El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 21 d’agost de 2016

Converses al vol: sobre violència

De pa el cos s'alimenta, l'ànima de respecte
Diumenge passat, passejava pel carrer a una hora en què no hi havia gairebé ningú. Al meu darrere, un grupet de dones caminaven en la mateixa direcció. Amb el silenci, sentia la seva conversa com si fossin al meu costat. Per l'accent es notava que eren llatinoamericanes, potser d'algun país del centre del continent. Parlaven de violència i de les seves parelles. Una d'elles explicava que estava embarassada quan va abandonar el seu home a causa dels maltractaments. Deia que tenir en el ventre aquella criatura li va donar forces per fer-ho i que va dir al qui aleshores era el seu company --o potser marit-- que marxaria a algun lloc on mai no la pogués trobar --a ella i al fill-- que ja podia buscar-la fins i tot sota les pedres, que mai no els trobaria. L'home va dir-li que la criatura necessitava un pare, i ella va respondre que segur que en el món hi havia molts homes que podrien ser millors pares que ell per al seu fill i que, si no en trobava cap, no li importava, que el bebè estaria millor sense pare que amb un pare com ell.

Potser en aquells països la violència masclista es veu amb tolerància i fins i tot les dones l'accepten com un mal menor o com un efecte col·lateral de viure en parella. Al cap i a la fi, és el que passava aquí fins no fa moltes dècades. Deu fer uns vint anys, una amiga m'explicava que la senyora que anava a netejar-li la casa de vegades duia senyals de cops que li havia fet el marit i quan ella va dir-li que no havia de tolerar que el marit li pegués, l'altra el va disculpar tot dient: "Si no es malo, es que tiene mal vino. Pero cuando se le pasa es el hombre más bueno del mundo." Doncs em sembla que encara hi ha dones que toleren el mal vino dels seus companys, tot i que a poc a poc van entenent que el mal vino no és cap excusa per a la violència.

Una de les dones d'aquell grupet del carrer va explicar que, quan el seu enamorat va proposar-li de casar-se, va advertir-lo que mai no toleraria cap maltractament, ni físic ni psicològic i va dir-li que tingués en compte que no estaven en el seu país, on les dones encara eren considerades inferiors i propietat del seus marits. Que no gosés posar-li la mà al damunt per pegar-li ni voler limitar la seva llibertat, perquè només ho podria fer una vegada perquè ella agafaria les seves coses i marxaria.

No sé com va acabar la història d'aquesta segona dona; si la parella es va casar i, si va fer-ho, si vivien en harmonia. En arribar a la cantonada, jo vaig seguir endavant i elles van girar cap a la dreta.

Foto: Mural en el centre cívic Pere Quart, de Les Corts (Barcelona). El van fer un grup de joves del barri el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones el 2015

2 comentaris:

Marta ha dit...

Això que comentes em recorda a la dona de neteja que vaig tenir molts anys, que ja la consideravem com de la familia, la qual fa més de 40 anys que va venir a BCN des d'Andalusia però que el marit la tracta com si fos propietat privada i no li deixa fer res sense ell. Més d'una vegada venia disgustada però no li havia posat mai la ma al damunt. Jo insisitia que no permetés mai que ho fes, però sempre deia que era un bon pare i ella no tenia mitjans per deixar-lo ni on anar. Encara segueixen junts!

Mercè Piqueras ha dit...

Marta, la dependència econòmica del marit o company és una de les causes que moltes dones aguantin al seu costat. Però també hi ha factors culturals i socials. Entre les dones que es dediquen a la neteja, n'hi ha moltes que suporten situacions de dominància per part del marit. Si més no, gairebé totes les que jo he conegut la patien. En molts casos eren dones que treballaven doble; netejaven cases d'altra gent per guanyar diners i després havien de fer tota la feina de casa seva, en alguns casos amb el marit en atur o pensionista. Una m'explicava que el marit, que estava sense feina, es va fer addicte a les escurabutxaques i va ser quan ella es va decidir a deixar-lo perquè el dia 5 ja s'havia gastat a les màquines tot el cobrava de l'atur. Però al cap d'un temps ell va anar a esperar-la a la feina i va dir-li que s'havia reformat i ja no jugava i que volia que tornessin a estar junts i ella es preguntava "¿qué 'jago', Dios mío, si yo aún lo quiero?". Pel que sembla, ell no va tornar a jugar, però el seu masclisme no va canviar, fins i tot en coses com dir a la dona que no enviés el nen a comprar el pa --i menys encara amb la bossa-- "que se volverá marica, que eso es cosa de mujeres".