El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 5 d’abril de 2013

Moments tot caminat pel barri

Aquesta matí caminava per aquesta mena de Rambla de què gaudim ara a les Corts i a Sants, que comença dient-se carrer Brasil, després carrer Badal i finalment el pompós nom de Gran Via de Carles III. Durant la passejada, dues coses m'han cridat l'atenció durant uns moments.

Moment 1: roba interior i mòbil
El matí era frescot i la gent anava abrigada. Malgrat el fred, en un balcó, un home en calçotets i samarreta parlava per telèfon. Mentre parlava, l'home anava dirigint la mirada a l'interior del pis.

La meva imaginació ha començat a treballar. Què hi feia aquell home, al balcó, en roba interior, un dia d'abril que sembla més aviat de març o fins i tot de febrer? Hauria sortit al balcó a parlar perquè no volia que el sentissin? Mirava a l'interior per comprovar que ningú no estigués escoltant la seva conversa? Quina història en podria sortir!...

Moment 2: La mainada i l'Islam
Dues nenes i un nen corren pel mig del passeig/rambla. El nen va en bicicleta i sembla tenir uns set-vuit anys. Va vestit tot de blanc, amb uns pantalons llargs i aquella peça de vestir blanca masculina que arriba per sota dels genolls, que porten en alguns països musulmans. Al seus costat caminen --o corren, segons la força amb què el nen pedaleja-- dues nenes; una deu tenir uns cinc anys i l'altra és més petita. La més gran duu un vestit de color negre, bastant llarguet. La més petita lluu un vestit vermell.

Són les deu del matí, una hora en què nens i nenes són a l'escola. Com és que aquests no hi són? La petita potser no estigui encara en edat d'escolarització obligatòria, però els altres dos, sí. Aleshores m'adono que avui és divendres, el "diumenge" dels musulmans. Potser la família no els duu a escola per aquest motiu? O potser avui hi ha alguna celebració especial a la família  --potser un casament--, aprofitant que és el dia de festa en la seva religió? Ara tinc curiositat per saber si hi ha famílies musulmanes que els divendres no portin la mainada a escola.

2 comentaris:

Miquel ha dit...

Te quito de la duda. Es más plausible el primer caso. En no pocas ocasiones, los niños musulmanes (no generalizo, pero lo he de poner en plural), no van al colegio el viernes. Los padres están acostumbrados a que es su fiesta espiritual. Lo se porque nos encontramos que en las clases de repaso en nuestro proyecto, muchas veces los Servicios Sociales nos lo explican.
Todo lo que parece fácil a nuestra vista para ellos es otro mundo, y les cuesta entrar en el circuito. Al igual están desde hace poco y aún no se han adaptado (que esa es otra que no sabemos). Pero no te extrañe.
Dentro de una generación, supongo, esta manera de actuar habrá desaparecido.
salut

Mercè Piqueras ha dit...

O sigui, que és el que jo em pensava. Espero que a mesura que es vagin integrant, aquest costum desaparegui i, tot respectant la seva religió, entenguin que privar els seus fills d'un dia d'escola, a la llarga els pot perjudicar.