El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 21 de juny de 2015

La Caldera del Renoir

¿Què pensaríeu si, tot caminant per un carrer tranquil i silenciós, de sobte hi trobéssiu un noi que, amb uns auriculars a l'orella --escoltant música, probablement-- i imitant el ball sota la pluja de Gene Kelly, era seguit per un grup de gent d'edats diverses, també amb auriculars a l'orella, com si fos el flautista d'Hamelin? O si el veiéssiu que feia passes i piruetes de ballet clàssic mentre un grapat de persones el contemplaven darrere d'unes vidrieres en un primer pis? Doncs això és el que ahir a la tarda van veure algunes persones que, prop de les nou del vespre, passaven pel carrer Eugeni d'Ors de Barcelona, on fins fa dos anys hi havia hagut el cinema Renoir-Les Corts.


Pere Faure ballant "sota la pluja"

Fa un parell d'anys vaig escriure en aquest blog una mena de necrològica del cinema Renoir-Les Corts, que va tancar sobtadament el 21 de juny de 2012. Fins fa uns mesos, el local estava com el van deixar els seus anteriors ocupants, amb el cartell de la programació de la darrera setmana i un altre que indicava les pel·lícules que seguirien. En una reunió del Consell de Districte vaig assabentar-me que l'espai del cinema es convertiria en un centre de creació de dansa i arts escèniques: s'hi instal·laria La Caldera, un projecte fundat el 1995 i que ara havia de deixar l'espai de Gràcia on havia estat tots aquests anys. Passaven els mesos i tot seguia igual, però, fins que un dia vaig veure uns contenidors de runa davant del local i obrers que entraven i sortien de l'edifici.

Després de temps sense saber res més d'aquell projecte, divendres a la tarda vaig passar pel carrer Eugeni d'Ors i em vaig alegrar en veure que La Caldera començava ja a funcionar. I que no seria només un lloc de creació artística, sinó que els seus membres interaccionaven amb el veïnat obrint aquell espai a la ciutadania, amb activitats per al públic. Aquella mateixa tarda, per exemple, feien un assaig obert al públic de l'obra La mesura del desordre, que forma part del program del Grec 2015 Festival de Barcelona. I per a l'endemà --dissabte 20 de juny-- hi havia anunciada una sessió del cicle "Cinema i dansa: dansa inspirada en el cinema", amb la projecció de Singin' in the Rain, seguida d'una performance inspirada en la pel·lícula.

La Caldera lesCorts, en l'antic cinema Renoir

No vaig poder assistir a l'assaig de divendres, però dissabte vaig fer cap al Renoir --per a mi, aquell espai serà sempre "el Renoir"-- per reveure per enèsima vegada Singin' in the rain i expectant per l'espectacle que seguiria. Em va sorprendre que l'audiència fos tan minsa. Pensava que hi trobaria força gent jove, però no va ser així. No crec que arribéssim a la vintena les persones que hi vam anar i vam gaudir del film i de la performance de Pere Faure Danza real ya!, en què el públic també intervé. I el públic era d'edats diverses.

M'ha agradat que La Caldera no hagi volgut fer tabula rasa del Renoir i hagi deixat alguns testimonis de la presència anterior del cinema en aquells locals. Així, en el vestíbul hi ha el cartell d'algunes de les darreres pel·lícules que s'hi van projectar, com ara Els nens salvatges, la que jo vaig anar a veure justament el darrer dia de funcionament del cinema.

Vestíbul de La Caldera lesCorts

Segons el programa, la performance que es va fer ahir a La Caldera consisteix en això:
Mitjançant la utilització de quatre coreografies icòniques de la història de la dansa i de la història personal del creador, l'espectacle proposa re-encarnar-les com a exercici d'auto-crítica humorística del món de la dansa i els seus referents, presentant-les un cop dins del teatre i una altra vegada fora al carrer, amb el públic seguint el ballarí amb auriculars per diferents espais públics.
 
Un díptic coreogràfic que pretén desplegar reflexions sobre performativitat, propietat, abstracció i representació en la dansa, i dessacralitzar la història de la dansa presentant primer molt a prop del públic i després, molt a prop del carrer i de la vida real.
Vam veure la pel·lícula en una de les sales del cinema (crec que era la sala 4), on han deixat la pantalla. Ara feia temps que no havia vist Singin' in the Rain i, a més, em sembla que mai no l'havia vista en versió original. Em vaig adonar d'algunes coses que m'havien passat desapercebudes en anteriors visionats del film. Vaig pensar que ni Debbie Reynolds ni cap de les altres noies que ballen en el film tindrien avui dia moltes expectatives en el món de l'espectacle per a fer de coristes. Sense ser grasses, eren noies 'plenetes', amb unes bones cuixes i cames massisses, a més de ser, la majoria, d'estatura baixa. En el món de la moda i de l'espectacle actualment s'ha oblidat que, com deia aquell film, les dones de debò tenen corbes.

Després de la pel·lícula va ser l'hora de l'espectacle, amb Pere Faure, que ens va instruir sobre música i dansa i ens va entretenir i embadalir amb la performance "Danza real ya", que va desenvolupar en diversos espais, tant dins dels locals de La Caldera com en el carrer. Van donar-nos la música enllaunada, i uns auriculars, que tothom va engegar al mateix temps que el ballarí. Vaig passar unes hores molt entretingudes i estic agraïda a la gent de La Caldera pel fet que obrin les portes al públic amb espectacles com el d'ahir. Vaig sentir molt la pèrdua del cinema Renoir, però em sembla que La Caldera pot omplir amb escreix el buit cultural que va causar el tancament de les sales de cinema. I espero que el barri respongui a la crida d'aquesta gent i aprofiti que els tenim tan a prop per gaudir de les seves activitats.







Sé que encara és aviat, que tot just comencen en aquests nous locals, però m'agradaria que s'establís una interacció entre La Caldera i altres projectes culturals del districte. Per exemple, ara que un grup de gent treballa per a fer un monument de record a la presó de dones que hi havia hagut a Les Corts, seria bonic poder comptar amb un espectacle de dansa que hi tingués relació. Pel que vaig veure ahir, La Caldera és un nom molt apropiat per a un lloc on les idees bullen i on es couen projectes molt interessants. Tant de bo es mantingui en ebullició molt de temps!

Fotos: M. Piqueras (19 i 20 de juny 2015)