dimarts, 19 de febrer del 2013

"+ que ayer pero menos que mañana"

Fa anys es va posar de moda una medalla del amor molt hortera que duia gravat "+ que ayer - que mañana". Això podria ser l'eslògan dels mitjans de comunicació en relació als escàndols de política, corrupció, economia i espionatge. Formen una xarxa intricada i hi ha polítics corruptes que són espiats, espies que es deixen corrompre, empresaris que corrompen i espien... En fi, totes les combinacions possibles.

Cada matí engego l'ordinador per mirar els titulars de les darreres notícies, i després. mentre esmorzo fullejo algun diari de paper. Tot i que pensi que ja estic curada d'espants, sempre hi ha alguna notícia que em fa accelerar el pols i pensar un cop més allò que la realitat supera la ficció. Aquests dies és l'afer de les escoltes secretes que va realitzar l'empresa Método3, on sembla que tothom sigui espiat i que, com en les novel·les d'Agatha Christie, tothom podria tenir un motiu per haver encarregat a l'agència que espiés algú altre.

I el cas és que ara ens sorprenem amb aquestes notícies que sembla que agafen tothom desprevingut, amb una agència de detectius que no se sap per a qui espia, un restaurant que ves a saber per què era tan visitat per la gent del món de la política, polítics que no se sap si eren espiats o feien espiar... Però una cerca per Internet ens mostra que Método3 fa temps que ha estat proveïdor de serveis d'espionatge per a polítics i per algunes institucions de la societat civil i que no sempre ha actuat de manera clara. Aquesta agència va participar en la cerca de la nena britànica Madeleine McCann i va dir que havia estat segrestada per una xarxa de pedòfilia que l'hauria dut al Marroc i en la cerca d'un espia espanyol a França. Vegem algunes de fa temps que la impliquen en algunes activitats d'investigació no massa ortodoxes: 

19.11.1995 "La policía cierra el caso de espionaje industrial descubierto en Barcelona", publicat a La Vanguardia. Entre els protagonistes de la història hi ha els propietaris de Método 3, a qui la policia va acusar d'escoltes il·legals.

07.09.2009 "El juez investiga a los detectives de Método 3", publicat a interviu.es.Els investigava perquè ells havien investigat el vicepresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González.

09.09.2009. "La agencia sospechosa de haber espiado a González trabajó con la SGAE", oublicat a ELSEMANALDIGITAL.COM. Diu:
Según parece, la SGAE contrató a Método-3 en torno al año 2003, oficialmente para investigar vulneraciones de pago del canon, actividades de piratería y ataques informáticos contra las páginas de la SGAE.
¿Devien ser de Método 3 aquells homes que es colaven a casaments o visitaven perruqueries per denunciar-los si estaven posant música sense pagar a la SGAE? Una de les tasques que la SGAe els va encomanar va ser infiltrar persones en entitats que eren crítiques del cànon digital. Suposo que, per a un becari, deu ser molt més gratificant espiar Alicia Sánchez Camacho i l'exparella --per a alguns mitjans 'exnòvia' i per a uns altres 'examant'-- de Jordi Pujol Jr que no pas el treball d'espia de la SGAE. I en aquell moment, Método 3 ja es va negar a lliurar el llibre de clients a la policia.

30.09. 2009 "La historia jamás contada de Método 3, la empresa que espió a Nacho González y a los directivos del Barça", publicat a El Confidencial. Segons aquest article, el 1995 --fa divuit anys!-- ja van imputar persones d'aquesta agència per unes escoltes il·legals i la relaciona amb un reguitzell d'escàndols de tota mena.

05.04.2011 "¿Por qué espiaron al número 2 de Esperanza Aguirre?", publicado en Estrelladigital.es.
 
10.07.2012 "Los detectives de Método 3 también espiaron a Granados", publicat en el web de la Cadena SER-Madrid. I l'entradeta de la notícia diu:
Las propiedades del exconsejero de Aguirre y exsecretario general del PP de Madrid, Francisco Granados, también fueron objeto de interés para la agencia de investigación Método 3, la misma que supuestamente espió al vicepresidente regional, Ignacio González, en Colombia. Por esas mismas fechas, verano de 2008, los detectives de la agencia cursaron numerosas solicitudes sobre los inmuebles de Granados, tal y como refleja un certificado del Registro de la Propiedad de Valdemoro.
Per més que intenti esprémer el meu cervell, sé que no aconseguiré imaginar una història més rocambolesca que la que ens estan oferint aquests dies els mitjans. Però no oblidem que, mentre partits, governs, detectius, agències d'intel·ligència i policia s'intercanvien acusacions, el país segueix enfonsat en la pitjor crisi econòmica que ha patit durant la democràcia, i que els vents de ponent segueixen bufant amb més força que mai. Procurem, doncs, que el llegir no ens faci perdre l'escriure.

divendres, 15 de febrer del 2013

Les dones, un cop més (o dos), invisibles

El proppassat 10 de febrer, el diari La Vanguardia, publicava un debat sobre la cultura al qual van convidar sis persones en representació del món cultural: tots eren homes. Dos dies després, es va presentar a Barcelona el llibre Ciència i Universitat a Catalunya. Projecció de futur, una obra que --segons llegeixo en la crònica de la presentació-- recull les reflexions sobre la universitat i la recerca d'un grup de persones expertes: tretze homes. Deu ser que la cultura, la universitat i la recerca no són encara coses de dones?

Avui he rebut un correu de l'Observatori per a la Igualtat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que denuncia el biaix de gènere en el llibre. Vaig rebre una invitació per anar a la presentació del llibre i un enllaç per descarregar-ne el pdf, però estava ocupada en altres coses i no vaig poder anar-hi, i encara no l'havia mirat; ho he fet després de rebre el correu de l'esmentat Observatori de la UAB. A la pàgina 23 del llibre, hi ha unes dades sobre el professorat de les universitats públiques catalanes, indicant el percentatge de dones en cada categoria; el mínim, un 15%, entre els catedràtics contractats per la Generalitat (seguit d'un 20%, entre els catedràtics que són funcionaris de l'estat) i el màxim, un 69%, entre els professors col·laboradors temporals. Si es considera el total general, són 9741 homes (61%) i 6221 (39%) dones.

Segons escriu en la Justificació David Bueno, director d'aquesta obra col·lectiva,
Les persones a qui s’ha demanat opinió, i que han respost de manera entusiasta, han estat proposades pel seu distingit perfil acadèmic i professional dins el món universitari i de la recerca científica, un perfil que les dota dels coneixements transversals i l’esperit crític necessaris per bastir les bases d’aquest dià leg. També s’ha tingut en compte que hi hagués representats d’universitats i centres de recerca, tant públics com privats, de diferents zones del territori català.
És una llàstima que, de la mateixa manera que s'ha procurat que hi hagués representació territorial i de tot tipus de centres, no s'hagi tingut en compte que la ciència la fan homes i dones i que Catalunya compta amb dones que ocupen llocs destacats en el món de la recerca (tot i que força lluny del que hauria de ser) i que el treball de les quals és reconegut internacionalment. No afegiré cap més comentari perquè millor que jo ho expressa el comunicat de l'Observatori per a la Igualtat de la UAB, que copio a continuació:
L'OBSERVATORI PER A LA IGUALTAT DE LA UAB DENUNCIA EL BIAIX DE GÈNERE EN EL LLIBRE "CIÈNCIA I UNIVERSITAT A CATALUNYA. PROJECCIÓ DE FUTUR"
L’Observatori de la Igualtat de la URV i el Centre d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones de la UdL donen suport a la iniciativa
    L’Institut d’Estudis Catalans i el servei de Publicacions i Edicions de la UB, han publicat el llibre “Ciència i universitat a Catalunya. Projecció de futur”, editat per David Bueno i Torrens, on es recull la reflexió d’un conjunt d’homes científics entorn al sistema universitari, la recerca, la transferència de tecnologia i el coneixement, així com els reptes de futur als quals ha de fer front el país.

     Aquest recull d’opinions està realitzat per un total de 13 homes, no dóna veu a cap científica, fet que ens porta, des de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB, l'Observatori de la Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili, i el Centre d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones de la Universitat de Lleida, a denunciar un cop més la pràctica androcèntrica en la ciència. En aquesta ocasió, s’ignoren les  reflexions de les dones científiques sobre les aportacions i percepcions en aquest camp, que queden un cop més desconsiderades i per tant invisibilitzades. No hi ha dones científiques i tecnòlogues a Catalunya? Sí que n’hi ha, però no hi són representades. Segons les dades de l’UNEIX, Sistema d'informació d'Universitats i Recerca de Catalunya, pel curs 2010-2011, el 38,3 per cent del personal docent i investigador universitari de Catalunya són dones. I si considerem les dones catedràtiques, tot i ser encara una minoria, suposen el 18,7 per cent. A més a més, per a l’elaboració d’aquest recull només s’ha considerat l’opinió dels científics de les àrees d’experimentals i les tecnologies, on el 20% de les càtedres estan ocupades per dones, la qual cosa suposa un doble biaix. També hem de tenir en compte que a Catalunya el 49,2 per cent dels títols de doctorat són obtinguts per les dones.

     En l’actualitat, existeixen diverses entitats i recursos que ofereixen informació i fan visible les activitats i treballs que les dones científiques estan desenvolupant, així com els mecanismes per incorporar la perspectiva de gènere en la recerca. D’aquesta manera, hi ha diversos guardons creats per la Generalitat de Catalunya com les Medalles Narcís Monturiol o la Distinció a la recerca universitària,que es fan ressò i reconeixen la tasca i contribució de les dones al món científic. Per exemple, en els darrers anys, han rebut la Distinció a la recerca universitària de la Generalitat de Catalunya, científiques com la Montserrat Aguadé Porres, Catedràtica de Genètica de la Universitat de Barcelona, la Fàtima Bosch Tubert, Catedràtica de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’Anna Maria Cabré i Pla, Catedràtica de Geografia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Carmen Claver Cabrero, Catedràtica de Química Inorgànica de la Universitat Rovira i Virgili, la Carme Junqué i Plaja, Catedràtica de psicobiologia de la Universitat de Barcelona,

     En el context de la Universitat Autònoma de Barcelona, projectes com el Maletí de Recursos Gènere i Ciència dirigit per la professora Teresa Freixes, Catedràtica de Dret Constitucional de la UAB i Catedràtica Jean Monet ad personam, que s’ha publicat recentment, ens recorda la igualtat de gènere i la no discriminació per raó de sexe com a drets fonamentals reconeguts en les declaracions internacionals de drets humans, en la normativa de la Unió Europea i en totes les constitucions dels Estats democràtics. A més, es constata també, a partir de tots els indicadors internacionals, que cal modernitzar les universitats i centres de recerca i millorar la gestió dels recursos humans des de la perspectiva de gènere. També en aquest context, es pronuncia l'Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues a Catalunya - AMIT, que es va fundar com a organització no excloent per donar veu, crear un fòrum de discussió i fer de xarxa de suport, a totes les investigadores en els camps de la ciència i la tecnologia, des de la perspectiva de la igualtat entre dones i homes.

     Per últim, aquesta setmana passada, en la reunió del Consell assessor de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB, les representants dels  més de 25 grups de recerca amb perspectiva de gènere d’aquesta universitat, també van fer saltar l’alarma per la invisibilització dels seus treballs i dels resultats que obtenen. Per tots aquests motius, des de l’Observatori per a la Igualtat considerem que s’ha de garantir que es proporcionin instruments per a introduir la perspectiva de gènere en l’activitat científica i fer visible les contribucions de les dones en aquest àmbit a través del seu Pla d’Igualtat.

     L'Observatori de la Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili, i el Centre d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones de la Universitat de Lleida han manifestat el seu suport a la iniciativa de l'Observatori per a la Igualtat de la UAB que rebutja les dinàmiques androcèntriques que encara perviuen a les universitats i d'altres institucions científiques.

     Com afirma l’Observatori de la Igualtat de la URV, són moltes les dinàmiques, actuacions així com institucions creades, tant des de l'Unió Europea com dels diferents governs, per eliminar els biaixos de gènere de la ciència. A Catalunya per exemple des de fa anys la Comissió Dona i Ciència del Consell Interuniversitari de Catalunya ha impulsat el desenvolupament de plans d'Igualtat a les universitats. Tanmateix dia a dia comprovem que fets com el que ara es denuncia, són, encara i lamentablement, habituals al sistema universitari.
Potser us interessarà:
-16 Científiques catalanes, versió virtual de l'exposició que va organitzar el 2010 l'Associació Catalana de Comunicació Científica per fer visibles les dones que fan recerca a Catalunya
- Així celebra Caixaforum el 8 de març (aquest bloc, 04.03.201). Sobre un debat anunciat per al 8 de març (Dia Internacional de la Dona), per tractar de la recerca i la crisi, amb la participació de cinc ponents i un moderador.
- Més sobre Caixaforum i el 8 de març (aquest bloc, 06.03.2012). Com van intentar arreglar-ho, tot incorporant al debat una dona, potser pels comentaris que es van fer a les xarxes socials. 
 

dimecres, 13 de febrer del 2013

Quan escoltàvem la ràdio

Avui és el Dia Mundial de la Ràdio. Sóc de la generació que va créixer quan la ràdio feia el paper que després va tenir la televisió. A les cases, l'aparell de ràdio ocupava un lloc destacat, i la família solia reunir-se al voltant per escoltar-la. A casa dels meus avis paterns la tenien damunt d'una taula que era la taula de la ràdio (com després cada casa tenia la taula de la tele) i ocupava un angle del menjador, com es veu a la foto (la nena sóc jo quan tenia quatre anys; la noia, una tia meva i el bebè que té a la falda és el meu germà Josep).

La ràdio, en un lloc destacat de la casa.

Anunci de Radio Maymó a La Vanguardia
Jo vaig ser afortunada perquè, quan tenia uns deu o onze anys, vaig tenir una ràdio per a mi sola. Me la va fer el meu pare. De fet, totes les ràdios que havíem tingut a casa meva fins que van arribar els transistors les havia fetes ell. N'havia après seguint els cursos per correspondència a la Escuela Radio Maymó (acabo de comprovar que encara existeix!) Quan era molt jove, i encara vivia en el seu poble manxec i la ràdio era una novetat, va fer el primer curs i es va construir un aparell dels que deien "ràdios de galena", perquè feien servir aquest mineral com a semiconductor. Eren uns aparells molt senzills, sense vàlvules, que calia escoltar amb uns auriculars. El meu pare m'explicava que, des del seu poble, a les nits, que és quan millor es transmeten les ones, escoltava ràdio Andorra i ràdio Montecarlo (d'aquesta última emissora, no entenia res; només sabia que deien "ici Radio Montecarló"). Després va aprendre a fer aparells de ràdio amb vàlvules. A casa tenia un petit taller, que s'havia fet en un espai que devia ser originàriament un armari de paret. Era on feia les ràdios i també era el seu laboratori de fotografia. Quan penso en les dimensions tan esquifides d'aquell espai, no entenc com podia aprofitar-lo tan bé.

La meva ràdio tenia la caixa més petita que la que hi havia al menjador i jo la tenia a la tauleta de nit. Mentre estudiava, la deixava engegada, i quan em ficava al llit sovint m'adormia escoltant-la ben fluixeta perquè no em renyessin per l'hora que era. A la nit, m'agradava escoltar-hi teatre: el Teatro Invisible de Radio Nacional, i el que feien a Ràdio Barcelona. A través de la ràdio vaig conèixer alguns autors espanyols de teatre del segle XX, com ara Miguel Mihura (Tres sombreros de copa), Edgar Neville (El baile), José López Rubio (Celos del aire)  i altres d'anteriors i també alguns estrangers, com Noel Coward (Un espíritu burlón) o Ionesco (El rinoceronte). Fins i tot autors catalans, malgrat la repressió que hi havia de la llengua. De Josep Maria de Sagarra, per exemple, en recordo L'hostal de la Glòria, El Cafè de la Marina, o La ferida lluminosa.

La ràdio tenia programes per a totes les edats. Per a la mainada, els contes de Tambor (al migdia, a Ràdio Barcelona) i Cascabel (al vespre a Radio España de Barcelona); el Pau Pi, un personatge trapella que feia un ventríloc; les aventures de Diego Valor, que s'enfrontava al tirà que governava el planeta Mekong; i un cop la setmana escoltàvem Matilde, Perico y Periquín, que retransmetia la SER des de Madrid. Al voltant de Nadal i Reis, ens interessàvem per la Campaña Benèfica de Radio Nacional que presentaven els senyors Dalmau i Viñas. I petits i grans escoltàvem l'humorista argentí Pepe Iglesias "El Zorro" (Yo soy el Zorrro, zorrito, para mayores y pequeñitos...), que presentava les històries del "Hotel la Sola Cama, donde hay bronca toda la semana". La seva veu camaleònica s'adaptava per representar tots els personatges que desfilaven pel programa. També ens aplegàvem tots al voltant de la ràdio quan feien Lo toma o lo deja, un concurs de preguntes de cultura general (el premi començava per 5 pessetes i a cada pregunta encertada es doblava, però no recordo fins on arribava i si es perdia tot en fallar alguna pregunta) i Las aventuras de Taxi Key, el detectiu que cada dissabte resolia un assassinat.

Moltes dones escoltaven els consultoris: el de Montserrat Fortuny, a Radio España de Barcelona i, especialment, el d'Elena Francis, a Radio Barcelona. I no es movien del costat de la ràdio quan van començar a emetre les primeres radionovel·les. Jo en recordo una que es deia Lo que no muere, que feien quan jo tornava d'escola cada tarda. Era un melodrama amb un rerefons polític i amb molts personatges que eren molt bons, una mica bons, una mica dolents o molt dolents (especialment els comunistes). El guió estava ambientat en l'època en què es va emetre, cap al 1952, però els personatges recordaven el que havia passat abans i intentava inculcar unes idees esbiaixades del que havia estat la República i la guerra: el rojos eren tots comunistes, la pell del dimoni, plens d'odi cap als que no combregaven amb les seves idees; els nacionals eren tots bellíssimes persones i havien donat mostra d'una gran heroïcitat. Jo això m'ho vaig creure durant un temps, especialment perquè una nena de l'escola em va dir un dia que s'havia mort l'home que manava a Rússia (Stalin), que era molt dolent perquè era comunista. El serial, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca, va fer-se tan popular que fins i tot es va publicar en fascicles i després va passar al teatre i al cinema.

Cada diumenge al matí escoltàvem un programa en el qual la ràdio va tornar tímidament a parlar català. Es deia La comarca nos visita i el "visitant" era un pagès, el Pep de cal Gros, que gairebé no sabia parlar castellà, com passava moltes vegades entre la gent de poble. (Anys després vindria Radioscope, que presentava Salvador Escamilla.)

Amb l'arribada de la televisió, semblava que la ràdio desapareixeria, però no va ser així. Tot i que aquest mitjà ha passat èpoques de crisi, avui dia la ràdio és ben viva i té l'avantatge que ja no cal un aparell especial ni trobar-se en una zona on les ones arribin adequadament. És cert que la ràdio va deixar de ser aquell aparell que aglutinava la família al seu voltant, però està passant el mateix amb el televisor. Tanmateix, gràcies a Internet podem escoltar la "nostra" emissora de ràdio des de qualsevol lloc del món i molts programes podem escoltar-los a la carta, a l'hora que vulguem. A mi m'agrada escoltar-la diàriament, però avui, Dia Mundial de la Ràdio, encara més.

dimarts, 12 de febrer del 2013

Moments matinals

No hi ha manera que s'acostumi a la meva presència. Només puc copsar algun moment de les seves visites; camuflada darrera la cortina, però, que si s'adona que hi sóc fuig com un esperitat. Procedeix per etapes. Del pi on deu tenir el niu ve a un terradet que hi ha davant del balcó. Des d'allà fa una volada i es posar a la barana del meu balcó. Després, un saltiró i es posa en aquesta barana de la jardinera, on es veu a la foto.

El darrer salt és per baixar una mica més, fins a la menjadora que penja dels barrots del balcó per la part inferior, mig camuflada per la planta que es veu a l'esquerra (per posar-ho difícil a les garses, que abans hi feien els grans banquets). Agafa una larva seca d'insecte de la menjadora i arrenca el vol. Sovint directament cap al pi. De vegades, però, s'atura al terradet, deixa caure la larva i la torna a agafar; em fa l'efecte que és una parada tècnica per situar bé la larva en el seu bec abans de fer l'etapa més llarga de tornada al niu.

M'agraden, aquests moments matinals.

Foto: M. Piqueras (10.02.2013)

L'estèvia: planta forastera, nom d'aquí

Plantes cultivades d'estèvia (Wikimedia Commons)
Aquests últims anys es parla molt de l'estèvia, un planta de fulles dolces que hi ha qui recomana com a edulcorant per a les persones diabètiques, atribuint-li també propietats medicinals com a estimuladora de la secreció d'insulina. No entraré en les seves propietats, sobre les quals hi opinions oposades, sinó que em centraré en l'origen de la planta i en la història del seu nom.

L'estèvia (Stevia rebaudiana) pertany al gènere Stevia, que comprén unes cent-cinquanta espècies de plantes herbàcies i arbustives originàries de l'Amèrica del Sud i de l'Amèrica Central. Pertany a la família de les asteràcies (la mateixa que els girasols). La Stevia rebaudiana procedeix del Paraguai i d'algunes zones del Brasil properes a aquell país. Durant la segona meitat del segle XX es va estendre el seu cultiu: primer pel mateix Paraguai i després al Japó i altres països. Aquí s'ha popularitzat especialment gràcies a Josep Pàmies, de Balaguer, que per aquest motiu molta gent anomena "el pagès de l'estèvia".

Fa alguns anys vaig veure que hi havia qui feia servir el nom científic del gènere com a nom popular d'aquesta espècie: 'stevia'. Hi havia, però, qui ho catalanitzava hi en deia 'estèvia', que és el nom que va aprovar el TERMCAT i el que ara veig habitualment. Catalanitzar el nom de la planta ha estat tornar als orígens, no de la planta, sinó del mateix nom. De fet, aquest gènere va ser descrit pel botànic valencià Antoni Josep Cavanilles i el va dedicar a Pere Jaume Esteve, metge nascut en el Maestrat (el lloc exacte es desconeix, però la família va establir-se a Morella).

José M. López Piñero diu a La Ciència en la Història dels Països Catalans (Joan Vernet i Ramon Parés, eds.) que Esteve va formar-se com a metge a París i Montpeller, i en aquesta última ciutat va ser deixeble de Guillaume Rondelet, un dels naturalistes més destacats de l'època. Després es va establir a València, on va ser examinador de metges i va ocupar les càtedres d'anatomia i herbes, de cirurgia i les de grec i matemàtiques. Tenia un gran interès per la botànica i a a la seva mort, el 1556, va deixar manuscrit un Diccionario de las yerbas y plantas medicinales que se hallan en el reino de Valencia, del qual se n'han conservat només alguns fragments i resums.

Stevia salicifolia (Biblioteca Valenciana)
Antoni Josep Cavanilles i Palop (1745-1804) va descriure moltes plantes que havien estat recol·lectades pels naturalistes de l'expedició Malaspina i entre elles hi havia algunes plantes mexicanes que pertanyien a un gènere no conegut, al qual va posar el nom de Stevia. Estan descrites en el volum IV del seu llibre Icones et descriptiones plantarum quae aut sponte in Hispania crescunt, publicat a Madrid el 1797 i actualment digitalitzada i disponible en el web de la Biblioteca Valenciana (vegeu el dibuix de la primera espècie d'aquest gènere que va descriure). Al peu de la pàgina en què hi ha la descripció del gènere hi ha una nota explicativa sobre el perquè del nom:
(a) In memoriam Petri Iacobi Stevii (vulgo Steve aut Esteve), Hispani Valentini Medici magni nominis et Botanices professoris in academia patria medio circiter saeculo XVI. Praeter opera typis edita quibus magnam sibi gloriam peperit, reliquit MSS. Dictionarium plantarum in Valentino regno nascentium: opus et copia et utilitate praestantissimum, si testibus oculatis credimus.
Avui, en un fòrum de traducció mèdica i biològica, una persona preguntava quina era la forma de correcta d'escriure el nom d'aquesta planta, si amb essa inicial o anteposant-hi una 'e'. Jo estava convençuda que era 'estèvia', però volia raonar la meva resposta i he fet una petita cerca que m'ha dut fins al metge valencià, que signava els seus treballs com Petri Jacobi Stevii.

Potser us interessarà:
- Josep Pàmies, el pagès de l'estèvia (aquest bloc, 02.08.2012). El dia que vaig conèixer Josep Pàmies.
-  Cavanilles. Ensayo biográfico-crítico, per Enrique Alvarez López, Anales del Jardín Botánico de Madrid.