Els IgNobel i la "procrastinació estructurada"

Fa algunes setmanes, confessava en aquest bloc la meva tendència a la "procrastinació" (a partir d'ara, li trauré les cometes, tot i que sigui una paraula que no es troba en el diccionari normatiu català). Doncs bé, en llegir els premis IgNobel que es van concedir anit he vist quer la procrastinació n'és protagonista d'un.

Els IgNobel són els premis Nobel alternatius, de broma; el seu lema és "primer et fan riure; després, pensar". Es basen en treballs publicats en revistes científiques (entenent "ciència" en el sentit més ampli, no únicament les ciències experimentals) i no sempre són d'actualitat. L'any passat, per exemple, n'hi havia un sobre el perill que els microbiòlegs duguin barba, que estava basat en un article de 1967.

John Perry

L'IgNobel de Literatura d'enguany ha estat concedit a John Perry, professor emèrit de filosofia de la Universitat de Stanford per la seva teoria de la procrastinació estructurada que diu que, per ser una persona triomfadora, cal treballar sempre en alguna cosa important, fent-la servir com un mitjà per evitar fer alguna altra cosa que encara sigui més important. El premiat, va publicar per primera vegada aquesta teoria el 1996, a la revista Chronicle of Higher Education. Es pot llegir també en el web de l'autor, en un article titulat Structured Procrastination. Per poc anglès que s'entengui, en recomano la lectura. Jo m'he sentit molt identificada amb la seva definició de la persona procrastinadora, sobretot quan explica que procrastinar no vol dir --com molta gent creu-- no fer absolutament res, sinó al contrari: la persona procrastinadora sempre està fent alguna cosa perquè és l'única manera de deixar per a un altre moment allò que realment hauria de fer.

La procrastinació sol considerar-se un defecte de la personalitat. Tanmateix, Perry li dóna la volta per convertir-lo en una acció positiva i és això el que ell anomena procrastinació estructurada. Diu que cal ordenar per importància les tasques que tenim en ment, posant en primer lloc les que aparentment són més importants i urgents. Però segurament que en la llista, en un lloc inferior, hi ha tasques que també val la pena de fer. Realitzar aquestes tasques menys importants és una manera de no fer les que hi ha a la part superior de la llista, però al mateix temps s'està fent una cosa útil i la persona procrastinadora fins i tot acaba per ser considerada molt treballadora.

Perry desaconsella el que moltes persones procrastinadores fan quan volen corregir-se: minimitzar els seus compromisos, suposant que, si tenen poques coses per a fer, deixaren el mal costum de procrastinar i compliran els compromisos contrets. Creu Perry que això és contrari a la naturalesa del procrastrinador i que destrueix la seva principal  font de motivació que és tenir moltes coses per fer al mateix temps. Com a procrastinadora empedreïda, puc assegurar que té tota la raó, si més no en el meu cas és així. Sempre tinc llistes amb les coses per fer i, si en algun moment la llista és molt curta, m'angoixo i treballo menys que mai en comptes d'estar satisfeta pensant que podré fer-ho tot i en el termini previst.

Clar que hi pot haver un problema amb les tasques que estan situades a la part superior de la llista. Però no continuaré explicant com ho soluciona Perry, perquè ja he procrastinat prou escrivint aquesta entrada del bloc quan tinc altres coses més importants per fer.

Per cert, segons s'indica en el peu d'aquella pàgina, el web ha estat dissenyat per la seva neta, la qual va fer el web com a excusa per no fer un treball més feixuc per a una prova de literatura.

Potser us interessarà:
- Sóc una "procrastinadora" empedreïda (aquest bloc, 09.09.2011)
- Els Nobels de broma (10.10.2010)

Foto:  John Perry, del seu web

Anita Ekberg i "La dolce vita"

Feia set anys que Anita Ekberg es movia en el món del cinema quan aquesta actriu sueca va participar a La dolce vita, de Federico Fellini, amb un paper que era un retrat d'ella mateixa: Sylvia, una diva del cinema que és una sex symbol i es troba de visita a Roma. L'escena en què Sylvia es fica dins la fontana di Trevi, on es posa a ballar i demana al periodista que l'acompanya (Marcello Mastroianni) que s'hi fiqui també, ha esdevingut clàssica.

Llegeixo que avui Anita Ekberg fa vuitanta anys. L'actriu va enamorar-se de Roma, on viu des de fa més de quaranta anys. Però Roma i Itàlia també es van enamorar d'aquella exuberant nòrdica rossa i sensual, i li van dedicar una cançó que es diu Ghiaccio bollente (gel que bull; és un dels noms que rep el gel sec). El títol fa referència al contrast d'aquella noia nòrdica i aparentment freda amb la fogositat que mostrava no solament en els films, sinó també en la vida real.

La dolce vita va ser un film prohibit a Espanya durant molt de temps. L'any que el van estrenar (el 1960) vaig passar un mes a Roma amb una família italiana, una parella amiga dels meus pares. Em van dur al cinema un parell de vegades, però jo era massa jove perquè em deixessin veure La dolce vita. Vaig veure-la de reestrena, el 1967 o 1968, en un poble d'estiueig de la costa adriàtica on, en un viatge devacances amb la meva família, ens vam aturar alguns dies.

Tot i que l'escena més famosa d'aquest film sigui la de la fontana di Trevi, la que jo recordo millor i que més em va impactar va ser l'última, a la vora del mar:



No sé exactament quina era la intenció de Fellini amb aquest final, si és en que tenia, d'intenció; al cap i a la fi sembla que havia filmat més d'un final alternatiu. Jo hi vaig veure la impossibilitat de comunicació entre els dos mons que representaven els dos personatges: el del periodista que es dedica a fer la crònica de la vida mundana de la burgesia, i el de Paola, la noieta senzilla que treballa de cambrera en una trattoria. Són a la platja, no gaire lluny l'un de l'altre, però hi ha un corrent d'aigua que els separa, com una riera que anés a parar al mar en aquell punt. Amb la remor de les onades, cap dels dos pot entendre el que diu l'altre. Tan a prop i tan lluny alhora! Com passa de vegades a la vida...

La comissaria virtual (48): El bon clima

Seguim amb la meteorologia. Vist fa un parell de dies a La Vanguardia (edició castellana):

Malgrat que els darrers anys es parla molt del canvi climàtic, el clima de Barcelona segueix essent el mateix: un clima mediterrani, amb temperatures suaus i pluges estacionals típicament fora de l'estiu. És un bon clima per a qui li agrada, però hi ha qui prefereix el clima alpí o el continental i fins i tot l'atlàntic. No tant, em fa l'efecte, l'àrid, el tropical o el polar.

 Si la humanitat no hi posa remei, és possible que abans que acabi el segle XXI el nostre clima s'assembli més al subtropical, però el clima no varia d'un dia per a un altre. L'últim dia de les festes de la Mercè, el clima del Barcelona era el mateix que el del dia abans, malgrat la forta pluja que va caure el 24 al matí. Allò que va salvar el darrer de dia de celebracions no va ser el clima, sinó el bon temps atmosfèric que va fer diumenge.

Facebook i el multilingüisme

De tant en tant, quan vull penjar-hi una foto, Facebook fa una verificació de seguretat i em demana que copiï dues paraules. Ahir em va demanar que copiés aquestes:

No sé d'on les treuen, però no és la primera vegada que em surt per copiar una paraula escrita en un alfabet que m'és desconegut. D'altres vegades estan tan tortes o retorçades, que encara que siguin lletres de l'alfabet romà, em resulta impossible desxifrar-les i he d'anar clicant on diu "prova altres paraules". El que no he provat mai és "un captcha d'àudio". Com diu Facebook després, jo també pregunto: què és això?

Google recorda els Muppets

Els Muppets van ser aquells simpàtics ninots que a TVE es van anomenar Los Teleñecos i que eren els personatges del programa Barrio Sésamo, en què a més dels ninots originals de la sèrie nord-americana, hi sortien alguns altres de propis, com la gallina Caponata. El creador dels Muppets, Jim Henson (1936-1990), avui hauria fet setanta-cinc anys. Google ho recorda dedicant un doodle a les seves criatures:

A casa, la mainada sempre els miraven (entre altres coses, perquè no hi havia cap altra televisió que TVE). I a mi m'agradava mirar-los amb ells. De tant en tant cantaven cançons. Una que ens agradava molt era la de Mahna Mahna: