Els hospitals, com els aeroports, són llocs on trobes gent de tota mena i, quan m'hi he d'esperar durant hores, acostumo a observar i escoltar la gent al voltant. Ho trobo més entretingut que llegir. A més, si tinc al voltant gent parlant, no em puc concentrar en la lectura. I, a l'hospital, si estic amoïnada esperant com anirà el que estant fent a la persona que he acompanyat, encara em puc concentrar menys.
Aquesta setmana he passat un dia i mig a l'Hospital de Sant Pau.
Ep!, d'acompanyant, que jo estic bé, de moment (únicament el "sino
fos..."). Vaig llegir fa algun temps que aquest hospital té un deute
molt gran. No m'estranya; la construcció del nou edifici deu haver
costat molts diners.
No té res a envejar a alguns hospitals privats pel que fa a
l'edificació i arranjament dels espais: vestíbuls i passadissos molt
amplis, materials de construcció de primera classe, mobiliari de
qualitat... No sé si a totes les habitacions és igual, però la que jo
vaig veure tenia el terra de pissarra. Per sort, el tracte i atenció als
pacients són tan bons com l'atenció que es va posar en la construcció
de l'edifici, malgrat les retallades dels darrers temps.
Durant l'espera, vaig seure en una zona on hi havia una família gitana que tenia a l'hospital algú de la família. Pel que deien, vaig deduir que es tractava d'una criatura. Hi havia quatre generacions d' acompanyants; pel cap baix, vuit persones. La mare de la criatura malalta era una noia que no devia tenir ni trenta anys i donava instruccions al altres sobre la manera de comportar-se quan els avisessin. "La pediatra ha dicho que luego podremos entrar, pero de uno en uno. Y primero me llamarán a mí." L'àvia de la criatura va estar una estona parlant per un telèfon mòbil, no sé si seu o d'algun dels altres acompanyants. Després explicava a algú que, amb la seva germana de València, ara parla per Internet, perquè és més barat que parlar pel mòbil. Cap a tres quarts de dues (de la tarda) un dels homes va trucar a casa per dir que no els preparessin dinar, que menjarien alguna cosa pels voltants de l'hospital. No sé a quina hora deuen dinar habitualment, però si algú els havia de preparar dinar a casa, no el tindria ja fet a aquella hora?
En veure aquella família vaig pensar que, tot i ser un grup nombrós, no eren tants com els gitanos que vaig veure aplegats a la clínica Quirón deu fer uns trenta anys. Jo hi havia anat amb la meva segona filla perquè li fessin unes proves, i ja en el carrer vam veure uns quants gitanos molt ben vestits i enjoiats que feien cap a la clínica. No sé quants n'hi devia haver dins, però els passadissos n'eren plens. Quan vam anar a Radiologia, vaig preguntar a una infermera si sabia el perquè d'aquella "invasió". Em va dir que estaven operant un dels patriarques de la comunitat gitana i tots el que eren allà volien demostrar-li la seva estimació i saber de primera mà, quan acabés la intervenció, com havia anat.
Després, al meu costat va seure una parella ja madura i un noi d'uns vint anys. El noi era fill de la pacient que estaven intervenint i la parella, una tia (germana de la pacient) amb el seu marit. El noi i l'home eren els que més parlaven i de molts temes. En un cert moment van parlar d'economia i l'oncle deia que els xinesos són ara molt rics, però el noi deia que no, que la població xinesa segueix sent molt pobra. L'altra insistia i va dir-li que a la Xina hi havia 45 milions de rics; però ell mateix va afegir que, de tota manera, si tenim en compte que el país té 1400 milions d'habitants, tampoc no és una proporció molt gran, tot i que va en augment.
Després van parlar del cabell. El noi va dir que gasta una gomina que no duu alcohol, però és més cara que les normals; i que les que duen alcohol fan caure el cabell. L'oncle li diu que, per combatre la caiguda del cabell, ara hi unes pastilles que fabrica la casa Nestlé amb una altra empresa que van molt bé. Em va estranyar molt que la Nestlé ara faci productes de cosmètica, però l'home tenia raó: és Innéov, i segons llegeixo en el seu web, les píndoles contenen "probióticos, fitonutrientes y aminoácidos esenciales" que "se concentran entonces en activar la belleza y la salud en el corazón del organismo, para unos resultados eficaces, duraderos e integrales". Un dels productes es "Fuerza Capilar Hombre", que conté "extractos vegetales (pino, polifenoles de té verde y de pepitas de uva), Taurina y zinc para favorecer el crecimiento de un cabello fuerte." Deu trigar quatre mesos a fer el seu efecte, perquè en el web diu que, si es comença el tractament avui mateix (9 de febrer), se'n podran constatar els resultats el 9 de juny de 2013.
Durant les dues hores que vaig seure en aquella zona d'espera, va passar moltes vegades pel davant un home molt peculiar. Devia tenir entre 65 i 70 anys i vestia pantalons bermudes (amb el fred tan horrible que feria al carrer!), una samarreta de cotó de màniga llarga i al damunt una armilla de lona amb moltes butxaques, com les dels fotògrafs, Calçava sandàlies de pell de bona marca i duia uns mitjons fins a mitja cama. I tenia el cabell llarg, recollit al darrere en una cua. Em va fer l'efecte com si per a ell el temps s'hagués aturat fa quaranta anys. A l'esquena, duia una motxilla de color groc molt viu. No anava sol, sinó que empenyia un cotxet amb una criatura que no devia tenir ni un any; un nen morenet, semblava mulat. Una de les vegades que va passar per allà l'acompanyava un noi d'uns vint anys, també de pell fosca. Em vaig quedar ben intrigada pensat d'on devien ser i quin parentiu o altre tipus de relació podria haver-hi entre els tres. L'aspecte de l'home era típicament nord-americà. però ves a saber. Quant al parentiu, el noi em va semblar massa jove per ser el pare de la criatura del cotxet. Serien germans i els dos eren fills de l'home de la cua i la mare era la persona que tenien ingressada? Potser estaven fent un creuer --pels bermudes de l'home gran-- i la mare de la família --que devia ser força més jove que el seu marit-- havia tingut un accident o s'havia posat malalta?
També va passar una infermera que informava sobre la donació de sang als acompanyants dels pacients i els suggeria que, si podien, en donessin. I és que no tenim la cultura de la donació de sang. Hi ha països on la gent té per costum anar a donar-ne de tant en tant. Aquí, en canvi, els bancs de sang de vegades tenen problemes, malgrat les campanyes que de tant en tant encoratgen la gent a donar-ne. Tanmateix, som campions en donacions d'òrgans.
Entre uns i altres em van mantenir entretinguda i l'espera no se'm va fer tan llarga.
dissabte, 9 de febrer del 2013
Tot esperant, a l'hospital
Etiquetes de comentaris:
hospitals,
reflexions personals,
salut,
societat
Carnaval a les Corts, 2013
Un any més, em miro el Carnaval des de fora. No m'he disfressat mai, però em fa gràcia veure la imaginació que té molta gent a l'hora de confegir una disfressa. Aquest matí, al mercat, en algunes parades ho celebraven, i aquesta tarda ha desfilat la rua del barri. De tota manera, tot més modest que l'any passat: menys gent amb disfressa al mercat i menys carrosses i grups a la rua.
Fotos: M. Piqueras (09.02.2013)
Fotos: M. Piqueras (09.02.2013)
dijous, 7 de febrer del 2013
La comissaria virtual (68): intel·ligència i saviesa femenines
Aquesta entrada de la sèrie de "La comissaria virtual" és una mica forçada, si tenim en compte el seu context. Es tracta d'una pàgina de La Vanguardia del 13 de maig de 1952. Tanmateix, permet fer-se una idea de l'actitud de la societat envers la dona. Al peu de pàgina hi ha aquest anunci:
Com que no sé si es llegirà bé (podeu veure la imatge ampliada clicant-hi al damunt), en copio aquí una part del text:
A la mateixa pàgina del diari hi ha una notícia que també té relació amb la dona i la seva intel·ligència. Es titula "Vocación profesional" i comença dient:
Potser us interessarà:
La comissaria virtual (4 bis): Cómo divertirse limpiando la cocina (aquest bloc, 09.03.2008) Netejar la cuina pot ser una tasca "divertida i pedagògica", a més d'útil.
Com que no sé si es llegirà bé (podeu veure la imatge ampliada clicant-hi al damunt), en copio aquí una part del text:
SI LA ATLANTIDA...Ves per on, el que eren capaces de fer les mestresses de casa intel·ligents de 1952!: enllustrar tota mena de mobles, encara que haguessin estat milers d'anys submergits en el mar. Naturalment, sempre que comptessin amb l'ajut de BI-FLEX.
el misterioso Continente sumergido, volviera a surgir de las aguas del mar...
Cualquier ama de casa inteligente podría poner de nuevo en perfecto estado los muebles de sus derruídas ciudades empleando el maravilloso lustra muebles BI-FLEX.
BI-FLEX quita manchas, abrillanta y restaura. Úselo hoy mismo, le convencerá.
A la mateixa pàgina del diari hi ha una notícia que també té relació amb la dona i la seva intel·ligència. Es titula "Vocación profesional" i comença dient:
La notícia divulgada por la Prensa de que a dos señoritas se les ha adjudicado el premio extraordinario de la Facultad de Ciencias Naturales de la Universidad de Madrid por la brillantez y aprovechamiento con que han cursado sus estudios, nos hace meditar sobre el problema de la vocación profesional, que no siempe la sienten muchos de los que han escogido una carrera.Després tracta de la dificultad de triar una carrera i encara més triomfar en allò que a una persona li agrada quan ha triat una professió per a la qual no te vocació, i torna al tema inicial de les dues estudiants brillants:
...resulta verdaderamente animador el ver a dos muchachas acabar con brillantez estudios tan complejos y saber que piensan dedicarse a investigaciones profundas sobre monstruos antediluvianos y geologías prehistòricas.Però allò que agrada més al periodista és que una de les noies, malgrat la seva saviesa, és amant de les festes on es ballen dances "absurdas y negroides":
Y todavía más sorprendente y simpàtico es saber que una de ellas es aficionada al baile y no se pierde, a pesar de ser sabia, una fiesta de sociedad con sus absurdas y negroides danzas.Si al periodista li estranya que una de les noies tingui afició al ball, deu ser que la saviesa i el ball solen ser incompatibles? Com que jo no he ballat pràcticament mai (sempre m'he sentit una inútil per a la dansa), potser hauré de pensar que sóc una mica sàvia?
Potser us interessarà:
La comissaria virtual (4 bis): Cómo divertirse limpiando la cocina (aquest bloc, 09.03.2008) Netejar la cuina pot ser una tasca "divertida i pedagògica", a més d'útil.
Etiquetes de comentaris:
comissaria virtual,
dona,
dona i ciència
dilluns, 4 de febrer del 2013
Salvo alguna cosa
Fa una estona he donat un cop d'ull a Twitter i m'ha cridat l'atenció una etiqueta que estava entre les tendències de Barcelona: #SalvoAlgunaCosa. Ara ja sé a què treu cap. En l'entrevista que han mantingut Angela Merkel i Rajoy, el president del Govern espanyol li ha dit: "Lo referido a mí y mis compañeros no es cierto. Salvo alguna cosa."
He mirat algunes piulades amb aquesta etiqueta i n'hi ha de molt divertides; a més, entenc que sigui "tendència", perquè a cada moment n'augmenta el seu nombre. En poso aquí unes quantes:
Haremos los recortes necesarios#salvoalgunacosa como nuestros sueldos, pensiones vitalicias, coches oficiales, asesores a dedo y putas. (@DMarzal)
No entiendo porque estoy embarazada. Nunca, nunca, nunca, nunca, nunca, nunca, he dejado que ningún chico me hiciera nada,#salvoalgunacosa. (@mintaka_77)
Rajoy: Yo he declarado a hacienda todo lo que he cobrado#SalvoAlgunaCosa (@minidexter)
Las portadas de los medios de mañana deberían recoger la frase AMPLIADA del sábado. Entonces fue "Todo es falso". Ahora:#SalvoAlgunaCosa (@xmooth)
Los sobres que enviaba Bárcenas iban vacíos,#SalvoAlgunaCosa (@el_senorequis)
ESPAÑA VA BIEN!!!#SalvoAlgunaCosa (@disisespainyole)
No voy a recortar en pensiones ni en sanidad#SalvoAlgunaCosa ( @sandraletsrock)
Ana Rosa Quintana ha escrito todos sus libros#salvoalgunacosa (@Erre_Hacha)
Cumpliremos nuestro programa electoral,#SalvoAlgunaCosa (@iansola92)
Todos los casos de corrupción acaban en sobreseimiento. SOBRE, SÉ y MIENTO.#SalvoAlgunaCosa (@rdes)
I continua...
He mirat algunes piulades amb aquesta etiqueta i n'hi ha de molt divertides; a més, entenc que sigui "tendència", perquè a cada moment n'augmenta el seu nombre. En poso aquí unes quantes:
Haremos los recortes necesarios
No entiendo porque estoy embarazada. Nunca, nunca, nunca, nunca, nunca, nunca, he dejado que ningún chico me hiciera nada,
Rajoy: Yo he declarado a hacienda todo lo que he cobrado
Las portadas de los medios de mañana deberían recoger la frase AMPLIADA del sábado. Entonces fue "Todo es falso". Ahora:
Los sobres que enviaba Bárcenas iban vacíos,
ESPAÑA VA BIEN!!!
No voy a recortar en pensiones ni en sanidad
Ana Rosa Quintana ha escrito todos sus libros
Cumpliremos nuestro programa electoral,
Todos los casos de corrupción acaban en sobreseimiento. SOBRE, SÉ y MIENTO.
I continua...
Etiquetes de comentaris:
comunicació,
humor,
política
Una biblioteca molt peculiar
Ho llegeixo a La Repubblica: A Milà, els veïns d'un bloc de pisos en què van substituir el porter per un conserge, han convertit la porteria en desús en una biblioteca veïnal. Hi han posat prestatgeries, algunes cadires i butaques i fins i tot una maquina de cafè. Funciona pràcticament com una biblioteca de debò: cada llibre té la seva fitxa i tenen un registre per apuntar-hi els llibres en préstec i el termini per tornar-los. Ho gestionen les setanta-dues famílies que viuen en el bloc. Un home de seixanta-sis anys que en fa quaranta que hi viu va tenir la iniciativa quan algú va deixar deu llibres per llençar al costat d'una galleda de brossa. Van començar amb aquells deu llibres i ara en tenen un miler; i la vella porteria en desús s'ha convertit en un punt de trobada per al veïnat.
Em fan enveja, aquests veïns i veïnes amants del llibres. Fa alguns anys vaig proposar de fer una cosa semblant, però de dimensions molt més modestes, a la meva escala, i la majoria ho va rebutjar. Nosaltres també tenim un espai buit, que havia estat l'habitatge del porter. (Ara hi ha conserge, que viu fora.) Vaig proposar de posar-hi uns prestatges, on la gent deixés els llibres que ja no volgués, perquè altres persones els poguessin agafar. Sempre tens a casa llibres que ja no t'interessen, però et sap greu llençar; si més no, a mi em passa. O d'altres que, tot i trobar-los interessants, ocupen un espai que aniria molt bé per a altres llibres o altres coses. I potser hi hauria a qui interessaria llegir aquells llibres i desempallegar-se d'alguns dels seus.
També vaig proposar de deixar-hi revistes perquè se n'aprofitessin altres persones quan ja ho hagués fet qui les ha comprades. Jo he estat subscrita a unes quantes revistes durant anys i sempre m'ha sabut greu llençar-les. Una col·lecció del National Geographic vaig regalar-la a una associació que té una petita biblioteca. Durant un temps també enviava de tant en tant revistes a una amiga de Londres perquè practiqués l'espanyol. Però, amb Internet ja no té sentit, a la xarxa pot llegir molt més del que trobaria en el paquet de revistes que jo li enviava.
Quan vaig fer la meva proposta, un veí que hi estava d'acord va dir que ell podria aportar-hi unes prestatgeries que no feia servir. Però uns altres van sortir amb excuses que no tenien massa fonament, com ara que s'hi acumularia pols i seria un niu de porqueria, especialment les revistes. Aleshores vaig proposar que diguéssim al conserge que un cop al mes llencés les revistes que s'hi poguessin acumular. Però tampoc no ho van acceptar. L'excusa més rebuscada va ser la d'un veí que deixava unes bicicletes a la porteria i va dir que, si hi havia llibres i revistes per allà, podien caure a terra i quan entrés algú a buscar una bicicleta podia trepitjar-ho o ensopegar i caure.
En llegir la notícia de La Repubblica he recordat els versos de Salvador Espriu, a l'Assaig de càntic en el temple:
| Biblioteca veïnal a Milà (foto: La Repubblica) |
Em fan enveja, aquests veïns i veïnes amants del llibres. Fa alguns anys vaig proposar de fer una cosa semblant, però de dimensions molt més modestes, a la meva escala, i la majoria ho va rebutjar. Nosaltres també tenim un espai buit, que havia estat l'habitatge del porter. (Ara hi ha conserge, que viu fora.) Vaig proposar de posar-hi uns prestatges, on la gent deixés els llibres que ja no volgués, perquè altres persones els poguessin agafar. Sempre tens a casa llibres que ja no t'interessen, però et sap greu llençar; si més no, a mi em passa. O d'altres que, tot i trobar-los interessants, ocupen un espai que aniria molt bé per a altres llibres o altres coses. I potser hi hauria a qui interessaria llegir aquells llibres i desempallegar-se d'alguns dels seus.
També vaig proposar de deixar-hi revistes perquè se n'aprofitessin altres persones quan ja ho hagués fet qui les ha comprades. Jo he estat subscrita a unes quantes revistes durant anys i sempre m'ha sabut greu llençar-les. Una col·lecció del National Geographic vaig regalar-la a una associació que té una petita biblioteca. Durant un temps també enviava de tant en tant revistes a una amiga de Londres perquè practiqués l'espanyol. Però, amb Internet ja no té sentit, a la xarxa pot llegir molt més del que trobaria en el paquet de revistes que jo li enviava.
Quan vaig fer la meva proposta, un veí que hi estava d'acord va dir que ell podria aportar-hi unes prestatgeries que no feia servir. Però uns altres van sortir amb excuses que no tenien massa fonament, com ara que s'hi acumularia pols i seria un niu de porqueria, especialment les revistes. Aleshores vaig proposar que diguéssim al conserge que un cop al mes llencés les revistes que s'hi poguessin acumular. Però tampoc no ho van acceptar. L'excusa més rebuscada va ser la d'un veí que deixava unes bicicletes a la porteria i va dir que, si hi havia llibres i revistes per allà, podien caure a terra i quan entrés algú a buscar una bicicleta podia trepitjar-ho o ensopegar i caure.
En llegir la notícia de La Repubblica he recordat els versos de Salvador Espriu, a l'Assaig de càntic en el temple:
Oh!, que cansat estic de la mevaEn llegir la notícia del diari italià he pensat que quan es faci la reunió d'enguany tornaré a fer la proposta i, si el veí de les bicicletes torna a sortir amb la mateixa excusa o una altra, li diré que el mateix dret té ell a deixar-hi les bicicletes per a l'ús exclusiu de la seva família que jo o altres veïns a deixar-hi llibres perquè els llegeixin altres persones, fins i tot ell (si és que mai llegeix algun llibre, cosa que ja dubto).
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
.............................
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Etiquetes de comentaris:
llibres,
reflexions personals,
societat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
