El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

A Brussel·les de nou

Al setembre vaig ser uns dies a Brussel·les. Com que sempre que hi vaig és per feina, procuro agafar-me algun dia extra per anar coneixent una mica més la ciutat o els voltants. Aquesta vegada per fi vaig anar a Tervuren a visitar el "Musée Royal de l'Afrique Central". La primera vegada que vaig viatjar a Brussel·les ja tenia ganes de veure'l; me n'havien parlat molt bé. Però és a uns 15 km de la ciutat i cal disposar ben bé de mig dia.

Vaig arribar diumenge al matí i tenia tot el dia disponible. Hi vaig anar amb una amiga amb qui vaig coincidir a l'avió (anàvem a Brussel·les per a la mateixa tasca i no ho sabíem!). Hi vàrem anar amb un tramvia que fa un recorregut molt bonic: deixa la ciutat per una zona residencial, amb cases amb jardí, amb molt de verd; passa a costat d'un parc amb un estany i s'endinsa en una zona completament boscosa, d'arbres enormes, com en tots aquests països on les pluges no escassegen.

L'edifici, de finals del segle XIX o començament del segle XX, sembla un palau. Per un costat dóna a una carretera i pels altres a un parc de grans avingudes, a la Forêt des Soignes.


La Forêt des Soignes, a Tervuren, prop del Museu Africà

El museu em va decebre, no pas pel seu contingut, que em va impressionar, sinó per la manca d'informació sobres les col·leccions que conté. És un museu on hi ha col·leccions de moltes menes, principalment etnogràfiques, amb estris relacionats amb la vida quotidiana, però també hi ha escultures i altres peces artístiques fetes amb materials diversos. I una part dedicada a la zoologia dels països centroafricans, amb molts animals dissecats exposats en diorames com si es trobessin en el seu hàbitat natural. Són col·leccions segurament molt valuoses, però no estan exposades de manera atractiva.

Passejant per aquelles sales pensava que per Europa he visitat museus que han estat modernitzats amb ajuts de la Unió Europea. Ja podrien dedicar-ne també algun ajut a aquest museu, que es troba en el cor polític d'Europa. Si fos d'art modern, de pintura clàssica, de ciència... potser ja l'haurien restaurat, fos amb ajut o sense de la Unió Europea. Però un museu de l'Africa Central? És un museu que no "ven".

El darrer dia de treball a Brussel·les vaig acabar molt més d'hora i vaig anar a donar un volt. En el barri del Sablon vaig seure una estona en una teteria instal·lada en una casa antiga, de parets emblanquinades a l'interior, bigues de fusta, mobles i llums com si fossin rescatats de ca l'àvia, llibres i revistes, música barroca en un volum no massa alt, que permeti una conversa a qui va a prendre el te amb companyia i que no distregui els pensaments de qui vol llegir, escriure o anar i tornar de les pròpies solituds com diu el poeta: "A mis soledades voy, / de mis soledades vengo, / porque para andar conmigo / me bastan mis pensamientos."

Interior de la teteria del carrer Rollebeek

Després vaig anar en direcció a la Grande Place, que té magnetisme per a mi. M'agradria veure-la sense guiris, però això és tan difícil com veure la Rambla només amb gent de Barcelona. En passar per davant de la Fundació Jacques Brel (Editions Jacques Brel, és el nom oficial; sempre que hi he passat al davant estava tancada) vaig decidir fer-me una foto amb ell:

Jacques Brel

I em van venir a la memòria la seva música i les seves cançons, per a les quals el temps no passa. Fa uns dies una amiga em va fer un gran regal: passar-me una adreça de YouTube on hi ha "Le plat pays", una de les cançons que més m'agrada i que mai no em cansaria d'escoltar.