El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 10 de setembre de 2013

El Regne Unit i el fantasma de David Kelly

A finals d'agost, la cambra baixa del Parlament del Regne Unit (la Cambra dels Comuns) va votar en contra d'una moció presentada per David Cameron, el qual defensava una possible intervenció a Síria. Aquesta derrota del primer ministre va ser possible perquè una trentena de membres del mateix partit de Cameron van votar en contra de la intervenció militar contra el règim de Bashar al-Assad.

Crec que aquella votació va ser una demostració de democràcia impensable en altres països en què els parlamentaris estan obligats a l'anomenada "obediència de partit", llevat de casos excepcionals en què el mateix partit els dóna llibertat de vot. Cameron va dir després: "M'ha quedat clar que el Parlament ha reflectit l'opinió del poble britànic, que no vol una acció militar britànica. N'he pres nota i el Govern actuarà d'acord amb aquesta decisió."

Guerra de l'Iraq, 2003
Quan vaig veure la notícia en els mitjans vaig pensar si el record de la intervenció britànica a l'Iraq i l'espectre de David Kelly --víctima indirecta d'aquella guerra-- haurien tingut res a veure amb el resultat de la votació que va tallar les ales a Cameron fa unes setmanes. Però, qui és aquest David Kelly?

David Christopher Kelly (1944-2003) era un microbiòleg expert en guerra biològica que havia estat assessor de les Nacions Unides. Després va treballar per al Ministeri de Defensa britànic i va participar en la missió internacional que va desplaçar-se a l'Iraq per comprovar si aquell país disposava d'armes de destrucció massiva. No cal recordar que els països que van atacar l'Iraq van fer-ho al·legant que l'exercit iraquià en tenia, si bé a la llarga es va descobrir que no era cert. Kelly va parlar off the record amb Andre Gilligan, periodista de la BBC, i va confessar-li que el Govern britànic havia ocultat informació sobre l'Iraq per justificar-ne la invasió.

Després d'uns mesos de guerra, els invasor encara no havien trobat cap arma de destrucció massiva, però van trobar uns laboratoris mòbils, on deien que es podien fabricar armes biològiques. Kelly va explicar al periodista que en aquells laboratoris mòbils era impossible fer aquest tipus d'armes i que la seva finalitat era la producció d'hidrogen per al globus que usava l'artilleria iraquiana. El periodista va difondre la notícia en un program de la BBC, com també van fer-ho altres mitjans (vegeu-la a The Guardian), sense citar, però, el nom del científic que havia filtrat la informació.

David Kelly (1944-2003)
El Govern primer va dir que la història que havia explicat Gilligan en el seu programa de la BBC era una mentida i volia que el periodista se'n retractés. Aleshores la BBC va revelar al Ministeri de Defensa que havia estat Kelly qui havia filtrat la informació i el Ministeri ho va fer públic. Kelly va ser convocat a comparèixer davant un comitè d'afers exteriors del Parlament per investigar les seves filtracions a Gilligan.

L'interrogatori va tenir lloc el 15 de juliol de 2003. Kelly estava molt afectat i a penes li sortia un fil de veu; van haver de tancar l'aire condicionat perquè el comitè pogués entendre el que deia. Dos dies després, cap a les tres de la tarda, David Kelly va sortir de casa seva, a Lognworth, una població a 8 km d'Oxford. Va dir a la seva dona que anava a caminar pel bosc, com feia habitualment. No va tornar a casa i l'endemà van trobar el seu cadàver en el bosc. L'autòpsia i la investigació policial que va seguir i va durar mesos, van determinar que la causa de la mort havia estat un suïcidi: havia pres 29 pastilles de coproxamol (dextropropoxifè), un medicament opioide analgèsic que actualment està prohibit a molts països, i s'havia tallat les venes del pols esquerre amb una navalla que tenia des que era jove. Tanmateix, no tothom va estar d'acord amb aquesta explicació i des d'aleshores han sorgit diverses hipòtesis sobre la causa de la mort de Kelly.

En la necrològica que va dedidar-li la General Microbiology Society, societat científica de la qual Kelly era membre, diu "La tràgica mort de David Kelly, als 59 anys, il·lustra molt bé els problemes que sorgeixen quan un científic, en l'intent de mantenir la integritat professional, acaba atrapat per la política del poder de la classe dirigent." No calia afegir-hi detalls sobre les circumstàncies de la seva mort; els seus col·legues n'estaven assabentats, com ho estava la població.

Deixant de banda teories conspiradores i suposant que, com va concloure la investigació, Kelly acabés voluntàriament amb la seva vida, crec que és una mort que hauria de pesar sobre la consciència de Tony Blair i del seu govern. La tensió a què va estar sotmès i el conflicte ètic que devia afectar Kelly els darrers mesos de la seva vida, en veure que s'havia iniciat una guerra a partir d'unes declaracions falses --les de l'existència d'unes armes de destrucció massiva que la missió que va anar a l'Iraq no va poder trobar-- devien anar minant la seva salut psíquica. Confessar, encara que fos off the record, la realitat del que havia vist a l'Iraq devia alleujar la seva consciència, però el va abocar a la mort. Si, a ulls del Govern britànic, Kelly va ser un traïdor per haver revelat secrets d'estat, no van ser encara més traïdors a tota la humanitat els qui van basar un atac a l'Iraq partint d'una mentida?

Ara, deu anys després, el possible atac a Síria a causa de l'ús que s'hi ha fet d'armes químiques és un tema de primera plana les darreres setmanes. Segons els països partidaris de l'atac, el Govern siri les hauria usat contra la població civil, malgrat que el 1997 va entrar en vigor un tractat internacional que prohibeix la producció, emmagatzematge i ús d'aquest tipus d'armes. (Síria és un dels pocs països que no va adherir-se a aquesta convenció.)

El proppassat 6 de setembre, Federico Mayor Zaragoza s'adreçava en el seu blog (La fuerza de la palabra) a Obama i li deia:
Antes de disparar, señor Presidente, mire a quienes le están induciendo a apretar el gatillo. Piense en la “gente” de ambos bandos. Y no lo haga. Presidente Obama: tiene usted hoy la oportunidad de iniciar la gran inflexión desde la oligarquía a la democracia, de una cultura de dominio, imposición y violencia a una cultura de conciliación, alianza y paz. De la fuerza a la palabra.
Tant de bo que els qui tenen poder per decidir si es fa un atac a Síria pensin en la gent dels dos bàndols i procurin acostar-los i promoure la fi de les hostilitats en comptes d'atiar el foc de la guerra.

Fotos: Wikimedia Commons i Society for General Microbiology.

4 comentaris:

KRT ha dit...

Tens tota la raó. La història de Kelly (que la meva mala memòria ja havia arxivat en un racó innocu del cervell) demostra ben bé això: el conflicte ètic entre la integritat professional d'un científic i les exigències d'un poder que, a més, té la força i la justícia de la seva part. Tots els que van promoure la guerra adduint que hi havia armes de destrucció massiva (començant pel Trio de les Açores) continuen tan "panxos", mentre que els que tenien una mica de vergonya moral es van (o "els van") suïcidar.

I també tens raó en destacar la diferència entre la disciplina de vot que impera a les democràcies "de la senyoreta Pepis" i la llibertat de consciència dels diputats britànics, capaços de dir-li "no" al seu cap de files sense que ningú els acusi de traïció o de descohesionar el partit. Senyor, quina enveja! Gràcies per publicar, com sempre, coses que ens fan reflexionar.

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies pels comentaris, KRT. Una cosa que admiro del sistema britànic és que la gent pugui votar el "seu" diputat. No trien un partit, sinó una persona. Aquí és un sistema molt més rígid, amb llistes tancades on hi ha persones a les quals potser mai no votaries.

Roger ha dit...

Moltes gràcies per l'entrada. Desconeixia la història d'aquest microbiòleg, suposo que és perquè sóc massa jove (estudiant). Sempre va bé parar-se i pensar en aquestes coses.

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies a tu, Roger, pel comentari. Crec que la història de David Kelly hauria de pesar a la consciència de tots els polítics que van decidir iniciar una guerra a partir d'una mentida.