He llegit al diari que anit hi va haver un gran incendi a Candem Town, un barri --o ajuntament propi?-- molt característic al nord de Londres. Vaig passar un matí a Camden Town l'agost del 1985. Tot i que Londres ja era una ciutat que atreia molt de turisme, aquella zona era relativament tranquil·la, fins i tot en cap de setmana, que és quan hi vaig anar a veure-hi el mercat de Camden Lock. Hi vaig arribar amb un barquet per un canal --Regent's Canal-- que uneix la zona de Paddington amb els molls de l'est de Londres i que a costat de Camden Lock fa una mena de cul de sac.
Amb els anys, els records s'esvaeixen i confonen, però posaria la mà l foc que en aquella zona hi havia unes comportes i l'aigua del canal tenia nivells diferents a un i altre costat. Sí que recordo molt bé haver pujat al vaixell a Little Venice --més semblant a Amsterdam que a Venècia-- perquè era el barri on vivia la Vera, l'amiga que em va fer conèixer Camden Town, un barri que no sortia a la majoria de guies turístiques. També recordo que el vaixell passava a costat del zoo de Londres. I les moltes parades de roba, d'artesania i de menjar que, a Camden Lock, omplien l'esplanada a tocar del canal. En aquell temps, el mercat em va semblar original i genuí, no pas fet per als turistes com podia ser-ho Covent Garden. Suposo que, si ara hi tornés, el meu record em semblaria una deformació de la realitat. Si més no, pel que he sentit a les notícies aquella zona atreu milers de visitants el cap de setmana. Prefereixo el Camden Town dels meus records.
diumenge, 10 de febrer del 2008
dissabte, 9 de febrer del 2008
La meva cotxa
No m'he equivocat en el títol, no vull parlar del meu 'cotxe', sinó de la meva 'cotxa' fumada, aquest ocell anomenat en castellà colirrojo tizón i que els zoòlegs coneixen com a Phoenicurus ochrurus. Des de fa uns quants dies només he d'aixecar la vista de l'ordinador per veure-la. Me la van regalar per Nadal i vaig decidir penjar-la a la paret:
El dibuix és de Carles Puche, dibuixant autodidacta que va començar en el món del còmic i amb els anys s'ha especialitzat a dibuixar la natura, cosa que no deu ser molt difícil per a un dibuixant traçut i experimentat que té el seu estudi a Campins, en el parc natural del Montseny. La meva cotxa està posada damunt les branques d'un Cotoneaster, segurament el Cotoneaster pyracantha o piracant, que és un arbust rar a la natura, però cultivat sovint com a planta ornamental pels seus fruits vermells. Les boletes de color blau fosc que picoteja la cotxa de la il·lustració són els fruits d'una altra planta, d'una vinya verge (Vitis coignetiae).
No recordo haver vist mai cap cotxa fumada al natural. O, si l'he vista, no he sabut distingir-la. Ara que la tinc al davant m'agrada poder identificar-la amb un nom, que no sigui només un 'ocell' o un 'moixó' d'aspecte agradable. Perquè, a la gent de ciutat, amb els ocells ens sol passar com amb les plantes, que malgrat que cada dia en veiem moltes espècies, sovint només en coneixem els noms d'unes quantes. M'alegra haver-ne après el d'aquest simpàtic moixó.
El dibuix és de Carles Puche, dibuixant autodidacta que va començar en el món del còmic i amb els anys s'ha especialitzat a dibuixar la natura, cosa que no deu ser molt difícil per a un dibuixant traçut i experimentat que té el seu estudi a Campins, en el parc natural del Montseny. La meva cotxa està posada damunt les branques d'un Cotoneaster, segurament el Cotoneaster pyracantha o piracant, que és un arbust rar a la natura, però cultivat sovint com a planta ornamental pels seus fruits vermells. Les boletes de color blau fosc que picoteja la cotxa de la il·lustració són els fruits d'una altra planta, d'una vinya verge (Vitis coignetiae).
No recordo haver vist mai cap cotxa fumada al natural. O, si l'he vista, no he sabut distingir-la. Ara que la tinc al davant m'agrada poder identificar-la amb un nom, que no sigui només un 'ocell' o un 'moixó' d'aspecte agradable. Perquè, a la gent de ciutat, amb els ocells ens sol passar com amb les plantes, que malgrat que cada dia en veiem moltes espècies, sovint només en coneixem els noms d'unes quantes. M'alegra haver-ne après el d'aquest simpàtic moixó.
divendres, 8 de febrer del 2008
El sexe dels bacteris
En els seus llibres, Lynn Margulis ha tractat en diverses ocasions sobre el sexe dels bacteris; un mecanisme que no està lligat a la reproducció, sinó a l'intercanvi genètic. El concepte de 'sexe bacterià', a les persones ens pot sobtar, perquè habitualment associem sexe amb reproducció, tot i que precisament en la nostra espècie no tenen perquè estar-hi relacionats. Es pot practicar el sexe sense que porti a la procreació i des de fa algunes dècades es pot procrear sense sexe, mitjançant diverses tècniques de reproducció assistida.
El descobridor del 'sexe bacterià' va ser el microbiòleg nord-americà Joshua Lederberg, que va morir el proppassat 2 de febrer als 82 anys a Nova York. Lederberg va ser un estudiant prodigi i un investigador brillantíssim, que va guanyar la meitat del Premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1958, quan només tenia 33 anys, pels seus treballs en genètica bacteriana. Ell va descobrir el sexe bacterià, un fenomen anomenat 'conjugació', que és una de les diverses maneres d'intercanvi genètic en aquests organismes. En la conjugació, dos bacteris s'uneixen, però no fusionant-se en una sola cèl·lula, sinó que queden connectats mitjançant una mena d'apèndix, un tubet finíssim com un 'pèl' que forma un dels dos bacteris. El bacteri que ha format aquest apèndix cedeix a l'altre una part del seu material genètic. És més fàcil entendre què passa amb l'ajut d'aquest vídeo:
Lederberg està considerat un dels microbiòlegs més distingits del segle XX. El seu treball va canviar la percepció que es tenia del món microbià i va ajudar a entendre'n l'evolució i a comprendre els mecanismes de desenvolupament de resistència als antibiòtics per part dels bacteris.
També hi va haver UNA Lederberg científica: Esther Miriam Lederberg (1922-2006), la primera dona de Joshua. Va ser també una gran microbiòloga... Algun dia parlaré d'ella; es mereix un article per a ella sola.
El descobridor del 'sexe bacterià' va ser el microbiòleg nord-americà Joshua Lederberg, que va morir el proppassat 2 de febrer als 82 anys a Nova York. Lederberg va ser un estudiant prodigi i un investigador brillantíssim, que va guanyar la meitat del Premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1958, quan només tenia 33 anys, pels seus treballs en genètica bacteriana. Ell va descobrir el sexe bacterià, un fenomen anomenat 'conjugació', que és una de les diverses maneres d'intercanvi genètic en aquests organismes. En la conjugació, dos bacteris s'uneixen, però no fusionant-se en una sola cèl·lula, sinó que queden connectats mitjançant una mena d'apèndix, un tubet finíssim com un 'pèl' que forma un dels dos bacteris. El bacteri que ha format aquest apèndix cedeix a l'altre una part del seu material genètic. És més fàcil entendre què passa amb l'ajut d'aquest vídeo:
Lederberg està considerat un dels microbiòlegs més distingits del segle XX. El seu treball va canviar la percepció que es tenia del món microbià i va ajudar a entendre'n l'evolució i a comprendre els mecanismes de desenvolupament de resistència als antibiòtics per part dels bacteris.
També hi va haver UNA Lederberg científica: Esther Miriam Lederberg (1922-2006), la primera dona de Joshua. Va ser també una gran microbiòloga... Algun dia parlaré d'ella; es mereix un article per a ella sola.
dijous, 7 de febrer del 2008
What you see is what you get?
What you see is what you get (el que veus és el que obtens), més conegut segurament pel seu acrònim WYSIWYG, és un frase que fa referència al món dels ordinadors, quan allò que veus en la pantalla és igual o molt similar al producte final. Va començar aplicant-se als processadors de textos, però després va ampliar-se a altres aplicacions o "llenguatges", com ara l'html.
Suposo que l'expressió va néixer perquè abans, junt amb el text que s'anava escrivint, a la pantalla es veia la informació que l'autor o autora donava sobre el format que havia de tenir aquell text (tipus de lletra, especialment) i perquè les impressores de vegades només podien imprimir uns quants tipus de fonts i els altres els transformaven en alguna de les fonts que tenien en el seu programa. En aquells temps jo feia servir un Mac (abans de l'adveniment del Windows, el Mac era l'ordinador dels curts de gambals i negats per a la informàtica, com ha estat sempre la lectora corrent), on allò que sortia a la pantalla era gairebé allò que es veia en el document imprès, excepte pel que fa a la font.
Amb el bloc, tot i que en la configuració pots optar per la posibilitat WYSIWYG, m'estic trobant de vegades que allò que veig en la vista prèvia no és el que després surt quan es mira des del navegador. M'hi he trobat quan hi he posat algun text que havia escrit en un altre lloc (per exemple un arxiu de word); sovint el veig diferent entrant des del navegador, encara que després de fer cut&paste el converteixi al tipus de font habitual (Georgia, mida normal).
També he tingut problemes amb fotografies. Fa uns dies vaig posar unes fotos de cotxes amb matrícules que em semblaven curioses i diverses vegades, en entrar pel navegador, una o dues d'aquelles fotos havien desaparegut, però no la seva petja; en quedava una mena de marc, un rectangle apaïsat. Vaig haver d'eliminar les tres fotos i tornar-les a carregar des del meu ordinador. I no vull posar la mà al foc que no tornaran a esfumar-se.
I això és vist des de Firefox, perquè vist amb l'Explorer, encara és pitjor. Veig la "barra" lateral del bloc (no sé si se'n pot anomenar barra; no hi ha cap separació amb la resta) abaix de tot, on ja no hi ha text. És un bloc d'allò més barroer. Per què m'enreden dient-me que allò que veig és el que obtinc!
Suposo que l'expressió va néixer perquè abans, junt amb el text que s'anava escrivint, a la pantalla es veia la informació que l'autor o autora donava sobre el format que havia de tenir aquell text (tipus de lletra, especialment) i perquè les impressores de vegades només podien imprimir uns quants tipus de fonts i els altres els transformaven en alguna de les fonts que tenien en el seu programa. En aquells temps jo feia servir un Mac (abans de l'adveniment del Windows, el Mac era l'ordinador dels curts de gambals i negats per a la informàtica, com ha estat sempre la lectora corrent), on allò que sortia a la pantalla era gairebé allò que es veia en el document imprès, excepte pel que fa a la font.
Amb el bloc, tot i que en la configuració pots optar per la posibilitat WYSIWYG, m'estic trobant de vegades que allò que veig en la vista prèvia no és el que després surt quan es mira des del navegador. M'hi he trobat quan hi he posat algun text que havia escrit en un altre lloc (per exemple un arxiu de word); sovint el veig diferent entrant des del navegador, encara que després de fer cut&paste el converteixi al tipus de font habitual (Georgia, mida normal).
També he tingut problemes amb fotografies. Fa uns dies vaig posar unes fotos de cotxes amb matrícules que em semblaven curioses i diverses vegades, en entrar pel navegador, una o dues d'aquelles fotos havien desaparegut, però no la seva petja; en quedava una mena de marc, un rectangle apaïsat. Vaig haver d'eliminar les tres fotos i tornar-les a carregar des del meu ordinador. I no vull posar la mà al foc que no tornaran a esfumar-se.
I això és vist des de Firefox, perquè vist amb l'Explorer, encara és pitjor. Veig la "barra" lateral del bloc (no sé si se'n pot anomenar barra; no hi ha cap separació amb la resta) abaix de tot, on ja no hi ha text. És un bloc d'allò més barroer. Per què m'enreden dient-me que allò que veig és el que obtinc!
dimecres, 6 de febrer del 2008
De ratllades i traïcions
Aquest vespre, com cada dimecres, miraré "No em et ratllis!" de TV3. Potser sóc de gustos molt vulgars, però m'agrada aquest programa que presenta Julia Otero a TV3, i en el qual la mainada opina sobre temes i personatges molt diversos. El tema anunciat per a avui és 'cultura'. Tinc curiositat per saber què entén la quitxalla per cultura i què n'opina. De tota manera, encara m'agradaria més saber què entenen per 'cultura' els guionistes del programa, tenint en compte que els convidats d'aquesta setmana són Lluís Llongueras i Boris Izaguirre. No tinc res en contra d'aquests dos senyors, però no em semblen els personatges més idonis per representar el món de la cultura.
A continuació de "No em ratllis!" fan el concurs "Sis a traïció", que no és nou, tot i que ara sembla ser que es planteja d'una manera diferent, amb la participació de gent famosa i destinant els diners que es guanyen a 'una bona causa'. Malgrat que ara els diners en joc siguin per a una bona causa, és un programa que vaig veure només algunes vegades en la seva primera etapa i vaig decidir no tornar a mirar.
Segons TV3:
A "Sis a traïció" els concursants han de tenir la capacitat de mentir, la perspicàcia per investigar i deduir si una història és verdadera o falsa i la fortalesa mental necessària per resistir la tensió del joc. Hauran de suportar llargues hores de confrontació i l'ambient claustrofòbic del plató, i demostrar el talent necessari per convèncer els altres per compartir el premi o per enredar-los i emportar-se'n tots els diners.
Coneixia el joc en què està basat (el dilema del presoner), de la teoria de jocs, i ja no m'agradava. Si la memòria no em falla, i les regles del concurs no han canviat, crec que els dos finalistes tenen dues opcions: decidir si volen compartir el premi o quedar-se'l tot. Si una de les dues persones decideix quedar-s'ho tot i l'altra ha triat compartir-ho, guanya qui ho volia tot. Si ambdues decideixen compartir, es parteixen els diners en joc. I quan les dues persones ho volen tot, em sembla que ho perden. O sigui que qui s'emporta tots els diners del premi és qui sap trair, enredar l'altre finalista fent-li creure que es repartiran els diners i a l'hora de la veritat dir que ho volt tot, mentre l'altre, ingènuament, declara que vol compartir els diners.
Les poques vegades que vaig veure el programa, potser va ser per intuïció, però gairebé sempre vaig endevinar qui trairia qui o qui, al contrari, seria incapaç de trair. En un cas, va quedar finalista una noia que em va fer l'efecte que no enganyaria l'altre dona finalista, i així va ser. L'altra, però, malgrat que havien expressat el desig de compartir va decidir quedar-s'ho tot i el premi va ser per a ella. A continuació, mig plorosa va dir que se sentia avergonyida, que havia pres aquella decisió perquè li havia fet la impressió que l'altra pensava trair-la. Tinc els meus dubtes si ho deia de debò o si era teatre per justificar la seva traïció. I de tota manera, tenint en compte que, si les dues haguessin dit que ho volien tot, s'haurien quedat sense ni cinc, significava que la guanyadora va estimar-se més que cap de les dues tingués premi abans que veure que se l'enduia la seva contrincant.
Ja sé que a la vida moltes vegades es triomfa per actituds com les d'aquest joc. Però em desagrada molt que una televisió pública --la que considero la meva televisió-- fomenti aquest comportament emetent aquest programa. Crec molt més en la cooperació i en la satisfacció de compartir que en l'egoisme que aquest concurs fomenta.
A continuació de "No em ratllis!" fan el concurs "Sis a traïció", que no és nou, tot i que ara sembla ser que es planteja d'una manera diferent, amb la participació de gent famosa i destinant els diners que es guanyen a 'una bona causa'. Malgrat que ara els diners en joc siguin per a una bona causa, és un programa que vaig veure només algunes vegades en la seva primera etapa i vaig decidir no tornar a mirar.
Segons TV3:
A "Sis a traïció" els concursants han de tenir la capacitat de mentir, la perspicàcia per investigar i deduir si una història és verdadera o falsa i la fortalesa mental necessària per resistir la tensió del joc. Hauran de suportar llargues hores de confrontació i l'ambient claustrofòbic del plató, i demostrar el talent necessari per convèncer els altres per compartir el premi o per enredar-los i emportar-se'n tots els diners.
Coneixia el joc en què està basat (el dilema del presoner), de la teoria de jocs, i ja no m'agradava. Si la memòria no em falla, i les regles del concurs no han canviat, crec que els dos finalistes tenen dues opcions: decidir si volen compartir el premi o quedar-se'l tot. Si una de les dues persones decideix quedar-s'ho tot i l'altra ha triat compartir-ho, guanya qui ho volia tot. Si ambdues decideixen compartir, es parteixen els diners en joc. I quan les dues persones ho volen tot, em sembla que ho perden. O sigui que qui s'emporta tots els diners del premi és qui sap trair, enredar l'altre finalista fent-li creure que es repartiran els diners i a l'hora de la veritat dir que ho volt tot, mentre l'altre, ingènuament, declara que vol compartir els diners.
Les poques vegades que vaig veure el programa, potser va ser per intuïció, però gairebé sempre vaig endevinar qui trairia qui o qui, al contrari, seria incapaç de trair. En un cas, va quedar finalista una noia que em va fer l'efecte que no enganyaria l'altre dona finalista, i així va ser. L'altra, però, malgrat que havien expressat el desig de compartir va decidir quedar-s'ho tot i el premi va ser per a ella. A continuació, mig plorosa va dir que se sentia avergonyida, que havia pres aquella decisió perquè li havia fet la impressió que l'altra pensava trair-la. Tinc els meus dubtes si ho deia de debò o si era teatre per justificar la seva traïció. I de tota manera, tenint en compte que, si les dues haguessin dit que ho volien tot, s'haurien quedat sense ni cinc, significava que la guanyadora va estimar-se més que cap de les dues tingués premi abans que veure que se l'enduia la seva contrincant.
Ja sé que a la vida moltes vegades es triomfa per actituds com les d'aquest joc. Però em desagrada molt que una televisió pública --la que considero la meva televisió-- fomenti aquest comportament emetent aquest programa. Crec molt més en la cooperació i en la satisfacció de compartir que en l'egoisme que aquest concurs fomenta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)