Per casualitat he anat a parar a un web on hi havia un vídeo de Youtube en què Sergio Endrigo (1933-2005) interpreta la cançó infantil Ci vuole un fiore:
M'ha dut records de fa més de trenta anys, quan jo la cantava a les meves filles i el meu fill en una versió catalana que jo em vaig engiponar perquè l'entenguessin. El que jo no sabia aleshores és que la lletra de la cançó era un poema de Gianni Rodari (1920-1980), un nom molt familiar a casa perquè, després d'aquells primers Contes per telèfon, vam comprar les aventures de Gelsomino al país dels mentiders i altres llibres d'aquest autor que eren devorats per la mainada i per la mare de la mainada.
La meva versió de Ci vuole un fiore deia si fa no fa:
Per fer una taula cal tenir fusta,
per tenir fusta cal tenir un arbre,
per tenir un arbre cal la llavor,
per la llavor cal tenir un fruit,
per tenir un fruit cal una flor.
Era una cançoneta amb una melodia fàcil de recordar i amb una lletra que podia adaptar-se molt bé al català. Vaig prendre notes quan la vaig sentir per la televisió i de seguida en vaig fer l'adaptació. Després de tants anys m'adono que aquella cançó era alguna cosa més que un reguitzell de paraules. De fet, explica un flux que va de la taula a la flor, però té una segona part en què de nou tot acabava amb una flor, tancant un cicle.
A Youtube, a més de Ci vuole un fiore, hi ha altres cançons infantils cantades per Sergio Endrigo. Aquesta és una versió italiana d'una cançó molt divertida i senzilla de Vinicius de Morais, amb qui Endrigo havia col·laborat:
I he descobert que Sergio Endrigo també havia cantat --i potser musicat-- un poema de Rafel Alberti que aquí va popularitzar Joan Manuel Serrat:
Sergio Endrigo havia nascut a Pola, ciutat que va haver d'abandonar als catorze anys, en l'èxode istrià de la postguerra de què vaig parlar fa un temps, en una de les meves cròniques alguereses. En la cançó 1947, (va fer-ne també una versió en friulià) Endrigo recorda la seva ciutat natal: "Des d'aquella vegada no l'he tornada a veure, què en serà, de la meva ciutat?..."
diumenge, 31 de gener del 2010
dissabte, 30 de gener del 2010
10.23 A l'homeopatia no hi ha res
Escric aquest apunt quan falten poc més de deu hores perquè al Regne Unit més de 300 persones escèptiques de l'homeopatia participin en una "sobredosi homeopàtica en massa". 
Serà una protesta dirigida a Boots', una popular cadena de botigues de perfumeria i farmàcia que ven també productes homeopàtics.
La finalitat de la campanya 10.23 A l'homeopatia no hi ha res és despertar la consciència pública sobre la realitat de l'homeopatia i pressionar Boots' perquè deixi de vendre productes homeopàtics, que no serveixen per a res. Cadascuna de les persones que participa en la protesta, a les 10.23 (hora de Greenwich) engolirà el contingut d'un pot de píndoles homeopàtiques per demostrar que aquests medicaments no són res més que píndoles de sucre.
L'homeopatia és una pràctica terapèutica que consisteix a tractar les malalties amb quantitats infinitesimals d'unes substàncies capaces de causar els mateixos símptomes que es vol combatre. Per aconseguir les dosis homeopàtiques es van fent dilucions repetides d'aquestes substàncies. Hi ha productes que estan tan diluïts que és impossible que aquelles píndoles continguin una sola molècula de la substància original. S'han fet estudis per comprovar la possible eficàcia de la medicació homeopàtica. El 2005, la revista mèdica The Lancet va publicar una metaanàlisi (mètode estadístic que combina els resultats de diferents estudis) que comparava els resultats obtinguts en assajos de medicaments homeopàtics i convencionals. La conclusió era que, quan es produïen beneficis aparents amb el tractament homeopàtic, es tractava de l'efecte placebo (la persona que pren el medicament està convençuda que li farà un determinat efecte i així és) que també s'obtenia en els assajos amb medicament convencional (quan una persona creu que està prenent el medicament que s'està assajant, però en realitat està prenent una altra substància).
Sobre l'homeopatia hi ha molta confusió. Hi ha gent que creu que es tracta d'una medicina natural basada en herbes, però no hi té res a veure. L'homeopatia és un invent de finals del segle XVIII, l'efecte de la qual mai no ha estat provat. Prendre "medicaments" homeopàtics potser no perjudicaria la salut si no fos que, en general, qui pren el producte homeopàtic ho fa "en comptes de" i no "a més a més" d'un altre tractament. O si es pren per afeccions com ara un refredat, que s'acabaria guarint encara que no es prengués res. Però sí que perjudica la butxaca, perquè s'està pagant a preu de medicament una substància que és bàsicament sucre.
Serà una protesta dirigida a Boots', una popular cadena de botigues de perfumeria i farmàcia que ven també productes homeopàtics.La finalitat de la campanya 10.23 A l'homeopatia no hi ha res és despertar la consciència pública sobre la realitat de l'homeopatia i pressionar Boots' perquè deixi de vendre productes homeopàtics, que no serveixen per a res. Cadascuna de les persones que participa en la protesta, a les 10.23 (hora de Greenwich) engolirà el contingut d'un pot de píndoles homeopàtiques per demostrar que aquests medicaments no són res més que píndoles de sucre.
L'homeopatia és una pràctica terapèutica que consisteix a tractar les malalties amb quantitats infinitesimals d'unes substàncies capaces de causar els mateixos símptomes que es vol combatre. Per aconseguir les dosis homeopàtiques es van fent dilucions repetides d'aquestes substàncies. Hi ha productes que estan tan diluïts que és impossible que aquelles píndoles continguin una sola molècula de la substància original. S'han fet estudis per comprovar la possible eficàcia de la medicació homeopàtica. El 2005, la revista mèdica The Lancet va publicar una metaanàlisi (mètode estadístic que combina els resultats de diferents estudis) que comparava els resultats obtinguts en assajos de medicaments homeopàtics i convencionals. La conclusió era que, quan es produïen beneficis aparents amb el tractament homeopàtic, es tractava de l'efecte placebo (la persona que pren el medicament està convençuda que li farà un determinat efecte i així és) que també s'obtenia en els assajos amb medicament convencional (quan una persona creu que està prenent el medicament que s'està assajant, però en realitat està prenent una altra substància).
Sobre l'homeopatia hi ha molta confusió. Hi ha gent que creu que es tracta d'una medicina natural basada en herbes, però no hi té res a veure. L'homeopatia és un invent de finals del segle XVIII, l'efecte de la qual mai no ha estat provat. Prendre "medicaments" homeopàtics potser no perjudicaria la salut si no fos que, en general, qui pren el producte homeopàtic ho fa "en comptes de" i no "a més a més" d'un altre tractament. O si es pren per afeccions com ara un refredat, que s'acabaria guarint encara que no es prengués res. Però sí que perjudica la butxaca, perquè s'està pagant a preu de medicament una substància que és bàsicament sucre.
divendres, 29 de gener del 2010
Dona i ciència a l'Avui
Joaquim Elcacho, periodista del diari Avui i especialitzat en ciència i ambient, publica avui (a l'Avui) un interessant article sobre la presència de les dones en el món de la recerca. (És possible accedir al pdf de l'article des del bloc de Joaquim Elcacho.)
L'article destaca el gran augment (un 87,8%) del nombre de dones que s'han incorporat als laboratoris durant els darrers sis anys, tot i que el nombre de les que ocupen càrrecs de responsabilitat en els centres de recerca és encara molt baix. Tot i aquest espectacular augment, encara són menys que els homes, perquè el nombre d'homes investigadors també ha augmentat força, un 62,4%. Les diferències s'escurcen, però això és en el conjunt. Si aquestes dades corresponen a la recerca en tots els àmbits i inclouen també les ciències socials i les humanitats, posaria la mà al foc que hi ha àrees del coneixement en les quals les investigadores són majoria, mentre que, en d'altres, la majoria masculina és aclaparadora (tant de bo em cremés, però).
Ahir, dijous, vaig assistir a una conferència impartida per Isabel Jiménez, professora d'història de la ciència de la Universitat de Màlaga, que va tractar del paper de la dona en el món de la medicina en diferents èpoques, però com a pacient. Un paper que ha anat des de ser considerada gairebé sempre una malalta (ser dona, un ésser sense els atributs que té el mascle, ja seria una "malaltia" de l'espècie humana), a ignorar moltes de les afeccions pròpies de les dones. En el debat va sorgir també l'altre costat de la dona en el món de la medicina: el de la professional.
Avui dia, a les facultats de medicina (i en algunes altres també), hi ha força més noies que nois. Això, que sembla una bona notícia, em sembla que pot tenir també una lectura negativa. Només cal adonar-se del desprestigi que ha experimentat la professió mèdica durant les darreres dècades. Tot i que la medicina, com a ciència, hagi avançat amb passes de gegant, i que hagi augmentat molt la supervivència en malalties que abans tenien molt mal pronòstic, el metge --o la metgessa-- ja no és la persona en qui tothom confiava. Com més va, més presència tenen les pràctiques alternatives de la medicina. La gent no es refia d'un (o una) professional que ha estudiat cinc anys de carrera, més els tres o quatre d'especialització, i en canvi es posa alegrament en mans de "metges" alternatius, dels quals sovint ignora la formació, però li han dit que és molt bo (o bona).
Per a un noi del segle XXI, el futur com a metge és molt diferent del que tenia la generació dels seus pares. I és així, amb la professió desprestigiada, que les dones formen el gruix de les noves generacions de metges. Però, i si fos al revés? I si fos la presència massiva de les dones allò que ha causat el desprestigi social de la professió?
L'article destaca el gran augment (un 87,8%) del nombre de dones que s'han incorporat als laboratoris durant els darrers sis anys, tot i que el nombre de les que ocupen càrrecs de responsabilitat en els centres de recerca és encara molt baix. Tot i aquest espectacular augment, encara són menys que els homes, perquè el nombre d'homes investigadors també ha augmentat força, un 62,4%. Les diferències s'escurcen, però això és en el conjunt. Si aquestes dades corresponen a la recerca en tots els àmbits i inclouen també les ciències socials i les humanitats, posaria la mà al foc que hi ha àrees del coneixement en les quals les investigadores són majoria, mentre que, en d'altres, la majoria masculina és aclaparadora (tant de bo em cremés, però).
Ahir, dijous, vaig assistir a una conferència impartida per Isabel Jiménez, professora d'història de la ciència de la Universitat de Màlaga, que va tractar del paper de la dona en el món de la medicina en diferents èpoques, però com a pacient. Un paper que ha anat des de ser considerada gairebé sempre una malalta (ser dona, un ésser sense els atributs que té el mascle, ja seria una "malaltia" de l'espècie humana), a ignorar moltes de les afeccions pròpies de les dones. En el debat va sorgir també l'altre costat de la dona en el món de la medicina: el de la professional.
Avui dia, a les facultats de medicina (i en algunes altres també), hi ha força més noies que nois. Això, que sembla una bona notícia, em sembla que pot tenir també una lectura negativa. Només cal adonar-se del desprestigi que ha experimentat la professió mèdica durant les darreres dècades. Tot i que la medicina, com a ciència, hagi avançat amb passes de gegant, i que hagi augmentat molt la supervivència en malalties que abans tenien molt mal pronòstic, el metge --o la metgessa-- ja no és la persona en qui tothom confiava. Com més va, més presència tenen les pràctiques alternatives de la medicina. La gent no es refia d'un (o una) professional que ha estudiat cinc anys de carrera, més els tres o quatre d'especialització, i en canvi es posa alegrament en mans de "metges" alternatius, dels quals sovint ignora la formació, però li han dit que és molt bo (o bona).
Per a un noi del segle XXI, el futur com a metge és molt diferent del que tenia la generació dels seus pares. I és així, amb la professió desprestigiada, que les dones formen el gruix de les noves generacions de metges. Però, i si fos al revés? I si fos la presència massiva de les dones allò que ha causat el desprestigi social de la professió?
dijous, 28 de gener del 2010
Ascò i el magatzem nuclear
No diré res de nou afirmant que, amb aquest magatzem nuclear, passa com amb les presons i amb els abocadors: són necessaris, però ningú no els vol tenir a tocar de casa. Ahir algú em va preguntar què en pensava jo, de la decisió de l'Ajuntament d'Ascó. Vaig respondre que no em podia pronunciar a favor ni en contra perquè els meus coneixements de física, de geologia i de ciències ambientals són més aviat escassos i no em considero preparada per discernir si un magatzem de residus nuclears és perillós o no. Entre d'altres factors, perquè tampoc no sé massa bé en què consisteix el projecte, excepte que hi haurà d'haver un magatzem soterrat per abocar-hi la deixalla nuclear.
Però si, com diuen, en aquest país la majoria de la gent ha dit un NO rotund al magatzem nuclear, suposo que el meu cas deu ser una excepció i que la població general està molt més informada que jo i, per tant, també més capacitada per jutjar si el projecte és perillós o no. He sentit les opinions d'alguns polítics, però no en faig cap cas. Que un polític o política --ja sigui del govern o de l'oposició-- es decanti, en qualsevol tema, per una opció o una altra, depèn gairebé sempre dels beneficis o perjudicis que la seva acció pugui reportar-li en unes futures eleccions. Ahir vaig sentir l'opinió de dues persones suposadament expertes, però eren contradictòries. Per tant, segueixo sense poder prendre partit.
Crec que, en molts casos, darrere de la decisió presa hi ha un factor emocional. I entenc que les emocions porten unes persones a ser contràries al projecte i a d'altres a ser-ne favorables. Entenc el no de la gent d'altres pobles de les terres de l'Ebre, que viuran prop del magatzem nuclear, però no se'n beneficiaran directament perquè la compensació econòmica de l'Estat anirà a Ascó. Entenc el no dels qui creuen que tenir un magatzem de deixalla sota terra, encara que sigui a uns quants centenars de metres pot ser perillós. I també entenc que hi hagi qui hi estigui a favor, especialment la gent d'Ascó, perquè amb el projecte veuen possibilitats de treball i de millores socials en el poble. Però com que no hi ha altres emocions que moguin a estar-hi a favor la gent que no és del poble, la veu de l'Ajuntament d'Ascó i de la part del veïnat que diu sí al projecte se sent molt menys que la de les persones que hi són contràries.
He intentat esbrinar alguna cosa sobre els magatzems per a deixalles nuclears, però no tinc temps d'endinsar-me en la lectura d'alguns articles que potser m'aclaririen alguna cosa. M'he adonat, però, que, per decidir si un indret és idoni o no per a instal·lar-hi un magatzem de residus nuclears es fan diversos tipus d'estudis: a) estudis previs de la geologia del terreny (estabilitat física, hidrogeologia, geoquímica); b) estudis sobre el desenvolupament de la radioactivitat en dipòsits naturals de roques radioactives, que es prenen com a models per poder extrapolar els resultats a possibles emmagatzematges de residus nuclears; c) estudis sobre el comportament a llarg termini de la bentonita, material que es fa servir per construir dipòsits d'emmagatzematge dels residus nuclears; d) estudis per desenvolupar sensors que puguin controlar a llarg termini la possible corrosió dels dipòsits de residus; e) avaluació del perill que representaria un terratrèmol per a un dipòsit de residus nuclears en una regió de baixa activitat sísmica; f) estudis microbiològics per detectar els microorganismes que poden viure en el material que haurà d'aïllar els residus. M'ha semblat molt interessant aquest darrer aspecte perquè hi ha bacteris que a la llarga podrien "menjar-se" les deixalles radioactives i actuar com a descontaminadors (podeu veure-ho aquí, si podeu accedir a la revista Applied Microbiology and Biotechnology des d'una universitat o centre de recerca).
He donat un cop d'ull a una publicació de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica amb dels principis i criteris tècnics que cal tenir en compte per a l'eliminació subterrània de residus radioactius d'alt nivell. Els deu principis que ha de complir un magatzem subterrani de residus nuclears tenen dos objectius principals: a) aïllar de l'ambient humà a molt llarg termini els residus d'alt nivell, sense deixar en mans de futures generacions el manteniment del sistema d'eliminació ni imposant-los restriccions significatives per causa de l'existència del magatzem; i b) assegurar a llag termini la protecció radiològica dels humans i de l'ambient d'acord amb els principis internacionals establerts de protecció contra les radiacions.
Pel que he llegit, m'ha semblat entendre que no n'hi ha prou amb la voluntat d'un poble perquè en el seu terme municipal se situï un magatzem subterrani de residus radioactius. És absolutament necessari que es faci un estudi detallat de les condicions de la zona. I un cop s'ha decidit de construir el magatzem en el subsol d'un indret determinat, els criteris que ha de complir són molt estrictes. Ignoro si es coneixen bé les característiques del subsol dels dos o tres pobles que volen allotjar el futur magatzem estatal. Si no fos així, podríem trobar-nos que finalment cap dels tres llocs fos adequat per a aquesta funció.
Però si, com diuen, en aquest país la majoria de la gent ha dit un NO rotund al magatzem nuclear, suposo que el meu cas deu ser una excepció i que la població general està molt més informada que jo i, per tant, també més capacitada per jutjar si el projecte és perillós o no. He sentit les opinions d'alguns polítics, però no en faig cap cas. Que un polític o política --ja sigui del govern o de l'oposició-- es decanti, en qualsevol tema, per una opció o una altra, depèn gairebé sempre dels beneficis o perjudicis que la seva acció pugui reportar-li en unes futures eleccions. Ahir vaig sentir l'opinió de dues persones suposadament expertes, però eren contradictòries. Per tant, segueixo sense poder prendre partit.
Crec que, en molts casos, darrere de la decisió presa hi ha un factor emocional. I entenc que les emocions porten unes persones a ser contràries al projecte i a d'altres a ser-ne favorables. Entenc el no de la gent d'altres pobles de les terres de l'Ebre, que viuran prop del magatzem nuclear, però no se'n beneficiaran directament perquè la compensació econòmica de l'Estat anirà a Ascó. Entenc el no dels qui creuen que tenir un magatzem de deixalla sota terra, encara que sigui a uns quants centenars de metres pot ser perillós. I també entenc que hi hagi qui hi estigui a favor, especialment la gent d'Ascó, perquè amb el projecte veuen possibilitats de treball i de millores socials en el poble. Però com que no hi ha altres emocions que moguin a estar-hi a favor la gent que no és del poble, la veu de l'Ajuntament d'Ascó i de la part del veïnat que diu sí al projecte se sent molt menys que la de les persones que hi són contràries.
He intentat esbrinar alguna cosa sobre els magatzems per a deixalles nuclears, però no tinc temps d'endinsar-me en la lectura d'alguns articles que potser m'aclaririen alguna cosa. M'he adonat, però, que, per decidir si un indret és idoni o no per a instal·lar-hi un magatzem de residus nuclears es fan diversos tipus d'estudis: a) estudis previs de la geologia del terreny (estabilitat física, hidrogeologia, geoquímica); b) estudis sobre el desenvolupament de la radioactivitat en dipòsits naturals de roques radioactives, que es prenen com a models per poder extrapolar els resultats a possibles emmagatzematges de residus nuclears; c) estudis sobre el comportament a llarg termini de la bentonita, material que es fa servir per construir dipòsits d'emmagatzematge dels residus nuclears; d) estudis per desenvolupar sensors que puguin controlar a llarg termini la possible corrosió dels dipòsits de residus; e) avaluació del perill que representaria un terratrèmol per a un dipòsit de residus nuclears en una regió de baixa activitat sísmica; f) estudis microbiològics per detectar els microorganismes que poden viure en el material que haurà d'aïllar els residus. M'ha semblat molt interessant aquest darrer aspecte perquè hi ha bacteris que a la llarga podrien "menjar-se" les deixalles radioactives i actuar com a descontaminadors (podeu veure-ho aquí, si podeu accedir a la revista Applied Microbiology and Biotechnology des d'una universitat o centre de recerca).
He donat un cop d'ull a una publicació de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica amb dels principis i criteris tècnics que cal tenir en compte per a l'eliminació subterrània de residus radioactius d'alt nivell. Els deu principis que ha de complir un magatzem subterrani de residus nuclears tenen dos objectius principals: a) aïllar de l'ambient humà a molt llarg termini els residus d'alt nivell, sense deixar en mans de futures generacions el manteniment del sistema d'eliminació ni imposant-los restriccions significatives per causa de l'existència del magatzem; i b) assegurar a llag termini la protecció radiològica dels humans i de l'ambient d'acord amb els principis internacionals establerts de protecció contra les radiacions.
Pel que he llegit, m'ha semblat entendre que no n'hi ha prou amb la voluntat d'un poble perquè en el seu terme municipal se situï un magatzem subterrani de residus radioactius. És absolutament necessari que es faci un estudi detallat de les condicions de la zona. I un cop s'ha decidit de construir el magatzem en el subsol d'un indret determinat, els criteris que ha de complir són molt estrictes. Ignoro si es coneixen bé les característiques del subsol dels dos o tres pobles que volen allotjar el futur magatzem estatal. Si no fos així, podríem trobar-nos que finalment cap dels tres llocs fos adequat per a aquesta funció.
dimarts, 26 de gener del 2010
La mandarina de Newton: il·lusionisme o ciència?
Com diu Irene Lapuente en el seu web, La mandarina de Newton és un projecte que combina ciència i tecnologia amb qualsevol altra disciplina i d'aquesta combinació sorgeixen diverses activitats, en molts casos lúdiques, però sempre didàctiques i il·lustratives d'algun fenomen científic.
Irene podria esdevenir una showwoman de la divulgació de la ciència, un perfil professional que sol estar associat a homes. En la presentació del projecte que va fer el proppassat 4 de gener al Citilab de Cornellà, va fer uns experiments davant del públic que podrien haver estat fets per un il·lusionista. Moltes vegades, l'única diferència entre l'il·lusionista i el divulgador és el fet que mentre el primer no explica per què passa allò que veu el públic, el divulgador sí que ho fa. Podria pensar-se que el secret de l'il·lusionista és la clau del seu èxit. Però un divulgador com Dani Jiménez Albiac, que explica sempre el "truc" dels seus jocs, té tant d'èxit com pugui tenir un il·lusionista.
Irene segueix aquesta línia de l'il·lusionisme sense truc. Fa "jocss de màgia" que entretenen el públic i que no tenen més secrets que les lleis de la física i de la química. Els que va fer al Citilab, tenien tots alguna relació amb Newton. Després de l'èxit d'aquella presentació, Irene porta La mandarina de Newton a Barcelona. Serà dimecres 27 de gener, a les 19.00, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. És una activitat gratuïta i oberta a tothom. Atès que l'aforament de la sala és limitat i que després dels experiments newtonians hi haurà un petit brindis mandarínic, cal apuntar-s'hi prèviament a l'adreça ilamandarina@gmail.com. Si hi aneu, us ho passareu bé i recordareu algunes d'aquelles coses apreses a l'escola que el temps fa que anem oblidant.
Una alquimista del segle XXI, amb el seu ajudant
Les dues monedes "d'or" de l'esquerra eren com la de la dreta abans de l'experiment.
Fotos: M. Piqueras, 04.01.2010
Irene podria esdevenir una showwoman de la divulgació de la ciència, un perfil professional que sol estar associat a homes. En la presentació del projecte que va fer el proppassat 4 de gener al Citilab de Cornellà, va fer uns experiments davant del públic que podrien haver estat fets per un il·lusionista. Moltes vegades, l'única diferència entre l'il·lusionista i el divulgador és el fet que mentre el primer no explica per què passa allò que veu el públic, el divulgador sí que ho fa. Podria pensar-se que el secret de l'il·lusionista és la clau del seu èxit. Però un divulgador com Dani Jiménez Albiac, que explica sempre el "truc" dels seus jocs, té tant d'èxit com pugui tenir un il·lusionista.
Irene segueix aquesta línia de l'il·lusionisme sense truc. Fa "jocss de màgia" que entretenen el públic i que no tenen més secrets que les lleis de la física i de la química. Els que va fer al Citilab, tenien tots alguna relació amb Newton. Després de l'èxit d'aquella presentació, Irene porta La mandarina de Newton a Barcelona. Serà dimecres 27 de gener, a les 19.00, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. És una activitat gratuïta i oberta a tothom. Atès que l'aforament de la sala és limitat i que després dels experiments newtonians hi haurà un petit brindis mandarínic, cal apuntar-s'hi prèviament a l'adreça ilamandarina@gmail.com. Si hi aneu, us ho passareu bé i recordareu algunes d'aquelles coses apreses a l'escola que el temps fa que anem oblidant.
Una alquimista del segle XXI, amb el seu ajudant
Les dues monedes "d'or" de l'esquerra eren com la de la dreta abans de l'experiment.Fotos: M. Piqueras, 04.01.2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)