El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 7 de gener de 2015

Quan una cultura fa de la informació el seu enemic

Nadia El-Awady a Barcelona (2014)
(Siguiendo la sugerencia de una amiga no catalana, a continuación de la versión catalana he añadido la traducción al castellano de les reflexiones de Nadia sobre el atentado terrorista a Charli Hebdo.)

Avui, l'autora d'aquesta entrada no sóc jo. Hi poso les reflexions que Nadia El-Awady, periodista egípcia que actualment viu al Regne Unit, s'ha fet en conèixer l'atac terrorista a la revista Charlie Hebdo. Nadia m'ha donat permís per traduir i reproduir el seu text, que publico aquí en català. Qui prefereixi veure'n la versió original, en anglès, pot visitar l'entrada del blog de Nadia "When a culture makes information the enemy".
Quan vaig començar la meva carrera com a periodista, treballant com a editora científica en un mitjà de comunicació en línia que lamentablement ja no existeix, el meu somni hauria estat fer-me corresponsal de guerra. Volia anar a les zones on hi havia guerra per cobrir la veritat sobre el conflicte. La meva visió ingènua era que tot el que em calia era tenir prou habilitat per quedar fora de la línia de foc. I sempre he pensat que sóc força hàbil. La gent que fa la guerra --pensava jo erròniament-- no tenen en el seu punt de mira les persones que comuniquen la veritat sobre el conflicte en el qual ells estan involucrats. A ells els interessa que se sàpiga la veritat del que passa. O això pensava jo ingènuament.

Va ser enmig de la revolució d'Egipte de 2011que vaig experimentar de primera mà els atacs a periodistes i en vaig ser objecte. La meva experiència personal per sort va ser limitada: un brètol va es va abalançar sobre mi i em va trencar la càmera de vídeo amb que filmava la famosa "batalla dels Camells", quan homes muntats dalt de camells van atacar la plaça Tahrir.

Però des d'aleshores m'he tornat molt conscient que en la meva regió els periodistes són constantment en el punt de mira de la gent d'aquella regió. Periodistes que cobreixen les insurreccions israelianes a Gaza són assassinats o empresonats per israelians. Periodistes que cobreixen la situació a Egipte són assassinats o empresonats per l'Estat per fer la seva feina. Periodistes que cobreixen la situació a l'Iraq i Síria són segrestats i després decapitats brutalment per militants de l'Estat Islàmic.

I avui, 12 persones que treballaven a la revista satírica francesa Charlie Hebdo han estat assassinades per uns homes armats i encaputxats que aparent ment deien "Déu és gran".

Disparar a periodistes no és, evidentment, una cosa que només fan persones d'origen àrab o islàmic. No obstant això, per a mi, com a àrab musulmana, és increïblement esfereïdor que això passi en gran mesura en la meva regió i en la meva religió.

No puc evitar adonar-me que gran part d'això prové d'una cultura d'enemistat cap al coneixement i la informació. No podria dir quantes vegades he sentit gent de la meva cultura advertint en contra de la lectura de llibres que no haguessin estat escrits per autors "de confiança". O la por constant que veig en molts dels meus compatriotes de qualsevol "altre". Els cristians d'Egipte han estat vilipendiats i ara fins i tot són empresonats per la seva manca de fe. En el meu país, els musulmans xiïtes són atacats i em sembla que el nostre Ministeri de l'Interior té una divisió especial dedicada a controlar tots els seus moviments. Hi ha una por constant que "l'altre" pugui enverinar el pensament d'una població indefensa que després sigui atreta a abandonar la seva religió, la vertadera.

De què tenen por "ells" exactament? Quines són les veritats que no volen que se sàpiguen? A quina mena de religió feble i llefiscosa pertanyen que no poden tolerar cap altra opinió o veritat a part de les seves? Quins són aquests valors que exigeixen que tot allò que ells consideren sagrat ha de ser tractat com a sagrat per tothom, mentre que allò que és sagrat per a un "altre", com ara la llibertat d'expressió o fins i tot la vida humana, pot ser atacat ferotgement i bàrbarament?

En la meva regió, i entre el meu poble, s'ha anat desenvolupant una cultura d'enemistat cap al coneixement i la informació. La religió es fa servir una i altra vegada --ja sigui per l'Estat o pels extremistes-- com a escut de protecció del poble contra el coneixement i la informació. Es consideren a si mateixos com les úniques fonts creïbles de coneixement i d'informació. Es consideren a si mateixos els únics a qui està permès propagar desinformació. Ells són els únics que tenen dret a insultar, difamar i profanar allò que altres consideren sagrat.

Les arrels de la maldat i l'extremisme són moltes; innombrables fins i tot. Però hi ha una cosa que nosaltres, com a àrabs i musulmans hem de fer i és mirar seriosament i de manera franca la nostra enemistat cap al coneixement i la informació. Per una banda, afirmem que la nostra religió encoratja l'un i l'altra. Tanmateix, la nostra realitat és que vivim amb la por de saber qualsevol cosa que no siguin les veritats amb que ens alimenten l'estat i les persones grans.

La crueltat sense sentit que hem vist avui a París, la barbàrie que hem vist moltes vegades a l'Iraq i a Síria, i els periodistes que es podreixen a les presons d'Egipte són símptomes d'una cultura profundament arrelada a les nostres societats. Em temo que hauran de passar generacions fins que s'hi vegi un canvi real.
En castellano:
Cuando empecé mi carrera como periodista, trabajando como editora científica en un medio de comunicación en línea que lamentablemente ya no existe, mi sueño habría sido llegar a ser corresponsal de guerra. Quería ir a las zonas donde había guerra para cubrir la verdad sobre el conflicto. Mi visión ingenua era que todo lo que necesitaba era tener suficiente habilidad para quedar fuera de la línea de fuego. Y siempre he pensado que soy bastante hábil. La gente que hace la guerra --pensava yo erróneamente-- no tienen en su punto de mira a las personas que comunican la verdad sobre el conflicto en el que ellos están involucrados. A ellos les interesa que se sepa la verdad de lo que ocurre. O eso pensaba yo ingenuamente.

Fue en medio de la revolución de Egipto de 2011 cuando experimenté de primera mano los ataques a periodistas y fui objeto de uno de ellos. Mi experiencia personal por suerte fue limitada: un canalla se abalanzó sobre y me rompió la cámara de vídeo con la que filmaba la famosa "batalla de los Camellos", cuando hombres montados en camellos atacaron la plaza Tahrir.

Pero desde entonces me he vuelto muy consciente de que en mi región los periodistas están constantemente en el punto de mira de la gente de aquella región. Periodistas que cubren las insurrecciones israelíes en Gaza son asesinados o encarcelados por israelíes. Periodistas que cubren la situación en Egipto son asesinados o encarcelados por el Estado por hacer su trabajo. Periodistas que cubren la situación en Irak y Siria son secuestrados y luego decapitados brutalmente por militantes del Estado Islámico.

Y hoy, 12 personas que trabajaban en la revista satírica francesa Charlie Hebdo han sido asesinadas por unos hombres armados y encapuchados que aparentemente decían "Dios es grande".

Disparar a periodistas no es, evidentemente, algo que sólo hacen personas de origen árabe o islámico. Sin embargo, para mí, como árabe musulmana, es increíblemente aterrador que esto ocurra en gran medida en mi región y en mi religión.

No puedo evitar darme cuenta de que gran parte de esto proviene de una cultura de enemistad hacia el conocimiento y la información. No podría decir cuántas veces he oído gente de mi cultura advirtiendo en contra de la lectura de libros que no hubieran sido escritos por autores "de confianza". O el miedo constante a cualquier "otro"que veo en muchos de mis compatriotas. Los cristianos de Egipto han sido vilipendiados y ahora incluso son encarcelados por su falta de fe. En mi país, los musulmanes chiítas son atacados y me parece que nuestro Ministerio del Interior tiene una división especial dedicada a controlar todos sus movimientos. Hay un miedo constante de que "el otro" pueda envenenar el pensamiento de una población indefensa que luego sea atraída a abandonar su religión, la verdadera. 

¿De qué tienen miedo "ellos" exactamente? ¿Cuáles son las verdades que no quieren que se sepan? ¿A qué clase de religión débil y viscosa pertenecen que no pueden tolerar ninguna otra opinión o verdad a parte de las suyas? ¿Cuáles son esos valores que exigen que todo lo que ellos consideran sagrado debe ser tratado como sagrado por todos, mientras que lo sagrado para un "otro", como la libertad de expresión o incluso la vida humana, puede ser atacado feroz y bárbaramente?

En mi región, y entre mi pueblo, se ha ido desarrollando una cultura de enemistad hacia el conocimiento y la información. La religión se utiliza una y otra vez --ya sea por parte del Estado o por los extremistas-- como escudo de protección del pueblo contra el conocimiento y la información. Se consideran a sí mismos las únicas fuentes creíbles de conocimiento y de información. Se consideran a sí mismos los únicos a quienes está permitido propagar desinformación. Ellos son los únicos que tienen derecho a insultar, difamar y profanar lo que otros consideran sagrado.

Las raíces de la maldad y el extremismo son muchas; innumerables incluso. Pero hay algo que nosotros, como árabes y musulmanes tenemos que hacer y es mirar seriamente y de manera franca nuestra enemistad hacia el conocimiento y la información. Por un lado, afirmamos que nuestra religión alienta el uno y la otra. Sin embargo, nuestra realidad es que vivimos con el miedo de saber cualquier cosa que no sean las verdades con que nos alimentan el estado y las personas mayores.

La crueldad sin sentido que hemos visto hoy en París, la barbarie que hemos visto muchas veces en Irak y Siria, y los periodistas que se pudren en las cárceles de Egipto son síntomas de una cultura profundamente arraigada en nuestras sociedades. Me temo que tendrán que pasar generaciones hasta que se vea un cambio real. 
Potser us interessarà:
- Altres entrades d'aquest blog sobre Nadia El-Awadi.
- Inner workings of my mind, blog personal de Nadia El-Awady

2 comentaris:

Marta ha dit...

Fantàstic Mercè!

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Marta. El mèrit no és meu, sinó de Nadia, l'autora d'aquestes reflexions. Vaig pensar que valia la pena compartir-les.