El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 6 de febrer de 2012

La nena i el nino

Aquesta tarda, en tornar del dentista, m'he creuat amb una senyora que empenyia una cadira amb una nena que duia un nino entre els seus braços. Semblava un nino antic o si més no poc modern; em recordava aquells ninos de la meva infància que representaven bebès. Era embolicat amb una manteta de color blau i aquella nena, que devia tenir pel cap baix vuitanta anys, l'estrenyia com si fos un bebè de debò.

No conec la història al darrere de l'anciana que passejava el seu nino, però he pensat que potser la seva ment estigui tornant a la infància i el nino --que es veia antic-- hagi estat de la nena que un dia va ser i en passejar-lo ara, ella senti el mateix plaer que sentia als vuit o deu anys, quan l'hi van dur els Reis. O potser no hagi tornat tan enrere, sinó a l'època en què va ser mare, i ara acarona el nino com en el passat va acaronar el seu bebè. Qualsevol que fos el motiu pel qual aquella dona duia el nino entre els seus braços, la imatge m'ha emocionat.

La història de la senyora que empenyia la cadira em resulta més fàcil d'imaginar: possiblement una de les moltes immigrants que treballen tenint cura d'altres persones, petites i grans.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Dóna bo d'acaronar una criatura, o una nina, tranquil·litza. Sempre m'he preguntat si té a veure amb algun instint primari o amb alguna imposició cultural.

Mercè Piqueras ha dit...

Tens raó, Clídice, acaronar és una acció que proporciona un retorn a qui la fa. En el cas de la nina, és evident, tot i que també podria tenir un component cultural; podria ser una actitud apresa, més que imposada.

Montse Vallmitjana ha dit...

Molt bonic el post