L'agost de 2015, a les Nacions Unides es van acordar els Objectius de Desenvolupament Sostenible, que haurien d'assolir-se entre el 2015 i el 2030. Són 17 objectius que tenen com a finalitat conjunta l'eradicació de la pobresa extrema, l'eliminació de les desigualtats i injustícies i la solució del canvi climàtic.
Un dels disset objectius és assegurar una vida sana i promoure el benestar per a totes les edats. Entre les metes que es marca aquest objectiu hi ha la reducció de la mortalitat infantil, acabar amb algunes malalties infeccioses (sida, tuberculosi, malària, malalties tropicals...), prevenir les addiccions a drogues (prohibides o no), reduir el nombre de morts en accidents de trànsit, reduir el nombre morts i malalties per contaminació i altres causes ambientals, i que tothom pugui tenir accés a vacunes i medicaments.
Una manera d'assegurar una vida sana és fent possible que tothom tingui accés a l'assistència sanitària. Això, que per a l'economia d'un país pot semblar un llast econòmic, a la llarga és més rendible que la negació d'aquest dret. Cada euro que un país inverteixi avui dia en la salut de la seva població, en una generació pot produir un augment en ingressos de fins a 20 euros. De fet, salut i pobresa van molt lligats i formen un cercle viciós. Ho va expressar molt bé Charles Edward Winslow en un text publicat el 1951 per l'Organització Mundial i que ja ha esdevingut clàssic (El preu de la malaltia i el preu de la salut): "Els homes i les dones emmalaltien perquè eren pobres, i s'anaven fent encara més pobres perquè emmalaltien, i s'agreujaven perquè eren més pobres."
Fa alguns anys, el Govern espanyol va restringir l'accés a l'assistència sanitària a les persones estrangeres en situació irregular. A partir de setembre de 2012 en teoria només són ateses en casos d'urgència. Diversos especialistes de salut que van participar en el Fòrum Europeu de Salut 2015, van exposar els inconvenients de la limitació de l'accés al sistema públic de salut i la revista Eurohealth, que publica l'Observatori Europeu de Polítiques i Sistemes de Salut, en el número de desembre de 2014 va incloure un estudi que analitzava el canvi de política sanitària espanyol i el comparava amb el canvi contrari que es va produir a Suècia, on abans les persones indocumentades només tenien accés als serveis d'urgències i se'ls va ampliar l'accés als serveis primaris i secundaris. L'estudi va concloure que el millor sistema de salut d'un país és el que abasta tota la població, sense limitar-ne l'accés en cap situació. L'informe destacava especialment els inconvenients d'excloure segments de la població dels serveis preventius i de tractament de malalties cròniques o contagioses. Una mesura que, a la llarga, surt més cara per a l'economia sanitària. És més barat prevenir una malaltia infecciosa mitjançant la vacunació o tractar-la tan bon punt es declara, que no pas quan la situació s'ha agreujat i la persona malalta va a urgències i potser ha contagiat ja altres persones. O tractar una malaltia crònica que no pas les complicacions que se'n poden derivar si no es tracta i que acaben també amb un ingrés a urgències.
Està bé que es dediqui un dia de l'any a fer difusió d'aquesta necessitat de cobertura sanitària universal, però molt millor seria que un any ja no calgui dedicar-hi cap dia perquè tots els habitants del planeta hagin assolit aquest dret. Potser això és un desig utòpic?
Potser us interessarà:
- Del Mare Nostrum al Mare Europaeum (aquest blog, 14.10.2015). Sobre Europa, els refugiats i la seva salut.
2 comentaris:
Un apunt interessant!
Gràcies, Marta!
Publica un comentari a l'entrada