El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 6 d’octubre de 2013

L´hospital, un món petit

Hospital Clínic de Barcelona, entrada principal








Comprenc que les pel·lícules i sèries d'hospitals tinguin normalment molt d'èxit. Uns dies d'acompanyant a l'Hospital Clínic m'han fet veure de nou un món on s'entrellacen moltes històries, on hi ha gent molt diversa, on els professionals es bolquen en l'atenció als pacients, deixant de banda --que no vol dir oblidant-los-- els seus problemes laborals i personals que puguin tenir.

En alguns aspectes, un hospital em recorda aquells hotels o fondes d'estiueig (suposo que encara en queden), on la gent no va només de passada, sinó que és l'objectiu de les seves vacances. La primera vegada que vas aquell hotel, hi arribes i tot és nou per a tu: el lloc, la gent, els costums... A mesura que passen els dies, vas coneixent el personal, altres hostes, els horaris i funcionament... Algunes persones que hi havien arribat abans que tu ja se'n van, però sempre hi haurà algú que ja hi era quan tu hi vas arribar i que hi continuarà quan tu marxis. Arriben altres hostes i, per a ells, tu ja ets un veterà, algú que coneix bé el lloc. Alguns t'expliquen que ja han estat abans en aquell hotel i que segurament hi tornaran en el futur. Vas aprenent els noms de les persones que t'atenen i els torns que fan; t'acostumes a fer els àpats amb uns horaris diferents dels de casa... Quan ja ets un hoste expert, s'acaben les vacances, deixes l'hotel i una altra persona ocupa el teu lloc.

A l'hospital passa una cosa semblant. Em fa l'efecte que a tots els serveis hi ha pacients recurrents, que, després de diversos ingressos tothom acaba coneixent. Es mouen amb desimboltura per tot l'hospital, com es mou l'hoste expert per tot l'hotel; te'ls pots trobar a la sala de la televisió, a la galeria, a les terrasses, en el pati; coneixen tothom i tothom els coneix. Una diferència entre l'hotel i l'hospital és que a l'hotel tens una habitació per a tu --o compartida, però amb algú que hi ha arribat amb tu-- i a l'hospital, llevat d'algunes excepcions o que sigui un centre privat, has de compartir-la amb algun altre pacient.

Malgrat la gran diversitat de pacients i d'acompanyants, hi ha alguns prototips que es troben sovint:
- El pacient solitari (solitari en la seva vida habitual). Una persona que viu sola i a qui, malgrat els problemes de salut que pugui tenir, li agrada ser a l'hospital perquè troba gent amb qui parlar --una altra cosa és que l'escoltin, perquè quan es té un veí d'habitació que no para de xerrar i que es fica en la conversa que l'altre manté amb alguna visita o amb l'acompanyant, és probable que al final ja no se li faci cas.
- El pacient popular. Una persona a qui tothom coneix, tant el personal de l'hospital, com els altres pacients i fins i tot els acompanyants dels pacients. Sol ser un pacient reincident, dels que tornen sovint a l'hospital.
- El pacient rondinaire. Tot ho troba malament: es queixa del menjar, del fet que ha de comprar-se --o li han de dur-- una ampolla d'aigua, si no vel beure-la de l'aixeta; li molesta que li facin tantes proves o, al contrari, creu que n'hi haurien de fer més; voldria que li donessin l'alta com abans millor o, al contrari, creu que no està encara bé per anar a casa; quan és a urgències, pensa que allò és com el mercat i que han d'atendre la gent per ordre d'arribada.
- El pacient inadvertit. Gairebé no es nota que hi és; parla poc i no gosa trucar el timbre d'infermeria per por de molestar.
- El pacient teleaddicte. Té el televisor engegat a tota hora i es posa nerviós si veu que si li acaben les monedes per carregar l'aparell. No entén que la persona amb qui comparteix l'habitació prefereixi llegir a veure la televisió. I quan surt de l'habitació, sovint s'asseu a la sala de lleure on també hi ha un televisor. Curiosament, les cadenes de televisió que més mira són Tele5 i Antena 3 i no es perd cap concurs.

A més, hi ha combinacions dels diversos tipus. Entre els rondinaires, hi ha el pacient xenòfob, que no suporta ser atès per gent "de fora", com sol anomenar les persones immigrants, i encara menys suportaria compartir-hi l'habitació. (Un d'aquests pacients va anomenar indígena una auxiliar d'infermeria amb trets físics clarament sud-americans; em va mirar molt estranyat quan vaig dir-li que, aquí, els indígenes érem nosaltres.) I el pacient homòfob, que menysprea qualsevol altre pacient que consideri que pot ser homosexual. Entre els homes, encara abunda el masclista; n'hi ha que no confien en la capacitat del metge que els ha estat assignat, si aquest metge és una dona. (Un dia vaig sentir un pacient que es dirigia a una dona metge i li deia nena. Li hauria dit nen, si hagués estat un metge home?) Un pacient teleaddicte pot ser també prepotent; entra a la sala de lleure i si algú està mirant, posem per cas, l'Espai Terra o un documental de la 2, no li fa res agafar el comandament i canviar el canal per veure una tertúlia de xafardeig o un concurs.

De tota manera he de reconèixer que, tot i que no m'agradi haver d'anar a l'hospital perquè significa que alguna cosa falla en la salut de la persona a qui acompanyes, quan la situació ho requereix, és un lloc on mai no m'avorreixo.

4 comentaris:

Oliva ha dit...

L'HOSPITAL ES UN ESCLAT DE VIDA.

Mercè Piqueras ha dit...

Oliva, un hospital públic és en certa part un reflex de la societat.

Josep ha dit...

Em sembla que t'has deixat el més important. És el lloc de la suma de molts que has anat desgranant, i on els metges i infermeres es desvetllen més per tots: Urgències.
Nena!! (A la doctora) porto tres hores aquí i ningú m'atén! És que no veieu com estic? Aquí ningú fot res!!

Mercè Piqueras ha dit...

Josep, aquesta vegada, per sort, l'estada hospitalària ja estava programada, i no vam passar per Urgències. Allà el pacient rondinaire es fa sentir potser encara més. A l'abril vaig haver de passar tota una nit en diverses sales i passadissos i ho vaig poder comprovar.