El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 9 de març de 2013

Les altres dones

En aquest blog, amb l'etiqueta "dona" hi ha molts escrits que he dedicat a dones que han destacat en algun camp, moltes d'elles científiques. En aquesta setmana que celebrem el Dia Internacional de les Dones, voldria dedicar aquesta entrada als milers --milions, segurament-- de dones que, per tot el món, fan possible que moltes altres dones puguin dedicar-se a tenir un professió: són les que tradicionalment s'anomenaven dones "de fer feines". Dones que cada matí surten de casa seva per anar a treballar a altres cases; algunes durant unes hores, d'altres, tot el dia. I en tornar a casa seva, la majoria han de posar-se a fer el mateix que han estat fent al llarg del dia: netejar, rentar, planxar, potser cuinar i tenir cura de la mainada o d'alguna persona gran.

Al llarg de la meva vida he conegut moltes d'aquestes dones valentes que, a Barcelona, cada matí formen un exèrcit que surt de barris perifèrics o de poblacions veïnes. En algunes línies de metro o d'autobús se les veu en grup i solen conversar entre elles, de vegades fins i tot fan força xivarri, com si fossin escolars adolescents. Moltes d'aquestes dones, a més de dedicar-se a una feina dura i poc reconeguda socialment, es troben en una terra que no és la seva. Les d'ara han vingut del nord d'Àfrica, de l'est d'Europa, de les Filipines o, especialment, de l'Amèrica Llatina; les d'abans procedien d'Andalusia, d'Extremadura, de Múrcia, d'algunes zones de Galícia o de Castella. En vull recordar dues que he conegut en diferents èpoques de la meva vida . (Els noms no són reals en els dos casos, però elles sí.)

La Rosario
A la Rosario la vaig conèixer quan jo tenia divuit anys. Era la dona que netejava les oficines de l'Institut Italià de Cultura, on jo vaig treballar durant algun temps. Ella era el suport de la seva família. El seu marit estava malalt, patia alguna malaltia crònica i no treballava. La Rosario, a més de netejar cada dia aquelles oficines, anava a algunes cases particulars, tantes com li sortien. Sempre tenia durícies en els genolls de tants terres que fregava cada dia --les fregones que ara usem no eren encara molt freqüents-- i a l'hivern les mans se li omplien de penellons, d'estar tantes hores en contacte amb l'aigua freda. De vegades se les cobria amb uns guants vells als quals havia escapçat els dits per poder agafar millor els seus estris de treball.

Els dies que treballava matí i tarda i no dinava a casa, la Rosario deixava el dinar llest per al seu home abans de sortir. Cuinar no era cosa d'homes, com tampoc ho era fer cap altra tasca de la llar, encara que no treballessin fora, com el de la Rosario. (Jo sempre vaig tenir els meus dubtes sobre la malaltia que impedia treballar a aquell home, però que no li impedia anar a al bar a prendre unes cerveses o carajillos i a petar la xerrada amb els amics --devien estar també "malalts"?)

Durant el temps que vam coincidir a la feina, la Rosario va haver d'anar a classe d'alfabetització. No recordo exactament per què, però crec que es va fer obligatori que tothom tingués, per treballar, un diploma d'estudis mínims --potser com el graduat escolar. Ella amb prou feines sabia llegir i dubto que, a part de la seva signatura, sabés escriure gaire cosa més. Es va apuntar als cursos, però molts dies no hi podia anar i l'excusa sempre estava relacionada amb el seu home. Per sort, la gent que els examinava sabia què representava per a aquelles persones tenir el diploma, i sé que les proves van ser molt fàcils i pràcticament simbòliques.

Malgrat que la vida fos tan poc agraïda amb ella, la Rosario tenia sempre un somriure al llavis per a tothom. Em feia l'efecte que les hores que passava a l'Institut, s'ho passava molt bé encara que hagués de treballar. Era un lloc acollidor i la gent amb qui es creuava la saludava i --excepte la bidella, amb qui em sembla recordar que es tutejaven-- li dèien "señora Rosario".

La Dolores
La Dolores va néixer en un poblet de la província de Sevilla i quan tenia nou anys ja la va posar a servir. M'explicava que, a la casa on va treballar, li van haver de posar un tamboret a la cuina perquè s'hi enfilés per poder arribar a la pica a fregar els plats. De tota manera, segons explicava ella, els anys que hi va treballar va ser molt feliç perquè menjava bé, li regalaven roba d'una filla de la casa que tenia pocs anys més que ella i la mestressa tenia amb ella consideracions que no tenia amb altres persones del servei ja adultes.

Després, els pares de la Dolores van venir a Barcelona i van establir-se, amb els fills i filles solters --era una família molt nombrosa-- en un poble del Baix Llobregat. La Dolores va treballar en un taller i va deixar la feina per casar-se amb un noi que també havia vingut d'Andalusia. Després van tenir dues filles i un fill. De petita, ella era una nena sana, però amb els anys va desenvolupar una diabetis i el tercer embaràs va ser molt complicat. Quan va despertar de l'anestèsia, el seu home va dir-li que ja no tindria més problemes d'embarassos, perquè l'havien apañao. Sense preguntar-li a ella, només amb el permís del marit, van fer-li una lligadura de trompes al mateix temps que la cesària.

Quan jo la vaig conèixer, la Dolores tenia les filles ja grans, d'uns vint i i dinou anys, i el noi en tenia dotze. Havia passat uns anys molts durs, quan el marit va quedar sense feina i va començar a passar hores i hores en el bar, on es deixava la paga de l'atur en les màquines escurabutxaques. Ella va agafar per costum anar al supermercat a començament de mes i comprar els productes que es podien conservar en el rebost per a tot el mes, abans que ell s'hagués polit la paga a les maquinetes. I el que ella guanyava anant a fer feines, ho amagava perquè ell no s'ho gastés. Hi va haver un mes en què no va poder anar al super el primer dia i quan va voler omplir el rebost, el compte de la caixa d'estalvis era ja buit. Allò va ser la gota que va fer vessar el got i la Dolores va decidir separa-se del marit. Els pares d'ella van acollir-la a casa amb les nenes i el nen i el seu home va quedar-se al pis on havien estat vivint, en un bloc d'habitatge social.

Al cap d'un temps, potser un any, un dia la Dolores va trobar-se el marit que l'esperava al carrer de casa dels pares. Volia dir-li que havia canviat, que havia deixat les escurabutxaques i que ja tenia de nou treball. Ella, al principi, no en volia saber res, perquè era molt el mal que li havia causat i moltes les llàgrimes que havia vessat per culpa d'ell. Durant uns mesos, però, va deixar que l'acompanyés a la tornada del treball, com si festegessin de nou. A poc a poc, ell la va reconquistar i quan li va proposar que tornessin a viure junts, la Dolores estava plena de dubtes. "¿Qué jago, Dios mío?", m'explicava que es preguntava cada nit. Al final va decidir preguntar a les nenes --el nen era massa petit-- si voldrien tornar a casa amb el papa, i a elles els va fer molta il·lusió.

Quan jo la vaig conèixer, ja havien passat uns quants anys de la reconciliació amb el marit i tinc dubtes si devia pensar que havia estat una bona decisió. És cert que ell no va tornar a ficar monedes en les escurabutxaques, però era un altre cop sense feina o treballava només esporàdicament. La Dolores, malgrat la seva diabetis i altres mals, cada dia sortia a les vuit per anar a netejar cases particulars i alguns despatxos. I com en el cas de la Rosario, en tornar a casa seva, havia de fer el mateix que havia estat fent a casa d'altres persones, perquè el marit opinava que les tasques de la llar són cosa de dones i que els homes que les fan són molt poc homes. Ni tan sols deixava que la Rosario enviés el nen a comprar el pa o alguna altra cosa que fes falta. Si ella algun cop ho intentava, l'home li deia: "¿Qué quieres, que se vuelva marica?".

Un dia la vaig veure amb un blau a la cara i marques a les cames. Vaig pensar el pitjor: que l'home l'havia estomacada. Si la història que em va explicar és certa, l'home no va fer-li mal, però es va comportar amb ella com un porc. La Dolores em va dir que, per netejar l'interior d'un armari de casa, n'havia buidat els calaixos i després, quan va intentar enfilar-se a un prestatge interior per netejar la part alta, l'armari va cedir cap al davant i li va caure al damunt. Alertades pels seus crits, van acudir les filles, que van poder moure l'armari perquè ella en sortís. Li feia mal tot, especialment una cama, i també s'havia donat un cop molt fort al cap. I el marit, on era? Fàcil d'endevinar: al bar. La Dolores va enviar les filles a buscar-lo perquè l'acompanyés amb el cotxe a Bellvitge --feia pocs anys havien comprat un cotxe de segona mà-- que li donessin una mirada a urgències. L'hi van dir i va anar a casa recollir-la... al cap d'una hora i mitja! L'excusa que va posar era que havia quedat amb un company de feina que marxava de vacances al poble que l'acompanyaria, a ell i la dona, al lloc d'on sortien els autocars cap al seu poble i no "les podía hacer un feo después que se había comprometido".
________________________

No sé que devia ser de la Rosario. Per l'edat que ella tenia quan jo la vaig conèixer, és probable que ja no sigui en aquest món. Espero que, si més no, gaudís en la vellesa de les coses que no va poder tenir quan era jove. Pel que fa a la Dolores, fa anys que vaig deixar de veure-la. Ara deu tenir prop de la setantena, edat d'estar jubilada, però, com tantes dones que s'havien dedicat a fer feines en una època en què la seva no era un professió reconeguda, no va cotitzar a la seguretat social i per tant no deu tenir dret a una pensió. Espero que les filles i el fill hagin tingut en compte tot el que va fer per ells i puguin ajudar-la econòmicament i donar-li el seu suport.

Amb aquestes línies vull dedicar un pensament d'agraïment a totes les Rosario i Dolores que, amb la seva feina, fan la vida més fàcil a moltes altres dones i famílies.