesta lluita entre les defenses del cos i els invasors.

De vegades hi ha bacteris que s'aprofiten de l'estat en què els virus han deixat els teixits envaïts i comencen també a proliferar, causant angines o infeccions pulmonars. Per sort no és el meu cas. Crec que estic controlant la invasió, però eliminar els virus i fer que les parets internes de nas, gola i tràquea tornin al seu estat natural de salut no es fa d'un dia per l'altre. Mentrestant intento tractar els símptomes; el més molest és la tos, que de vegades sembla incontrolable.

Per al degoteig del nas i aquesta sensació de tenir les narius obstruïdes faig bafs: tiro en aigua bullint unes gotes d'un compost que venen a la farmàcia que conté essències d'eucaliptus, pi, menta i càmfora. A més d'inspirar directament els vapors de l'olleta, després me la deixo en l'habitació on treballo, que queda impregnada dels aromes d'eucaliptus. Per alleujar la irritació de la gola i la tos, prenc infusions de gingebre endolcides amb mel, un remei que vaig aprendre d'una xilena i que m'ha donat molt bons resultats. El gingebre, que ara es pot trobar fàcilment en moltes fruiteries i mercats de Barcelona, és el rizoma (una tija subterrània amb aspecte d'arrel) de la planta del mateix nom (i de nom científic Zingiber officinale) i té moltes aplicacions culinàries i també en medicina natural. Té una olor i sabor especials, entre picant i dolç, penetrant i persistent alhora. No sé per quin mecanisme alleuja la tos i la irritació del coll, però poca estona després de prendre la infusió tinc la sensació com si la mucosa de la meva gola no hi fos; potser hi actua com un anestèsic.

Planta de gingebre (Zingiber officinale)

Tija subterrània (rizoma) de gingebre

El gingebre no és una planta europea i Pius Font i Quer no la va incloure en el seu llibre de plantes medicinals que he esmentat aquí alguna altra vegada. Sí que apareix, en canvi, en el llibre Plantas medicinales, aromáticas o venenosas de Cuba, de Juan Tomás Roig Mesa. Sobre l'olor i sabor característics d'aquesta planta, Roig diu que es per causa d'un oli essencial conegut com 'gingerol'. Parla de les seves aplicacions en medicina: "En Cuba se emplea como tónico y estomáquico en los resfriados y descomposiciones de vientre. Se nos ha informado que el cocimiento de jengibre con miel de abejas y curujey es excelente para la tos. En Oriente usan el jengibre contra el reuma..." També inclou el nom que es dóna a la planta en diversos països: Ajenjibre (Cuba), jengibre dulce (Puerto Rico), ginger (Estats Units), gingembre (Antilles Franceses). A la llista de Roig, hi afegeixo el nostre 'gingebre', xenxibre (gallec), zenzero (italià) i Ingwer o Ingber (alemany).

I ara vaig a preparar-me'n una infusió, que començo de nou a tossir...