Les "Stolperteine" i Frau Anna Klein

Les Stolpersteine

Fins al 2019 no sabia què eren les Stolpersteine (tot i que a Catalunya les primeres es van col·locar el 2015, a Navàs; la foto de F. Peralta a Wikimedia Commns en mostra una). Me'n vaig assabentar en el curs "Arqueologia a l'inrevés" que Kathrin Golda-Pongratz, arquitecta urbanista alemanya establerta a Barcelona, va impartir al Born la tardor de 2019. En una de les sessions ens va parlar de les Stolpersteine, paraula alemanya que significa pedres/llambordes (Steine) de topada o per ensopegar (stolpern): són unes petites llambordes quadrades (10 ×10 cm) recobertes de llautó en la part superior, on porten inscrit el nom i algunes dades d'una persona a la qual estan dedicades. Son petits monuments ideats per l'artista berlinès Gunter Demnig per homenatjar víctimes del nazisme. La majoria estan dedicades a persones jueves, tot i que també n'hi ha que recorden persones gitanes, homosexuals, testimonis de Jehovà, comunistes, membres de la Resistència en diversos països, objectors de consciència, etc. També hi ha Stolpersteine dedicades a catalans i catalanes que, després de la Guerra Civil espanyola, van exiliar-se a França i van ser detinguts pels nazis o pel regim de Vichy i lliurats als nazis. N'hi ha que van morir en camps de concentració; d'altres van sobreviure, però no per això deixen de ser víctimes.

El projecte va començar a Alemanya i la primera Stolperstein es va col·locar a Berlín, al barri de Kreutzberg, el 1997. Es va instal·lar sense permís municipal, però més endavant es va legalitzar. El mateix Gunter Deming va ser qui va anomenar Stolpersteine aquests petits monuments. Anys després va declarar que no recorda exactament com se li va acudir, però que no té res a veure amb cap expressió antisemítica usada a l'Alemanya nazi, com se li ha atribuït de vegades. Podria ser pel doble sentit que el verb stolpern té en alemany, d'ensopegar físicament, però també mentalment. Ensopegues amb la pedra i la inscripció que hi duu et fa pensar en un episodi de la història que no s'hauria de tornar a repetir mai. Darrera de cada Stolperstein hi ha una història, la de la persona a qui està dedicada. De vegades es troben agrupades davant d'edificis d'on persones d'una mateixa família o del veïnat van ser deportades a camps d'extermini nazis; potser simultàniament, però també en moments diferents del domini nazi. En aquesta fotografia d'un grup col·locades en el districte de Mariahilf de Viena, les dues primeres no duen cap nom i hi diu: «D'aquí van ser deportats i assassinats». I a continuació més de vint-i-cinc Stolpersteine amb el nom de les persones i les seves dades personals (foto de Hans Weingartz, disponible a Wikimedia Commons).

En el web del projecte s'explica com Gunter Demnig va tenir la idea de fer aquests petits monuments individuals:

El 1991, Gunter Demnig va usar pintura blanca per marcar el camí que un miler de sintis i altres gitanos van ser forçats a emprendre quan van ser deportats cinquanta anys abans. Després que la pintura s'esvaís, per fer que l'obra fos permanent va fixar al terra unes plaques de llautó que va gravar prèviament. Quan les col·locava, una senyora gran va elogiar el seu projecte, però al mateix temps va expressar el seu dubte que en el seu barri hi haguessin viscut mai gitanos. Així, Gunter Demnig va adonar-se que molta gent ja no sabia qui havia viscut en el seu veïnat, que moltes històries havien desaparegut. Aleshores se li va acudir un projecte que, d'una banda, portés una commemoració als carrers i als pobles, viles i ciutats d'Alemanya i, al mateix temps, marqués els llocs on havien viscut persones víctimes del nazisme i on havien començat els crims contra elles. Les primeres Stolpersteine estaven pensades només per a una exposició. Després de ser ben rebudes per les famílies de les víctimes, Gunter Demnig va decidir ampliar el seu projecte i continuar fent Stolpersteine, que ara es troben a tot Europa.

Des de 1997, Demnig ha fet milers d'aquests llambordins i la majoria els ha col·locat ell mateix, no únicament a Alemanya, també per bastants països europeus. En vistes de l'èxit del projecte i de la demanda de llambordins que rebia, Demnig va crear una fundació per gestionar-lo. Fins al 2017, només hi havia Stolpersteine a Europa, però aquell any se'n va instal·lar la primera fora del nostre continent: a Buenos Aires, davant d'una escola, com a record de la mainada que va haver de marxar d'Europa a causa del nazisme. La demanda de Stolpersteine no s'ha aturat ni amb la pandèmia i hi ha una llarga llista d'espera. L'agost de 2021, en el web del projecte una nota indica que «malauradament, el programa de Gunter Demnig per als propers mesos ja està ple - no podem organitzar més cerimònies de col·locació de Stolpersteine abans de 2022».

En el curset del Born, Kathrin Golda-Pongratz ens va explicar que no tothom va estar d'acord amb aquest projecte. Hi ha ciutats i persones individuals que s'hi oposen perquè les llambordes del paviment són trepitjades i si, enmig d'elles hi ha una Stolperstein, s'hi trepitja també el nom de la persona a qui està dedicada. Munic és una de les ciutats que hi estan en contra i que el 2004 les va prohibir, tot i que després hi ha hagut un fort moviment ciutadà demanant a l'Ajuntament que revoqués aquella prohibició. En general, però, les associacions de víctimes del nazisme estan donant suport al projecte.

Frau Anna Klein

Quan, a començament de juliol d'enguany, vaig anar a veure la meva filla Elena a Munic, vaig dir-li que volia saber si finalment havien posat alguna Stolperstein a la ciutat. A través de Google en vaig trobar una llista de les de Munic. En la pantalla del mòbil no es veia massa bé, però hi vaig veure una adreça, Wilhelm Düll Strasse 15, on semblava que n'hi havia una i el nom de la persona a qui estava dedicada: Anna Klein. I estava relativament a prop de Nymphenbug i del Jardí Botànic, on pensàvem anar l'endemà. S'hi veia fins i tot la foto del llambordí amb la inscripció de record (Vegeu-ne la foto, de Christian Michelides disponible a Wikimedia Commons).

Wilhelm Düll Strasse, 15, Munic

L'endemà, doncs, en sortir del Jardí Botànic, vam fer cap al carrer Wilhelm Düll i ens vam aturar davant del número 15 per veure la Stolperstein, però no la trobàvem. La casa que correspon a aquell número té una mica de pati enjardinat al davant (no vaig pensar a fer-hi una foto, però en recupero la imatge gràcies a Google Earth; és la casa que té al davant dos cotxes negres) i vam pensar si no estaria posada en el pati, per esquivar la prohibició de la ciutat. Miràvem a través de la reixa quan, de la casa va sortir un senyor gran, potser tindria setanta anys o més, i es va adonar de la nostra insistència a mirar cap al terra del pati. Es va dirigir a nosaltres i ens va preguntar si buscàvem alguna cosa. Li vam dir que volíem veure la Stolperstein dedicada a Frau Anna Klein i l'home va que quedar sorprès i ens va preguntar que d'on havíem tret que allà n'hi havia una. Vam respondre (en realitat, va respondre-li la meva filla, que el meu coneixement d'alemany no dona per a tant) que ho havíem vist en un web. Aleshores l'home ens va explicar que la col·locació de la Stolperstein estava aprovada, però que estava pendent de ser instal·lada.

Després, des del portàtil vaig tornar a fer la cerca i em vaig a adonar que, des del mòbil no n'havíem vist tota la informació. En el web, sota el nom, data de naixement, de deportació i d'execució, hi ha un espai i després hi diu que encara no està instal·lada: Stolperstein noch nicht verlegt.

Ja de tornada a Barcelona vaig pensar en Frau Anna Klein, quina història devia haver-hi al darrere i si l'home que ara viu en aquella casa deu tenir-hi algun parentiu. A què es devia dedicar aquella dona de cinquanta-vuit anys que un dia de novembre va haver de deixar casa seva i va ser deportada a Kaunas, la ciutat de Lituània on el seu gueto va funcionar com a camp de concentració nazi durant uns anys i on ella va ser assassinada segurament només arribar-hi? Devia ser una mestressa de casa, mare de família? I vaig tornar a fer una cerca a Google. Segurament que hi ha hagut i hi ha moltes dones amb el nom d'Anna Klein, però de seguida vaig trobar-ne una en què el lloc i l'any del naixement (Nuremberg, 1883) i el de la mort (Kaunas, 1941) coincidien amb la «meva» Frau Klein. I en el web de la ciutat de Munic hi ha un llibre virtual de memòria amb un recull biogràfic de persones jueves que van ser víctimes del nazisme entre 1933 i 1945. A la pàgina d'Anna Klein, a més d'un resum biogràfic, indica l'adreça on va viure i coincidia amb la del lloc on vam anar a buscar la Stolperstein.

Doncs resulta que aquesta senyora no era cap mestressa de casa mare de família, sinó una dona soltera de cinquanta-vuit anys, pintora i artista gràfica. Després n'he buscat més informació i ahir em vaig decidir a fer la seva biografia per a la Viquipèdia (la Wikipedia en català). En alguna de les fonts consultades vaig llegir que, fins al 1933, Anna Klein va estar al front d'una escola de dibuix. No indicava per què va deixar-ho, però era fàcil suposar que el seu origen jueu en devia ser la causa. Una altra font consultada posteriorment m'ho va confirmar. Tot i que el pare, jueu, s'havia convertit a l'església evangèlica i que ella era catòlica des dels set anys, per als nazis allò que comptava era la seva ascendència jueva. El 1933 li van tancar l'escola de dibuix i va ser obligada a dur l'estrella groga. Va haver de treballar en una fàbrica de matalassos que era bastant lluny de casa seva, però no podia anar-hi en tramvia perquè els jueus ho tenien prohibit. Malgrat la malaltia reumàtica, amb dolors i inflamació a les articulacions, que patia des de feia alguns anys havia de fer a peu el camí d'anada i tornada a la fàbrica. Això va ser fins al 21 de novembre de 1941, en què la van detenir per ser deportada a Kaunas (Lituània), on va morir afusellada quatre dies després.

Tant de bo que la propera vegada que vagi a Munic pugui veure ja la Stolperstein dedicada a Anna Klein davant de la casa on va viure.

Algunes pintures d'Anna Klein:

Coda

Fa poc vaig veure la Stolperstein dedicada al president Companys, situada davant de la porta principal del palau de la Generalitat. Costa una mica de localitzar; no únicament perquè és un llambordí de 10 ×10 cm, sinó perquè queda darrera de les tanques que hi ha actualment davant de l'edifici, que no deixen apropar la gent fins a la porta. Vaig preguntar al mosso d'esquadra que hi havia de guàrdia i, molt amablement, em va indicar on era i em va deixar passar per fotografiar-la.

Aquesta Stolperstein, que hauria hagut d'instal·lar-se el 2018, va haver d'esperar més de dos anys perquè l'Ajuntament de Barcelona n'autoritzés la seva instal·lació a la plaça de Sant Jaume. El febrer d'aquell any Gunter Demnig va venir a Catalunya per col·locar personalment prop d'una setantena de Stolpersteine. Entre les persones a les quals se'n va dedicar una hi havia Neus Català (1915-2019), que des de França, on vivia exiliada, va ser deportada a Ravensbruck. Per sort va sobreviure i va tenir una vida molt llarga, de manera que el 2018, encara va poder ser testimoni de la col·locació de la Stolperstein que recordava el seu empresonament. Malauradament, la de Lluís Companys va haver d'esperar fins a l'octubre de 2020, un cop l'Ajuntament barceloní hi va donar el seu vistiplau.

Potser us interessarà:

Ensopegar amb la memòria. Jornada de debat a partir del micromonument Stolpersteine, organitzada per la Regidoria de Memòria Democràtica de l'Ajuntament de Barcelona. Comissariada per Kathrin Golda-Pongratz (9 de març 2021).