El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 10 d’octubre de 2013

La senyora del gosset

Ara ja sabem com es diu, però durant anys, li dèiem "la senyora del gosset" i quan a casa parlem d'ella, seguim anomenant-la així. És una dona que viu al nostre bloc, en una altra escala. Ella i el seu marit venien fruita i verdura en el mercat que hi ha prop de casa. El marit va morir i ella es va jubilar (o potser es van jubilar els dos i el marit va morir després, no ho recordo). Durant anys, la vèiem passar per davant de casa amb un gosset. Al matí, al migdia, a la tarda... No sé si deu haver algun gosset que hagi passejat tant com aquell. Era ja vellet, se li notava per la manera com caminava.

Tot i que ningú mai no ens ha presentat i no sabíem els nostres noms, després de tants anys de veure'ns, la senyora del gosset i jo vam començar a saludar-nos. De vegades fins i tot a intercanviar algunes frases. A començament d'estiu, vam deixar de veure-la. Ens va estranyar i vam pensar si no estaria malalta. Un dia, el conserge de la nostra escala, que coneix tothom que hi passa pel davant habitualment, ens va dir que s'havia mort el gosset de la senyora del gosset.

Al cap d'uns dies, en tornar del mercat, em vaig creuar amb ella. Vaig saludar-la i li vaig dir que m'havia assabentat de la mort del seu gosset. (No sabia com expressar-li el meu condol, però estava segura que per a ella havia estat una gran pèrdua.) Els ulls se li van enterbolir quan em va parlar d'ell. Aquell gosset li feia companyia les vint-i-quatre hores i li alegrava els seus dies des que va quedar-se sola. Després hem anat veient la senyora del gosset --sense gosset, clar-- i no era la mateixa d'abans. Semblava cansada, i la seva mirada estava apagada.

Ahir, la senyora del gosset va passar davant de casa amb un cadellet als braços, un gosset que diu que no fa encara un quilo. No el vol deixar per terra ni treure'l a passeig fins que tingui totes les vacunes. La senyora del gosset torna a somriure.

4 comentaris:

CCB-Sarment ha dit...

M'has fet pensar en Eleanor Rigby, i en tantes persones grans que viuen solitàries. Jo visc en un poble i en conec, i a algunes, tot passejant, les saludo i hi creuo quatre frases de compromís. Però n'hi ha alguna que em fa pena, perquè sempre intenta encetar una conversa i, si algun cop li vols seguir la veta, no et deixa fàcilment, i passa d'explicar-te una cosa a una altra, fins que al final te n'has d'acomiadar, gairebé deixant-la amb la paraula a la boca. Jo ja em faig vell a marxes forçades, però per fortuna, no estic sol. Ni sóc valent per fer-me voluntari per fer companyia a aquestes persones que s'han de sentir tan abandonades. Gràcies per la teva emotiva història, almenys la senyora del gosset torna a ser feliç.

KRT ha dit...

Ui, perdona, que sense adonar-me'n t'he escrit el comentari sobre Eleanor Rigby i la gent solitària des d'una adreça col·lectiva i no des de la meva personal, que és aquesta: KRT.

jomateixa ha dit...

Fan molta companyia. Per sort ara ja torna a somriure

fra miquel ha dit...

Es veu que hi ha més d'una senyora del gosset ;o)

http://ladameauchien.blogspot.com.es/

petó