- La degradació senil, que afecta l'aspecte exterior dels qui pertanyen a l'espècie humana, no es produeix com a norma en la mateixa mesura en l'òrgan cerebral del qual depenen les activitats mentals de l'Homo sapiens.
- La vellesa no ha de ser viscuda en la memòria del temps passat, sinó en la programació de la pròpia activitat per al temps que queda, ja sigui un dia, un mes o anys, amb l'esperança de poder realitzar projectes que en l'edat juvenil no va ser possible dur a terme.
- La difusió d'una informació no correcta o millor d'una desinformació no para d'augmentar i provoca forts impulsos emotius i irracionals en franges de la població com més va més esteses.
- En les societats culturalment més avançades l'individu és estimulat perquè faci ús de les capacitats crítiques que el defensen de risc de veure's involucrat en manifestacions d'histèria col·lectiva. El valor de l'ús de la raó representa l'última esperança (extrema ratio) per a la salvaguarda de l'espècie humana i de les altres espècies vives.
- Els sistema social actual tendeix a exaltar el profit, la producció i eficiència i qui, com les persones ancianes, ja ha deixat de "produir" esdevé automàticament superflu, inútil i, encara més, un pes per a la societat. És l'home d'aquesta civilització qui ha creat la vellesa. Per a aquesta creació negativa hi ha un antídot: ser coneixedors de les formidables capacitats cerebrals que posseïm. L'ús continuat d'aquestes capacitats, a diferència del que és la regla en tots els altres òrgans [del cos], no en provoca el desgast. Paradoxalment, en reforça qualitats que havien quedar sense expressar en la voràgine de les activitats desenvolupades en etapes anteriors del recorregut vital, i les fa brillar.
dilluns, 31 de desembre del 2012
Rita Levi Montalcini i l'as a la màniga
En assabentar-me, ahir, de la mort de Rita Levi Montalcini (1909-2012), vaig estar fullejant un dels seus llibres, L'asso nella manica a brandelli (l'as a la màniga esparracada), publicat el 1998. El va dedicar a la vellesa i a les maneres que té el nostre organisme de contrarestar el deteriorament del cervell, de manera que sempre té un as a la màniga per sortir-se'n prou bé. En copio aquí alguns fragments
Etiquetes de comentaris:
ciència,
dona i ciència,
llibres
Un tast de 2012 (II)
I aquesta és la meva tria d'entrades d'aquest bloc del segon semestre d'enguany:
- El tren del silenci: tot recordant Carlo Giuliani (16.07.2012). El juliol de 2001, un noi italià de 23 anys va morir per un tret de pistola que va disparar un carabiniere durant els aldarulls que hi va haver a Gènova amb motiu d'una cimera internacional (el G-8). El mateix dia, dins del programa del Festival d'estiu de Barcelona --el Grec-- es va representar l'obra Mort accidental d'un anarquista, de Dario Fo.
- D'on ve l'oxigen que respirem? (28.07.2012). De debò ve de les plantes, l'oxigen que respirem? Això ens van ensenyar a l'escola, però jo en tinc els meus dubtes.
- Josep Pàmies, el pagès de l'estèvia (02.08.2012). Impressions de la meva visita a aquest home tan peculiar, molt admirat en alguns sectors i molt criticat en d'altres.
- La ciutat dels gossos (18.08.2012). Veure els gossos que són trets a passejar els capvespres d'agost em va fer recordar la història d'un gos abandonat a la ciutat i del seu agraïment a la persona que el va acollir fins que no va tenir un lloc on anar.
- Com fer un resum (05.09.2012). Alguns consells per a qui ha de fer un resum d'un text. (Aquesta entrada és una de les que ha tingut més visites els darrers mesos.)
- Alfaranja i Konilòsia (10.09.2012). Vaig aprofitar dos noms inventats per Salvador Espriu per anomenar Catalunya i Espanya per construir una història que expliqués el perquè del creixent sentiment independentista català.
- Llavors per a la pau (25.09.2012). El record de Wangari Maathai en el primer aniversari de la seva mort. Va ser la creadora del Moviment Cinturó Verd, que ha plantat més de 50 milions d'arbres a Àfrica.
- Un poble que està recobrant la dignitat (09.10.2012). Sobre el moviment "Addiopizzo" a Sicília, per lluitar contra l'extorsió mafiosa.
- Oriol Casassas (1923-2012) (11.10.2012). El vocabulari científic català deu molt a aquest incansable lluitador per defensar la seva llengua i el seu país.
- Rita Colwell, el còlera i els saris (18.11.2012). Solucions senzilles per a grans mals. Com pot el sari --la peça de roba que usen les dones a l'Índia-- ajudar a reduir la incidència de còlera en zones endèmiques de la malaltia.
- Sembrar per recollir (24.11.2012). Hi ha professors que deixen empremta en el seu alumnat. Aquest va ser el cas de Pere Cairó. Ho demostra el testimoni deixat pels seus alumnes en el bloc que li van dedicar quan es va jubilar. Va morir pocs mesos després.
- On tot és possible (01.12.2012). En el Dia Internacional de la lluita contra la Sida vaig tractar d'alguns aspectes mèdic i socials d'aquesta malaltia i vaig fer una visita al memorial de la sida de Montjuïc.
- Giuseppina Cattani (1859-1914) i el tètanus (08.12.2012). El paper --molt poc conegut-- d'una dona en la lluita contra el tètanus.
- El tren del silenci: tot recordant Carlo Giuliani (16.07.2012). El juliol de 2001, un noi italià de 23 anys va morir per un tret de pistola que va disparar un carabiniere durant els aldarulls que hi va haver a Gènova amb motiu d'una cimera internacional (el G-8). El mateix dia, dins del programa del Festival d'estiu de Barcelona --el Grec-- es va representar l'obra Mort accidental d'un anarquista, de Dario Fo.
- D'on ve l'oxigen que respirem? (28.07.2012). De debò ve de les plantes, l'oxigen que respirem? Això ens van ensenyar a l'escola, però jo en tinc els meus dubtes.
- Josep Pàmies, el pagès de l'estèvia (02.08.2012). Impressions de la meva visita a aquest home tan peculiar, molt admirat en alguns sectors i molt criticat en d'altres.
- La ciutat dels gossos (18.08.2012). Veure els gossos que són trets a passejar els capvespres d'agost em va fer recordar la història d'un gos abandonat a la ciutat i del seu agraïment a la persona que el va acollir fins que no va tenir un lloc on anar.
- Com fer un resum (05.09.2012). Alguns consells per a qui ha de fer un resum d'un text. (Aquesta entrada és una de les que ha tingut més visites els darrers mesos.)
- Alfaranja i Konilòsia (10.09.2012). Vaig aprofitar dos noms inventats per Salvador Espriu per anomenar Catalunya i Espanya per construir una història que expliqués el perquè del creixent sentiment independentista català.
- Llavors per a la pau (25.09.2012). El record de Wangari Maathai en el primer aniversari de la seva mort. Va ser la creadora del Moviment Cinturó Verd, que ha plantat més de 50 milions d'arbres a Àfrica.
- Un poble que està recobrant la dignitat (09.10.2012). Sobre el moviment "Addiopizzo" a Sicília, per lluitar contra l'extorsió mafiosa.
- Oriol Casassas (1923-2012) (11.10.2012). El vocabulari científic català deu molt a aquest incansable lluitador per defensar la seva llengua i el seu país.
- Rita Colwell, el còlera i els saris (18.11.2012). Solucions senzilles per a grans mals. Com pot el sari --la peça de roba que usen les dones a l'Índia-- ajudar a reduir la incidència de còlera en zones endèmiques de la malaltia.
- Sembrar per recollir (24.11.2012). Hi ha professors que deixen empremta en el seu alumnat. Aquest va ser el cas de Pere Cairó. Ho demostra el testimoni deixat pels seus alumnes en el bloc que li van dedicar quan es va jubilar. Va morir pocs mesos després.
- On tot és possible (01.12.2012). En el Dia Internacional de la lluita contra la Sida vaig tractar d'alguns aspectes mèdic i socials d'aquesta malaltia i vaig fer una visita al memorial de la sida de Montjuïc.
- Giuseppina Cattani (1859-1914) i el tètanus (08.12.2012). El paper --molt poc conegut-- d'una dona en la lluita contra el tètanus.
Microbis per a la boca
Cada cop que vaig al dentista, en surto amb tot de "regalets": algun raspall de dents, alguns raspallets interproximals (els que netegen els espais entre les dents), mostres de pasta de dents, mostres de líquid per glopejar... Aquesta darrera vegada, he rebut un regal novetat: una mostra d'un probiòtic per a la boca. Estrany, oi? Segons la definició que en fa l'Organització Mundial de la Salut, els probiòtics són "microorganismes vius que administrats en quantitats adequades proporcionen un benefici a la salut de l'hoste". Els únics probiòtics que jo coneixia eren els iogurts i les llets fermentades, que es prenen per a millorar l'aparell digestiu. Diuen que també per augmentar les defenses de l'organisme, si bé no tothom hi està d'acord (a mi, que sóc una iogurt-addicta, em sembla que me les augmenten, però potser sigui un efecte psicològic).
Doncs aquest probiòtic és per a millorar la salut de la boca. Es diu "G·U·M Periobalance" i es presenta en forma de pastilles. Cal prendre'n una diàriament, deixant-la desfer a la boca, com si fos un caramel. Segons llegeixo en el fulletó que acompanya la mostra, "és la combinación patentada de dos cepas complementarias de Lactobacillus reuteri, descubiertas por primera vez en la leche materna y la saliva humanas, que han sido seleccionadas para combatir la placa bacteriana, la gingivitis y las bacterias cariogénicas". Cada dosi (una pastilla) conté un mínim de 200 milions de bacteris actius.
Un tret característic del nostre cos és la gran diversitat de bacteris que hi viuen. A fora i a dins. A la boca, se n'han descrit més de 700 espècies (no totes a la mateixa boca, però). El primer que es va adonar de la presència de bacteris a la boca va ser Antonie van Leeuwenhoek (1632-1723), tot i que no sabia que eren bacteris i els va descriure com a animàlculs (animals petits). Leeuwenhoek era un neerlandès que tenia una botiga de teles a Delft i treballava també per a l'Ajuntament de la seva ciutat. Tenia una gran curiositat per conèixer la natura, especialment allò que no es pot veure a ull nu, i va fabricar-se uns microscopis òptics molt senzills, amb una sola lent, però que li permetien obtenir unes imatges molt clares de fins a 250 augments o encara més.
L'any 1684, en una carta que Antonie van Leeuwenhoek va enviar a la Royal Society de Londres ja descrivia la presència, a la boca, de nombrosos animàlculs, especialment en la substància damunt i entre les dents, on hi havia moltes criatures vives movent-se amb gran agilitat (algunes que anomena 'anguiles', probablement eren espiroquetes). Alguns homes a qui va mostrar les seves preparacions van trobar fastigosos els animàlcus. En la carta, Leeuwenhoek es pregunta què passaria si hagués de dir a aquella gent que hi ha més animals vivint en la tosca (sarro, en castellà) de les dents d'una boca humana que homes vivint en tot un regne, i especialment en la boca de les persones que mai no se la netegen.
He buscat articles científics que descriguin treballs experimentals per provar l'eficàcia d'aquest prebiòtic per a la boca i no hi ha encara gaire cosa publicada. De tota manera, els pocs treballs que he trobat (per exemple, aquest) semblen demostrar que el consum durant un mes d'aquest probiòtic inhibeix la placa dental i té efectes antiinflamatoris i antimicrobians. Les soques del bacteri Lactobacillus reuteri que es van fer servir en els experiments produeixen la substància que s'ha anomenat 'reuterina', que indueix un estrès oxidatiu en organismes patògens; això explicaria el seu efecte antimicrobià. No obstant això, cal fer estudis més prolongats per confirmar aquest efecte beneficiós contra la malaltia periodontal.
Potser us interessarà:
- The Letters. Recull de les cartes que Antonie van Leeuwenhoek va enviar a la Royal Society.
- To make a van Leeuwenhoek microscope replica. Instruccions detallades per construir una rèplica dels microscopis de Leeuwenhoek.
- Amb la boca oberta (aquest bloc, 26.10.2009). Sobre els bacteris que viuen a la nostra boca.
Doncs aquest probiòtic és per a millorar la salut de la boca. Es diu "G·U·M Periobalance" i es presenta en forma de pastilles. Cal prendre'n una diàriament, deixant-la desfer a la boca, com si fos un caramel. Segons llegeixo en el fulletó que acompanya la mostra, "és la combinación patentada de dos cepas complementarias de Lactobacillus reuteri, descubiertas por primera vez en la leche materna y la saliva humanas, que han sido seleccionadas para combatir la placa bacteriana, la gingivitis y las bacterias cariogénicas". Cada dosi (una pastilla) conté un mínim de 200 milions de bacteris actius.Un tret característic del nostre cos és la gran diversitat de bacteris que hi viuen. A fora i a dins. A la boca, se n'han descrit més de 700 espècies (no totes a la mateixa boca, però). El primer que es va adonar de la presència de bacteris a la boca va ser Antonie van Leeuwenhoek (1632-1723), tot i que no sabia que eren bacteris i els va descriure com a animàlculs (animals petits). Leeuwenhoek era un neerlandès que tenia una botiga de teles a Delft i treballava també per a l'Ajuntament de la seva ciutat. Tenia una gran curiositat per conèixer la natura, especialment allò que no es pot veure a ull nu, i va fabricar-se uns microscopis òptics molt senzills, amb una sola lent, però que li permetien obtenir unes imatges molt clares de fins a 250 augments o encara més.
![]() |
| Microscopi de Leeuwenhoek |
He buscat articles científics que descriguin treballs experimentals per provar l'eficàcia d'aquest prebiòtic per a la boca i no hi ha encara gaire cosa publicada. De tota manera, els pocs treballs que he trobat (per exemple, aquest) semblen demostrar que el consum durant un mes d'aquest probiòtic inhibeix la placa dental i té efectes antiinflamatoris i antimicrobians. Les soques del bacteri Lactobacillus reuteri que es van fer servir en els experiments produeixen la substància que s'ha anomenat 'reuterina', que indueix un estrès oxidatiu en organismes patògens; això explicaria el seu efecte antimicrobià. No obstant això, cal fer estudis més prolongats per confirmar aquest efecte beneficiós contra la malaltia periodontal.
Potser us interessarà:
- The Letters. Recull de les cartes que Antonie van Leeuwenhoek va enviar a la Royal Society.
- To make a van Leeuwenhoek microscope replica. Instruccions detallades per construir una rèplica dels microscopis de Leeuwenhoek.
- Amb la boca oberta (aquest bloc, 26.10.2009). Sobre els bacteris que viuen a la nostra boca.
Etiquetes de comentaris:
ciència,
medicina,
microbiologia,
salut
dissabte, 29 de desembre del 2012
Un tast de 2012 (I)
L'any s'acaba i una altra vegada faig una selecció molt personal de les entrades d'aquest bloc durant el 2012. Avui, la del primer semestre.
- Edison, l'elefanta Topsy i la cadira elèctrica (04.01.2012). Història de Topsy, l'elefanta condemnada a mort per haver matat tres homes, que va ser electrocutada per indicació d'Edison.
- Som tan diferents? (10.01.2012). Models de comportament que considerem "humans" es donen en molta altres organismes, fins i tot en els microbis.
- El perill de les tortuguetes (08.02.2012). Les tortuguetes de Florida són molt bufones, però és millor no tenir-ne. Poden ser vectors d'infeccions i quan creixen molt la gent no sap què fer amb elles.
- Hi va haver una Laura Ingells (17.02.2012). La nena de la casa de la pradera va existir.
- La gastronomia en el cinema (03.03.2012). Pel·lícules amb àpats inoblidables, truculents o amables o divertits.
- Per què el color lila? (08.03.2012). Per què es va adoptar el lila com a símbol de les dones?
- La societat de comprar, usar i llençar (02.04.2012). Tenen "caducitat" programada els objectes i aparells que comprem?
- No volem una "primavera silenciosa" (per al Max) (10.04.2012). La història d'un llibre que va canviar el món, explicada al Max.
- Adéu a Villa Urània? (04.05.2012). Primera d'una sèrie d'entrades del bloc sobre el perill d'enderrocament de Villa Urània, la casa on va viure i tenia un observatori l'astrònom Josep Comas i Solà.
- Trinidad Arroyo Villaverde (1872-1959), ofatlmòloga pionera (27.05.2012). Alguns trets biogràfics d'una dona que va ser pionera en l'oftalmologia a Espanya, va estar compromesa amb el feminisme i va ser fidel a la República, el Govern legalment establert.
- Aclaparada per les sigles (08.06.2012). Sigles pertot arreu. Potser caldria introduir una assignatura a l'escola per aprendre els milers de sigles que podem trobar-nos al llarg de la vida.
- El Fluvià dels meus records (30.06.2012). L'emissió a televisió d'un documental sobre el riu Fluvià em va despertar records de la meva infantesa.
- Edison, l'elefanta Topsy i la cadira elèctrica (04.01.2012). Història de Topsy, l'elefanta condemnada a mort per haver matat tres homes, que va ser electrocutada per indicació d'Edison.
- Som tan diferents? (10.01.2012). Models de comportament que considerem "humans" es donen en molta altres organismes, fins i tot en els microbis.
- El perill de les tortuguetes (08.02.2012). Les tortuguetes de Florida són molt bufones, però és millor no tenir-ne. Poden ser vectors d'infeccions i quan creixen molt la gent no sap què fer amb elles.
- Hi va haver una Laura Ingells (17.02.2012). La nena de la casa de la pradera va existir.
- La gastronomia en el cinema (03.03.2012). Pel·lícules amb àpats inoblidables, truculents o amables o divertits.
- Per què el color lila? (08.03.2012). Per què es va adoptar el lila com a símbol de les dones?
- La societat de comprar, usar i llençar (02.04.2012). Tenen "caducitat" programada els objectes i aparells que comprem?
- No volem una "primavera silenciosa" (per al Max) (10.04.2012). La història d'un llibre que va canviar el món, explicada al Max.
- Adéu a Villa Urània? (04.05.2012). Primera d'una sèrie d'entrades del bloc sobre el perill d'enderrocament de Villa Urània, la casa on va viure i tenia un observatori l'astrònom Josep Comas i Solà.
- Trinidad Arroyo Villaverde (1872-1959), ofatlmòloga pionera (27.05.2012). Alguns trets biogràfics d'una dona que va ser pionera en l'oftalmologia a Espanya, va estar compromesa amb el feminisme i va ser fidel a la República, el Govern legalment establert.
- Aclaparada per les sigles (08.06.2012). Sigles pertot arreu. Potser caldria introduir una assignatura a l'escola per aprendre els milers de sigles que podem trobar-nos al llarg de la vida.
- El Fluvià dels meus records (30.06.2012). L'emissió a televisió d'un documental sobre el riu Fluvià em va despertar records de la meva infantesa.
divendres, 28 de desembre del 2012
Pagar per treballar
Ens estem queixant --i amb raó-- de congelacions de sous mentre que els preus s'apugen; de supressió de pagues extraordinàries; de ridícula apujada de les pensions... Hi ha qui encara està pitjor, però, i ha de pagar per treballar.
La Imma és una biòloga catalana que ha desenvolupat tota la seva carrera científica a Itàlia; primer ho va fer com a becària i després com a investigadora (ricercatrice) i professora de la Universitat de Bolonya. Quan, la primavera passada, va rebre una carta que, en fer el seixanta-cinc anys, s'havia de jubilar forçosament, va estudiar-s'ho bé. Una reforma recent de la llei, feta pel Govern de Monti, havia introduït la flexibilitat fins als setanta anys i ella es trobava bé físicament i intel·lectualment per continuar en el món acadèmic i de recerca. Per tant, va demanar acollir-se a aquesta modalitat i treballar fins als setanta anys. Però ve't aquí que hi ha una normativa o reglament --no en recordo el terme jurídic-- que diu que la flexibilitat només s'aplicarà a les persones que treballen en l'àmbit privat, no a les qui depenen directament de l'estat, com és el cas del professorat universitari.
Si, com en altres països, segons la constitució italiana, la llei és igual per a tothom, la Imma va pensar que ella --i qualsevol funcionari o funcionària-- tenia tant de dret com la resta de la població a acollir-se a la flexibilitat per ajornar l'edat de jubilació. Després de consultar alguns advocats, el juny de 2012 va presentar un recurs a la decisió de la Universitat, que és la que el Govern els ha indicat, és a dir, que tot el personal que hi treballa es jubili als seixanta-cinc anys. No diré el que li ha costat, econòmicament, presentar el recurs, però jo m'he quedat bocabadada en saber-ho.
Des de l'1 de novembre, per al Govern italià la Imma està oficialment jubilada i per tant, en aquella data hauria hagut de passar a ser membre de les classes "passives", com diem aquí, o "collocata in riposo", com li deien en una de les cartes que va rebre. Tanmateix, va arribar a un acord amb la seva universitat per seguir treballant. Ara segueix anant al laboratori i també imparteix classes, però no cobra cap sou. És més, ella mateixa ha de pagar-se una assegurança que cobreixi qualsevol accident que pogués tenir mentre treballa sense treballar (oficialment).
Quan tanta gent --aquí, a Itàlia i a molts altres països-- està desitjant que li arribi l'edat de la jubilació per deixar de treballar, aquesta dona està lluitant perquè li allarguin l'edat laboral. I és que ella gaudeix amb la seva professió; fent recerca, fent classes, posant el seu granet de sorra perquè el món acadèmic sigui una mica millor. Fins al febrer no començarà a cobrar la pensió. Si, quan es resolgui el seu recurs, li concedeixen cinc anys més de vida laboral, haurà de tornar els diners cobrats de pensió, però rebrà les mensualitats que com a classe "activa" ha deixat de percebre des del novembre. Mentrestant, però, està pagant per treballar. Sort, Imma!
La Imma és una biòloga catalana que ha desenvolupat tota la seva carrera científica a Itàlia; primer ho va fer com a becària i després com a investigadora (ricercatrice) i professora de la Universitat de Bolonya. Quan, la primavera passada, va rebre una carta que, en fer el seixanta-cinc anys, s'havia de jubilar forçosament, va estudiar-s'ho bé. Una reforma recent de la llei, feta pel Govern de Monti, havia introduït la flexibilitat fins als setanta anys i ella es trobava bé físicament i intel·lectualment per continuar en el món acadèmic i de recerca. Per tant, va demanar acollir-se a aquesta modalitat i treballar fins als setanta anys. Però ve't aquí que hi ha una normativa o reglament --no en recordo el terme jurídic-- que diu que la flexibilitat només s'aplicarà a les persones que treballen en l'àmbit privat, no a les qui depenen directament de l'estat, com és el cas del professorat universitari.
Si, com en altres països, segons la constitució italiana, la llei és igual per a tothom, la Imma va pensar que ella --i qualsevol funcionari o funcionària-- tenia tant de dret com la resta de la població a acollir-se a la flexibilitat per ajornar l'edat de jubilació. Després de consultar alguns advocats, el juny de 2012 va presentar un recurs a la decisió de la Universitat, que és la que el Govern els ha indicat, és a dir, que tot el personal que hi treballa es jubili als seixanta-cinc anys. No diré el que li ha costat, econòmicament, presentar el recurs, però jo m'he quedat bocabadada en saber-ho.
Des de l'1 de novembre, per al Govern italià la Imma està oficialment jubilada i per tant, en aquella data hauria hagut de passar a ser membre de les classes "passives", com diem aquí, o "collocata in riposo", com li deien en una de les cartes que va rebre. Tanmateix, va arribar a un acord amb la seva universitat per seguir treballant. Ara segueix anant al laboratori i també imparteix classes, però no cobra cap sou. És més, ella mateixa ha de pagar-se una assegurança que cobreixi qualsevol accident que pogués tenir mentre treballa sense treballar (oficialment).
Quan tanta gent --aquí, a Itàlia i a molts altres països-- està desitjant que li arribi l'edat de la jubilació per deixar de treballar, aquesta dona està lluitant perquè li allarguin l'edat laboral. I és que ella gaudeix amb la seva professió; fent recerca, fent classes, posant el seu granet de sorra perquè el món acadèmic sigui una mica millor. Fins al febrer no començarà a cobrar la pensió. Si, quan es resolgui el seu recurs, li concedeixen cinc anys més de vida laboral, haurà de tornar els diners cobrats de pensió, però rebrà les mensualitats que com a classe "activa" ha deixat de percebre des del novembre. Mentrestant, però, està pagant per treballar. Sort, Imma!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



