divendres, 17 de febrer del 2012

Hi va haver una Laura Ingalls

Fa molt de temps, quan tots els avis i àvies d'avui dia eren nens i nenes o bebès, o potser ni tan sols havien nascut, el pare, la mare, i la Mary i la Laura i la petitona Carrie van deixar la seva caseta a Bigs Woods de Wisconsin. Van marxar lluny i van deixar solitària i buida la caseta en aquell clar enmig dels arbres, i mai no van tornar a veure-la.
Del llibre Little House on the Prairie
Laura Ingalls era el personatge que Melissa Gilbert va interpretar en la sèrie Little House on the Prairie, que aquí es va dir La casa de la pradera i TVE va emetre durant uns quants anys amb molt d'èxit. A casa la miràvem sempre. De vegades feia pensar, d'altres somriure, i gairebé sempre feia plorar. La sèrie descrivia la vida en un petit poble de l'Amèrica profunda on, a finals del segle XIX, s'instal·la la família Ingalls a la cerca d'unes condicion s millors per viure. Malgrat les desgràcies que els passaven, i que feia que petits i grans miréssim la tele amb el mocador a la mà, cada capítol acostumava a acabar bé. I en la sèrie, el treball, la cooperació, l'amistat i l'educació eren valors apreciats.

Laura, la filla segona de Charles i Caroline Ingalls va anar prenent protagonisme a mesura que passaven els anys. Doncs bé, Laura Ingalls i la seva família no són personatges inventats. Van existir realment i la sèrie està inspirada en els llibres que va escriure la mateixa Laura Ingalls Wilder (Wilder era el cognom del marit), i va prendre el nom d'un d'ells. Vaig comprar Little House in the Praierie fa bastants anys, crec que quan encara feien la sèrie per televisió o quan el seu record era encara molt recent.

Laura Ingalls Wilder  era la segona filla dels Ingalls (la gran era Mary), i va néixer a Pepin (Wisconsin) el 7 de febrer de 1867, en una regió que començava a estar molt poblada i on hi havia competència pels recursos. Quan Laura tenia dos anys, la família va emigrar a l'estat de Kansas, a territori indi, però s'hi van estar només dos anys i van tornar a Pepin, on encara conservaven la granja en què va néixer Laura (A Kansas, va néixer la seva germana Carrie). El 1874 van vendre les seves terres i van emigrar de nou, aquest cop a Walnut Groove, a Minnesota, on van comprar 172 hectàrees de terreny i el pare, amb l'ajut d'un veí, va construir una casa de fusta. Quan començaven a estar ben situats i esperaven una bona collita de blat, una plaga de llagostes va desolar aquella regió. Van devorar totes les plantes i fins i tot les fulles dels arbres. La família va quedar arruïnada i van emigrar a Burr Oak, a Iowa. Pel camí, el germanet petit de Laura, nascut nou mesos abans, va emmalaltir i va morir. A Burr Oak, la família regentava un hotel --si es pot anomenar 'hotel' un lloc on els hostes havien de compartir el llit amb altres hostes o dormir al terra. Les nenes anaven a l'escola, però també ajudaven als pares parant les taules i fregant els plats. Allà, el 1877 va néixer Grace, la petita de la família. L'any següent va tornar a Walnut Groove, i el pare va construir una casa en el poble i va trobar-hi feina de fuster.

Les desgràcies no eren un ingredient de la sèrie de televisió, pensades per augmentar al dramatisme de la història. L'hivern de 1879, Mary va estar molt malalta i després va anar perdent la vista fins que va quedar cega. El 1879 marxen a Dakota del Sud, on s'estava construint el ferrocarril i hi havia molta activitat i possibilitats de treball. Van ocupar-se de nou d'un hotel on s'allotjaven els nous colonitzadors que arribaven a aquells territoris. Els Ingalls, que els primers mesos van viure en uns condicions pèssimed, van ser la primera família que va establir-se a la ciutat de De Smet, que es va fundar el 1880, amb uns 70 o 80 habitants. El 1881, Mary, que tenia ja setze anys, va ingressar en un college per a nois i noies cecs a Vinton (Iowa), d'on es va graduar el 1889, amb vint-i-quatre anys. Després va anar a viure amb els pares.

Mentrestant Laura va estar treballat de mestra, alhora que seguia anant a classe, però ho va deixar tot el 1885, quan es va casar amb Almanzo Wilder. L'any següent van tenir una nena (Rose).  La vida va seguir sent cruel per a Laura i els seus. Va tenir un fill que va morir de seguida, un foc va destruir la seva casa i el graner, hia va haver uns anys de fortes sequeres, amb unes grans pèrdues en el camp, el marit va estar molt malalt, amb una diftèria i després va quedar paralitzat parcialment. Van canviar de residència en diverses ocasions; fins i tot van viure un temps a Florida, on van anar amb l'esperança que el clima càlid d'aquells estat milloraria la salut de Almanzo. Finalment van tenir sort i van establir-se de manera permanent a Mansfield, a Missuri, on van viure de la granja i les terres que tenien.

Laura Ingalls va començar la seva carrera com a escriptora el 1932, quan ja tenia seixant-cinc anys. La seva filla, periodista i escriptora, va animar-la perquè ho fes. Els llibres de Laura van aconseguir molta popularitat, com també seria molt popular la sèrie basada en la seva vida. Segurament molts americans devien veure reflectides històries familiars en aquells relats.

La sèrie, a més de la dosi gairebé setmanal de plorera que proporcionava a la mainada --i també a moltes persones adultes--, recordo que estava molt ben feta. El vestuari de les nenes, amb aquells devantalets que duien damunt dels vestits; l'escola que, a diferència del que passava a Europa, era ja mixta; el contacte amb la natura; el pare i la mare parlant de la família quan ja eren al llit... I detalls molt ben cuidats, tot i que en algun lloc he llegit que la sèrie no es filmava en els escenaris descrits en els llibres, sinó a Califòrnia, i de vegades es notava en el paisatge i la vegetació. Les meves filles, quan eren petites i anàvem al camp, volien jugar a "la casa de la pradera", corrent enmig de matolls; feien veure que eren Mary i Laura Ingalls. No recordo quin paper adjudicaven al germà, però.
 
Aquest vídeo (7 minuts i mig) és una escena dels primers temps de la sèrie:




4 comentaris:

Clidice ha dit...

Avui se la té com una sèrie nyonya, però va ser un boom veritable i cal reconèixer que la realitat d'aquella gent que provava de sobreviure en aquelles terres era duríssima.

Mercè Piqueras ha dit...

No sé quin efecte faria si la passessin de nou per televisió, potser si que semblaria carrinclona i sentimental. Curiosament, coses que jo pensava que eren exageracions, recursos del guió per estimular les emocions --com ara que Mary perdés la vista-- van passar realment en aquella família. No és estrany que als Estats Units la sèrie tingués tant d'èxit. Una gran part de la població són descendents d'aquells colonitzadors i s'han preocupat per les seves arrels, potser més del que ens preocupem a Europa (segurament perquè aquí, fins fa poques generacions, les migracions eren principalment dins d'un mateix estat). El meu fill va passar un curs amb una família de Montana i aquella gent tenia un àlbum amb les fotos i retalls de diaris locals on sortien els seus avis (o rebesavis, no recordo) que havien arribat al poble a finals del s. XIX i en sabien molt bé la història i les penalitats que havien passat per arribar-hi i establir-s'hi.

Clidice ha dit...

És que per aquests verals Mercè, som els campions del jutjar els altres i de viure amb quatre tòpics mal girbats. Els colons nordamericans són, per l'ideari esquerranós patri, els "dolents" de la pel·lícula. I les coses mai no són tan senzilles. Sobretot perquè sembla que ningú recordi la misèria extrema que es vivia en aquest país, i a tota Europa, no fa ni cent anys.

fra miquel ha dit...

I pensar que al cole li dèiem "El rollo de la parcela"... ;o)
Si que semblava que tanta desgràcia fos una cosa dels guionistes per enganxar a la gent. Si.
Abraçada

PS: Els de Blogger han posat una comprovació de paraula que deu ni do! Es fa difícil desxifrar les lletres!