No conec la història al darrere de l'anciana que passejava el seu nino, però he pensat que potser la seva ment estigui tornant a la infància i el nino --que es veia antic-- hagi estat de la nena que un dia va ser i en passejar-lo ara, ella senti el mateix plaer que sentia als vuit o deu anys, quan l'hi van dur els Reis. O potser no hagi tornat tan enrere, sinó a l'època en què va ser mare, i ara acarona el nino com en el passat va acaronar el seu bebè. Qualsevol que fos el motiu pel qual aquella dona duia el nino entre els seus braços, la imatge m'ha emocionat.
La història de la senyora que empenyia la cadira em resulta més fàcil d'imaginar: possiblement una de les moltes immigrants que treballen tenint cura d'altres persones, petites i grans.
3 comentaris:
Dóna bo d'acaronar una criatura, o una nina, tranquil·litza. Sempre m'he preguntat si té a veure amb algun instint primari o amb alguna imposició cultural.
Tens raó, Clídice, acaronar és una acció que proporciona un retorn a qui la fa. En el cas de la nina, és evident, tot i que també podria tenir un component cultural; podria ser una actitud apresa, més que imposada.
Molt bonic el post
Publica un comentari a l'entrada