Històries d'hospital (II)

Em referia ahir a la meva experiència com a pacient i el que passa o pot passar dins les habitacions dels hospitals. El passadís d'una planta, però, pot ser encara més entretingut. És un ambient que va variant al llarg del dia, però on sempre hi ha activitat. Al matí, les auxiliars i infermeres que van d'habitació en habitació per prendre la pressió i la temperatura i comprovar com es troben els pacients. Després, els carros amb el servei d'esmorzar i els que duen els estris per a la neteja de les habitacions o per canviar llençols, tovalloles, camisoles dels pacient; personal de manteniment que ve a fer alguna reparació; algunes visites que ja comencen a arribar.... Mentrestant, metges que van amunt i avall per visitar els seus pacients. No sé per què, jo esperava cada dia amb il·lusió la visita del metge, un cirurgià jove --per l'edat, podria ser el meu fill-- que transmet confiança i traspua bonhomia. (Fa molts anys, la meva mare m'havia dut a metges que tenien edat de ser el meu avi; després vaig anar a metges que podrien haver estat el meu pare o la meva mare; més tard ja eren de la meva edat o semblant; ara m'ha operat un metge que podria ser el meu fill, i el fisioterapeuta que em fa la rehabilitació gairebé podria ser el meu net. Tempus fugit...)

Més tard, pel passadís hi ha també pacients que van amunt i avall. N'hi ha que ho fan per recomanació mèdica, perquè els convé caminar i no estar-se tot el dia al llit o asseguts. D'altres, per avorriment, perquè el temps a l'hospital transcorre molt lentament. El tercer dia jo ja vaig sortir a caminar, a fer pràctiques amb les crosses i fer treballar una mica el genoll nou. Primer vaig fer-ho amb la fisioterapeuta que cada matí venia a fer-me fer alguns exercicis, però després ja vaig anar pel meu compte. En les meves excursions, sovint em creuava amb altres pacients que també anaven amunt i avall del passadís. Al final, de tant creuar-nos ja ens saludàvem i fins i tot creuàvem algunes paraules.

Una dona més gran que jo que caminava ajudant-se amb una crossa, en saber que m'havien posat una pròtesi de genoll em va dir que esperava que tingués més sort que ella, que duia ja sis operacions després que li posessin la seva, de pròtesi. Em va dir que era "por culpa de una batería". Em va estranyar molt perquè, que jo sàpiga, les pròtesis de genoll són substitucions de peces anatòmiques del cos, i no necessiten cap bateria. Però pel seu accent lleugerament gallec, vaig suposar a què es referia. Vaig recordar que alguns microbiòlegs gallecs quan parlen de bacteris diuen "baterias", com si no poguessin pronunciar la c que hi ha abans de la t. I quan després la dona va afegir que els antibiòtics no li van anar bé i "la corina se subió hasta el riñón" vaig tenir ben clar que el seu problema havia esta una infecció. Ella va parlar de la corina perquè li deu sonar del safareig que es va fer sobre la vida privada de l'anterior rei. Però posaria la mà al foc que es tracta d'un corinebacteri (Corynebacterium), un gènere bacterià amb espècies que pul·lulen pels hospitals i poden infectar pròtesis, catéters i altres dispositiu.

En un altre passeig pel passadís vaig creuar-me amb una dona anciana que anava vestida de carrer però duia, penjant del braç, la camisola (el ponxo, en l'argot de l'hospital). Després, quan jo era ja dins de l'habitació, vaig sentir que una auxiliar li deia que no podia sortir al passadís vestida com si anés al carrer, que mentre estigués ingressada havia de dur el ponxo i una bata al damunt. La dona no volia, perquè la seva intenció era marxar. Es veu que ja ho havia intentat més d'una vegada i l'auxiliar va haver de demanar ajut per dur la dona de nou a la seva habitació, que era a costat de la meva. L'endemà va canviar de tàctica i intentava marxar... nua! Vaig sentir les veus d'una auxiliar que li deia: "¿Qué haces sin ropa? ¡Entra y ponte en seguida el poncho!".

I qualsevol que fos l'hora en què sortís de l'habitació, gairebé sempre em creuava amb un senyor que caminava amb el pal que s'usa per subjectar les ampolles de sèrum, però ell hi duia penjada una altra cosa, una mena de maleteta negra, com la que fa servir molta gent per dur el menjar a la feina. Un dels dies que vaig fugir de la meva habitació envaïda per la família de la meva companya i vaig anar amb una visita a seure a la saleta, va arribar-hi aquell home. Com que devia estar avorrit, va explicar-nos el seus mals. Ens va dir que feia un mes que estava ingressat i, al mateix temps que s'aixecava la jaqueta del pijama va preguntar: "No tenen manies vostés?". Si n'haguéssim tingudes, ja hauria estat massa tard, perquè no vam poder evitar veure una cosa negra de forma rectangular, de la qual sortia un cable que anava fins a la maleteta que acompanyava l'home contínuament. Ens va dir que allò negre era una esponja que aspirava tota la porqueria que tenia en la cavitat abdominal i ho bombejava al maletí. I que fins que no hagués fet neteja, havia d'estar-se a l'hospital. Després d'aquell dia, cada vegada que em creuava amb ell em temia que no tornés a arremangar-se el pijama.

A més de la pacient que volia escapar-se de l'hospital, n'hi havia altres dues que, de nit, en comptes de trucar al timbre, cridaven les infermeres de viva veu. Una deia "¡Señoritaaaaaa!, ¡señoritaaaaa!" i l'altra "Nenaaaa!, nenaaaa!". La segona, a mes del 'nena', de tant en tant hi afegia alguna frase com ara "Nena, vine, que tinc molta feina!" o "Nena, vine que tinc nens petits!".

La majoria de les infermeres i auxiliars demostraven tenir una paciència gairebé infinita amb les persones malaltes o operades amb qui havien de tractar. Com més conec des de dins la vida hospitalària, més crec que és aquest personal el que hauria d'anomenar-se pacient.

Històries d'hospital (I)

Els últims anys he freqüentat bastant l'ambient hospitalari. Hi havia anat com a acompanyant, però recentment he viscut aquest ambient des de l'altre costat, el del pacient. La causa ha estat una operació de genoll perquè em posessin una pròtesi. La meva artrosi havia avançat molt i l'única solució era un genoll nou.

Passar-se les vint-i-quatre hores del dia a l'hospital donen per a molt. Com he escrit altres vegades, no m'estranya que es facin tantes sèries de televisió sobre hospitals, perquè és un ambient on hi ha una gran diversitat humana i on s'entrecreuen històries de tota mena. I si és un hospital públic o concertat, en què els pacients comparteixen habitació amb alguna altra persona, la intimitat no existeix. Sense voler-ho, t'assabentes de tot el que li passa a l'altra pacient i ella sap també el que et passa o et fan a tu, qui et ve a visitar, de què parleu... A més, com que les portes de les habitacions gairebé sempre estan obertes, allò és com un pati de veïns on tot se sap.

La meva estada hospitalària va durar deu dies, al llarg dels quals tres dones van passar per l'habitació on jo em trobava. En la pràctica, dues, perquè a la primera li havien fet una operació que només requeria una nit d'hospital. L'endemà al matí, abans de marxar em va preguntar si havia roncat molt, perquè sap que és molt roncadora. Vaig dir-li que, amb el dolor que em va fer aquella nit el genoll, si havia roncat, jo no me n'havia assabentat (va ser una mentida piadosa; sí que vaig sentir-la roncar, però no van ser els seus roncs allò que no em va deixar dormir, sinó el malestar que jo tenia).

Capvespre vist del llit estant

La segona compi --com diuen en l'argot hospitalari-- va ser una dona molt discreta a qui acompanyaven la seva germana i uns oncles molt vellets (ell, germà de l'avi de la noia). A l'habitació es respirava tranquil·litat, encara que ella o jo tinguéssim alguna visita. Amb la darrera compi, però, va arribar la revolució. I no tant per ella, que era també bastant discreta, sinó pel seu seguici, que semblava sortit d'una pel·lícula d'Almodóvar. Després de l'operació, la dona havia estat 24 hores a la UCI i va arribar a l'habitació acompanyada del marit, el pare i la mare i un germà. En aquell moment jo no tenia cap visita i els vaig dir que, si volien agafessin la cadira que hi havia per a les meves visites. No van agafar-la, sinó que el germà s'hi va asseure directament sense desplaçar-la, envaint el meu espai de l'habitació. Cal dir que jo tenia la part millor de l'habitació, amb un gran finestral des d'on veia --del llit estant-- la part sud-oest de Barcelona, amb Sant Pere Màrtir al fons. Doncs el noi va seure al costat de la finestra i va deixar allà la seva motxilla. Va estirar les cames i va començar a parlar amb la resta (havien corregut la cortineta que separa els dos llits), de manera que jo em sentia com una intrusa allà al mig i pensava que, si havia d'aixecar-me per anar al lavabo, ho hauria de fer davant d'aquell home i fer-me camí entre tots els acompanyants. Al cap d'una estona, la mare va començar a repartir entrepans i es van posar a dinar (per sort, cap de xorisso, no sé si jo n'hauria suportat l'olor). Tots, menys la pacient --per raons òbvies-- i el seu germà, que va dir que ell volia anar a dinar a un restaurant.

Es notava que el germà no havia anat a l'hospital de manera voluntària. Després vaig saber que tots vivien en una població del Vallès oriental i que el noi havia hagut de fer de xofer dels seus pares, tots dos amb problemes de mobilitat que no els permet desplaçar-se amb transport públic. El pare gairebé no parlava, però la mare ho feia pels descosits i amb un volum de veu bastant alt. Vaig aixecar-me per anar al lavabo i me'l vaig trobar tancat. "Está mi marío", em va dir la mare de la pacient i es va estranyar quan li vaig replicar que aquell bany era només per als pacients, que els acompanyants i visites havien d'anar als lavabos que hi ha fora de les habitacions. Es va excusar, però jo vaig haver d'esperar que sortís l'home.

Jo no veia l'hora que marxessin per tenir una mica de pau. Em posava música amb els auriculars, però ni Leonard Cohen era capaç de donar-me una mica de tranquil·litat. Quan el marit de la pacient va preguntar-me si em molestaria que posessin la televisió, vaig dir-li que, si la posaven fluixa, no. Em temia que posessin Tele5 o algun altre canal amb reality shows i públic cridaner i estava disposada, si ho feien, a escoltar música sense els auriculars i al mateix volum que posessin el televisor.

Un altre ensurt va ser en sentir que el marit de la pacient deia a la família que ell es quedaria a dormir amb la seva dona, a la butaca que hi ha a costat del llit. Vaig pensar que, si m'aixecava durant la nit per anar al lavabo, hauria d'anar amb compte de dur el ponxo ben lligat, per no anar ensenyant el meu darrere. De tota manera, m'amoïnava més la possibilitat el marit de la pacient fos un home roncador, que no pas que em veiés les natges. Per sort, la pacient, que també devia cansar-se de tant de rebombori (després encara van venir dues persones més) es va adormir i el seu seguici va decidir anar a xerra a una saleta que hi ha a costat dels ascensors.

Per sort, quan van marxar tots els acompanyants i visites, l'habitació va tornar a la calma. La parella era molt discreta, parlava en veu baixa i no van engegar el televisor. La nit va ser tranquil·la i possiblement els vaig molestar més jo a ells que no ells a mi. Com que el calmant que m'havia pres per via oral no em feia efecte, me'l van donar per via intravenosa, però la via que encara duia en el braç estava obturada i van haver de punxar-me de nou. De matinada, en fer una excursió al WC vaig adonar-me que el meu braç i bona part de la meva roba --també el llençol de dalt-- eren plens de sang que havia sortit per la nova via que em van col·locar.

Per sort, els següents dies, la família de la meva compi es va moderar. Però ella, tan discreta habitualment, va sortir de mare quan van venir a veure-la tres dones que duien els fills a la mateixa escola que van els seus. Van anar a l'hospital amb un bebè que no devia tenir ni tres mesos i abans de marxar el van canviar... damunt del llit de la pacient! I no van parar de xerrar de problemes de l'escola, dels deures, de les classes i les professores... Eren dones que es notava que tenien estudis --parlaven de matemàtiques i d'altres matèries amb coneixement de causa-- però demostraven tenir una gran manca de cultura en salut, en no adonar-se que l'ambient d'un hospital no és gens adequat per a una criatura. Tampoc no entec que ningú de l'hospital --infermeres o auxiliars-- no els digués res sobre això.

Això és el que passava dins l'habitació. Fora, déu n'hi do també quins personatges corrien pel passadís! Però això ja són altres històries.

Crònica d'un desastre anunciat: la "trumpada" de Hillary Clinton

La nit passada, m'he despertat a les tres o les quatre de la matinada. (El meu genoll nou, tot i que ja fa tres setmanes que forma part de mi, sembla que li costi acostumar-s'hi i encara m'impedeix dormir d'una tirada tota la nit.) A aquella hora, he agafat el mòbil i he entrat a Twitter per veure si hi havia ja algun resultat sobre les eleccions presidencials dels Estats Units. En llegir com anava guanyant estats Trump, he pensat que allò era un malson que acabaria quan m'adormís una altra vegada i que, al matí, els resultats finals serien diferents. Però no ha estat així i el que de matinada ja s'intuïa, s'ha confirmat unes hores més tard.

Una amiga m'ha preguntat si m'esperava aquest resultat. Li he dit que més que esperar-lo, me'l temia. Havia llegit alguns articles sobre prediccions fetes des dels Estats Units mateix que ja indicaven la probabilitat bastant alta que guanyés Trump (per exemple aquest article). I no eren prediccions de cap vident, sinó que estaven fetes a partir de càlculs matemàtics que tenien en compte milions de dades extretes de plataformes públiques digitals, entre les quals Google, Facebook, Twitter i Youtube. Ja fa dies, el cineasta nord-americà Michael Moore també va arribar a la conclusió que calia admetre la realitat i la realitat era que, malgrat que molta gent pensés que el poble americà no triaria un idiota com a president, l'idiota acabaria imposant-se a la seva rival. Donava cinc raons per les quals estava convençut de la victòria de Trump, que es poden llegir directament en el seu web (en anglès) o a través de Vilaweb (en català).

Si repassem la història política de les darreres dècades --fins i tot del darrer segle-- els resultats d'aquestes eleccions no haurien de sorprendre'ns. El nazisme alemany i el feixisme italià van arribar al poder mitjançant eleccions democràtiques. I Berlusconi va aconseguir el poder a Itàlia gracies a la democràcia. Ara mateix, també a Europa, hi ha una revifalla de l'extrema dreta. Què ha passat a les societats occidentals, que semblaven el bastió de la democràcia, perquè s'hagin perdut els valors que la democràcia representa? Com va expressar molt bé Umberto Eco, en el súmmum de la democràcia, es pot acabar caient en la dictadura. Per una banda, perquè el desencís pot fer que molta gent deixi d'anar a votar, i qui acaba governant pot ser que hagi estat elegit només per una minoria. Per altra banda, perquè els grups de pressió (els lobbies) d'un país poden tenir una gran influència en la seva política. Als Estats Units, per exemple, tenim el cas de l'Associació estatunidenca de les armes de foc (National Rifle Association of America, NRA), que des del mes de maig ha donat suport a la candidatura de Trump, gràcies a les declaracions del candidat republicà de no voler limitar l'ús de les armes, sinó al contrari, promoure que tothom estigués preparat per poder respondre a atacs.

Veient el que han escrit en xarxes socials algunes persones d'Estats Units que conec i els comentaris que han rebut, no em sorprèn gens el resultat de les eleccions. N'hi ha molts que no es consideren racistes, ni homòfobs, ni sexistes, ni volen construir un mur que els separi de Mèxic, ni creuen que el canvi climàtic sigui una fal·làcia... però confessen que han votat Trump perquè volien un canvi. D'altres diuen que han votat algun dels altres partits que presentaven candidats a la presidència perquè ni Trump ni Clinton els agradaven. Tenim la idea que les dues úniques opcions que hi ha són votar republicà o demòcrata, però no és així. De tota manera, el fet que els altres no puguin participar en debats fa que al final es tracti d'una lluita bipartidista i que el vot a altres partits sigui un vot perdut.

Em deia Claudi Mans en un comentari a Facebook que "de la mateixa manera que amb Obama no ha estat un paradís, és probable que amb Trump no sigui un infern. Ara, un malson ho és. És el que té la democràcia, que vota qui vol i com vol." El mateix Trump, en el seu primer discurs com a president electe, ha estat molt més moderat que en els mítings i debats preelectorals i fins i tot ha tingut paraules amables per a Hillary Clinton, a la qual no es cansava d'acusar de corrupta durant la campanya. Veurem, però, què fa quan ocupi la presidència, i si té raó Claudi Mans que aquell país no serà un infern. Si més no, confiem que el seu mateix partit freni algunes de les seves pretensions.

El que ha passat als Estats Units pot ser un presagi del que ens espera a Europa en els propers temps? De fet, ja es parla de Marine Le Pen com de la propera presidenta de França, el país que té com a lema oficial "llibertat, igualtat, fraternitat". Algunes decisions antisolidàries preses per països europeus en relació a l'arribada de refugiats són ja una realitat. I veiem que, a Espanya, les enquestes vaticinen, per a unes probables futures eleccions, millors resultats al PP que als seus contrincants. En el cas d'Espanya sembla que els casos de corrupció en aquest partit, en comptes de restar-li vots, n'hi afegeixin.

Ho sento, però aquesta no és la societat que jo voldria per a les futures generacions --ni la nord-americana, ni l'europea ni la d'Espanya i Catalunya. Em pensava que, després de recuperar la democràcia, les coses anirien millor i que el segle XXI seria un segle de prosperitat i de pau. Segurament vaig ser massa optimista i em vaig imaginar el futur com una utopia mentre que la realitat comença a mostrar-lo més aviat com una distopia.

Potser us interessarà:
- Quan les democràcies esdevenen dictadures (aquest blog, 30.11.2014)
- Umberto Eco i la força de les mentides (aquest blog, 16.11.2010)

TV3 i les sabates de les presentadores

Us heu fixat mai en les sabates que porten la majoria de presentadores de TV3? Tant si es tracta del Telenotícies com d'altres programes en què se'ls veu els peus, solen dur sabates de taló, que a l'hivern són tancades (de vegades duen botes) i molt estretes i punxegudes. Vegeu les que lluïa ahir, 24 d'agost, la presentadora del Telenotícies migdia:

Telenotícies migdia TV3 (24.08.2016)

És cert que duia els peus lliures, sense res que els comprimís, però l'alçada del taló fa que la presentadora estigui fent el telediari com si fos de puntetes. Us imagineu haver d'estar una bona estona a peu dret, de puntetes i amb el taló del peu repenjat en una minúscula plataforma posada damunt d'un llapis? Jo no ho suportaria.

Tenint en compte que és habitual que les presentadores vagin amb sabates de taló bastant alt, sempre tinc el dubte si és un requisit que els imposa TV3 o més aviat una decisió pròpia. Al cap i a la fi, pel carrer es veuen moltes dones que van també amb sabates excessivament altes. Quan jo era jove, si es volia anar elegant i 'ben vestida', calia dur sabates de taló. Per sort, això ja no és així i una dona pot ser molt elegant amb sabates planes o amb un lleuger taló. Jo vaig decidir ben aviat deixar de ser elegant i podria comptar amb els dits de la mà --i encara me'n sobraria algun-- les sabates amb un taló de més de tres centímetres que he tingut al llarg de la meva vida.

Sabates amb taló i plataforma (foto: M. Piqueras, 08.2014)

I si només fos la incomoditat, podríem pensar en allò que deia el refrany: per presumir, s'ha de patir. Però aquest tipus de calçat a la llarga causa problemes en el sistema locomotor, des dels peus fins a la columna vertebral. Els galindons (juanetes) i l'anomenat dit de martell són molt més freqüents en les dones que porten habitualment sabates de taló de punta estreta; el turmell pateix per mantenir l'equlibir del cos; el tendó d'Aquil·les es tensa i s'escurça; el tou de la cama, no és precisament 'tou' perquè els músculs es contreuen per ajustar-se a l'angle originat pels talons alts i poden escurçar-se i contracturar-se; els genolls pateixen una pressió excessiva, cosa que pot accelerar un procés d'artrosi; el centre de gravetat del cos es desplaça cap endavant i això causa una mala alineació dels malucs i la columna vertebral.

Aquestes setmanes els mitjans han comentat la prohibició francesa del burquini (vestit de bany que duen les dones musulmanes que habitualment es cobreixen el cap amb un hijab), perquè es considera un símbol de l'extremisme islàmic, que obliga la dona a cobrir tot el seu cos i també el cap. Mentre veia la presentadora del Telenotícies enfilada en aquelles sabates, pensava que, al cap i a la fi, el burquini que França prohibeix no perjudica la salut de les dones que el vesteixen. En canvi, els talons desmesurats que duia aquella noia i els que veig en aparadors de sabateries o en els peus de moltes dones pel carrer, sí que són un perill per a la seva salut i ningú no els prohibeix ni cap autoritat fa posar un anunci en les capses de sabates que digui: "Aquest calçat perjudica la salut." Ho sento, però quan veig una dona de puntetes damunt les seves sabates no veig l'elegància enlloc. Més aviat penso que és esclava d'una moda antinatural.

Sabates més venudes del catàleg de la sabateria virtual heels.com

Per saber-ne més:
- Los especialistas advierten que usar tacón de forma habitual puede causar daños irreversibles, per L. Ferro, La Vanguardia, 16.10.2012
- ¿Es perjudicial usar tacones muy altos?, a Fissioterapia, 13.08.2012

Converses al vol: sobre violència

De pa el cos s'alimenta, l'ànima de respecte

Diumenge passat, passejava pel carrer a una hora en què no hi havia gairebé ningú. Al meu darrere, un grupet de dones caminaven en la mateixa direcció. Amb el silenci, sentia la seva conversa com si fossin al meu costat. Per l'accent es notava que eren llatinoamericanes, potser d'algun país del centre del continent. Parlaven de violència i de les seves parelles. Una d'elles explicava que estava embarassada quan va abandonar el seu home a causa dels maltractaments. Deia que tenir en el ventre aquella criatura li va donar forces per fer-ho i que va dir al qui aleshores era el seu company --o potser marit-- que marxaria a algun lloc on mai no la pogués trobar --a ella i al fill-- que ja podia buscar-la fins i tot sota les pedres, que mai no els trobaria. L'home va dir-li que la criatura necessitava un pare, i ella va respondre que segur que en el món hi havia molts homes que podrien ser millors pares que ell per al seu fill i que, si no en trobava cap, no li importava, que el bebè estaria millor sense pare que amb un pare com ell.

Potser en aquells països la violència masclista es veu amb tolerància i fins i tot les dones l'accepten com un mal menor o com un efecte col·lateral de viure en parella. Al cap i a la fi, és el que passava aquí fins no fa moltes dècades. Deu fer uns vint anys, una amiga m'explicava que la senyora que anava a netejar-li la casa de vegades duia senyals de cops que li havia fet el marit i quan ella va dir-li que no havia de tolerar que el marit li pegués, l'altra el va disculpar tot dient: "Si no es malo, es que tiene mal vino. Pero cuando se le pasa es el hombre más bueno del mundo." Doncs em sembla que encara hi ha dones que toleren el mal vino dels seus companys, tot i que a poc a poc van entenent que el mal vino no és cap excusa per a la violència.

Una de les dones d'aquell grupet del carrer va explicar que, quan el seu enamorat va proposar-li de casar-se, va advertir-lo que mai no toleraria cap maltractament, ni físic ni psicològic i va dir-li que tingués en compte que no estaven en el seu país, on les dones encara eren considerades inferiors i propietat del seus marits. Que no gosés posar-li la mà al damunt per pegar-li ni voler limitar la seva llibertat, perquè només ho podria fer una vegada perquè ella agafaria les seves coses i marxaria.

No sé com va acabar la història d'aquesta segona dona; si la parella es va casar i, si va fer-ho, si vivien en harmonia. En arribar a la cantonada, jo vaig seguir endavant i elles van girar cap a la dreta.

Foto: Mural en el centre cívic Pere Quart, de Les Corts (Barcelona). El van fer un grup de joves del barri el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones el 2015