Hotels amb història (1) : Hotel Continental (Barcelona)

En el bloc "Barcelona pixel a pixel", l'autor ensenya racons de Barcelona de vegades poc coneguts, d'altres més, però mostrats només parcialment, o espais que ja no existeixen (cinemes, per exemple), per tal que lectors i lectores facin un esforç per endevinar de quin lloc es tracta.

Com que hi ha molta gent de vacances, i les persones que no som de vacances aquest més treballem amb un ritme més tranquil, he pensat a fer una cosa semblant, un joc. Però jo no demano que s'endevini el lloc, que ben clar es veu a la foto que es tracta de l'Hotel Continental:


L'Hotel Continental es troba a la part superior de la Rambla. És un d'aquests hotels que ocupen uns quants pisos d'un edifici i que, si no mires enlaire, no t'adones que hi són. En aquest hotel va allotjar-se un escriptor estranger i l'hotel surt en un llibre en què l'autor explica la seva estada al nostre país coincidint amb uns esdeveniments que queden ja llunyans, però convé que el poble en mantingui la memòria. I el llibre d'aquest escriptor hi ajuda. Se n'ha parlat i escrit bastant i, si demano qui era l'escriptor i en quin llibre descriu la seva estada a Barcelona i altres llocs de Catalunya i d'Aragó, suposo que no serà difícil encertar-ho .

Foto: M. Piqueras (06.08.2010)

Retorn a l'escola

Durant el curs, segons a quina hora surti al carrer, veig la mainada que va a l'escola propera a casa meva o que en torna. De vegades veig també un altre tipus d'escolar: dones d'edat madura, algunes ja de la tercera edat. Un dia, a la porta del mercat, hi havia dues dones que devien rondar la setantena i xerraven animades. En passar prop d'elles vaig copsar una frase de la seva conversa: "Aquesta tarda no puc; vaig a col·legi", deia una d'elles. Després d'aquell dia vaig veure alguna vegada la "col·legiala", amb altres companyes, dones grans com ella. Algunes avançaven per la vorera amb un caminar feixuc, però el guirigall de les seves veus i el seu riure recordava l'esvalot de la mainada en sortir d'escola.

Fa anys vaig llegir en una revista anglesa un article sobre els programes d'estudi pensats especialment per a la gent gran que no havia tingut oportunitats en la seva joventut. Una anciana entrevistada comentava que tenia amigues que li retreien que l'estudi li fes negligir les seves tasques domèstiques. "Prefereixo treure la pols a la meva ment que als meus mobles", confessava ella.

Admiro aquestes dones que durant el curs veig de vegades quan vaig al mercat i que, com l'anciana anglesa, han elegit no només treure la pols i el rovell a les seves ments, sinó també enllustrar-les. Entre aquestes escolars madures, hi abunden les vídues. Solen ser dones que de joves no van poder acabar els estudis --de vegades ni tan sols l'escola primària-- per problemes económics o per pressions familiars: per part dels pares, primerament, i del marit després. Són com papallones que haguessin passat moltes dècades en la fase de crisàlide. És una llastima que en alguns casos, hagi estat la viduïtat el preu que han hagut de pagar per sortir del seu estat de letargia.

Diuen que la culpa és d'elles

Llegeixo a El Periódico que, segons una enquesta de la Delegación del Gobierno para la Violencia de Género, feta pública avui, el 40% dels ciutadans espanyols creuen que les dones maltractades freqüentment són responsables de maltractament que reben per seguir convivint amb l'agressor. Un percentatge que ha augmentat 3,5 punts des de l'any passat. El que no em queda clar si són homes els qui pensen així o si el grup inclou també dones. (Si jo escrivís "ciutadans espanyols", em referiria només a homes, però hi ha molta gent que fa servir el masculí per incloure els dos gèneres.)

En el web del Ministerio de la Igualdad es poden veure els resultats de l'enquesta. M'han cridat l'atenció --per alarmants-- les següents respostes: a) un 7,6% de les persones enquestades creuen que la violència contra la dona és inevitable i sempre ha existit.; b) un 7,5% creu que moltes víctimes no denuncien l'agressor perquè es tracta d'agressions justificades; c) un 5,0 creu que està justificat que un home agredeixi la seva dona o xicota quan ella decideix deixar-lo; d) un 18,% creu que la majoria de dones que denuncien fan denúncies falses.

I la data esfereïdora: en els sis primers mesos de 2010, 33 dones han mort a mans dels seus agressors. És el pitjor tipus de terrorisme que puc imaginar.

Temes relacionats:
- Diferència entre terrorisme i violència (24.03.2008)
- Conviure amb el terrorisme (26.01.2008)

Vermell per atreure les dones

Homes, voleu atreure les dones? Doncs vestiu-vos de vermell o citeu-les en algun lloc on la paret darrere vostre sigui vermella.

Fa temps que es fan estudis per saber quines característiques masculines atreuen més les dones. Pel que fa a les característiques físiques, segons els estudis fets, les dones troben més atractius els homes amb trets que mostren qualitats masculines, com ara barbeta i pòmuls prominents, el cos simètric i musculós (però no la musculatura dels culturistes), les espatlles una mica més amples que els malucs, una mica més alts que la mitjana i amb una veu lleugerament greu. Els estudis centrats en característiques no físiques indiquen que les dones prefereixen els homes bondadosos, agradables, intel·ligents, d'estatus elevat, emocionalment estables, i amb sentit de l'humor.

El vermell és un color que s'ha associat a l'erotisme, però per part de la dona, per atreure els homes. Moltes dones es pinten el llavis i les ungles de color vermell; la roba interior vermella es considera sexy; en molts llocs, els "red-light districts" són els barris de prostitució i de fet la il·luminació vermellosa en un bar convida a l'erotisme; en el teatre i el cinema, de vegades el vestuari vermell d'una actriu té connotacions eròtiques.

Entre els animals no humans se sap que el color vermell en els mascles és un factor d'atracció de les femelles, que prefereixen els mascles amb aquesta coloració com més intensa millor. Això es dóna, per exemple, en crustacis, en peixos, en ocells i en primats no humans. Un equip internacional d'investigadors va voler provar la hipòtesi que, en l'espècie humana, el vermell feia els homes més atractius als ulls de les dones i que aquest color els despertava més desig sexual. A més, volien comprovar si això passava perquè el vermell transmetia la idea d'un estatus social elevat.

Al llarg de la història, i en totes les cultures, el vermell va lligat a força, poder i dominància. Reis, cardenals, jutges i les classes privilegiades vesteixen de vermell. Els autors del treball es preguntaven si aquesta relació entre el vermell i un estatus social elevat era un fet cultural o si tenia una arrel biològica, tenint en compte que no és exclusiu dels humans i que en altres espècies està lligat a les hormones masculines. De fet, el vermell que lluen molts animals no depèn únicament de la pigmentació, sinó que també hi intervenen processos vasculars, que fan augmentar el flux sanguini en algunes zones del cos de l'animal. El vermell està lligat també a una millor salut i més força i vigor; és a dir serien mascles més dotats per sobreviure, al quals les femelles triarien per a aparellar-s'hi per tenir una millor descendència.

A les dones que van participar en el conjunt d'experiments per provar la hipòtesi, se'ls va dir que es tractava d'unes proves per estudiar la impressió que una persona pot causar en una altra. No se'ls va dir cap mentida, però tampoc se'ls va explicar què volien esbrinar, per tal de no influenciar la resposta. I els resultats de les proves van indicar que hi ha un paral·lelisme entre el comportament de les femelles no humanes i les de la nostra espècie.

De tota manera el que l'article no diu, ni en el resum ni en les conclusions, és que les dones que van participar en l'estudi eren noies al voltant dels vint anys. Em pregunto si una noia --o no tan noia-- que estigués prenent anticonceptius respondria de la mateixa manera a l'experiment. Potser sí perquè, de fet, sembla ser que no es busca el vermell en el mascle únicament perquè pot ser millor pare, sinó també perquè gaudeix d'un estatus més elevat.

Ara entenc perquè la selecció espanyola de futbol és "la roja"!
(Foto Wikimedia Commons)

Referència
Elliot AJ, Kayser DN, Greitemeyer T, Lichtenfeld S, Gramzow RH, Maier MA (2010) Red, rank, and romance in women viewing men. Journal of Experimental Psychology:General 139:399-417

Música per recordar: Gino Paoli i la seva gata

Amb Youtube és possible recuperar cançons i intèrprets que teníem ja en un racó polsegós de la memòria. Avui recupero Gino Paoli, un cantautor italià que fa anys que no sentia, si bé algunes de les seves cançons les recordo de memòria. I és que Paoli és un dels grans cantautors italians de les dècades de 1960 i 1970. Sapore di sale, Il cielo in una stanza, Quatro amici al bar, ... són algunes de les seves cançons més famoses. Però la que vull recuperar avui és la dedicada a aquella gata que tenia una taca negra en el morro i vivia a les golfes d'una casa a costat del mar amb una finestra prop del cel i que quan l'intèrpret tocava la guitarra ella es posava contenta i una estrella baixava del cel. Després ell va a viure a una casa luxosa des d'on recorda la gata, a la qual ja no pot veure.