El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 16 de gener de 2018

De iaia revolucionària a mòmia insurgent

El desembre de 2017, unes quantes dones membres de la Taula de Dones de Les Corts, de Barcelona, vam tenir una trobada molt interessant amb un grup d'adolescents del districte per parlar de les diferències entre la joventut de la nostra generació i la joventut actual. Em sembla que totes les dones que hi vam anar superàvem l'edat de la jubilació.

Els nois i noies eren molt joves, devien tenir al voltant dels 12 o 13 anys, i abans que hi anéssim les dones grans van estar treballant amb una monitora sobre com imaginaven que hauria estat la nostra joventut, a partir de la informació que els havia arribat, sobretot a través de les mares i les àvies. I van fer un dibuix a la paret que volia representar una dona jove a la dècada de 1960 o 1970:


Ens van explicar per què havien dibuixat així la dona jove. En una mà, duu una ràdio portàtil. Sabien que, fa cinquanta anys, les dones escoltaven molt la ràdio, sobretot perquè moltes cases encara no tenien televisió. Les notes musicals surten d'un disc de vinil que van dibuixar a la dreta, que era el que s'escoltava aleshores en els guateques organitzats per ballar i relacionar-se amb altres nois i noies. El sobre que la dona duu a la mà esquerra (esquerra seva) és una carta, la manera de comunicar-se amb amics i amigues que vivien en altres ciutats o amb el nòvio quan estaven lluny. Duu un davantal, perquè, en casar-se, les noies solien deixar la feina fora de casa i es dedicaven només a les tasques de la llar i a cuidar la família. Li han cobert les espatlles i duu màniga llarga perquè eren pudoroses i no anaven amb grans escots ni els braços nus. La faldilla és llarga pel mateix motiu. I el símbol masculí, van dibuixar-lo perquè saben que les dones tenien una gran dependència dels homes --econòmica i d'altres tipus.

Alguns detalls del dibuix em van sobtar i crec que a aquell jovent també els deuria sobtar algunes de les coses que els vam explicar. En alguns aspectes ens consideraven més retrògrades del que érem (en realitat, més que a les dones, a la societat d'aquell temps). Per exemple, en el vestir. No s'imaginaven que nosaltres vam veure néixer la minifaldilla o que vam ser la primera generació que es va posar el biquini; ni que a l'estiu anàvem sense mànigues, tot i que per anar a missa calia posar-se una rebequeta. No sabien que la imatge que van dibuixa sí que podia correspondre a una noia de poble dels anys seixanta, perquè encara hi havia diferències entre l'aspecte i els costums d'una noia de ciutat i una de poble. Per altra banda, desconeixien alguns aspectes realment retrògrades dels costums i les lleis d'aquells temps.

Els va sorprendre saber que, en la nostra joventut, moltes noies i nois als catorze anys deixaven l'escola per començar a treballar, i que hi havia famílies per a les quals tenir criatures era una inversió a llarg termini, perquè, quan arribaven a l'edat de treballar, una bona part del sou la donaven als pares. I que, si la família no tenia prou recursos per pagar una carrera universitària als fills que volien estudiar, la preferència era sempre per als nois perquè pensaven que, al cap i a la fi, quan la filla es casés ho deixaria tot --estudis o professió-- per dedicar-se només a la família. També desconeixien que la majoria d'edat de la dona arribava més tard que per a l'home o que les dones casades no podien fer moltes coses sense el permís del marit (a Catalunya, hi havia diferències si la parella s'acollia al dret català).

El cert és que, en aquells temps, algunes dones no estàvem assabentades de totes les diferències que hi havia davant la llei pel fet de tenir un o dos cromosomes X. Encara recordo la rialla del policia quan vaig anar a fer els passaports de les meves filles i em va dir que qui hi havia d'anar era el seu pare, que la mare no tenia potestat per fer-ho.

Va ser una trobada molt agradable entre dues generacions molt diferents. No sé si aquells nois i noies estan assabentats de les activitats en què els últims anys ha participat la Taula de Dones de Les Corts, per què, segons ens va dir després una monitora, estaven encuriosits pel que els explicarien les "iaies revolucionàries" que anirien a la trobada. No sé si som revolucionàries, però --en el meu cas-- m'adono que amb l'edat he après a dir moltes coses que abans hauria callat i a protestar per les injustícies com potser no havia fet en la meva joventut, tot i que, d'injustícies, n'hi havia moltes.

Doncs bé, la iaia revolucionària que escriu això és ara, segons un usuari de Twitter, una "mòmia insurgent" (cliqueu damunt la imatge per veure-la ampliada):


Per si no es llegeix bé el que diu J. García Domínguez, ho copio aquí: "Lo de las viejas de Barcelona con el lacito amarillo me tiene perplejo. Dónde estarían todas esas momias insurgentes cuando la dictadura?." (Podeu veure que les seves floretes no van només a les velles; tampoc li agrada la gentuza catalanista, que considera escoria intelectual y moral; i és dels que farien tancar TV3.)

Doncs aquesta mòmia insurgent, durant el franquisme feia com la majoria, aguantar allò que teníem i confiar que arribarien temps millors. Per diversos motius --cadascú els seus-- callàvem perquè no fer.-hom era exposar-nos a una brutal repressió. Tanmateix, hi havia una diferència amb els temps convulsos que estem vivint actualment: aleshores sabíem que allò una dictadura; ara, en canvi, vivim en una aparent democràcia que com més va més s'assembla a una dictadura. Tinc una edat en què ja ningú no em farà callar davant les injustícies i mentre els nostre polítics o líders de la societat civil continuïn injustament empresonats duré no només un llacet groc, sinó també una gran bufanda groga. Desitjo i espero que quan arribi el temps de desar a l'armari la bufanda no em calgui substituir-la per un mocador groc.

Mòmia insurgent amb bufanda groga
Potser us interessarà:
Quan les democràcies esdevenen dictadures (aquest blog, 30.11.2014).
Publica un comentari a l'entrada