dimarts, 26 de febrer del 2013

Mirant enlaire (XIII): per Barcelona

Tot passejant per Barcelona el dia que la Candelera reia:



El vent era el mateix per a les dues banderes, però una semblava que no gosés aixecar-se. Potser s'adonava que aquell no és el seu lloc?



Aquest matí, en tornar del supermercat, he vist un gavià que s'ha aturat damunt d'un fanal i s'hi ha quedat un moment, just el temps perquè jo tragués la càmera i li fes aquesta foto:


Fotos: M. Piqueras, febrer 2013

diumenge, 24 de febrer del 2013

Lluís Daufí i la divulgació científica

M'he assabentat de la mort de Lluís Daufí a través d'un correu que el periodista científic Xavier Duran ha enviat a la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica. Després n'he vist l'esquela a La Vanguardia. Xavier Duran ha recordat els articles que el Dr. Daufí va publicar precisament a La Vanguardia, sobre temes d'actualitat mèdica, sovint a partir de treballs de recerca acabats de publicar; ha destacat la claredat i didàctica d'aquells articles que servien per adquirir cultura mèdica i estar al corrent dels treballs més innovadors.

Jo era una fan del Dr. Daufí i no em perdia mai el seu article setmanal, que crec que primer es publicava en diumenge i després va ser en dissabte (o potser era al revés). No puc recordar els temes que va tractar durant els anys que va mantenir la seva secció setmanal, perquè van ser molts, però n'hi ha un que em va impressionar i no l'he oblidat. Va ser el dia que va parlar del càncer de pell i va fer-ho descrivint la seva experiència com a pacient a qui feia pocs dies havien extirpat un epitelioma basocel·lular, la forma més corrent de càncer de pell.

No m'ha estat difícil trobar aquest article a l'hemeroteca del diari. És del 27 de gener de 1974, diumenge, i es titula "Cáncer de piel". Comença així:
Si el lector pudiera verme mientras escribo estas líneas, advertiria la presencia, en el centro de mi mejilla derecha, de un extraño cráter circular, de unos seis o siete milímetros de diámetro y tres o cuatro de profundidad. Voy a contar la pequeña historia de este cráter.
Després explica el procés de desenvolupament d'una petita protuberància que va aparèixer a la seva galta i com va decidir ell mateix a anar al dermatòleg quan va començar a fer-se-li més grossa. El diagnòstic va ser immediat, com també ho va ser el tractament, que l'article descriu meticulosament i de manera molt intel·ligible. Explica també les característiques d'aquest tipus de càncer i de la importància de la seva detecció precoç.

Hi ha a l'article un aspecte personal que apropa l'autor a qui el llegeix, quan hi descriu la seva reacció en saber el diagnòstic:
[...] el médico desarrolla normalmente un mecanismo psicológico de supresión de posibilidades de enfermar que le permite vivir tranquilo entre sus semejantes, afectos de múltiples enfermedades. Por ello, en un momento determinado, de pronto, le cuesta no poco hacerse a la idea de que también puede padecer cualquier dolencia que tan natural encuentra que sufran sus pacientes.
Al llarg de les últimes dècades he assistit moltes vegades a un debat recurrent que intenta dilucidar si la divulgació i el periodisme científic són cosa de periodistes o de qui es dedica a la ciència. Jo ho tinc molt clar i la meva resposta és sempre la mateixa: qui sàpiga fer-ho, independentment de la seva formació i activitat principal. Hi ha periodistes que són incapaços d'entendre molts conceptes científics o que creuen que el rigor no és necessari quan es tracta de divulgació; com també hi ha científics que no tenen la capacitat per explicar ni tan sols la seva pròpia recerca de manera planera. Lluís Daufí era un científic, no un periodista. Tanmateix, sabia atreure l'atenció de qui començava a llegir els seus articles, com ho hauria de fer un bon periodista que escrigui un reportatge.

És possible que algunes idees que el Dr. Daufí va exposar al llarg dels anys de col·laboració a La Vanguardia estiguin ara superades. Tanmateix, els seus articles poden seguir prenent-se com a model del que ha de ser la divulgació.

Actualització 24.02, 10.15
Tant ahir com avui he fullejat La Vanguardia amb l'esperança de trobar alguna nota necrològica dedicada a Lluís Daufí, que va ser col·laborador tants anys d'aquell diari. De moment, però, només l'esquela pagada per la família recorda la seva mort. Espero que algú se n'adoni i finalment, al costat de les necrològiques de persones que ens són molt llunyanes, en puguem veure una dedicada al Dr. Daufí.

dissabte, 23 de febrer del 2013

Quan la neu arribava sense avisar

M'agradava més quan, a Barcelona, la neu arribava sense avisar i ens sorprenia. Sorties al carrer i de sobte t'adonaves que les gotes de pluja es convertien en flocs de neu que t'enfarinaven la roba. O et llevaves i, en pujar la persiana, veies que el dia tenia una llum diferent, grisosa però alhora més blanca, i el jardí del davant estava enfarinat o fins i tot les plantes del balcó.

Avui, amb tant d'anunci que ens havien fet els homes i dones del temps, en comptes de l'alegria per la neu, ha estat el desencís en pujar la persiana i veure només un polsim blanc en un racó de la gespa que puc entrellucar des del balcó. Un polsim que a les deu, quan he anat al mercat, ja havia desaparegut.

Recordo la primera vegada que vaig veure nevar a Barcelona. És un dels records de la meva infantesa que conservo més nítid. La meva mare em va despertar, de matinada, i em va dur, a braç, a costat de la finestra, tot dient-me que nevava. Suposo que veure nevar per primera vega devia causar-me una gran impressió i per això el record no se m'ha esborrat. I m'alegro que a la meva mare li fes il·lusió ensenyar-me la neu aquella matinada; una altre potser hauria deixat dormir la nena fins a la seva hora habitual i jo ara no tindria aquell record tan bonic.

La Vanguardia, 22.02.1948
He brostejat per l'hemeroteca de La Vanguardia, per esbrinar quan em vaig estrenar a veure la neu. Tenint en compte que no van ser quatre flocs i que va començar de matinada, suposo que devia ser la nevada de la nit del 20 al 21 de febrer de 1948 i jo encara no havia fet encara els quatre anys. En el diari de, l'endemà --22 de febrer, diumenge-- en un article titulat "Barcelona amaneció ayer cubierta de nieve", diu:
   Barcelona amaneció ayer blanca como una paloma muerta en mitad de un pinar. Los copos caídos de madrugada llegaron a cuajar al despuntar el dia a causa de la baja temperatura reinante. El espectáculo de las desnudas estatuas cubiertas de nieve ofrecía a la luz del amanecer un contraste desusado e irónico.
   Hacia las siete de la mañana se reanudó activamente la nevada, cristalizando en las plazas, calles, árboles, ventanas, azoteas, "parterres", bancos públicos, monumentos, etc., así como sobre cuantos vehículos quedaron estacionados en la vía pública.
   A la hora de la entrada en las escuelas y durante toda la mañana, en los jardines y paseos, los niños hicieron armas de los blancos copos de nieve y con alborozo comenzaron sus regates y batallas dando a las frías calles de la ciudad esa nota de color y de vibración íntima que los juegos infantiles tienen, en su inefable candor, y que dan a la vida ciudadana un ambiente ruidoso de algarabía parvularia.
La Vanguardia, 22.02.1948, pàgina 4
A Barcelona, aquell dia la temperatura mínima va ser de 2,4 graus sota zero, a les 6 del matí, i la màxima, de 5,9 graus, a les 15.15. El país es trobava sota els efectes d'una onada de fred siberià que afectava tot Europa i l'avió francès que feia el trajecte Alger-Perpinyà va haver d'aturar-se a l'aeroport del Prat i fer cap a Tolosa de Llenguadoc perquè l'aeroport de Perpinyà era tancat per causa de la neu. Després d'aquella forta nevada, el mateix dia 22 de febrer va caure una pluja fina i continuada que, segons el diari, va acabar de fondre "las últimas nieves que, en rebeldía, se mantenían en las copas de los árboles".

M'ha cridat l'atenció l'estil del text, bastant carrincló. La imatge de "la paloma muerta en mitad de un pinar" és una perla i les descripcions de la ciutat nevada, de la mainada jugant amb la neu o de la neu rebel damunt del arbres em semblen més pròpies d'un diari del segle XIX. I la notícia m'ha fet recordar que, el 1948, dissabte era un dia laborable normal; tothom anava a treballar (la gent més afortunada feia setmana anglesa, i la tarda de dissabte feia festa) i la mainada anava a escola. Les escoles tenien una tarda de festa a la setmana --a més de diumenge--; n'hi havia que la feien dissabte i unes altres (em sembla que les de monges) que la feien la tarda de dijous, però dissabte al matí, tots els nens i nenes tenien classe.

Potser us interesarà:
Que n'és de blanca, la neu novella... (aquest bloc, 08.03.2010). Pensaments mentre veig caure la neu a l'altre costat dels vidres de la finestra.

dijous, 21 de febrer del 2013

Els plagis de la xarxa

Què pensaríeu si haguéssiu fet un treball de recerca de terminologia, dedicant-hi hores i hores, posant després a Internet els resultats de la vostra recerca perquè tothom se'n pogués beneficiar i, al cap d'un temps, algú descobrís que el vostre treball estava recollit en un altre web, sense indicar-ne la procedència ni la autoria, només una nota en què s'informés que era "un treball basat en diverses fonts", però sense indicar-les?

Doncs això li ha passat a Verónica Saladrigas, una bioquímica argentina que treballa i viu a Basilea. Verónica es dedica a la traducció mèdica i sempre ha tingut molt d'interès per la terminologia. En  camps com la bioquímica i la biologia molecular, que des de mitjans del segle XX s'han desenvolupat espectacularment, sempre van apareixent nous termes. I generalment, els neologismes de la ciència s'encunyen en anglès, que avui dia té el paper de lingua franca de la ciència, com segles enrere ho havia estat el llatí. Com una formigueta, Verónica ha anat recollint al llarg dels anys els equivalents castellans de molts termes de bioquímica, de vegades proposats per ella mateixa o per col·legues amb qui coincideix en uns fòrums d'Internet (Medtrad i Tremédica). Amb la col·laboració d'un altre bioquímic (Gonzalo Claros, professor de la Universitat de Màlaga) aquell bé de déu d'informació recol·lectada pacientment, es pot consultar a Internet en el Vocabulario inglés-español de bioquímica y biología molecular. (També està disponible, per capítols, a la revista Panacea, però és més útil el web, on es poden localitzar els termes més fàcilment). Vegeu-ne una mostra, l'inici del termes corresponent a la lletra B (per veure-ho ampliat cliqueu damunt la imatge):



Compareu-ho ara amb l'inici dels termes corresponents també a la lletra B d'aquest Glosario de referencia inglés-español de terminos comunes en biología molecular, publicat en el web "Nutrición personalizada" (haureu de clicar al damunt de la imatge per llegir-ho):


És idèntic. I les definicions en les altres lletres també. En algun cas hi ha alguna frase afegida, o eliminada, però és básicament el Vocabulario de Verónica Saladrigas.

A la pàgina d'inici del Glosario, de "Nutrición personalizada", diu que n'és la versió 1.0 i que
A petición de muchos lectores, hemos preparado este glosario con los términos más comúnmente encontrados en la literatura, basándonos en diversas fuentes. Este es un documento dinámico, por lo que periódicamente incluiremos términos adicionales o modificaremos alguna descripción, de acuerdo a las recomendaciones de los organismos internacionales.
Enlloc hi ha la referència de les fuentes d'aquest glossari, que sembla ser que es trobava en aquest web des de fa temps. Avui algunes persones que coneixen Verónica Saladrigas s'han assabentat d'aquest plagi i s'han afanyat a escriure a l'administrador del web. Després, el glossari ha canviat misteriosament. On fa unes hores es veien definicions de termes de biologia molecular (les copiades del Vocabulario), ara hi ha articles de divulgació relacionats amb la lletra que es cliqui. Per exemple, a la A, "Abastecimiento de folato perinatal"; a la B, "Bicarbonato de sodio como auxiliar ergogénico"; a la C, "Cacao, chocolate y enfermedad cardiovascular".

Tot i que en la pàgina d'entrada indica "El término en inglés se encuentra en negritas. La flecha (-->) indica un término relacionado.", enlloc s'hi veuen termes en anglès ni cap fletxa. Suposo que no els ha donat temps de canviar-ho. He fet una captura de pantalla d'aquesta introducció, per conservar-la si després també la canvien:


Després de veure això, penso si l'autor d'aquest web, un nutricionista mexicà, no haurà fet el mateix amb els articles que ha anat publicant en el bloc d'aquest web. Internet dóna sorpreses com aquestes. Sóc partidària de compartir el coneixement. Aquest bloc meu, per exemple, està amb una llicència de Creative Commons 3.0 (reconeixement-no comercial-sense obres derivades), de manera que el que escric aquí --i les fotos meves que hi inclogui-- es pot reproduir en altres llocs sense demanar permís. Al cap i a la fi, el fet de tenir al peu del bloc el logotip de la llicència de Creative Commons ja és un permís, amb unes limitacions que venen donades pel tipus de llicència triat.

Copiar directament una obra sencera com es el Vocabulario inglés-español de bioquímica y biología molecular em sembla una manca total d'ètica per part de l'autor del web. Com també la manera de fer-lo desaparèixer i substituir-lo per uns articles de divulgació, sense cap nota de disculpa per haver reproduït sense permís una obra d'una altra persona. Tanmateix, no em ve de nou. He vist coses semblants en altres ocasions i a mi mateixa també m'han copiat sense indicar-ne la procedència.

Potser us interessarà:
- Compartir el coneixement (aquest bloc, 25.11.2008). El dia que vaig descobrir una entrada meva plagiada en un altre bloc.
- La British Library i el copyright (aquest bloc, 04.12.2007). La British Library ven articles publicats en revistes en accés obert (és a dir, que no cal pagar per accedir-hi per Internet).

Dia Internacional de la Llengua Materna

Avui, 21 de febrer, se celebra a tot el món el Dia Internacional de la Llengua Materna, diada que va ser proclamada per la Unesco l'any 1999. No se sap el nombre exacte de llengües que hi ha al món, però l'any 2000 es creia que n'hi havia entre 6000 i 7000 encara parlades. I escric encara, perquè al llarg del segle XXI moltes llengües desapareixeran i, si la tendència no varia, l'any 2100 un 50% de les que ara es parlen s'hauran extingit i entre el 40 i el 45% estaran en perill d'extinció. Si partim de 6000 llengües, només entre 300 i 600 podria dir-se que s'hauran salvat.

A Catalunya, de moment el català és la llengua d'identificació majoritària, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT), amb uns percentatges que el 2008 anaven del 30% a les comarques de l'àmbit metropolità de Barcelona i el 36% a les del Camp de Tarragona, fins al 72% a les Terres de l'Ebre i el 63 a les comarques de Ponent (vegeu-ne el mapa original en el web de l'IDESCAT). Aquests percentatges, però es refereixen a la població que tenia més de 15 anys el 2008. No sé si, cinc anys més tard, els percentatges deuen ser semblants. 

Celebrem doncs aquest Dia Internacional i confiem que el 2100 el català no es trobi entre les llengües extingides o les que es trobaran en perill d'extinció.

Potser us interessarà:
- Can two languages coexist within the same community of speakers? (Mira J, Seoane LF, Paredes A.) Contributions to Science 6:21-26. Anàlisi de l'evolució històrica de la situació lingüística a Galícia, on el gallec i el castellà estan en competència.
- Models per predir la mort d'una llengua (aquest bloc, 09.04.2010). Jorge Mira va explicar a l'Institut d'Estudis Catalans com es pot predir , amb un model matemàtic, l'extinció d'una llengua si no es fa res per evitar-ho.