El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 2 de juny de 2017

Orfes del Carles (Capdevila)

Carles Capdevila a l'Auditori AXA, 10 d'abril 2017
Ens vam saludar només una vegada, quan vaig començar les meves col·laboracions a l'ARA i Mònica López Ferrado, que aleshores coordinava la secció de ciència del diari, me'l va presentar. Per a mi, però, Carles Capdevila era ja un amic des de feia temps. Un amic que cada matí em saludava amb el seu article, el primer que llegia en obrir el diari, físicament o a través del web. Des que, a causa de la malaltia, va haver de reduir la seva activitat, els articles seus es publicaven el cap de setmana a la darrera pàgina del diari. Suposo que, com jo, eren moltes les persones que començaven el diari pel final, per llegir primer l'article del Capdevila. Malauradament, ja no podrem fer més.

Aquest matí, només obrir Twitter per veure els titulars de la premsa, he vist que "Carles Capdevila" era tendència (TT) a Barcelona. Era un mal presagi, que s'ha confirmat immediatament, perquè eren molts els tuits dels mitjans de comunicació que informaven de la seva mort. El diari ARA, del qual era director fundador, li ha dedicat la portada del seu web (el diari imprès suposo que ho farà demà). Molt emotiu és l'article (en veu i escrit) d'Antoni Bassas, que era molt més que un col·lega de Carles. I el diari ofereix una tria de deu dels millors articles seus; una tria que ja diuen que és "mínima", perquè haurien pogut incloure'n centenars.

El meu Sant Jordi 2017
El llibre La vida que aprenc, és també un recull de les seves columnes de l'ARA. Va ser un dels llibres més venuts per Sant Jordi i encara segueix a la llista dels més populars. Jo vaig avançar-me a Sant Jordi i el vaig comprar tan bon punt vaig saber que s'havia publicat. I el 10 d'abril, vaig assistir a la presentació que Carles Capdevila en va fer, acompanyat d'Antoni Bassas, a l'Auditori AXA de Barcelona. Vaig llegir el recull del llibre --alguns articles els recordava de quan es van publicar al diari-- i suposo que l'aniré rellegint de tant en tant, com les criatures que llegeixen una i altra vegada contes que els han agradat. I quan passi mals moments a la vida,  intentaré seguir el consell que Carles Capdevila ens donava en el títol de la darrera columna que va publicar just fa sis dies: "Diguem-nos coses boniques"

Amb Carles Capdevila he compartit l'admiració pel personal d'infermeria i auxiliar dels hospitals i ambulatoris. Des de fa uns anys, les meves anades a hospitals com a acompanyant i també alguna vegada com a pacient, m'han fet adonar-me de la gran tasca que fan les infermeres (i ho escric en femení "inclusiu", perquè són en gran part dones), però que no sol ser prou reconeguda. Tant de bo l'agraïment públic que els va dedicar Carles els darrers anys faci que la societat apreciï més el treball d'aquestes dones que --llevat d'alguna excepció-- contribueixen a fer menys feixuc el pas per un hospital.

Àlex Gutiérrez, en l'article "Mor Carles Capdevila, periodista vital", diu que aquesta mort "deixa milers de lectors orfes". Té raó, i jo sóc una de les persones que a partir d'ara se sentiran orfes del Carles, encara que, per l'edat, gairebé podria haver estat el meu fill. Quan, els caps de setmana, agafi el diari en paper o en descarregui el pdf del web, sentiré el buit de la seva absència. Ara mateix, tinc a la segona pantalla del meu ordinador la foto de portada (del web) de l'ARA i em costa imaginar que aquest somriure de bonhomia s'ha apagat per sempre.

3 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Realment ha tocat de prop molta gent, l'hagin tractat personalment o no. Jo el vaig conèixer en circumstàncies molt semblants a les teves. Una gran pèrdua.

Marta ha dit...

Mercè, crec que la llista d'orfes és molt llarga. Una veritable llàstima!

Mercè Piqueras ha dit...

El Salvador Macip va tractar Carles Capdevila més que jo. Al cap i a la fi, ens vam saludar només en una ocasió. I sí, Marta, ha estat una gran pèrdua. Era molt estimat, i no únicament pels lectors de diari Ara. El convidaven a fer conferències per molts llocs i tenia molts seguidors. Es feia estimar.